La nova Plaça Gispert de 1932

La polèmica de la font i el nou fanal, el debat dels mitjans

Fotografia de la nova plaça Gispert l'any 1932. Les obres de la plaça van comportar l'eliminació de la font central i la seva substitució per un fanal de tres braços. El debat sobre la substitució va arribar als mitjans locals: l'esquerra estava a favor del nou fanal, mentre que la dreta defensava la font central. Fotografia: Arxiu Llorenç Gamisans i Villaplana.

El nou empedrat de la Plaça Gispert (Calsina) era una mostra de les grans obres i arranjaments de carrers i places que es van fer a la ciutat de Manresa durant els anys de la Segona República. L'any 1932 es feien unes obres de nou paviment que el diari Pàtria valorava de forma molt positiva:  

"... una de les millores més convenients si hom té en compte la situació d'aquella plaça, tan cèntrica, i a la qual desemboquen set carrers..."

Tot i l'important obra en aquest indret, aviat va sortir la polèmica, i si una cosa té la ciutat de Manresa, són les polèmiques i les discussions. Les noves obres van comportar la supressió de la font que hi havia al centre de la plaça i la substitució d'un fanal modern amb tres llums d'arc voltaic. Es van arribar a recollir firmes entre veïns i comerciants per salvar la font i la Lliga (partit moderat de dreta) va portar el tema en un ple de l'ajuntament de Manresa, que estava dominat per Esquerra Republicana de Catalunya. El diari conservador El Pla de Bages mostrava el seu malestar amb les idees urbanístiques de la Comissió de Foment de l'Ajuntament, que considerava diferents de les altres viles i pobles de Catalunya:

"una constant progressió i amplitud en crear dins les poblacions llocs apropiats i d'esbarjo, que trenquin la monotonia dels carrers i siguin com petits oasis en què les plantes i l'aigua amb el seu natural atractiu i el bon gust en combinar-los facin aparèixer aquells llocs com mostra de civilitat i modernitat, d'atenció i per alegria dels infants i de bell esplai per als majors".

Un cop arreglada la plaça, va desaparèixer la polèmica de la font i el nou fanal. Els diaris d'esquerra de la ciutat mostraven satisfacció. El diari El Dia (fundat el 1929, era l’òrgan de tots els republicans catalanistes i acabà essent el portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya), deia: 

"Tal com ha quedat després de les obres que s'hi han fet, dona la impressió d'ésser una plaça diferent. La farola, amb tres llums d'arc voltaic, li dóna un aspecte d'urbanització moderna. Nosaltres que hem estat i som partidaris de conservar les fonts en aquells indrets urbans on són un motiu decoratiu, no sabríem ara defensar l'antiga font de la Plaça Gispert enfront de la farola actual. Francament aquella farola, amb els tres llums, embelleix la plaça i li dóna una claror que no tenia abans amb els dos llumets elèctrics"

Bibliografia:

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: Història gràfica de Manresa. LA REPÚBLICA (1931-1936). Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa. 1990

Més informació:

- Els mitjans de comunicació de Manresa durant la Segona República: aquí

Sònia Sanz de la COPE a Manresa: la botiga "Toc Toc La Shop"

De les ones de ràdio al carrer Urgell

La Sònia Sanz Heras és una periodista catalana que va néixer a Mollet del Vallès, el 29 d’agost de 1979. Va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i durant quinze anys va seguir l’actualitat del Futbol Club Barcelona en diferents mitjans. Va començar a treballar de periodista a Ràdio Mollet amb 19-20 anys on va presentar un programa d’esports de mitja hora els dilluns i els divendres que produïa i presentava ella mateixa, parlant d’esport local.

Llicenciada a principis de l'any 2000 va començar a treballar a la revista de futbol Don Balón, després molts anys a COM Ràdio (on va ser distingida amb les mencions d’honor i qualitat dels Premis Ràdio Associació i Ciutat de Barcelona l’any 2006 amb: Història dels mundials de futbol, per l’excel·lent treball de producció i documentació dels 75 anys d’història dels campionats del món de futbol), Catalunya Ràdio, Barça TV (on presentaria amb èxit el programa Els Culers de les Sis Copes l’any 2010) i la COPE fins al 2013, quan decideix emprendre una nova aventura professional com a bloguera amb el web sobre interiorisme Toc Toc Vintage on compartia idees, consells i experiències sobre decoració i estil de vida. Revistes com Kinfolk, IDEAT, l’edició italiana Living o Milk Decoration, començarien a formar part de la seva font d’inspiració, igual que els blogs Inside Closet, The Socialite Family, Tránsito Inicial o Na Sua Lua.

Canvi de rumb: arribada a Manresa, l'antiga cansaladeria Gomà convertida en botiga de decoració

La seva etapa radiofònica, a la redacció de Barcelona de la Cadena Cope, la va dur a ser un dels noms més coneguts pel que fa a la informació d’actualitat del Barça. Igualment, del 2011 al 2013, fou una de les periodistes més influents que informava de l’actualitat del Barça al programa nocturn Efectivament d’Esport3, presentat per Lluís Canut. L’estiu del 2012 arribaria al zenit de la seva carrera com a periodista esportiva, esdevenint una de les periodistes destacades de la cadena COPE que cobriria les notícies de la selecció espanyola a l’Eurocopa de futbol de Polònia i Ucraïna. Al mateix temps, la Sònia va començar a formar-se en decoració de manera pràcticament autodidacta i li començava a barrinar al cap una nova idea que feia molts anys que l’apassionava: la decoració i l’interiorisme.

La darrera temporada en actiu al peu del canó amb el micròfon de la COPE de la Sònia fou la temporada 2012-2013. Durant els seus viatges seguint tots els partits del Barça i en alguna escapada que feia, la nostra protagonista entrava a totes les botigues per a on passava i somiava en tenir una botiga de decoració molt personal. Aquesta idea aniria agafant embranzida a mesura que transcorria el temps. Aquest desig de fer un canvi de rumb, també era resultat de l'esgotament que comportava seguir els partits del Barça i fer sempre tots els desplaçaments amb l'equip blaugrana. Els horaris dels partits i els constants viatges, eren difícils de compaginar amb una vida més tranquil·la, i sobretot el seu desig de ser mare. Deixà l’ofici de periodisme de manera definitiva l’agost del 2013 per instal·lar-se a la ciutat de Manresa amb la seva parella Francesc, que també és periodista, i a finals de l’any 2014, neix la seva filla Gal·la.

El 19 de maig del 2016 va obrir el seu propi negoci de decoració Toc La Shop al carrer Urgell número 6, a l’antic local que havia ocupat la cansaladeria Gomà, després de tres anys de formar-se i aprendre un munt de coses sobre el món que li agradava. El primer cop que va entrar als baixos del local on havia decidit muntar la seva nova botiga, encara hi va trobar els ganxos clavats al sostre a on es penjaven les peces de carn. A la seva botiga hi podem trobar: objectes de decoració, articles per a bebès, complements per la llar, flors, mobles, pintura al guix... Tot molt exclusiu i elegant. També es poden fer tallers de decoració a la seva botiga amb un toc molt personal: workshops florals, tallers de brodat, cal·ligrafia i Chalk Paint, i fins i tot, cursos dedicats a Instagram.

"L'Antic", un moviment per regenerar al Barri antic

La Sònia va ser una de les fundadores l’abril del 2016 de l’associació L’Antic (juntament amb l’Alba Martínez de la botiga Killing Weekend, Anna Solsona de l’Espai Rubiralta i Vicky García de la Vermuteria Santa Rita), una associació que pretén retornar la vida al barri antic de la ciutat de Manresa a través d’activitats que contemplen la restauració, l’esport, el comerç i l’art. La mateixa Sonia va explicar que L’Antic havia nascut “de manera espontània, fruit de les inquietuds de comerciants, restauradors i veïns”. Per fer-ho possible, L’Antic va començar a actuar des de quatre vessants: “Mou L’Antic”, que inclou accions que permetin conèixer el centre històric a través de l’esport; “Tasta L’Antic”, que ofereix activitats encarades a potenciar la restauració del barri; “Compra a L’Antic”, que persegueix potenciar el moviment comercial; i “L’Antic Artístic”, que té per objectiu rehabilitar la imatge de la zona a través d’accions culturals. La proposta de la creació d’aquest nou moviment ha estat rebuda amb els braços oberts tant per part de l’Ajuntament, com per l’Associació de Veïns del barri i l’Associació de comerciants del nucli antic, que han assegurat que aquesta nova iniciativa és una alenada d’aire fresc i “va pel bon camí per ajudar a trencar amb l’estigma que té el barri”.

El gener d’aquest any la seva botiga va rebre un microcrèdit de 5.000 € l’Ajuntament de Manresa per a projectes empresarials viables amb l’objectiu d’impulsar l’emprenedoria i l’activitat econòmica a la ciutat. Apassionada del vintage, el moviment slow, la cultura francesa i de les petites coses que ofereix la vida, afirmava en una entrevista al diari Regió7 el 10 d’agost del passat any que: “no visualitzava en cap altre lloc de Manresa” la seva nova botiga de complements per a la llar. Una de les coses que més li agrada a la Sònia del nucli antic de Manresa, és acostar-se els diumenges a la plaça de l’Ajuntament per comprar productes d’agricultors locals.

La botiga del carrer Urgell: “i el somni es va fer realitat”

Extracte de: "y entonces ese sueño se hizo realidad" (Toctocvinatge.com) 25/02/2016. | Text de Sònia Sanz.

Lo cierto es que aún no me lo creo. El pasado martes a las 6 de la tarde firmé el contrato de alquiler de este local, situado en el barrio antiguo de Manresa, ciudad en la que resido desde hace un año y medio más o menos. Lo que siento ahora mismo es una mezcla de euforia y vértigo que de algún modo intento contener, porque cuando visualizo todo lo que tengo por delante pienso ‘madre mía!’ y claro, así es complicado actuar con serenidad. Porque la elección del local es sólo una de las muchísimas decisiones que hay que tomar, presupuestos que cuadrar, y mil gestiones que hacer.

El proceso hasta llegar aquí no ha sido nada fácil, la verdad. Todo el mundo te insiste -y cuando digo todo el mundo me refiero no sólo a tu círculo cercano, sino a otras personas emprendedoras y a los profesores de los cursos de empresa- en que a la hora de montar un negocio, la ubicación es la clave. Y como soy una romántica y suelo dejarme llevar más por el corazón que por la cabeza, me ofusqué en encontrar un espacio con carácter, independientemente de si pasaba mucha o poca gente por delante de él. He aquí mi espíritu empresarial, en fin… Pero al final, se impuso la cordura y creo haber encontrado el lugar idóneo.

Si he aprendido algo en estos dos años y medio en los que empecé a ser ‘emprendedora’, es que una no nace siendo una experta en los negocios, y que esa parte, digamos, más fría del proceso, se acaba adquiriendo con el tiempo. Por el momento, ya me defiendo algo mejor con las hojas de Excel y ya tengo interiorizados algunos conceptos de la jerga comercial. De todos modos, todo sigue siendo un mundo por descubrir y en parte ese desconocimiento o falta de experiencia llevando un negocio propio, se convierten a la vez en retos y motivaciones que me hacen estar con la adrenalina por las nubes. Y eso me gusta. En parte se parece a la adrenalina de trabajar como reportera en un medio de comunicación, algo a lo que me he dedicado durante 14 años. Ahora todo es nuevo pero sin duda creo que todo lo que me ha enseñado el periodismo me va a venir muy bien en esta nueva etapa. De hecho, empezar a escribir este blog ya fue algo que me permitió seguir vinculada a mi profesión, pero en vez de hablar sobre Messi y el Barça, he abordado otras temáticas.

Para los que no sepáis de qué va esto, lo voy a intentar resumir en pocas palabras. Desde hace mucho tiempo siempre he fantaseado con la idea de tener una tienda donde vender cosas bonitas. Todo surgió cuando empecé a viajar. De manera espontánea, me paraba delante de los escaparates de las tiendas que llamaban mi atención, habitualmente tiendas de decoración y complementos, y me encantaba entrar y curiosear. Y así, de repente un día, me empecé a imaginar que tenía un negocio propio, hasta que me di cuenta de que ya no me interesaba que eso fuera una ilusión sino que lo que realmente quería era que se convirtiese en realidad. La cuestión no es que descubriese que tenía otra vocación y por eso dejé mi anterior trabajo. La verdadera razón de ese cambio era que tenía la necesidad de verme en otra faceta distinta. Esa decisión de momento no ha hecho más que aportarme cosas positivas, la mejor de todas, el nacimiento de Gala y el haber podido disfrutar al máximo de la maternidad. Y aunque eso ser madre full time se acaba, vamos a conciliar todo lo que podamos.

Por delante tengo muchísimo trabajo, comenzando por reformar y acondicionar el local, y también este blog sufrirá algunos cambios. Ah, por cierto, casi se me olvida. La tienda se llamará TOC TOC -la shop-.

Una casa de somni

El juny del 2020 va traspassar el seu negoci del carrer Urgell, per iniciar un nou projecte dedicat a la restauració d’una casa de turisme rural a la població de Rocafort (Bages) que ha estrenat aquest estiu del 2022 i es pot llogar a través del portal Airbnb. Una petita casa de poble del 1900 on gaudir d’unes estades lentes, una experiència wabi—sabi.

En una entrevista al portal apartmenttherapy, el 29 d’agost del 2022, la Sònia explicava que trobar aquesta casa va ser sens dubte una decisió que va canviar-li la vida. Des del maig del 2016 estava treballant a la seva pròpia botiga de decoració per a la llar, però quan va arribar el COVID, va voler començar de nou en un projecte, així que va decidir comprar una petita cabana i arrancar amb un llit i un esmorzar. Amb una mica d’esforç “i ajuda del destí”, diu, Sanz va trobar aquesta petita casa centenària, a només 20 minuts de la seva casa real.

Des que el va comprar, la Sonia i la seva família han intentat mantenir-ne l’originalitat i la identitat. Han viscut a la casa en família per esbrinar-la i veure què necessita per sentir-se còmode abans d’intentar llogar-la.

(Entrada original, publicada al bloc Apugem La Persiana el 16/07/2017. Actualitzada el 05/09/2022)

Breu història de l'antiga fàbrica de Ca l'Enric Calderer

Les arrels de l'empresa Hayes-Lemmerz

Commemoració de les noces de plata del matrimoni Marquet-Casals, propietaris de l'empresa el setembre de 1944. Festa celebrada a la nau  principal de caldereria del carrer del Bruc. Hi van assistir els treballadors de Manresa i Sallent. La commemoració familiar la va presidir el bisbe de Zamora, Jaume Font i Andreu. Fotografia: Marc Vilarmau i Vilella.

L'empresa Hayes-Lemmerz té els seus origens en el taller de caldereria d'Enric Casals, obert l'any 1894 al carrer del Bruc. La fàbrica construïa i reparava calderes, però, a partir dels anys 30 del segle XX, van introduir noves funcions que la van catapultar: la fabricació i l'embotellament d'oxigen i de gas acetilè. L'empresa va crear la societat Oxígeno y Construcciones Metlálicas, SA (OCOMESA), tot i que ben aviat es va conèixer pel seu nom més popular, cal Marquet. L'empresa va créixer ràpidament degut al seu gran èxit. Va construir més espais industrials i també van adquirir nous tallers a la ciutat de Manresa i fins i tot una forja fora al poble de Sallent.

Abans de la Guerra Civil, va començar a fabricar rodes per a vehicles de la marca Atril i va entrar amb contacte amb potents industrials alemanys del sector. Amb el temps serien absorbits per aquests empresaris alemanys i l'any 1960 es construí oficialment l'empresa Lemmerz Española, S.A. Cap a finals de la dècada dels anys 60, el 1968 concretament, s'abandonen els locals que l'empresa tenia al carrer del Bruc i carrer de Francesc Moragas i es traslladen a un nou indret més gran i als afores de la ciutat, a la carretera de Sant Joan de Vilatorrada.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

Postals pel record, la canalla de la plaça

Postal editada per Àngel Toldrà i Viazo l’any 1906 on es veu la Plaça Major de Manresa plena de canalla. L'any 1892, la mortalitat infantil manresana era molt elevada, però malgrat tot, la ciutat eminentment industrial guanyava població gràcies a la gent que abandonava el camp i anava a la ciutat a buscar-hi feina. Manresa esdevenia la quarta ciutat més gran de tot Catalunya a finals del segle XIX.

("Postals de Manresa. Imatges per a la història" de Joan Vila-Massana i Portabella, publicat a Dovella, núm. 101, 2009)

"La Ciutat de l'Esdevenidor"

Créixer a l'engròs: la ciutat del futur

La ciutat de Manresa va aprovar el seu primer "Pla d’Eixample" l’any 1933, quan la seva població superava els 34.000 habitants i esdevenia una de les cinc ciutats més importants de Catalunya. 

Pere Armengou va començar a treballar en el projecte de l'eixample manresà a partir de l'obra dels arquitectes Josep Firmat i Ferran Tarragó, i finalment un any després, el 3 de novembre de 1933, firmà el projecte final del Pla de l'Eixample de Manresa. El seu projecte ubicava una caserna per a la Guàrdia Civil, la piscina municipal de Manresa (estrenada aquell mateix any 1933), l'escola pública La Renaixença (inaugurada pel president Lluís Companys el 1934), el cobriment del torrent de Sant Ignasi (donant lloc a una de les vies d'entrada més important pels vehicles que travessaven la ciutat, fins a la construcció de la Ronda Exterior el 1984-1985) i la reorganització del barri de Valldaura (l’anomenat eixample de ponent). 

També projectava obres que no serien realitzades fins després de la postguerra (i que ara formen part del paisatge manresà) com la reforma de l’entrada de la ciutat per l’estació del Nord (la Renfe), mitjançant la construcció d’un pont nou (construït a principis dels seixanta), i les realitzacions de la plaça de la Reforma, la façana de la Seu i l’actual carrer d’Alfons XII (obert l'any 1965) alineat amb el carrer del Born. Armengou també tenia present les àrees verdes: Puigterrà i Puigberenguer havien de ser zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de casetes-jardí-hortet per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burges del president de la Generalitat Francesc Macià.

La nova Manresa republicana

Manresa "La ciutat de l'esdevenidor", de 1933. Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Ferran. ANC1-21-N-11190 

Bibliografia:

• Manresa i la seva rodalia / [equip base: Francesc Mestres i Angla, Ricard Fayos i Molet, Josefina Recasens i Guitart] ... [et al.] Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 1988 
• OLIVERAS, Josep: La Consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900) / Josep Oliveras i Samitier, Manresa: Caixa d'Estalvis, 1986 
• OLIVERAS, Josep, Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa: 1800-1870 / Josep Oliveras i Samitier, Manresa: Caixa d'Estalvis, 1985 
• OLIVERAS, Josep. El Bages: transició industrial i centralitat territorial / [aquest estudi ha estat realitzat per Josep Oliveras i Samitier, José Antonio Giménez Ruiz; amb la col·laboració de Montserrat Jardí i Porqueras; i ha estat prologat per Jesús Serra i Santamans] Caixa de Catalunya, 1992
• RELAT, Claudina: El pla de Manresa de 1933. Màster oficial d’urbanisme- Projectar la ciutat; 2009.

Bibliografia en línia:

• Civtat.cat: Pere Armengou i Torra (1905 ·1990)
• Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936) 
• Memoria.cat: Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)

La Plaça del Pes Vell de la Farina i el carrer de les Piques

Espais històrics mal interpretats, un ateneu obrer i una plaça que ha perdut el nom

Un dels carrers característics del Barri Antic, amb la seva clàssica i típica orografia de pendents i terres empedrats és el carrer de les Piques i la plaça del Pes Vell de la Farina, reformada durant els darrers anys del segle XIX, en ple període d'expansió de la ciutat i d'obertura de Manresa muralles fora. El carrer va ser un cop més la seu de diversos establiments comercials, sastres i serrallers, d'entre d'altres, i la plaça (avui desapareguda del nomenclàtor oficial) va acollir fins i tot un teatre-cafè molt concorregut entre les classes populars. El cafè-teatre era el de l'entitat Ateneu Obrer Manresà, nascut l'any 1887, i que havia tingut diversos emplaçaments: carrer d'Urgell, carrer del Born, passeig de Pere III i, finalment el carrer de les Piques. En aquest punt, l'Ateneu desenvolupà una intensa activitat instructiva i de lleure, orientada, sobretot, a la classe obrera de la ciutat, que a finals del segle XIX va augmentar de forma considerable. L’any 1922 l’Ateneu Obrer Manresà es va traslladar al carrer de les Piques 1, edifici que actualment està buit, formant el trist catàleg d'edificis abandonats que assolen el centre de la ciutat. A escassos metres de l'Ateneu Obrer Manresà, hi ha la Casa Llissach, un altre edifici emblemàtic, que literalment s'està podrint a l'aire lliure. Tornant a l'ateneu, en aquest local també es va crear una escola, aquest cop ja fundada específicament sota els principis de Ferrer i Guàrdia. Una escola moderna, una escola dirigida per als fills i filles dels treballadors de Manresa i comarca.

A l’escola de l’Ateneu s’ensenyaven conreus, sembra, poesia, literatura, fauna i es feien excursions. Cal remarcar que abans de l’època republicana la ciutat de Manresa només tenia dues escoles, ambdues religioses. Tot i això, l'escola no va estar exempta d'atacs i dures campanyes reaccionàries, com per exemple durant el període conegut com el Bienni Negre (1934-1935). El conservador doctor Isidre Alabern, cap de l’Associació Catòlica de Pares de Família, va exigir durant anys a les autoritats que tanquessin l’escola. El doctor va enviar al diari El Pla de Bages un article que deia que a l’escola racionalista s’ensenyava els nens i nenes a utilitzar la pistola i fabricar bombes, i que era un centre satànic on s'orinaven sobre un crucifix. De fet un dels seus mestres, el professor Díez va ser empresonat, gràcies a la campanya retrograda que es va fer durant aquells anys als diaris de Manresa.

Un carrer "nexe" d'espais fins als anys 60

Una part de les cases del carrer de les Piques es va haver d'enderrocar al tombant del segle XX per urbanitzar el sector de la Reforma. Amb aquestes obres, el carrer de les Piques va esdevenir un carrer molt important de la ciutat, un enllaç directe entre l'estació del Nord i la ciutat de Manresa. En aquest carrer hi havia un establiment molt popular, el Restaurant el Suís, obert l'any 1940. La seva cuina aviat seria una de les més sofisticades del panorama manresà amb reconegudes especialitats en plats empordanesos, com el pollastre amb llagosta o la sèpia amb mandonguilles, plats internacionals com la bullabessa, o els populars esmorzars de forquilla de menuts de l’escorxador, com el morro i tripa o el cap i pota. En Sebastià Rodà Llorens (1904-1982), nascut a Sant Pere Pescador (Alt Empordà), anomenat “Sebastiani” per alguns clients pel bigotet que li donava aspecte de cuiner italià, va ser l’expert xef que va donar nom i reputació al restaurant. Li van posar el nom de Suizo per un restaurant de molt renom de Barcelona situat entre la Rambla i la plaça Reial, que va ser centre de trobada d'intel·lectuals i de comerciants i corredors de borsa a finals del segle XIX i primers del XX.

L'obertura del carrer Alfons XII a mitjans dels anys 60, va deixar el carrer de les Piques en un carrer de segona fila, ja que la nova via que es va obrir enllaçava de forma directa a la Plana de l'Om, i permetia continuar el recorregut pel carrer del Born direcció al centre neuràlgic de la ciutat. El carrer va patir un canvi de nom durant la dictadura franquista, les noves autoritats feixistes van canviar el nom pel de carrer Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, un nom que seria abolit de forma oficial l'any 1979, durant la primera sessió del nou ajuntament democràtic encapçalat pel socialista Joan Cornet, quan va derogar i suprimir tots els noms que la dictadura va imposar l'any 1939. El carrer va tornar a denominar-se pel seu nom original: carrer de les Piques.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

Bibliografia en línia:

- JÀNDULA, Montse (2016). Restaurant SUÍS. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2016/09/14/restaurant-suis/

- GÓMEZ, Miguel (2017). L’educació racionalista a Manresa durant les primeres dècades del segle XX | B Llibertari | Portal anarquista de l’Alt Llobregat i el Cardener (Bages i Berguedà). https://www.bllibertari.org/11027.html

Les impremtes manresanes del segle XIX

Un invent revolucionari

Durant els segles de l'edat mitjana, juntament amb la invenció del paper, els xinesos van fer els primers passos en el desenvolupament de la impremta. Van buscar un procediment que, en lloc de copiar els escrits a mà, els permetés obtenir moltes reproduccions iguals d'un mateix original. La impremta és un dels invents més importants de la història de la humanitat, ja que amb la seva aparició va permetre la reproducció de textos de forma rapida i econòmica que al llarg dels segles ha fet arribar l’escriptura i la lectura a tothom. Popularment, es diu que la impremta es va inventar el 1440 aproximadament per Johannes Gutenberg. El que Gutenberg va inventar realment va ser el que s’anomena la impremta “moderna” que era un mètode més industrialitzat i perfeccionat de còpia de textos molt més ràpid, econòmic i eficaç que el que s’havia fet fins aleshores.

Durant l’edat mitjana europea el mètode de còpia de llibres era portat a terme per monjos o clergues especialitzats que escrivint a mà, recopiaven llibres bàsicament religiosos per encàrrec. Era una feina que podia durar fins a deu anys, ja que la tipografia i les ornamentacions d’aquests llibres manuscrits eren molt complexes i detallades. Un llibre manuscrit tenia un cost molt elevat i només els nobles o els mateixos clergues s’ho podien permetre. Molt poca gent sabia llegir i escriure, i els costos dels llibres no contribuïen gens a la seva alfabetització.

Durant el segle XVIII, a Manresa ja podem trobar diverses fàbriques de paper a prop del riu, però una impremta a la ciutat no es va implantar fins a la creació de la pionera impremta de Pau Abadal, fundada al carrer Sant Miquel l'any 1718. La nissaga de la família Abadal, estamper i gravador, va durar quasi 200 anys. Al segle XIX, a Manresa hi havia tallers gràfics en ple rendiment, la impremta Roca (1824), la impremta el Progreso (1885), la Impremta Miralda (1880), la Impremta Fàbregas (1866) i la Impremta Catòlica de Domingo Vives, que es dedicava a la impressió de tota mena de llibres i també revistes religioses.

La impremta Sant Josep, fundada el 1882 i la impremta Esparbé, fundada el 1876, foren les més importants durant molts anys de la nostra ciutat. Ambdues empreses aviat van guanyar reputació, com a marques de referència dintre el sector. Un altre impremta amb història, és la que es va crear l'any 1915 amb el nom d'Imprenta Alcaraz de Bausili, que més tard esdevindria la Bausili Indústria Gràfica. Tanmateix també podem trobar llibreries com la Nadeu, que són provenen d'una nissaga d'impressors: Josep Nadeu i Tarrés.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Ed.Efadós.

La Setmana Tràgica i la Guerra Civil, a ulls de les monges de Santa Clara

Documents recuperats

L'Associació Memòria i Història de Manresa ens ofereix la transcripció de dos documents inèdits de gran interès històric del Convent de Santa Clara de Manresa. Es tracta d’unes cròniques manuscrites del segle XX redactades per les monges dominiques del Convent. Ara es donen a conèixer per primera vegada gràcies a la tasca dels investigadors de l'Associació Memòria i Història de Manresa. El web es va presentar el dia 1 de juny al mateix Convent de Santa Clara per Marc Torras, director de l’Arxiu Comarcal del Bages; Sor Lucía Caram i Sor María Pilar Eguiluz, del Convent de Santa Clara i Joaquim Aloy, president de l’Associació Memòria i Història de Manresa. 

Al primer document es relaten els fets de la Setmana Tràgica (1909), que va comportar l’exclaustració de les monges durant cinc dies. S’hi descriu la seva angoixa en veure que els escamots revolucionaris havien començat a cremar esglésies, la sortida del convent i el seu refugi en cases de familiars i veïns. El document explica que el Convent de Santa Clara va acollir les monges de les Caputxines i les de l’Ensenyança, després de l’incendi. 

"... ens vestírem de la manera que vàrem poder, quedan disfrassades de tal manera que semblàbem gitanes"

L’altre document és el dietari dels fets que afectaren la comunitat entre els anys 1922 i 1958. S’hi parla de la seva vida interna: les celebracions religioses, les diferents obres de millora de l’edifici, la malaltia i mort d’algunes monges, etc. S’hi constata també la “pena” que els produeix la proclamació de la República. El capítol més extens, però, és dedicat als fets succeïts el juliol de 1936, quan es veuen obligades novament a sortir del convent i a refugiar-se en diferents cases, tret de quatre monges que s’instal·len a casa d’un capellà, que acabarà sent detingut pels revolucionaris. S’hi descriu l’entrada al convent d’un grup armat, les destrosses ocasionades i el progressiu retorn a la normalitat el 1939, amb la recuperació d’una part de documentació i de béns salvats durant la guerra.

- Podeu veure les transcripcions en el web: 

www.memoria.cat/conventsantaclara

Obre les portes «Néixer a Manresa 1930-1960»

Una nova temporada a l'Espai Memòries

Néixer a Manresa 1930-1960 és un projecte creat i dissenyat de forma col·laborativa per les persones que han participat en els tallers de memòria a l'Espai Memòries durant els mesos de març, abril i maig del 2017. Les seves aportacions, tan pel que fa a coneixements i vivències com a materials d'època, han permès construir el relat de l'exposició que s'inaugura aquest dimarts vinent. 

En els tallers hi han participat persones provinents d'àmbits diversos com el de la salut, l'assistència social o la recerca històrica, entre les quals hi ha col·laborat activament Maria Cunill, Mireia Isern, Montse Margarit, Dolors Puigdemont, Lurdes Purtí, Montserrat Ribas, Conxita Serena i Núria Serra. 

Els coordinadors dels tallers i de l'exposició han estat Jordi Bordes, Francesc Comas, Conxita Parcerisas i Pilar Priego. 

A partir de les converses i debats tinguts durant els tallers de memòria s'han elaborat els continguts i el guió que configura l'exposició en diferents àmbits: Dones, drets i maternitat, Ritus i tradicions, Aspectes mèdics del part, Primer any de vida, Institucions i abandonaments, Llevadores i tocòlegs i una relació de personal d'obstetrícia i pediatria. Cada àmbit s'ha pogut complementar amb l'aportació d'un gran nombre de fotografies, documents, i objectes molt diversos de l'època en què se centra l'exposició i que il·lustren molt bé els aspectes que s'expliquen. 

Durant la fase de preparació i documentació del projecte també s'ha realitzat una recerca a través de testimonis orals i escrits per tal d'ampliar la informació i per elaborar una llista dels toco-ginecòlegs, llevadores i pediatres que treballaven a la ciutat durant el període. 

Totes aquestes aportacions han estat fetes per diverses persones a les quals cal agrair la seva col·laboració: Paquita Almendros, Àngels Borrós, Joan Garriga, Rosa Gil, llevadora d'Althaia, Joan Ramon Gómez, Rocío Hernández també llevadora d'Althaia, Jordi Julià, Carme Martinez de la Residència Montblanc, Judit Marta, Pere Menendez-Arango, Anna Pey, Dolors Reverte, Alicia Santolaria i la seva mare Maria Àngels Morros, Joan Subirana i Dolors Vidal. 

Amb motiu de l'exposició, també s'ha fet un treball de recollida de testimonis sobre el fet de néixer a Manresa al Centre de dia de la Residència de Sant Francesc amb persones assistents al centre. A l'exposició s'hi poden trobar diferents elements relacionats amb els naixements com ara estris mèdics, roba de nadons, materials gràfics o projeccions audiovisuals d'entrevistes a llevadores i documentals sobre els naixements. 

Entre d'altres es reprodueix una entrevista a Roser Carrera i Elena Arnau, dues llevadores de 95 i 88 anys respectivament que descriuen com era l'ofici de llevadora en l'època que treballa el projecte. Alhora hi ha una foto aèria de grans dimensions dels anys 40 de la ciutat de Manresa, on estaran senyalitzats els espais que van tenir un paper important en els naixements a la ciutat durant el període 1930-1960; des de les consultes dels ginecòlegs, passant pels hospitals o les institucions que acollien els nens i nenes orfes. 

En el marc de l'exposició hi ha també un àmbit de bibliografia sobre els temes de què s'hi tracten que ha estat aportat per la Biblioteca el Casino, que també farà una mostra de llibres d'aquesta temàtica a les seves sales. I al final de l'exposició queda obert un espai de treball i recerca per tal de poder completar i ampliar les dades que es presenten a partir de les aportacions dels visitants. 

Dues exposicions complementàries 

L'acostament a aquest entorn del naixement i del part es completa amb dues exposicions més que conviuen en el mateix espai buscant l'ampliació d'interpretacions a la circumstància de néixer: La medicina de les dones. Ginecologia històrica a Catalunya. Una visió des del punt de vista mèdic a la història del part, la medicina de les dones i l'evolució de la professió. Una producció del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya que consta d'uns plafons informatius amb moltes il·lustracions i d'alguns estris antics com ara una cadira de parts del segle XIX. Només la memòria. Des de la creació artística, Dolors Puigdemont, presenta una instal·lació que ens obre a altres significats més interiors, més diversos i personals perquè com diu ella mateixa "tot té dues mirades en l'acte de donar a llum". 

La inauguració de l'exposició es farà en un acte obert a tothom el dimarts dia 30, a les 8 del vespre, a l'Espai Memòries del Museu Comarcal Manresa i comptarà amb una presentació i visita comentada de l'exposició per part de totes les persones que hi han aportat el seu coneixement, testimonis, documents i objectes. 

Més informació:

- Espai Memòries, laboratori del segle XX: www.espaimemories.cat

Una guerra molt profitosa

Manresa i els rèdits de la Primera Guerra Mundial

A la ciutat de Manresa la conjuntura bèl·lica de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) havia beneficiat amb escreix les indústries de la ciutat amb un vessant més exportadora. Des de les fàbriques de pastes de sopa, les que treballaven amb el pèl de conill i llibre, les que produïen galetes i com no l'estrella de la ciutat, el sector tèxtil cotoner. Tanmateix, a meitats dels "feliços anys 20", l'alegria dels anys de creixement ja s'havia superat, l'atur tornava a augmentar i les classes populars, com feia referència el diari El Pla de Bages, ja havien esgotat tot el crèdit en les botigues que els fiaven. Els preus augmentaven i l'encariment del menjar era cada cop un problema més evident. Alguns espavilats començaven acaparar cert tipus d'aliments i matèries primeres, per poder fer-ne negoci i augmentar el preu per especular amb la producció i la comercialització.

Tot i això, els anys 20 van ser de creixement per la ciutat de Manresa, si fem cas als números. Gràcies als nous grans establiments fabrils i sobretot a les noves connexions ferroviàries amb la ciutat de Barcelona dels Ferrocarrils Catalans (amb aquesta nova connexió de tren es va establir l'empresa Pirelli a Manresa l'any 1924, al camp dels Barrets, i dos anys després s'ampliava la fàbrica Bertrand i Serra, coneguda com la Fàbrica Nova). També es van obrir diferents establiments com la serradora Alter (1924), la fàbrica tèxtil Perramon i Badia (1926) i l'empresa Oxígeno y Construcciones Metálicas SA (1929), que fabricava l'estructura metàl·lica de les rodes dels automòbils.

La població de Manresa també va augmentar, gràcies a l'increment de la productivitat i de les noves, modernes i grans instal·lacions fabrils. L'any 1930 Manresa tenia 32.151 habitants, i just en començar la guerra civil la població era ja de 36.381 habitants. Per primer cop els immigrants que venien a la ciutat ho feien de fora el Principat de Catalunya. L'Aragó, el País Valencià, Múrcia i l'Andalusia oriental (sobretot d'Almeria i el seu lloc de destí en bona part eren les mines de Sallent, Súria i Cardona). Una important mà d'obra que col·locaria la ciutat de Manresa l'any 1935 com la cinquena ciutat més important de tot el país. L'any 1936 el sector secundari significava a la nostra ciutat el 63,8% de la població activa, i el sector primari s'havia desplomat a un insignificant 10,9 %. Molts pagesos de la Catalunya central van deixar el camp, per anar a treballar a les fàbriques i tallers de Manresa. Un sector en alça era el dels serveis que es va situar al 25,3 %. Manresa havia esdevingut una ciutat industrial de primer ordre i els treballadors, a part de treballar, també van convertir-se en consumidors de serveis i productes. Naixia la ciutat comercial, que avui encara tenim.

Manresa la segona ciutat cotonera de Catalunya

En l'àmbit industrial, el sector tèxtil cotoner predominava juntament amb la indústria de la cinteria, una activitat tradicional manresana i també començaven a despuntar altres sectors com la indústria del cautxú i la indústria metal·lúrgica. L'any 1927, segons el diari barceloní La Veu de Catalunya, Manresa havia esdevingut la segona ciutat industrial cotonera més important de Catalunya, just per sota de la gran capital, Barcelona, amb 18 fàbriques i un total de 230.000 fusos, que donaven feina a més de 10.000 obrers. Dos anys abans l'ajuntament de Manresa compatibilitzava fins a 131 industrials, dedicats per ordre d'importància a: la indústria de les cintes (36), la de teixits i filatures de cotó i seda (25), la indústria de la fusta (16), maquinària i accessoris tèxtils (9), pastes per a sopa (4), fosa de ferro (3), etc. 

L'any 1930 un total de 1.570 contribuents satisfeien 704.699 pessetes de contribució industrial. La indústria tèxtil, la cinteria inclosa, generava bona part de la riquesa de la ciutat que va permetre fer importants obres públiques durant els anys de la Segona República.

Bibliografia:

- RUBÍ, Maria Lluïsa; VIRÓS, Lluís (2006). La Cambra de Comerç i indústria de Manresa. Cent anys d'impuls econòmic. Manresa: Cambra de Comerç de Manresa.

Quan passejàvem pel carrer Sobrerroca

Un nucli carregat de vida: oficis, comerç i botiguers

El carrer Sobrerroca, situat al nucli vell de Manresa, és una de les vies històriques manresanes per excel·lència que encara conserva bona part de l'antic recinte murallat del segle XIV. És un carrer on conflueixen els carrers de: Serarols, dels Arcs de Santa Llúcia, del Cap del Rec, de Sant Andreu, el passatge dels Amics, la plaça dels Drets, la plaça Major i el carrer del Balç. Al llarg del segle XIX, aquest carrer va ser el més important i també cèntric de la ciutat (fins a l'obertura del primer tram del Passeig Pere III el 1891) i fou la llar d'il·lustres manresans, com ara Josep Mestres Cabanes, Manuel Oms i de Prat o Joaquim Sarret i Arbós. També fou el bressol d'importants establiments comercials, com la farmàcia Miralles (1862), la casa Puigbertran, la barberia més antiga de Manresa, la cotilleria Magda, la casa Garriga (1905), la tintoreria Gros (1902), la Lionesa (1942), la fotografia Vert, la llibreria Sobrerroca (1939) o el forn de pa Massana (1935), entre altres establiments.

Aquesta important via ha acollit també a rellotgers, fusters, estanquers, carnissers, granger, lleters, farmacèutics, pastissers, perruquers i fins i tot fruiters, que amb el temps, canviarien de lloc, com la casa Tuneu, la Montserratina, la ferreteria Armengou, la impremta de Sant Josep i la Vives, els calçats Franquesa i els xocolaters Torras. Tanmateix va ser un carrer on hi havia la seu de moltes entitats i associacions de Manresa. La més important fou l'any 1865, quan s'hi va obrir la primera oficina de la Caixa de Manresa, també va acollir durant uns quants anys el Conservatori de Música.

El Pou de la Gallina al mig del carrer Sobrerroca i les tines amagades

L'any 1880 l'emplaçament original del Pou de la Gallina era al centre del carrer, però l'augment de trànsit de carruatges que feien servir el carrer Sobrerroca com a via principal d'accés a la Casa de la Vila va fer que el traslladessin al seu emplaçament actual, enganxat a la paret. Bona part de la quantitat de tines, pous i cellers que hi ha sota el carrer Sobrerroca i fins i tot ben entrada a la Plaça Major ja va quedar al descobert durant les obres que es van fer al carrer l'any 1982 per substituir les llambordes que hi havia per rajoles, però en aquell moment es va decidir cobrir-les amb formigó i acabar la urbanització a sobre.

Les tines urbanes de Manresa estan situades en desnivells entre dos carrers: entre la pujada del Castell i la carretera de Vic; entre el carrer del Pedregar i el carrer d'en Botí; entre el carrer de les Saleses i el carrer de Viladordis, entre el carrer Sobrerroca i el carrer del Balç... Lluís Armengol, fou president de l'Associació de Veïns del Barri Antic durant molts anys, nascut al carrer de Sobrerroca, explicava en un reportatge de la Revista El Pou de la Gallina del maig del 2016 que: “des de mig carrer fins a la plaça de l’ajuntament i sota l’asfalt està ple de cellers, tines i pous, com van quedar al descobert arran de les obres que s’hi van fer el 1982”, la majoria dels quals són actualment de propietat privada.

La majoria de les cases del Carrer Sobrerroca, construïdes sobre el desnivell de la roca, tenen tines o cellers que daten de l'època del carrer del Balç o que es van construir posteriorment. Corresponen a l’origen de les edificacions medievals del carrer, que per la banda de via de Sant Ignasi en aquella època era una zona rural i hi havia masies que feien servir els cellers per emmagatzemar els productes del camp. Ramon Cornet, membre del Centre d'Estudis del Bages llicenciat en Belles Arts i estudiós del tema, va documentar fins a cinc tines al carrer Sobrerroca, als números 18, 26 (la fotografia de l'entrada), 28, 30 i 34.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Ed.Efadós.

- SARDANS, Ferran. El nucli antic de Manresa amaga desenes de tines. Revista El Pou de la Gallina (27/05/2016)

- Manresainfo.cat: Les obres a Sobrerroca posen al descobert pous i cellers medievals (08/06/2013)