Manresa: pistolers pels carrers (1919 - 1923)

A trets per la ciutat

La fi de la Primera Guerra Mundial el novembre de 1918 havia suposat el final a una gran època de creixement econòmic gràcies a les comandes que feien els països bel·ligerants. La neutralitat espanyola havia resultat "molt profitosa". En acabar el conflicte, el ritme econòmic aviat va decréixer i l'atur es va disparar. A Catalunya per exemple, a principis del segle XX, el 50% dels treballadors de les fàbriques no tenia feina. La patronal espantada davant el triomf de la Revolució Russa i sobretot, davant l’èxit de les vagues generals convocades per la CNT que sumava aleshores prop d’un milió d’afiliats, van decidir prendre’s la justícia per la seva mà. Començava l'època coneguda com el pistolerisme.

El sindicat CNT havia esdevingut el sindicat més important del país gràcies a les seves accions i vagues generals. La reacció de les autoritats fou un enduriment de les condemnes i una dura repressió a tots els nivells, entre les quals destacava la funesta Llei de Fugues. Ben aviat la patronal veient que els cossos de seguretat de l'estat no actuaven amb prou força, van decidir contractar a exèrcits de mercenaris per contrarestar qualsevol intent de vaga o manifestació a les seves indústries. Abans ja havien intentat aturar les demandes obreres amb locauts (tancament de fàbriques), utilització d'esquirols i mitjançant sindicats grocs, per rebentar les vagues i accions de la CNT. Les postures es van radicalitzar quan ambdós bàndols van començar a utilitzar la força. Els pistolers de la patronal es batien a trets amb els pistolers de la CNT. Els carrers esdevenien camps de batalles, amb les bales com a protagonistes.

A casa nostra, el 1919 es va produir un fort locaut igual que a la resta de Catalunya, fou el que es coneixerà com la vaga de la Canadenca. El 6 d'octubre d'aquell any uns desconeguts van disparar al carrer Sant Llorenç de Brindisi (barri de les Escodines) a l'industrial vetaire Francesc Costa. L'industrial va sobreviure tot i que fou ingressat en un hospital de Barcelona. Pocs mesos després, l'11 de gener de 1920 es va produir un atemptat contra l'industrial Lladó, tot i que la premsa manresana no va aclarir mai el succés. No es pot atribuir l'autoria a causa del fet que no disposem d'hemeroteca per revisar-ne els fets. 

La violència a Manresa anava amb escreix, i així poques setmanes després, Ignasi Reguant, encarregat de la impremta Miquel i Companyia fou agredit a cops de martell a la carretera de Cardona. L'1 d'octubre de 1920 Pere Oliveras i Serra, a la cantonada de la carretera de Cardona amb el Carrer Magnet, fou tirotejat de forma violenta amb un balanç macabre. Els trets van posar fi a la seva vida. També va resultar ferit el seu soci Josep Ferrer, tot i que aquest va sobreviure. Oliveras era el vicepresident de la Cambra de Comerç de Manresa i soci del Casal Regionalista de la Lliga. L'atemptat va passar quan Oliveras sortia de la seva fàbrica Filatures Oliveras i Marquet, establerta on hi havia la Maquinària Industrial i que avui ocupa una illa de cases del carrer Pompeu Fabra. La policia va arrestar diferents treballadors de Manresa i Sant Vicenç de Castellet, tot i que mai es va aclarir qui va ser l'autor o autors del seu assassinat. La premsa detallava que l'assassí va aconseguir escapar sense ser capturat:

"L'agressor un cop comès el crim, fugi per la Carretera cap als carrers de Magnet i Cosso ont desapareguè".

(El Pla de Bages, núm. 10666, 02/10/1920)

L'assassinat va causar un gran impacte a Manresa. Pere Oliveras es convertia en el primer industrial assassinat a la ciutat. Els diaris locals, tant els conservadors com els progressistes, es van acarnissar amb el sindicat de la CNT els dies posteriors, de forma molt dura, on se'ls acusava de l'assassinat de l'industrial tot i que la policia no va aconseguir atrapar a l'assassí. Per la seva banda la CNT acusava el Sindicat Lliure de causar el pànic i el terror als carrers per combatre la presència del seu sindicat a Manresa i la comarca del Bages.

L'abril de 1921 el sindicalista cenetista Joan Garcia Oliver fou detingut a Manresa per fer xantatge a patrons i amos de fàbriques als qui demanava entre 5.000 i 10.000 pessetes a canvi de garantir estabilitat laboral. Un dels fets més destacats, recollits en aquest bloc, fou el tiroteig que es va produir al carrer Cantarell al líder de la CNT Àngel Pestaña. El 6 d'octubre de 1923 es va produir un altre tiroteig entre sindicalistes de la CNT i membres del Sindicat Lliure al cafè Alhambra del Passeig Pere III.

Bibliografia:

- Bloc Històries d'un Món Real: "El pistolerisme"

- Bloc Ciències Socials en Xarxa: "La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)"

- COMAS, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Manresa: Editorial Zenobita

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals

El xalet mutilat de Casa Caritat

Negre sobre gris, un xalet modernista

Navegant en dos blocs manresans, he trobat un cas que potser molts coneixeu, encara que a simple vista passi del tot desapercebut al públic general. Als blocs Manresa Calidoscopi i 2n 2a fa temps que en van parlar i ens van explicar la mutilació que va patir el xalet modernista situat al carrer Verge d'Alba, a tocar de la Casa Caritat (avui en dia seu del SOC), l'antiga Fundació Cots. El xalet en qüestió fou projectat per Alexandre Soler i March tenia una teulada plena de corbes i una petita torre amb un curiós però bonic coronament. Un xalet amb formes sinuoses d'una inspiració radicalment modernista i amb influències d'Antoni Gaudí i una semblança amb la torre que corona la casa Batlló de Gaudí, a la ciutat de Barcelona. 

"La rauxa i les corbes pròpies del Modernisme s’expressaven amb total normalitat en un edifici que semblava sorgit de la imaginació dels més petits. Els seus elements més identificatius eren una teulada amb voladissos ondulats i una torre circular, amb un coronament d’inspiració gaudíniana".

Alex Gomez Ribera, 2n 2a

El 1909 a l'arquitecte Soler i March se li encarrega crear una escola de pàrvuls (regentat durant anys per la popular Sra. Llasera de l'anomenat Liceu Infantil), confiada a les mateixes monges del patronat del Sagrat Cor de Jesús de la Casa Caritat, en un local nou, que col·locà a continuació de l’edifici Cots i la seva autonomia formal respecte a l’edifici principal fou tan contundent que provocaria certa perplexitat. Popularment, se la coneixia amb el nom del “xalet” tot i que era una escola. L’any 1911 el paleta Cristòfol Botinas, constructor de Ca la Buresa, el Casino i la Florinda, entre altres edificis importants de la Manresa de l'esplendor burgès, va començar les obres de construcció del xalet modernista, segons projecte de l’arquitecte Alexandre Soler i March. Les obres es van acabar l’any 1913, amb un cost total de 20.000 pessetes. En aquells dies l'edifici estava ubicat als afores de la ciutat, envoltat d'espais de joc i horts.

Bibliografia:

- Bloc 2n 2a: "La destrucció modernista"

- Bloc Manresa Calidoscopi: "El Xalet de Casa Caritat"

- Bloc Memòries del Segle XX. Descobreix-te Vic-Remei: "Els cotxes PTV i altres"

- Diari Regió7: "He treballat documents que no havia obert ningú feia més de 100 anys" (09/12/09)

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- León Barturó, Marc (2012): "Estudi i anàlisi de l'obra arquitectònica d'Alexandre Soler i March (1873-1949)". Projecte de final de carrera, UPC.

- Memoria.cat; La República en un clic (1931-1936): "Les escoles religioses"

- Vilaró i Llach, Joan (1983): "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Manresa. Llibreria Sobrerroca

Un alemany enterrat a la Seu

La llosa sepulcral del comte d'Egkh

Llosa sepulcral del comte d'Egkh al claustre de la Seu. Fotografia: Revista Dovella

Al claustre de la basílica de la Seu, en un espai reduït entre la paret i la capella dedicada a Sant Agustí, si fixem la vista a terra, hi trobem una llosa de marbre negre amb una inscripció en llatí que porta encastada una peça de marbre blanc ornada amb un escut rodó, una corona i rodejat per una ornamentació barroca. L'heràldica de l'escut roman esborrada pel desgast del material.

La misteriosa llosa sepulcral és la d'un coronel alemany, el comte d'Egkh i Hungersbach, governador del castell de Cardona, on fou ferit defensant-lo dels atacs de les tropes castellanes de Felip V durant la guerra de Successió. A conseqüència de les ferides fou traslladat a Manresa i acollit pel metge i conseller en cap Tomàs Mollet, on morí a principis de l'any 1712. De la inscripció de la llosa, l'historiador local Joaquim Sarret i Arbós en féu un intent de transcripció en la seva obra Història de Manresa publicada l'any 1910. A continuació i gràcies a l'historiador del Centre d'Estudis del Bages Xavier Sitjes i Molins reproduirem la traducció que se'n podia deduir, ja que moltes lletres i paraules s'havien desgastat de la pedra i eren illegibles:

"L'il·lustríssim Frederic Cristià, comte cesari d'Egk i Hungersbach, cambrer general de les àuries provisions (?) de l'emperador Josep i de les seves (...) pel qual i per al rei (d'Espanya), després emperador de romans, aquest home, i fins als voltants del dia de la romana coronació, defensà estrènuament Cardona. Ací jau, gloriosa víctima del regi servei. No pogué fer altrament que caure pel rei. Morí el 6 de gener de l'any 1713, confortat amb els sagraments de l'Església (...). Descansi (en pau)".

Bibliografia:

- SITJES, Xavier: "La llosa sepulcral del comte d'Egk a la Seu de Manresa". Revista Dovella, núm. 103, p. 34

També et pot interessar:

- El misteri de les tombes de la Seu: aquí

La Falange Espanyola durant el primer franquisme

De les JAP a Falange Española: Pedro Carreras Roca

Recuperant un antic article de l'historiador Jordi Sardans, publicat a la revista del Centre d'Estudis del Bages, Dovella l'any 1988, repassarem la figura política d'un individu que fou durant quasi dues dècades el cap de l'únic partit polític legal permès a l'estat espanyol del període franquista, la Falange Española y de la JONS a la ciutat de Manresa. En aquesta entrada recuperem la història de Pedro Carreras Roca durant els primers anys del franquisme (1939-1959) i en part també, durant els anys de la Segona República. 

Pedro Carreras Roca, empresari del món del tèxtil, va néixer a Manresa l'any 1910, va estudiar als Germans de la Doctrina Cristiana, "Hermanos de la Salle" aleshores situats al carrer d'Urgell. De ben jove va formar part de les Joventuts d'Acció Popular, les JAP, que precisament amb l'intent fallit dels Fets del Sis d'octubre de 1934, foren utilitzades per l'Ajuntament de Manresa i per la gent d'ordre de la ciutat com a forces polítiques de xoc, per restablir l'ordre i el control als carrers i allunyar l'espantall de la revolució que s'havia iniciat el 6 d'octubre d'aquell any. Les JAP aquell mateix any s'integrarien a Falange Espanyola, partit creat pel fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que animava als seus seguidors amb el famós: "la ley de los puños y las pistolas" a derrotar els enemics de la pàtria.

Acció Popular i les seves joventuts, eren un partit confessional catòlic que va ser auspiciat per la CEDA, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. Tot i ser un partit residual i marginal a la Manresa republicana, sovint estava en totes les trifurques, baralles i corredisses de bars que s'organitzaven entre membres d'aquesta formació en contra d'altres d'esquerres, sobretot del POUM (Partit Obrer d'Unifiació Marxista) i també d'ERC. Les JAP tenien el seu propi òrgan d'informació, era el diari "Pàtria" que pertanyia al partit Acció Popular i rivalitzava amb altres diaris de Manresa, com el "El Dia", vinculat a ERC, i el "Pla de Bages", vinculat a la Lliga Catalanista. Per cert, el pare de Pedro Carreras, en Manuel Carreras, era el cap d'Acció Popular a Manresa. Per tant, com hem vist, tot quedava a casa i ben recollit.

La Manresa franquista (1939-1959)

Amb el triomf dels facciosos del general Franco l'any 1939, Carreras va passar a formar part d'un òrgan auxiliar de la nova Falange Espanyola i de la JONS, l'Auxilio Social a Manresa. A l'inici de la Guerra s'havia amagat a València, i d'allà havia saltat al bàndol franquista on s'integrà a l'exèrcit rebel. Havia lluitat al costat del militar Luis de Carlos, que més tard seria president del Reial Madrid, en la conquesta de Barcelona el 26 de gener de 1939. Pedro Carreras, a part de ser un destacat membre de la Falange, també fou tinent d'alcalde de l'Ajuntament amb els alcaldes Josep Montardit Garcia (curiosament un carlí i no falangista, durant els seus anys a l'alcaldia és on es va produir la repressió més gran a la ciutat) i Joan Prat Pons (falangista). 

L'any 1947 acompanyaria a l'alcalde Prat Pons al Palau del Pardo de Madrid, per imposar-li al dictador Francisco Franco la medalla d'or de la ciutat de Manresa. Un any més tard, seria escollit en primera posició en un simulacre d'eleccions que organitzava el franquisme per escollir els representats (terços) familiars de l'ajuntament de Manresa. Ocuparia la plaça de tinent d'alcalde de Manresa fins a l'any 1955, moment en què decideix abandonar l'ajuntament i dedicar-se per complet al partit, on el 1958 n'esdevé el cap. Els candidats elegibles havien estat seleccionats degudament entre personal fidel al règim i s'agrupaven en els famosos "tercios" inspirats en el feixisme italià, de tall coorporatiu: cabezas de familia, entidades económicas, culturales y profesionales i tercio sindical (empresaris, tècnics i obrers).

L'any 1958, com a cap de la Falange manresana, inauguraria el monòlit franquista en honor "a los Caídos" a la plaça de la Reforma, dita de la "República Argentina" durant el primer franquisme. El monument també era un homenatge als combatents que van lluitar a la División Azul, entre els anys 1941-1943.

El monument, de 16 metres d’alçada, portava inscrits només els noms dels manresans que moriren durant la Guerra Civil lluitant al bàndol franquista; cap referència als del bàndol república. (Memoria.cat - Arxiu Comarcal del Bages).

L'auxili social i la beneficència franquista

"La gent necessitada tenia un servei de l'Auxilio Social que els proporcionava la manutenció. El local havia estat al Cafè de la Gàbia i després va passar al carrer Magnet, avui Pompeu Fabra. La gent es posava en fila i el finançament anava a càrrec de 'Delegación Nacional de l'Auxilio Social'. També ens ajudàvem del que es recaptava d'unes banderetes que s'oferien voluntàriament als ciutadans pel carrer".  

(Entrevista de Jordi Sardans a Pedro Carreras, Revista Dovella, 1988) 

La cinteria manresana i les banderes espanyoles

"[...]  a les nostres fabriques [Manresa] es van produir la majoria de banderes espanyoles!"

(Entrevista de Jordi Sardans a Pedro Carreras, Revista Dovella, 1988) 

Més informació sobre el primer franquisme a Manresa:

- Pàgina web de memoria.cat, El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): web

Bibliografia bàsica:

- SARDANS, Jordi (1988): "Pere Carreras, cap de la Falange durant dues dècades". Manresa. Revista Dovella, núm. 27

- Memoria.cat: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)"

Les restes arqueològiques de la Plaça Gispert

La reforma amb sorpresa

Quan l’Ajuntament de Manresa va reformar la Plaça Gispert cap allà el 2008, es va trobar amb una sorpresa: restes arqueològiques de la Manresa moderna, l'impàs del període medieval al contemporani. Immediatament es va fer un seguiment arqueològic dels moviments de terres que s’havien de portar a terme a la plaça amb motiu de l’execució del projecte de renovació de la deteriorada plaça. Les restes trobades eren la base de diferents murs d’edificacions que corresponien a cases anteriors al segle XIX. Més en concret, els materials ceràmics recuperats es van datar d’entre els segles XVII i XVIII. Històricament, es tenia constància que abans de mitjans del segle XIX l’actual plaça Gispert estava ocupada per una illa de cases.

Quan es va començar a aixecar el paviment de la part nord de la plaça van aparèixer restes de l’antiga illa que se sabia que havia existit en aquest espai. En tenir constància de l’aparició, es va fer una excavació més acurada per posar les restes al descobert i poder-les catalogar degudament. En un principi l'ajuntament no estava molt predisposat a seguir amb les excavacions tot i que més tard van rectificar, després que historiadors i arqueòlegs de Manresa i el Bages van criticar el poc interès del consistori amb les troballes que s'havien fet a la Plaça Gispert.

El consistori va encarregar a l'empresa Arqueociència que fes un seguiment arqueològic de les obres al mateix temps que es duien a terme. Es tractava d'un encàrrec conjunt de les regidories d'Urbanisme i de Cultura. Una raó de pes per demanar que es fessin excavacions a la plaça de Gispert, entre les moltes d'esgrimides pels experts, era que, prenent com a base la troballa de fragments de ceràmiques iberoromanes al carrer d'Arbonés, on es van fer unes prospeccions intensives abans d'aixecar-hi el palau judicial, els arqueòlegs que les van trobar van establir que entorn d'aquest vial –carrer d'Urgell fins a la plaça Gispert– podria haver-hi hagut antigament un assentament iberoromà.

Que hi havia a sota la Plaça Gispert? L'impacte de la Guerra del Francès

A finals del mes de juny de 2008 es va publicar a la premsa el resultat del seguiment arqueològic practicat a la Gispert. S'hi van trobar cendres abundants, carbons i alguna biga de fusta cremada. Tal com confirmava l'arqueòloga Goretti Vila, van permetre arribar a la conclusió que un dels edificis documentats va ser destruït pel foc entre els anys 1810 i 1811, en el marc de la guerra del Francès.

Per un plànol que datava del 1849 es tenia constància que la plaça Gispert ja existia abans de finalitzar la primera meitat del segle XIX. Per tant, de les dades que s'havien recuperat en el seguiment arqueològic es desprèn que la destrucció de les restes s'hauria produït cap a principis del segle XIX, coincidint amb els fets històrics de la Guerra del Francès. Durant la Guerra del Francès (1808-1814) Manresa va patir cinc incursions de l'exèrcit imperial francès entre els anys 1810 i 1812. El novembre del 1810, es va produir la primera operació de càstig amb l'incendi d'unes 50 cases i el saqueig d'edificis. Els fets més greus de l'ocupació francesa es van produir el març del 1811 amb la crema d'almenys 440 edificis dels 1.730 que hi havia. Un any més tard, el 1812, es van produir cremes a carrers pròxims a la plaça Gispert: carrer de la Mel i Camp d'Urgell, Barreres, Vilanova, Cirera, Urgell, Nou i Santa Maria.

Llegir més al bloc:

- La nova Plaça Gispert de 1932: aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L'Ajuntament rectifica i encarrega fer un seguiment arqueològic a la plaça Gispert" (18/05/2008)

- Diari Regió7: "Troben cendres a la plaça Gispert d'una casa cremada durant la guerra del Francès" (26/06/2008)

La pesca en aigua dolça

Les associacions de pesca i la Festa del Peix de 1911

Les vores dels rius i rieres de Manresa sempre han estat llocs concorreguts de pesca, abans més que ara també s'ha de dir. La pràctica de la pesca esportiva o lúdica, com una forma d'aconseguir menjar fresc fou aviat també una activitat d'oci i més tard de competició. La pesca era una afició per bona part de la classe treballadora de la ciutat de Manresa, pares i fills compartien l'afició per la pesca a les ribes del Cardener, del Llobregat i també de les rieres, com la de Rajadell o Cornet. Els peixos més característics de la zona eren els barbs, les anguiles i les truites.

Aviat aquesta afició a la pesca va portar a crear entitats i agrupacions afines amb aquestes activitats. L'any 1902 es va crear la Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i comarca i la Unió Esportiva de Caçadors i Pescadors de Manresa, creada l'any 1932. Un dels punts de trobada dels pescadors de Manresa era el bar de la Reforma, que acollia la seu de la Societat Recreativa de Caçadors i Pescadors, propietat d'Antonio San Andrés, fins a l'any 1939, moment en què la passera de ferro de la Reforma a l'estació del Nord fou destruïda en acabar la Guerra Civil. Durant la dècada dels anys quaranta va néixer una entitat nova, l'Agrupació de Pescadors de Manresa i Comarca amb el seu sant patró, Sant Pere.

La Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i l'Ajuntament van col·laborar per organitzar per primera ocasió a Manresa la Festa del Peix de 1911, sota l'impuls de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona. La festivitat s'havia organitzat abans a Terrassa i Banyoles, i enguany el 1911 li tocava a Manresa. L'objectiu d'aquesta jornada era repoblar els rius de Catalunya. Com a preludi d'aquesta festa es va organitzar una exposició de piscicultura i pesca a l'antic col·legi de Sant Ignasi. S'hi instal·là una enorme tribuna davant la fàbrica de cal Fabrés, per fer-hi els parlaments corresponents de les autoritats i seguidament es llançaren tres grans boles de vidre al riu que van deixar anar els primers peixos. En acabat, 350 nens d'escoles de Manresa van abocar els peixos que duien en peixeres, al mateix temps que es buidava la resta de bidons instal·lats a les ribes.

En total, aquell 25 de maig de 1911 Festa del Peix, es van llançar al riu Cardener 30.000 exemplars de diferents espècies: salmó de Califòrnia, truites, carpes i anguiles, entre d'altres.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita 

- GARCÍA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

El mamuts del Puigberenguer i els fòssils amagats

Els ullals dels turons, restes d'antics elefants

Grup de treballadors de la gravera de la Riera (al turó del Puigberenguer) amb l'ullal d'elefant trobat l'any 1957. (Font: Arxiu Comarcal del Bages)

El turó del Puigberenguer és la terrassa més alta de la ciutat, està per sobre el nivell del riu Cardener entre 80-90 metres. És una gran muntanya de grava que es va aprofitar durant molts anys com a gravera per la construcció de moltes cases i edificis. La segona terrassa més antiga és la del Tossal dels Cigalons (a la zona entre el carrer Navarra i la Plaça Catalunya). L'explotació d'ambdues graveres va permetre descobrir restes fòssils de mamífers que habitaven per aquesta zona.

"L'any 1957 els treballadors de la gravera de la Riera, al Puigberenguer, van trobar un ullal d'elefant meridional de 380 cm de longitud i 24 cm de diàmetre. La peça que fou catalogada pel geòleg Valentí Masachs i l'arxiver municipal, el mossèn Santamaria, es va portar al Museu Comarcal de Manresa, on encara es pot veure exposat".

Les restes més antigues que es van trobar són de l'any 1936 al Puigberenguer, concretament a la gravera Masats. Es tractava d'una defensa dreta d'un elefant meridional d'uns tres metres de llarg i de més de 200 kg de pes. Les fotografies que es van realitzar, no s'han pogut trobar, com que fou l'any que va esclatar la Guerra Civil i es va destruir molta documentació. El 1955 es va trobar un nou ullal a la gravera Riera, també al Puigberenguer, però els obrers la van destruir pensant que eren ossos d'animals corrents de la zona. El 1957 amb la trobada d'un tercer ullal, a la mateixa gravera de la Riera, el geòleg i professor de l'institut Lluís de Peguera, Valentí Masachs i l'arxiver municipal, mossèn Santamaria, van poder datar de quina espècie era l'ullal, concretament d'un Elphas meridionalis, espècie extingida. La troballa fou significativa perquè es va datar l'ullal en uns 300.000 anys.

Finalment, el 1960, al tossal dels Cigalons, situat a uns 35 metres per sobre el nivell del riu Cardener quan es feien els fonaments per un edifici del carrer Navarra, una nova descoberta d'un altre ullal d'elefant. La peça era diferent, ja que en aquest cas es tractava d'un Elphas antiquus, d'uns 100.000 anys d'antiguitat i que està exposat al Museu Comarcal de Manresa.

Els fòssils amagats

Al voltant del polígon industrial de Bufalvent, podem trobar autèntics tresors naturals valorats en centenars d’euros cadascun. Aquestes joies geològiques són caragols marins de grans dimensions, uns quaranta centímetres de llarg. Caragols fòssils que van viure fa uns 40 milions d’anys submergits en un mar tropical amb esculls, el que avui seria la comarca del Bages. Són pistes de com era l’espai ocupat per la Manresa actual fa uns 40 milions d’anys. Un punt amb menys vegetació i molt pedregós, però igualment molt interessant és la zona del Malpàs. Allà s'hi poden veure fòssils d'antigues algues marines sobre unes grans lloses. I tot i que ja no en queden gaires encara podreu trobar algun fòssil d'animal marí perdut entre les pedres. Ponts naturals, fòssils marins, estrats de roques sedimentàries característiques... En total són catorze, els punts d’interès inventariats dins del patrimoni geològic i paleontològic de la ciutat de Manresa.

Al terra de l'accés a una perfumeria situada en ple Passeig de Pere III, molt a prop de l'església de Crist Rei, podem veure restes de fòssils que passen totalment desapercebuts. És un terra embellit amb peces d'un material sedimentari, una calcària cristal·lina. Un altre lloc és l'oficina que Catalunya Caixa té uns metres més avall (xamfrà Carrer Casanova) podem descobrir que el material que en revesteix façanes i terres no en conté cap, de fòssil, perquè és granit, una roca magmàtica que en el seu procés de formació va estar sotmesa a grans pressions que la fan especialment resistent.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. Història de Manresa. Manresa: Zenobita, 2009

- Diari Regió7: Un fòssil a l'entrada d'una perfumeria de Manresa [20/05/2014]

- Revista El Pou de la Gallina: El patrimoni geològic [16/09/2014]

Qui va matar a Juan Manuel Sarmiento Somoza?

Terrorisme antiturístic?

El manresà Juan Manuel Sarmiento Somoza, de 63 anys, va morir el 13 de febrer del 1999 a conseqüència de l’explosió d’un artefacte explosiu (un cilindre metàl·lic de 30 cm) a la platja de Cala Cranc de Salou. Una setmana després un guàrdia civil va quedar ferit quan intentava desactivar un explosiu a la mateixa platja. Des del punt de vista judicial, el cas no va tenir avenços ni tampoc hi havia informació de l’autoria del succés, de fet tan sols un periodista fou detingut per aquest succés. Per la seva banda la família continuava esperant que el ministeri d’Interior reconegués l'acció com a atemptat terrorista, cosa que no havia fet perquè no va ser reivindicada mai per cap organització terrorista o grup criminal. L'any 2007 finalment fou reconegut oficialment pel govern espanyol, com a víctima d'un atac terrorista.

Segons el diari Regió7 del 13 de febrer del 2003, l'atemptat que li va costar la vida a Sarmineto era part d'una campanya contra el turisme a la localitat de Salou. L'alcalde de la localitat, Esteve Ferran, revelava que el Patronat Municipal de Turisme havia rebut recentment dues cartes anònimes en què s'amenaçava de col·locar bombes a les platges si no s'entregaven 100 milions de pessetes. Els patronats de turisme de Salou, Cambrils i Tarragona havien rebut els anònims, signats per Robin i Malena, en els quals se'ls exhortava al pagament de 100 milions de pessetes que havien de lliurar si no volien que es col·locaran nous explosius a les platges. La carta exigia la publicació en la secció de desapareguts d'un diari local del nom i la foto d'una terrorista dels GRAPO juntament amb el número de telèfon. Si la foto era publicada, l'autor de l'anònim hagués descobert que els patronats s'havien posat en contacte amb la policia (l'única que podia tenir en el seu poder la imatge de la terrorista).

"Sarmiento, de 63 anys, feia dos mesos que residia a Manresa, on s’havia traslladat des de Sant Jordi de Cercs. El cas de l’explosió que va costar-li la vida de seguida va convertir-se en un misteri, ja que els investigadors van descartar que una banda armada hagués col·locat l’explosiu i enviés als anònims que van arribar al Patronat de Turisme per exigir el pagament de 100 milions de pessetes sota l’amenaça d’una campanya de bombes contra interessos turístics. Només un jove periodista tarragoní va ser detingut com a presumpte autor de l’enviament dels anònims, però va ser posat el llibertat sota fiança".

El jove periodista detingut era Sergi Uzquiano, corresponsal del diari Avui. Després d'aquestes explosions, Uzquiano va signar un ampli reportatge al diari Avui amb relació a aquestes amenaces i oferint tota mena de detalls dels anònims. Una crònica massa perfecta. Dos anys més tard, el 2001, la fiscalia de Tarragona no havia trobat proves que impliquessin el periodista a la col·locació dels artefactes explosius a les platges de Salou i Cambrils que van causar la mort de Sarmiento i ferides greus a la mà a un guàrdia civil. La fiscalia considerava que Uzquiano, era el responsable de l'enviament de les amenaces anònimes que va rebre el Patronat de Turisme de Salou. El periodista sempre va negar la seva implicació en els atemptats a les platges, encara que va reconèixer l'autoria dels escrits amenaçadors.

Uzquiano va ser condemnat a un any i mig de presó per haver enviat el 2000 "cartes anònimes extorsionant" als tres patronats de turisme de la Costa Daurada. En elles afirmava que faria esclatar bombes en platges i al parc temàtic Port Aventura si no li pagaven 100 milions de pessetes. El periodista va confessar que va actuar per reactivar el cas de l'explosió de dues bombes a Salou el 1999. El jutge va exonerar Uzquiano de tenir res a veure amb aquell episodi, encara que mai es va detenir a ningú.

Càndida Lasbats, la vídua de Juan Manuel Sarmiento Somoza, estava convençuda que la mort del seu marit es devia en gran part al fet que l'Ajuntament de Salou no va informar que hi havia una campanya contra els interessos turístics de la costa en aquest municipi per evitar generar pànic entre la població i els turistes. S'havien pres les mesures necessàries i fins i tot la Diputació de Tarragona, amb coordinació amb els municipis afectats, havia preparat un dispositiu per tal de contrarestar les informacions que poguessin sortir a la llum i poder evitar l'alarmisme i les repercussions negatives en el sector turístic en unes dates de gran afluència de visitants com són les de Setmana Santa. Lasbats, no només va perdre el seu marit, sinó que va viure un malson quan va veure que en un primer moment s'apuntava la peculiar hipòtesi, descartada per la Guàrdia Civil amb posterioritat (tot i que havien registrat el seu domicili a Manresa), que podia haver estat el seu marit el que estava manipulant l'artefacte per deixar-lo a la platja.

Convençuda de l'absoluta innocència del seu marit, Càndida Lasbats no entenia com es va relacionar la col·locació de l'artefacte explosiu amb el treball del seu marit, perquè només havia treballat a la central tèrmica de Cercs i no havia tingut mai ni una escopeta de balins, segons manifestava poques setmanes després del tràgic succés al diari El País. La seva vídua i les seves dues filles, Lídia i Irmina, van sol·licitar acollir-se a la Llei de Solidaritat amb les Víctimes del Terrorisme. No obstant això, el Ministeri d'Interior, havia considerat en una resolució de 12 de desembre de 2000 que la mort de Sarmiento no era "conseqüència d'un atemptat terrorista", ja que no havia estat reivindicat per ningú, per la qual que va desestimar indemnitzar i donar una pensió extraordinària als seus familiars.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: Diari "Regió7" / Diari "El País" / Diari "La Vanguardia"

La nova ciutat

Mapa de Manresa de l'any 1878, primer mapa de la ciutat on "desapareixen" les muralles medievals. S'aprecien tots els carrers i places, l'espai on més endavant es projectaria el Passeig de Pere III i l'eixample de la ciutat. A la llegenda del mateix hi podem llegir: "Poblacion de 18 mil almas, situada al centro de Cataluña; eminentemente agricola y fabril, hermosa por su campiña y admirable por su historia".

Font: 

- Centre Excursionista de Catalunya

El carrer del Born: burgesos i obrers

"Roda al món i torna al Born"

El carrer del Born d'avui en dia poc té a veure amb el que era a principis del segle XX, una imatge diferent de l'actual tot i que l'esplendor dels seus edificis no ha canviat gens ni mica. Els anys 30 el carrer presentava una estranya, però agradable simbiosi: la rica burgesia de la ciutat i alhora la gran classe treballadora manresana es barrejaven en aquest carrer. Així doncs, és encara un carrer amb comerç de proximitat i d'ambient manresà cent per cent i que sempre ha conservat un paper destacat en la cultura de la ciutat, i també en l'àmbit social.

A principis del segle XX, els joves de la ciutat passejaven pel carrer del Born, per la Plana de l'Om, pujaven pel carrer de Sant Miquel, Plaça Major i finalment carrer de Sobrerroca, per acabar el seu camí fins al Born novament. Un recorregut que amb el temps seria guanyat per l'obertura del Passeig de Pere III. Coincidint a la dècada dels 30 i amb la primera gran reforma de l'eixample de Manresa (Pla Armengou de 1933) l'evolució urbana de la ciutat va experimentar un canvi important. La petita i mitjana burgesia guanyava espai al mateix temps que les classes populars que treballaven en fàbriques i obradors, la ciutat industrial començava a ser també una ciutat comercial. Els obrers també compraven i s'obrien noves botigues, animades per l'activitat industrial.

L'efervescència social, cultural i comercial d'aquesta Manresa petitburgesa es concentrava al carrer del Born. Establiments tan antics com la loteria del Born, establerta el 1910 per Emili Llatjós; la carnisseria de Josep Fainé, fundada el 1911; els calçats d'Antoni Torra de 1916; la fotografia Villaplana de 1923; la joiera de Salvador Tous de 1927; la Sasterira Tuneu -Señor des de 1961- establera el 1909: la llibreria Rubiralta, el Caribú i la Farmàcia Riu són els noms dels comerços que encara podem veure avui. Negocis que han passat de generació en generació. També la pastisseria Marsinyach, avui l'Englantina fundada per Josep Marsinyac el 1916, on esdevenia el primer lloc de la ciutat on es parlava d'un esport que amb el temps seria conegut per tothom, el foot-ball, el futbol. El propietari de la pastisseria, el senyor Marsinyac, escrivia en una pissarra els resultats dels partits després de trucar a Barcelona. Els aficionats esperaven la pissarra per veure quin resultat havia fet el seu equip.

Durant els anys 30 fins a mitjans del setanta, gràcies a la indústria tèxtil i dels serveis, les classes populars de la ciutat de Manresa podien adquirir els seus productes al carrer del Born. A mitjans dels vuitanta (on l'Ajuntament de Manresa va decidí suprimir-ne el trànsit rodat en benefici dels vianants) i sobretot els anys noranta, les grans superfícies comercials instal·lades als afores del nucli urbà van començar a desplaçar molts dels seus consumidors en espais més grans. Les grans superfícies oferien un ample ventall de productes i ofertes, però el "caliu de ciutat", la pertinença a una ciutat i a les seves persones es perdia.

D'altres negocis que van tenir el carrer del Born com a nexe principal van ser la llibreria Ciutat de Ramon Torra, que va destacar com a espai cultural i social durant una bona colla d'anys. Igual que aquest establiment, també van ser importants la joieria Espinalt, la joieria Grané-Busquets, la Granja Costa -avui el restaurant Las Vegas-, ràdio Codina i la sastreria de Vers, i per descomptat el gran emblema de la ciutat, els grans magatzems de Cal Jorba. El Born era i és l'ànima de Manresa, el carrer on els senyors de casa bona i els fills dels treballadors comparteixen un espai de trobada. Un carrer comercial, un carrer cultural, un carrer elegant i un carrer com ben pocs trobarem a la ciutat.

Bibliografia de referència: 

- COMAS, Francesc (2009), Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

- REDÓ, Francesc; COMAS, Francesc (2006). Manresa, la ciutat transformada. Vol. 1. Manresa: Zenobita

L'arribada del telèfon (1889-1932)

Parlar per telèfon des de casa

El 1889 l'empresa Balet, Graell i Cia obtenia per part de l'Ajuntament de Manresa la concessió per instal·lar a la ciutat la primera xarxa telefònica urbana. La instal·lació de les línies seria lenta, i el 1902, tan sols 150 abonats disposarien d'aquest servei. La xarxa manresana s'ampliaria als pobles del costat, els veïns de Manresa es van poder comunicar ben aviat amb les poblacions de Santpedor, Súria, Sallent o Sant Fruitós de Bages. Les primeres connexions s'havien de realitzar a través de conferència, les persones s'havien de desplaçar fins a la central telefònica de Manresa que va tenir el primer local al carrer de Sant Domènec. Amb el temps la central telefònica es traslladaria a la baixada del Carme, i més endavant al carrer de Sobrerroca. El 1906 s'implantava una novetat molt còmoda, els abonats de Manresa ja podien dur a terme les seves conferències des de casa seva, gràcies al fet que la línia es va modernitzar.

Tres anys més tard, el 1909 l'ajuntament de Manresa, en acabar-se la concessió de l'empresa Balet, Graell i Cia, va obrir a concurs públic una nova concessió, que seria adjudicada a la Companyia Peninsular de Telèfons, que va instal·lar-se a la plaça de Sant Domènec i va modernitzar les instal·lacions de la xarxa, de les quals, les més antigues ja tenien quasi 20 anys. Les millores van ser importants, destaca la implantació d'una nova feina, la telefonista, un nou ofici que solien fer les dones i que s'encarregaven de connectar receptors i emissors. En un principi les telefonistes treballaven dretes i en un dia solien fer uns 50 serveis als abonats. Amb el pas dels anys, a causa de l'augment d'abonats del servei telefònic. Per exemple, a partir de 1910 les telefonistes ja treballaven assegudes per cobrir millor la seva feina, perquè les connexions s'havien duplicat en pocs anys.

El 1924, la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya, la "Telefonica" que tots coneixem, va obtenir el monopoli d'aquest servei, seguint les noves polítiques econòmiques del govern de Primo de Rivera, on els grans monopolis estatals (Campsa, Telefònica...) prenien el control dels principals recursos, primeres matèries i serveis de l'estat. L'any 1932 la Telefònica es traslladà al Passeig de Pere III, xamfrà amb el carrer del Cardenal Lluch.

Durant els anys 30 el servei va passar a ser automàtic, per tant, les telefonistes aviat deixarien pas a màquines que connectaven receptors i emissors de forma automàtica. La companyia Telefònica va fer demostracions públiques i anuncis en la premsa perquè els abonats adaptessin els seus aparells al nou servei. Les demostracions ensenyaven el significat dels tres senyals bàsics: el de línia per marcar, el de crida i el senyal d'ocupat.

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Manresa: Efadós Editorial.