16 de desembre 2020

Els andalusos a Manresa, breu recorregut 1954-1979

El "Casal d'Andalusia" a principis dels anys 80, als baixos del Casal de les Escodines. Fotografia: Arxiu Associació Cultural Casa de Andalucía en Manresa
La ciutat de Manresa i la immigració dels anys cinquanta

L'any 1964, el govern espanyol va aprovar, la Llei d'Associacions que reconeixia tímidament les associacions a l'estat espanyol. En part, gràcies a aquesta reforma, es van articular el que més endavant serien les associacions de veïns de moltes ciutats industrials de Catalunya, un impuls bàsic i necessari que va ajudar molts barris a millorar els seus equipaments. Aquell mateix any, l'estat espanyol arribava a una xifra rècord, vorejant els 700.000 naixements, un autèntic baby-boom. Les desigualtats entre territoris dintre l'estat espanyol franquista eren evidents, malgrat que ja s'havia llançat el gran desarrollismo econòmic i des de Madrid ens cantaven les bonances del règim sota una campanya de propaganda dels 25 años de paz. La desigualtat va generar una onada d'immigració cap a les zones més industrialitzades de la península Ibèrica, com Madrid, Catalunya, País Valencià i Euskadi.

Mentrestant, la població de la ciutat de Manresa a les acaballes de l'any 1956 era de 46.681 habitants segons les estadístiques oficials, i sis anys abans, el 1950 era de 40.452 habitants. En un sexenni havia augmentat un 15%. Des de principis de la industrialització, el segle XIX, la ciutat de Manresa va ser receptora de mà d'obra a causa de l'oferta de treball i la demanda en indústries, fabriques i tallers. En diferents períodes, Manresa era la porta d'entrada per molta gent que venia a buscar-se un futur millor per la seva família i la capital del Bages era el seu destí.

El fort d'immigració a la ciutat de Manresa es va produir cap als anys 1954 i 1955. Els immigrants procedents de fora del Principat de Catalunya eren més de 12.000. Gairebé la meitat, venien d'Andalusia (un 43%), que començava a ser el lloc d'origen més important de la immigració manresana, que augmentaria durant la dècada dels anys seixanta, amb una nova onada. La seguia Castella la Nova (avui Castella-La Manxa) amb un 16% i finalment l'Aragó, que fins als anys cinquanta ocupava la segona posició, amb el 10%. Molts aragonesos venien a Manresa amb el tren de la línia Saragossa-Lleida-Manresa-Barcelona. Finalment, amb xifres entre el 10 i el 5%, hi havia altres regions de la península Ibèrica com Castella la Vella (avui Castella i Lleó), Múrcia i el País Valencià. I per sota del 5%, Extremadura, Lleó i Navarra.

L'arribada de nous habitants va originar nous barris a extraradis, amb un marcat caràcter obrer. A Manresa els més populars són el barri de Sant Pau i la barriada Mion. Aquests barris van néixer per la immigració peninsular que arribaria a Manresa atreta pels llocs de treball que oferia la indústria tèxtil, però també la metal·lúrgica, el sector serveis i d'altres rams. Aquests barris estaven formats amb habitatges molt humils, construïts amb planta baixa i amb escassos recursos econòmics. Durant anys van estar al marge del nucli de Manresa per les autoritats municipals, ja que la majoria no tenien escoles, centres d'atenció primària o equipaments com parcs, jardins o biblioteques. A la dècada dels anys 60 i 70 els fills dels immigrants, la primera generació, van començar a participar de forma activa en les mobilitzacions socials de Manresa contra el franquisme, passant molts d'ells per les entitats veïnals, que durant el franquisme, encara eren vistes com a nius de "rojos". A principis de la dècada dels anys setanta, el govern civil va permetre les primeres cases regionals (sobretot, andaluses i també gallegues), a condició que fossin per a un ús purament folklòric, allunyat de qualsevol reivindicació nacional, social o política.

La penya flamenca "Naranjito de Triana" i la creació de la Casa Regional d'Andalusia

Gràcies a aquest reconeixement del govern civil, va néixer la primera entitat andalusa amb el nom de Peña Flamenca Naranjito de Triana, on una sèrie d'amics andalusos es retrobaven i feien tertúlies sobre la seva pàtria. El nom de penya, ve molt lligat amb l'afició que tenien molts dels seus membres amb les veus flamenques de la música que escoltaven per la ràdio. Gràcies a les trobades de la penya flamenca, l'any 1978 els andalusos que vivien a Manresa i també a Sant Joan de Vilatorrada, van celebrar les primeres reunions per constituir-se legalment com a Casa Regional d'Andalusia. Aquestes reunions van celebrar-se a l'antic Bar Gim, situat al carrer Montcau de Manresa.

El 1979 el nou Ajuntament de Manresa, encapçalat per l'alcalde Joan Cornet, va cedir un local municipal a la Casa Regional d'Andalusia. Aquest indret eren uns baixos de l'actual Casal de les Escodines. Era un espai que estava en desús i en unes condicions pèssimes: fortes humitats, porqueria i molta brutícia. L'espai fou ràpidament condicionat amb una gran força de voluntat dels seus membres, que aviat el van convertir en el seu punt de trobada, on se celebraven trobades, balls, xerrades, àpats i altres esdeveniments culturals que tinguessin sempre una relació amb Andalusia.

Bibliografia:

- CANAL, Ramon (1996). Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns. Manresa: Ajuntament de Manresa.

- PLANES, Pere: "Quan les associacions de veïns rutllen" a: Presencia, 19/09/1974, p. 10

- OLIVERES, Xavier (2009). Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central. Dovella: revista cultural de la Catalunya central. Núm. 102.

- REDÓ, Francesc; COMAS, Francesc (2007). Manresa, la ciutat transformada vol. 2. Zenobita: Manresa.

Butlletí especial:

- XXXIV Jornadas Día de Andalucía Manresa 2018. Editada per l'Associació Cultural Casa de Andalucía en Manresa.

01 de desembre 2020

L'art de tallar els cabells

Fotografia de l'interior de la Barberia Franch quan es va obrir, el 1965. Arxiu: Família Franch Esteve
De treball ocasional a ofici professional


Antigament la barberia era un espai que molts homes visitaven habitualment un cop a la setmana. S'hi anava sobretot a afaitar les barbes, i també a tallar els cabells. Aquesta rutina va permetre crear una clientela fixa, i aviat les relacions entre barbers i clients fou un punt de reunió clàssic, on s'aprofitava el temps per fer petar la xerrada de forma amena. En alguns establiments els barbers disposaven de prestatgeries on desaven les navalles que feien servir amb el nom dels clients que els visitaven durant els dies de la setmana. Igualment, existia un servei a domicili, quan algun client es posava malalt, el barber es desplaçava fins a casa del client i oferia els seus serveis.

Els barbers tenien aprenents i ajudants, que sovint alternaven aquesta feina amb d'altres com la de mosso en alguna fàbrica o de dependent en algun altre negoci. Un exemple de barber ocasional que esdevé finalment barber és el de Josep Franch Castellarnau, que a finals dels anys 50, treballava a Indústries FAPP, dedicada al disseny i fabricació de maquinària tèxtil. La feina de barber dels caps de setmana del Josep, acabaria essent la seva professió definitiva, però abans de disposar d'un establiment propi va treballar a les barberies Guitart (carretera de Vic), Colomer (Via de Sant Ignasi, on anaven molts germans jesuïtes) i Albà (carrer del Cós). Finalment, el març de 1965, va obrir la seva pròpia barberia al barri del Poble Nou de Manresa, al número 41 del carrer Major, la barberia Franch.

Els barbers utilitzaven sabó líquid o crema, i per tallar el cabell, com que no era habitual rentar el cap dels clients, es posava una bona quantitat de colònia. L'ofici de barber va evolucionar amb els anys, tot i que va mantenir una sèrie de patrons clàssics. Per exemple, a finals del segle XIX hi havia a Manresa fins a tretze barberies, que van anar augmentant amb els anys i a mesura que la ciutat anava creixent. Durant la dècada dels anys 40, podem trobar les barberies Badia, Bonada, Brucart, Brunet, Canals, Carreras, Carrió, Forner, Garroset, Grané, Guitart, Matamala, Orriols, Prat, Puig, Rovira, Subirana, Travé, Vilamajó o Xarpell, entre d'altres.

Més informació:

- La barberia de la Plaça Major de 1899: aquí

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans Manresa. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

- JÀNDULA, Montserrat (2017). Perruqueria FRANCH. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2017/03/15/perruqueria-franch/ <Accedit el 01/12/2020>

14 de novembre 2020

Les fàbriques de la piscina municipal

Fotografia d'Angelina Bosch i Tomàs, filla de Conrad Bosch, a la piscina de Manresa. Al fons de la imatge es veuen els edificis del Molí de la Pixarada i de la Fàbrica Nova. Dates: [1932-1938]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-203 / Conrad Bosch i Serra

01 de novembre 2020

Carn jueva

Parella jueva pastant el pa en una imatge de la Miscel·lània dels Rothschild, segle XV.
L'alimentació dels jueus a la Manresa del segle XIV. Restriccions a la carn i el pa

Aquest text reuneix el contingut d’algunes entrades publicades a la pàgina web de l’autor, en concret “Llevadures i carns” (2011), “Jueu no toquis la carn!” (2013) i “Els jueus a Manresa” (2017). Els enllaços a aquestes entrades es poden consultar a la bibliografia.

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l’any 1274. De fet, és durant la segona meitat del segle XIII quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i, per tant, podem afirmar amb rigor històric la seva presencia real al nostre país. La gran sort que tenim els historiadors de la ciutat de Manresa és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l’Arxiu Històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d’Artés. L’antic call de Manresa està ubicat just al costat de la Plaça Major de Manresa, i es coneix com la Baixada dels Jueus, o el Grau dels Jueus. Comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a tocar de Puigterrà, un turó pròxim a la ciutat de Manresa que era als afores de la ciutat durant l’edat mitjana. Fins l’any 1341, l’aljama de Manresa havia tributat a la de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la participació del call manresà es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat en cap d’aquella col·lecta, la ciutat de Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un nou rang i va esdevenir un subjecte fiscal, tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona i altres ciutats catalanes, com Girona, Lleida i Tortosa.1

Les prohibicions que els jueus entressin en contacte directe amb el menjar i/o beguda que havien de ser consumits pels cristians foren motiu de controvèrsia i restriccions en moltes ciutats medievals catalanes al segle XIV. També s’havien redactat normes, edictes i lleis feudals que delimitaven als sarraïns (musulmans) quin menjar podien tocar i quin no, però en el cas dels jueus catalans, les autoritats de la Corona d’Aragó també van legislar de forma restrictiva quins comestibles i viandes havien d’adquirir i fins i tot vendre als mercats. Segons Riera (1988), la font principal dels problemes era la situació d’inferioritat que existia entre els cristians i els jueus quan el primer es convertia en la sortida habitual de la carn que els jueus no volien: la carn terefà.

La carn terefà era la d’aquells animals que, tot i haver estat degollats segons el ritual judaic, no podia ser declarada casher -apta per al consum jueu-, ja fos per algun tipus de negligència que el shojet2 havia fet durant el sacrifici ritual o perquè a l’examen posterior al sacrifici, en què els principals òrgans interns de l’animal eren inspeccionats amb cura, el bodeqevidenciava que aquests estaven afectats per algun tipus de malaltia o malformació greu. Quan succeïa això, es declarava la carn “no apta”, o terefà (treffà/tryffà, segons Riera), i era rebutjada per al consum jueu, però no per a la venda als cristians. Aquesta situació d’inferioritat era del tot inacceptable als ulls de les autoritats cristianes i els grans carnissers, que van dictar diverses normes per acabar amb aquesta pràctica, o com a mínim, per discriminar pel seu compte el col·lectiu jueu. La carn jueva rebutjada pels hebreus havia de ser delimitada i marcada als mercats per diferenciar-la de la carn cristiana.

La carn de porc, un limitador religiós

El consum de la carn porcina funcionava com el veritable signe distintiu dels cristians respecte als seus veïns musulmans i jueus. Entre les grans religions monoteistes, només el cristianisme tolerava el consum d’aquest animal per servir i menjar a taula. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui en dia– que no es podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: “No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs” (Levític, 11:8). L’Islam també en prohibia el consum des dels seus orígens, en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament proscrit pels musulmans de forma clara: “perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, […] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là” (Sura 2:173).

El porc durant l’Edat Mitjana es criava en boscos glandífers en semillibertat, però entre els segles XI i XIII les roturacions massives i la desforestació feren que es passés cap un tancament progressiu del animal i cap a la marginalització progressiva. La carn porcina esdevé minoritària, si la comparem amb la dels ovins. Malgrat tot, la carn de porc salada era vital com a reserva per passar els durs hiverns medievals. Per tant, durant el període estival, la carn porcina de temporada es salava per a la seva conserva i es destinava per als dies més freds de l’any. Com s’ha esmentat, els jueus no podien menjar porc, i els aliments que poguessin incloure sang, com els embotits, també estaven prohibits. Això eliminava de la dieta jueva alguns aliments que sovintejaven a les taules dels cristians medievals: no solament el porc, sinó també el conill, la llebre, el congre, l’anguila o fins i tot els caragols.

Un dia mercat: “Jueu no toquis la carn!”

Els consells més moderats per a l’obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l’any 1338 es limitaven a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on es servís la carn hebrea — la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat — i obligant el venedor a informar els seus clients que aquesta carn “la mort un jueu”. Es deixava d’aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciencia personal del comprador, que en tenia l’última paraula.

Els jueus no podien tocar els aliments cristians per temor a “contaminar-los”; per tant, existia una divisió estipulada entre ambdues comunitats dels dies de mercat. Els mercaders jueus eren obligats a instal·lar-se a les zones on es venien les carns i viandes més barates. De fet, era freqüent veure la carn jueva de les boqueries juntament amb les de pitjor qualitat. Sovint se’ls assignaven llocs on no es disposava d’ombra per refugiar-se del sol, o en espais reduïts, per evitar que la clientela hi circulés de forma còmoda. La tolerància delimitada amb les viandes jueves va fer que Manresa probablement fos de les poques ciutats catalanes on els comerciants de les dues religions compartien el mateix espai de venda, tot i que els cristians tenien les millors zones assignades. En resum, podríem afirmar que la venda de carn jueva era tolerada per veguers i batlles, però no era promoguda.

El temor a la contaminació, la pesta negra

Els jueus eren considerats “cofre i tresor” del senyor rei: depenien exclusivament del poder reial i se’ls considerava una font de rendes a canvi de protecció. Tot i aquesta protecció del senyor feudal, no foren exempts de patir avalots i atacs violents, com a Tàrrega4; el 1348 o a Barcelona el 5 d’agost de 1391. Les acusacions contra la comunitat jueva eren constants. El temor a morir a causa d’una estranya malaltia, coneguda posteriorment com la pesta negra o pesta bubònica, feia creure a la ingènua població que els jueus eren els responsables dels morts que assolaven les urbs medievals. Tal era el temor cap a la minoria jueva que molts dels principals problemes endèmics de la societat s’atribuïen als jueus. Així, durant els anys de la pesta negra (1348), la població cristiana va acusar als jueus d’enverinar l’aigua dels pous i els camps per causar la malaltia i la mort. La desconfiança mútua també va quedar palesa quan els rabins van prohibir als jueus comprar o adquirir carn i aiguardent dels conversos, ja que els seus productes havien entrat en contacte amb els cristians.

L’aspecte econòmic i fins i tot comercial també era un punt a ressaltar. Els porquers i carnissers cristians van exercir una pressió constant a les autoritats perquè els seus competidors jueus venguessin llur carn més barata, donant una falsa imatge d’un producte més dolent i poc adequat per a la taula dels cristians. A prop de Manresa, a Tàrrega, els jueus de la ciutat van recórrer al rei les disposicions que els paers i prohoms targarins havien aprovat el dijous abans de Pasqua de 1347, en les quals s’estipulava: “quod carnes judaycas venderentur minus uno denario pro libra carnium que per christianos ementur”(que la carn juïga sigui venuda a un diner menys per lliura que la carn que és comprada pels cristians). D’altres poblacions catalanes van disposar prohibicions similars a les de la capital de l’Urgell, com Lleida o Solsona. A la ciutat de Tortosa l’any 1443, els cristians tenien prohibit vendre raïm i llenya a la juderia o moreria de la ciutat, sota pena de confiscació del raïm i multes que anaven des de 5 sous fins a la presó.

La intenció era separar els jueus dels mercats i ubicar-los fora dels recintes emmurallats, tot i que les places de mercat estaven prohibides fora del perímetre de la muralla. En resum, no els quedava més remei que destinar un petit espai per vendre les seves carns i comestibles. Els predicadors més vehements llançaven les seves condemnes contra els jueus, com el funest Vicent Ferrer, que arribava a recomanar: “No comprar d’ells vitualles, e que estiguen tancats e murats, car no havem majors enemichs. Christians no ésser dida de aquells, ne menjar ab ells. Si us envien pa, lançau-lo als canso. Si us envien vianda viva, prenets-la, e morta"6.

El pa i el dret de fornatge: Què passava amb el pa?

Els principals problemes dels jueus manresans es centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat junt al pa fermentat que feien els cristians. L’única alternativa era coure’ls a casa, cosa prohibida per la llei, fet que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d’Aragó a la ciutat de Manresa i Lleida el 1326, que permetia els jueus d’ambdues ciutats a coure el pa a casa seva a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor per utilitzar llurs forns per l’elaboració del pa) als arrendadors. 

“Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos”7.

Article publicat a la revista Mozaika el 29/10/2020

Bibliografia

- BERLIN, Adele (2011). The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed. Oxford: Oxford University Press.

- BENET, Albert (1983). L’origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30.

- BONVEHÍ, J. (2011). “Llevadures i carns.” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2011/02/llevadures-i-carns.html [Consulta: 10-2020]

- BONVEHÍ, J. (2013). “Jueu no toquis la carn!” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2013/07/jueu-no-toquis-la-carn.html [Consulta: 10-2020]

- BONVEHÍ, J. (2017). “Els jueus a Manresa.” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2017/09/els-jueus-manresa.html [Consulta: 10-2020]

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Editorial Zenobita.

- FERRER, Vicent (1975). Sermons, vol. III. Barcelona, p. 14

- GARCÍA MARSILLA, Juan V. (1993). Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d’Aragó. Universitat de València. Revista d’història medieval. 4, pp. 161-182. 

- LLOP i JORDANA, Irene (2001). Les relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (S.XIV). Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. 42. Girona – MM.

- MUNTANÉ, Josep Xavier (2016). Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 

- MUNTANÉ, Josep Xavier (2008). L’alimentació a l’aljama medieval de Tàrrega. Urtx: Revista cultural de l’Urgell. 22, pp. 105-127

- PONS, Josep (1987). Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l’Art Romànic del Bages, 30, pp. 342-345

- RIERA i SANS, Jaume (1988). La conflictivitat de l’alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Barcelona: Institució Milà i Fontanals. Unitat d’Investigació d’Estudis Medievals.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Manresa: Imprenta Anton Esparbé y Serra. 

- SAULA BRIANSÓ, Oriol, & COLET MARCÉ, Anna (2016). El patrimoni jueu de Tàrrega. La seva investigació i difusió des del Museu Comarcal de l’Urgell (Tàrrega). Podall, Núm. 5, p. 461-9, https://www.raco.cat/index.php/Podall/article/view/321967 [Consulta: 4-09-2020]

1 Irene LLOP i JORDANA, Relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (s.XIV), Les. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, (en línia), 2001, Vol. 42, p. 213, https://raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/view/54444. (Consulta: 4-09-2020) 
2 Shojet és una veu hebrea que designa l’escorxador que, seguint les lleis de la halajá, efectua la matança ritual dels animals segons la tradició jueva, anomenada shejitá. (“Shoḥet,” The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed., 2011)
3 Bodeq és l’oficial que inspecciona un animal sacrificat ritualment per comprovar-ne l’aptitud ritual per al consum. (“Bodeq,” The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed., 2011)
4 Oriol SAULA BRIANSÓ; Anna COLET MARCÉ, El patrimoni jueu de Tàrrega. La seva investigació i difusió des del Museu Comarcal de l’Urgell (Tàrrega), Podall, (en línia), 2016, Núm. 5, p. 461-9, https://www.raco.cat/index.php/Podall/article/view/321967. (Consulta: 4-09-2020)
5 Josep Xavier MUNTANÉ, L’alimentació a l’aljama medieval de Tàrrega, Urtx: Revista cultural de l’Urgell, Nº 22 (2008), p. 114
6 Vicent FERRER, Sermons, vol. III. Barcelona (1975), p. 14
7 ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (09/03/1326), Jean RÉGNÉ, History of the Jews in Aragon, Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372.

21 d’octubre 2020

Castanyes i panellets

Castanyada al vestíbul dels Magatzems Jorba l'any 1959. Arxiu: Ignasi Rubinart
La celebració de Tots Sants

L'1 de novembre és Tots Sants, preàmbul del Dia dels Difunts, l'endemà. És una data on les famílies visiten als seus difunts al cementiri municipal i antigament al fossar de la parròquia on hi havia també sepulcres. El cementiri s'omplia de gom a gom el Dia dels Difunts, i en alguns casos es necessitava més d'un capellà per oficiar les absoltes (oracions a les ànimes dels difunts) davant de cada nínxol, sempre que la família ho demanés.

La família Borràs era una d'aquestes famílies, cada any celebrava una gran missa d'absoltes que acabava amb xurros i xocolata pels assistents. La visita al cementiri es feia a la tarda, a principis del segle XX, s'instaurà un costum que encara perdura, la de dur flors als difunts. Al vespre, començava el novenari de les ànimes. Per assistir de forma correcta, moltes famílies setmanes abans preparaven els nínxols i panteons per tenir-los nets i polits.

La castanyada era l'altre al·licient de Tots Sants. La vetllada reunia parents i convidats de la família, que es menjaven les castanyes torrades, acompanyades d'un bon moscatell o amb vi bo de la bóta del racó. Igualment, hi havia persones que torraven castanyes amb les famoses torradores amb la superfície plana del fons ple de forats per coure millor les castanyes. Els més petits de la casa buscaven les castanyes amagades per tota la casa i se les menjaven a la vesprada de Tots Sants.

A la llar familiar la tradició va evolucionar al llarg dels anys, donant a la festa de la Castanyada una imatge més lúdica i festiva, introduint aquesta celebració a les escoles. Entitats de la ciutat, com empreses de diversos rams van començar a celebrar la castanyada de forma col·lectiva a la dècada dels quaranta. En aquestes castanyades populars no hi faltava mai els panellets ni lògicament el moscatell. Aquesta iniciativa aviat va aixecar l'interès de grans comerços. Els magatzems de Cal Jorba, venien castanyes a l'entrada del seu establiment. Les castanyes es torraven a casa o també es podien comprar ja fetes a la castanyera, com la que hi havia a la plaça Sant Domènec i més endavant també a la plaça d'Espanya o Plana de l'Om. L'altre fruit que acompanyava les castanyes, eren els moniatos. Els moniatos es compraven al mercat de les pageses de la Plaça Major o a les botigues de verdures. Molta gent no tenia forns a casa per coure els moniatos i els duien als forners. Finalment, els pastissets típics, els panellets, es feien de forma artesanal a casa o es compraven a les pastisseries més populars de Manresa com L'Englantina, la Lionesa, cal Ribera o Sant Miquel, entre d'altres.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

08 d’octubre 2020

L'Associació Memòria i Història de Manresa presenta el dietari del Convent de Santa Clara del segle XVII al segle XX


El maig del 2017 el portal memoria.cat va publicar la transcripció de dos documents manuscrits inèdits de la història del Convent de Santa Clara de Manresa, redactats per les mateixes monges: el dietari dels fets de la Setmana Tràgica (1909) i el dietari de la comunitat entre els anys 1922 i 1958. Faltava però la transcripció del dietari més antic, un document excepcional. Es tracta d’una crònica inèdita de 83 fulls, que fou redactada en diferents moments compresos entre els anys 1602 i 1908. Així completem la transcripció de tots els dietaris de la comunitat manresana.

Aquest document s’inicia amb la narració del final de la comunitat de monges clarisses i l’arribada de les monges dominiques el 1602. Posteriorment es van descrivint les diverses obres i millores, les donacions, la gestió econòmica i la vida de la comunitat. Un capítol significatiu és el que explica els tripijocs –alguns d’ells no massa legals- que van fer el segle XIX per evitar que els béns afectats per les lleis de desamortització passessin a l’Estat.

S’hi descriuen fets històrics rellevants com l’incendi de Manresa el 13 d’agost del 1713 (conten que van cremar i es van enderrocar més de 600 cases); la Guerra de Successió; les carlinades i, especialment, la Guerra del Francès, quan les monges van haver de sortir del convent diverses vegades per a refugiar-se en llocs segurs i quan el convent i l’església van ser saquejats i es van cremar imatges, altars, orgue i cor.

El text també parla de l’epidèmia de còlera del 1854. Explica que el 4 d’agost hi va haver el primer mort a Manresa. De 25 monges de la comunitat, 12 es van veure afectades pel còlera i dues d’elles van morir. També parlen d’un segon brot el 1885 i de les processons que van fer per demanar ajuda divina. Finalment, parlen dels efectes devastadors que va produir l’aiguat del 1907.

És una crònica d’un valor extraordinari que ens serveix no només per conèixer la història del convent sinó també la de Manresa. Alguns dels esdeveniments narrats eren completament desconeguts fins ara.

Al web de l'Associació Memòria i Història de Manresa hi trobareu una àmplia valoració d’aquests documents a càrrec de Marc Torras i Serra, director de l’Arxiu Comarcal del Bages, que també n’ha efectuat la transcripció.

- Podeu llegir els tres documents al web:

26 de setembre 2020

La torre i la punxa


Fotografia d'un home al pla de Santa Caterina, de Manresa. A la dreta de la imatge, en primer terme, la Torre de Santa Caterina; al centre i al fons, la part superior i el campanar de l'església de la Seu; a l'esquerra i al fons, la caserna i l'església del Carme. Gener de 1932.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 | Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

14 de setembre 2020

La crisi del segle XV: el final d'un període daurat

Imatge d'uns armers medievals. Font: http://sunimocholirosello.blogspot.com/2015/05/sastresartresartor-armeroarmer-armarius.html
Manresa i el segle XV: estancament i limitacions

Manresa no va arribar amb bon peu al segle XV. La ciutat podia haver mantingut la seva vitalitat econòmica, política i social que li havia quedat del segle XIV, però la demografia no ho va fer possible. Manresa perdia habitants sense remei feia massa dècades. En altres entrades del web hem explicat que van existir tota una sèrie de motius que van empènyer en aquest descens de població. Les circumstàncies van ser: la pesta (i els rebrots durant el segle), el debilitament dels vincles amb l'economia local, l'augment dels censals com a mitjà de supervivència econòmica, el desig dels patricis manresans de portar una vida més luxosa (equivalent als grans "ciutadans" de la Barcelona del segle XIV) i un augment dels impostos, taxes i tributs que van comportar una nova cultura de l'opressió econòmica entre els incipients burgesos, menestrals, gremis i treballadors urbans de la ciutat. Un altre punt important, tal com assenyalen Jeff-Fynn Paul (2016) i Marc Torras (1996) fou l'emigració de manresans i la manca de voluntat dels veguers i batlles per evitar aquesta pèrdua de població constant.

L'atmosfera del decreixement demogràfic, la davallada de la vitalitat urbana i la manca d'oportunitats econòmiques i de favor de la corona, va ser una estocada forta. A tot això també cal mencionar l'envelliment de la ciutat i la pèrdua de poder del govern local. La Guerra Civil Catalana (1462-1472), en la qual Manresa va patir setges i pillatges, va ajudar encara més a reduir la ciutat, sobretot les famílies nobles que conformaven una elit ja en declivi i cada cop més paupèrrima. Molts manresans rics van deixar Manresa per anar a viure a les dues grans urbs més importants de la Corona d'Aragó: Barcelona i València, aquesta última era el destí de molts catalans encara al segle XV. El 1453 Manresa tenia ciutadans amb fortunes que arribaven a les 3.000 lliures, i el 1480 el ciutadà més ric de Manresa tenia poc més de 800 lliures.

A finals del segle XIV el gran patriciat manresà va desaparèixer com a estament que podia igualar-se a la noblesa local. Mentrestant els senyors feudals del camp tornaven a adquirir un rang de força, delimitat durant segles pels interessos de la corona en les ciutats catalanes i el seu aflorament com a centres de poder econòmic. Els abusos del camp van tornar, els mals usos estaven encara vigents. Aquest fenomen seria clau per entendre el futur bandolerisme. De fet, podem resumir que la Manresa del segle XV, és molt menys burgesa i moderna que la Manresa d'un segle abans.

Llegir més:

- SÀNCHEZ, Cèsar (15/04/2020). Els remences i els mals usos. Històries d’Europa. https://www.historiesdeuropa.cat/2020/04/15/els-remences-i-els-mals-usos-del-segle-xv-al-principat/

- VILLARES, Martí P. (29/10/2015). Entrevista a Àngel Casals: Bandolers i bandolerisme. Ab Origine Magazine. http://www.aboriginemag.com/entrevista-a-angel-casals-bandolers-i-bandolerisme/

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc (1996). La crisi del segle XV a Manresa: Una aproximació a partir dels Llibres de Manifests. Manresa: Angle.

31 d’agost 2020

La Festa Major de l'any 1844

El cartell anunciador de la Festa Major de l'Arxiu Comarcal del Bages


Aquest cartell de l’any 1844 de la Festa Major de la ciutat de Manresa és un dels més antics que conserva l’Arxiu Comarcal del Bages i, com tots els cartells de festes del segle XIX, compleix les dues funcions bàsiques que havia de tenir: d’una banda era el cartell anunciador de la festa i, per l’altra, hi apareix de manera detallada el programa dels diversos actes festius i religiosos que tindran lloc durant els dies de la festa. Així, les celebracions començaven la vigília, el dia 29 d’agost, amb una tronada i un passa-carrer dels gegants, els penons de les confraries i bandes de músics. El dia 30 tenia lloc la missa solemne al matí, processó a la tarda i, al vespre, un important castell de focs. El dia 31 una altra vegada missa i processó i, durant cada dia, diversos concerts, balls i obres de teatre.

Dades tècniques:
  • Títol: Cartell de la Festa Major de Manresa de 1844
  • Data: 1844
  • Suport material: paper
  • Mides: 410 x 300 mm
  • Localització: Fons Ajuntament de Manresa

21 d’agost 2020

Un dia de mercat a la Plana de l'Om

Fotografia de la Plana de l'Om de Manresa un dia de mercat, feta des del terrat de casa de Josep M. Rosal, al carrer de Sant Miquel. Maig de 1924. 

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / Josep Maria Rosal i d'Argullol. ACBG30-154-N-2414

08 d’agost 2020

Manresa i el poder local: qui manava a la ciutat a l'època medieval?

Representació ideal d'un rei medieval. (Tractatus de ludo scacorum, 14v) Biblioteca Nacional de España en Biblioteca Digital Hispánica. Licencia CC BY-NC-SA.
Les feines del batlle de la ciutat: cobrament d'impostos reials i justícia de primera instància

El càrrec de batlle era un càrrec antic al Principat de Catalunya: els comtes de Barcelona ja feien servir els seus batlles per administrar les seves propietats des del temps dels carolingis. Abans del restabliment de la batllia de Manresa l'any 1315, els principals òrgans de poder local de la ciutat de Manresa eren la castellania i el tribunal de justícia. Ambdues institucions garantien la protecció física i tenien el monopoli de la repressió, tot i que la primera tenia poders executius i la segona poders legals. Al segle XI, Manresa havia estat dominada pels senyors de Balsareny. Cap al segle XII una família local, els de Manresa, havien reivindicat el seu poder sobre la ciutat i pocs anys més tard, consolidarien el seu poder com a feudataris dominants, segons podem extreure del seu patronímic.

La família de Manresa, dominava la ciutat a principis del segle XIV, tot i que el seu poder minvà amb l'aparició de noves famílies urbanes cada cop més poderoses i que podien competir econòmicament primer, i després políticament, amb la compra de càrrecs del consell de la ciutat de Manresa. L'any 1315 el rei Jaume II compraria els drets del senyor del castell de Cardona i també dels tribunals de justícia. L'any 1252 Manresa tenia un castlà1 i un batlle, dos funcionaris diferents que feien les tasques de govern i eren designats directament pel senyor feudal de torn. El senyor feudal tenia l'última paraula en totes les decisions de la ciutat, i exercia llur control directe si era necessari.

El batlle de Manresa tenia funcions judicials i executives dins la seva parròquia (municipi, en equivalent contemporani), tot i que el veguer es reservava sempre l'última paraula. La batllia prengué forma definitiva a partir de 1359, en un moment de crisi excepcional per la guerra de la corona contra Castella, amb l'expansió dels censals2. El batlle tenia funcions de tribunal de justícia "de primera instància" per a querelles locals o denúncies. La funció del batlle més important era garantir la recaptació d'impostos del patrimoni de la corona a la ciutat de Manresa3. Els que no pagaven, se'ls sancionava amb multes, anomenades els terços. La multa més recurrent en aquell temps, era la pena dels tres terços, per exemple. Era molt poc habitual que els batlles i agutzils del consell amenacessin amb la força als contribuents fraudulents o als estafadors. Tot i això, la batllia de Manresa disposava de presó i tenia un guarda contractat a temps complet. L'ús de la força no es podia descartar com a mesura punitiva excepcional.

Altres funcions del batlle eren garantir les transaccions dels béns immobles i assegurar que els béns dels ciutadans manresans fossin degudament dividits segons les lleis d'herència i testaments. De fet, la majoria de documentació dels batlles, eren d'aquesta funció, de donar testimoni. La major part eren inventaris post mortem, és a dir, llistats dels béns dels difunts. Una altra funció més simbòlica del batlle, era aprovar els actes del consell de la ciutat. Aquesta funció també la podia fer el sotsbatlle, si era necessari.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- RUBINAT, Mercè (2009). El gobierno de la ciudad medieval: administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

- TORRAS, Marc (2012). Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311. Dovella, [en línia: 08/08/2020], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

1 Un castlà (també castellà o carlà) era el vassall encarregat de la guarda, la defensa i el govern d'una castlania que incloïa el castell sovint també el territori (normalment un feu) o terme circumdant. El castlà normalment tenia els seus propis cavallers. [BOLÒS, Jordi (2002). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). núm. 284. Barcelona: Edicions 62]
2 Censal: Obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca, afegint-hi a vegades el pacte d’escriptura de terç. Més informació: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0225273.xml
3 Els impostos municipals, ordinaris i veïnals, els cobraven els clavaris de Manresa.

Printfriendly