De la sèquia als Dipòsits Vells

L'aigua a Manresa

Des del segle XIV fins al 1865 Manresa utilitzava l’aigua que arribava directament per la Séquia sense cap tractament. Es distribuïa per a l’ús domèstic i artesanal, per abeurar el bestiar, per rentar, etc. Si hi havia algun problema a la Séquia i s’havia de tallar el subministrament durant uns dies, no suposava cap problema greu a causa del tipus de vida d’aquells temps, ja que es gastava menys aigua, i a què moltes cases tenien cisterna. Amb el creixement de la ciutat i les noves indústries, la necessitat d’aigua va augmentar i va caldre poder garantir el subministrament. La solució va ser construir dipòsits. El 1865 es van inaugurar uns grans dipòsits a la zona alta de la ciutat, que van assegurar una reserva d’aigua i en facilitaren la distribució per canonades als habitatges. A més, als dipòsits es produïa una decantació del fang i l’aigua subministrada era més clara que abans, però encara no tenia garanties sanitàries. Les instal·lacions van ser construïdes pel mestre d'obres Marià Potó i projectats per l'enginyer Enrique León, entre el 1861 i el 1865.

L’any 1927 es va començar a posar clor a l’aigua i es van evitar els riscos sanitaris. Fins a l’any 1980 subministrava aigua a les parts baixes de la ciutat. L’any 1991 es va restaurar l’edifici amb motiu del 125è aniversari de Caixa Manresa.

Fotografia: Interior del dipòsit 1 del Museu de la Tècnica de Manresa. 

Al cap de pocs anys ja s’havien construït edificis més alts que el nivell d’aquells dipòsits i no hi arribava l’aigua. Això va obligar a construir-ne uns de nous, i als primers dipòsits se’ls va anomenar “Dipòsits Vells”, que fa uns anys es van restaurar, transformant-se en la seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Manresa. El 1888 varen construir els Dipòsits Nous, a una cota força més alta que els vells, de manera que permetien fer arribar l’aigua als pisos més alts de la ciutat. Els tres dipòsits, de 40 m de diàmetre, 6 de profunditat i una capacitat d’uns 8.000 m³ cada un, són els que s’utilitzen actualment, tot i que han estat força refets. Fins al 1950 els dipòsits estaven connectats en sèrie: l’aigua de la Séquia entrava al número 1, passava al 2 i s’extreia del 3.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965. El Papiol: Efados