Les impremtes manresanes del segle XIX

Un invent revolucionari

Durant els segles de l'edat mitjana, juntament amb la invenció del paper, els xinesos van fer els primers passos en el desenvolupament de la impremta. Van buscar un procediment que, en lloc de copiar els escrits a mà, els permetés obtenir moltes reproduccions iguals d'un mateix original. La impremta és un dels invents més importants de la història de la humanitat, ja que amb la seva aparició va permetre la reproducció de textos de forma rapida i econòmica que al llarg dels segles ha fet arribar l’escriptura i la lectura a tothom. Popularment, es diu que la impremta es va inventar el 1440 aproximadament per Johannes Gutenberg. El que Gutenberg va inventar realment va ser el que s’anomena la impremta “moderna” que era un mètode més industrialitzat i perfeccionat de còpia de textos molt més ràpid, econòmic i eficaç que el que s’havia fet fins aleshores.

Durant l’edat mitjana europea el mètode de còpia de llibres era portat a terme per monjos o clergues especialitzats que escrivint a mà, recopiaven llibres bàsicament religiosos per encàrrec. Era una feina que podia durar fins a deu anys, ja que la tipografia i les ornamentacions d’aquests llibres manuscrits eren molt complexes i detallades. Un llibre manuscrit tenia un cost molt elevat i només els nobles o els mateixos clergues s’ho podien permetre. Molt poca gent sabia llegir i escriure, i els costos dels llibres no contribuïen gens a la seva alfabetització.

Durant el segle XVIII, a Manresa ja podem trobar diverses fàbriques de paper a prop del riu, però una impremta a la ciutat no es va implantar fins a la creació de la pionera impremta de Pau Abadal, fundada al carrer Sant Miquel l'any 1718. La nissaga de la família Abadal, estamper i gravador, va durar quasi 200 anys. Al segle XIX, a Manresa hi havia tallers gràfics en ple rendiment, la impremta Roca (1824), la impremta el Progreso (1885), la Impremta Miralda (1880), la Impremta Fàbregas (1866) i la Impremta Catòlica de Domingo Vives, que es dedicava a la impressió de tota mena de llibres i també revistes religioses.

La impremta Sant Josep, fundada el 1882 i la impremta Esparbé, fundada el 1876, foren les més importants durant molts anys de la nostra ciutat. Ambdues empreses aviat van guanyar reputació, com a marques de referència dintre el sector. Un altre impremta amb història, és la que es va crear l'any 1915 amb el nom d'Imprenta Alcaraz de Bausili, que més tard esdevindria la Bausili Indústria Gràfica. Tanmateix també podem trobar llibreries com la Nadeu, que són provenen d'una nissaga d'impressors: Josep Nadeu i Tarrés.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Ed.Efadós.

La Setmana Tràgica i la Guerra Civil, a ulls de les monges de Santa Clara

Documents recuperats

L'Associació Memòria i Història de Manresa ens ofereix la transcripció de dos documents inèdits de gran interès històric del Convent de Santa Clara de Manresa. Es tracta d’unes cròniques manuscrites del segle XX redactades per les monges dominiques del Convent. Ara es donen a conèixer per primera vegada gràcies a la tasca dels investigadors de l'Associació Memòria i Història de Manresa. El web es va presentar el dia 1 de juny al mateix Convent de Santa Clara per Marc Torras, director de l’Arxiu Comarcal del Bages; Sor Lucía Caram i Sor María Pilar Eguiluz, del Convent de Santa Clara i Joaquim Aloy, president de l’Associació Memòria i Història de Manresa. 

Al primer document es relaten els fets de la Setmana Tràgica (1909), que va comportar l’exclaustració de les monges durant cinc dies. S’hi descriu la seva angoixa en veure que els escamots revolucionaris havien començat a cremar esglésies, la sortida del convent i el seu refugi en cases de familiars i veïns. El document explica que el Convent de Santa Clara va acollir les monges de les Caputxines i les de l’Ensenyança, després de l’incendi. 

"... ens vestírem de la manera que vàrem poder, quedan disfrassades de tal manera que semblàbem gitanes"

L’altre document és el dietari dels fets que afectaren la comunitat entre els anys 1922 i 1958. S’hi parla de la seva vida interna: les celebracions religioses, les diferents obres de millora de l’edifici, la malaltia i mort d’algunes monges, etc. S’hi constata també la “pena” que els produeix la proclamació de la República. El capítol més extens, però, és dedicat als fets succeïts el juliol de 1936, quan es veuen obligades novament a sortir del convent i a refugiar-se en diferents cases, tret de quatre monges que s’instal·len a casa d’un capellà, que acabarà sent detingut pels revolucionaris. S’hi descriu l’entrada al convent d’un grup armat, les destrosses ocasionades i el progressiu retorn a la normalitat el 1939, amb la recuperació d’una part de documentació i de béns salvats durant la guerra.

- Podeu veure les transcripcions en el web: 

www.memoria.cat/conventsantaclara

Les guerres contra els sarraïns: amos i esclaus

El gran negoci de la Mediterrània occidental

Des de les primeres dècades del segle XI, l’esclavitud va renéixer a la Mediterrània occidental cristiana amb una força i una intensitat que augmentaria a mesura que avançaven els segles i sobretot les guerres. En un primer moment, les guerres entre territoris islàmics i cristians a la península Ibèrica, sumat amb la guerra de cors (pirates que saquejaven en nom del rei als vaixells enemics de la corona), abastien als territoris catalans amb un bon nombre d'esclaus que foren destinats a la realització de nombroses tasques. Però, des de mitjan segle XIV, el negoci d'esclaus s’integrà dins les xarxes comercials internacionals que provocaren la migració, cap a Occident, de nombrosos contingents d’esclaus procedents d’Àsia, els Balcans, el Magrib i l’Àfrica subsahariana.

Les primeres notícies sobre la presència d’esclaus al Principat es remunten a principis del segle XI. Els esclaus eren musulmans que havien estat fets presoners en les guerres contra l’islam de la península Ibèrica. Barcelona era un dels més importants mercats d’esclaus de la Mediterrània occidental cristiana. Diversos indicis així ho suggereixen. El 1062, per exemple, el comte Ramon Berenguer III es reservà la dècima part sobre els botins i els esclaus que fossin capturats a les campanyes contra els infidels (sarraïns), i l'any 1128, els mercaders de Barcelona havien demostrat tenir capacitat per vendre sarraïns a la rica ciutat comercial de Gènova. L'escriptor i gran viatger jueu, Benjamí de Tudela cap al 1150, deia el següent sobre el mercat d'esclaus i l'arribada de mercaders a la ciutat comtal provinents de tot el Mediterrani:

Una petita i bonica ciutat tocant el mar a la que acudeixen mercaders de tot arreu: de Grècia, Pisa, Alexandria d’Egipte, de la terra d’Israel, d’Àfrica i els seus confins.¹

A inicis del segle XV, entre el 8,3% i el 14,3% de la població de Barcelona era esclava

Des de mitjan segle XIV i durant bona part del XV, el nombre d’esclaus va créixer en part per les greus conseqüències que va tenir la pesta negra sobre la vida econòmica. Com hem explicat en altres entrades, l’epidèmia havia fet estralls entre la població, la mà d'obra escassejava, i per tant s’exigien salaris més alts, faltaven treballadors qualificats. Per contrarestar les demandes, es va recórrer a la mà d’obra esclava, que s’aconseguia amb la guerra contra l’islam. El port de Barcelona era un tràfic constant d'esclaus provinents de les costes dàlmates (l'actual costa de Croàcia) i al mar Negre, que se sumaven als esclaus de les lluites entre cristians i musulmans a la península Ibèrica, al nord d’Àfrica o en alta mar. Les conquestes de Mallorca, València, Múrcia i Menorca entre el 1229 i el 1287, i a finals del segle XV, amb la conquesta de Granada i Màlaga i les campanyes contra les costes del nord d’Àfrica van generar un important botí d'esclaus. A la guerra civil catalana de 1462-1472 el tràfic d’esclaus també fou moneda de canvi en els negocis dels dos bàndols. Sarraïns, tàrtars i subsaharians compartien penes i treballs en els magatzems i conreus catalans on se'ls feia treballar sense aturador, amb càstigs inhumans i en alguns casos, la mort instantània aquells que intentaven fugir dels seus amos.

L'esclavitud ha estat un dels negocis més lucratius que ha existit mai, i molts Imperis (sense excepció) es van aixecar sobre aquest horripilant negoci. Hi havia diverses maneres per acabar sent un esclau: ser presoner de guerra, ser atrapat robant o cometent algun altre delicte menor i ser segrestat al teu lloc d'origen pels esclavistes, aquest últim era reservat pels africans, ja que el territori africà fou el mercat més gran d'esclaus del món fins entrat el segle XIX. En els primers dos casos l'Església catòlica podia justificar que a aquestes persones se'ls donés aquest tracte per ser considerats enemics i pecadors, però, ¿com justificar el tercer? Els amos d'esclaus domèstics, els que amb el temps acabaven encapritxant de les seves "possessions" per tenir amb elles un tracte més directe, podrien arribar a qüestionar-se la idea que aquestes persones no tinguessin ànima i no mereixessin l'auxili i la salvació que el ministres de Déu predicaven.

Esclaus a la ciutat de Manresa?

A la nostra ciutat, a partir de dades fragmentàries d'altres documents, s’han identificat trenta propietaris d’esclaus entre 1408 i 1453. Els esclaus es trobaven repartits entre els sectors predominants a la ciutat medieval i mantenien una certa correspondència amb els oficis que durant la primera meitat del segle XV tenien més pes demogràfic i econòmic dins del teixit social de la ciutat: mercaders, pelleters, advocats i, en menor presència, paraires. El preu dels esclaus adults a la ciutat de Manresa oscil·lava entre les 38 i les 55 lliures.

Podem mencionar el cas d'un esclau capturat a la ciutat de Manresa. L'any 1449 el veguer de Manresa anunciava la captura d'un esclau d'origen sarraí, que havia fugit de casa del seu amo. Com a represàlia, el veguer li volia tallar les orelles per haver-se escapat i a més, per haver robat queviures i roba per sobreviure durant la seva fugida. El veguer tenia la intenció de castigar l'esclau davant els manresans i manresanes a l'edifici del veguer (avui Plaça Major), perquè la població comprovés que els hi passava als esclaus evadits i aquells que els hi donessin suport o refugi. Fou a petició del propietari de l'esclau evadit, el blanquer barceloní Bartomeu Comas i els consellers de la ciutat de Barcelona que van evitar el sever càstig. Van enviar una carta al veguer de Manresa demanant que l'esclau no fos castigat. El propietari no estava disposat a tolerar un càstig físic, ja que un esclau sense orelles seria impossible de vendre al mercat d'esclaus.

Bibliografia:

- MARIMON, Sílvia: "Quan Barcelona era un dels principals mercats esclavistes de la Mediterrània". Diari ARA, 14/04/2016.

- MARTÍNEZ-ARMENTEROS, Ivan (2011). Esclaus a la Mediterrània medieval: el cas català. Universitat Catalana d'Estiu, 2011.

- TORRAS, Marc (1999). "L’esclavisme a Manresa en el segle XV". De l'esclavitud a la llibertat: esclaus i lliberts a l'edat mitjana. Actes del col·loqui internacional celebrat a Barcelona, del 27 al 29 de maig de 1999.

- VENTEO, Daniel (2013). Autobiografia de Barcelona. La història de la ciutat a través dels documents de l'Arxiu Municipal de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Efadós.

---

1 TUDELA, B. (1994). Libro de Viajes. Gobierno de Navarra. Fondo de Publicaciones.

El triomf de la burgesia manresana del XIX

Una societat de classes i el sufragi censatari

En general el nom de "burgesia", el grup dominant que sorgeix amb la societat industrial i el final de l'Antic Règim, no s'acabaria imposant fins als anys 70 del segle XIX. A Manresa la primera descripció de la burgesia la podem trobar en la lectura d'aquest text publicat al diari La Antorcha Manresana el 5 de setembre de 1858:

A las 10 de la noche abriéndose sus espaciosos y magníficos salones (els del Casino de Manresano) brillantemente iluminados por centenares de bujías y decoraciones con gusto y con riqueza. Una hora más tarde infinidad de parejas danzaban al son de armoniosa orquesta entre torrentes de luz y suaves perfumes que despedían las aromáticas plantas del jardín iluminado a la veneciana con numerosos vasos u faroles de colores. Entre otras, descollaban por su belleza o por sus adornes las señoras de Ristol (el jutge), de Prat (el coronel), de Suaña, de Torres, de Puig, de Lluch, de Godoy, de Rovís, de Pons (entre d’altres families burgeses de Manresa).

A la nova Manresa del segle XIX, el lloc ocupat per cadascú ja no era causat pel naixement com passava a l'Antic Règim i els estaments (noblesa, clergat i tercer estat), sinó per la riquesa. Tenir diners, capital financer, vendre i comprar era clau per obrir portes en la nova societat de classes que s'anava imposant de mica en mica. Els diners eren el termòmetre del poder, a més diners més poder. A cada lloc concret el grup social que ostentava el capital i posseïa els mitjans de producció dominava a la resta de la societat, fossin pagesos, menestrals, assalariats o els cada vegada més nombrosos obrers que omplien les fàbriques de Manresa. 

Per comprovar com era la ciutat de Manresa, i el seu desigual grau de distribució i riquesa podem mencionar el cens electoral de 1864. Per a les eleccions a diputats de Corts, on consten els manresans amb dret a vot d'acord amb les rendes que pagaven, només podien votar els propietaris i sempre que paguessin una nombrosa contribució al fisc públic. Amb xifres a la mà, no hi ha dubtes. Manresa amb una població aproximada de 16.000 habitants tan sols podien votar 295 persones, en total 1,84% de la població. Una xifra ridícula.

Els majors contribuents, a més de la seva participació en la vida política local, tenien un gran d'influència en els ajuntaments de l'època, ja que en temes que afectaven els pressupostos i la hisenda municipal havien de ser aprovades conjuntament pel consistori i la Junta de Majors de Contribuents. Aquesta junta la componien 25 persones, els 25 "manresans" més rics: fabricants, hisendats, comerciants, administradors i amb residència fixa als carrers més importants de Manresa: Sobrerroca, Sant Miquel o Plana de l'Om, per citar els més destacats. Ben segur que els més rics en diners no eren els que més impostos pagaven i que possiblement els terratinents eren els més beneficiats. L'impost sobre la renda era summament beneficiós pels grans amos de terrenys, ja que si bé eren rics en patrimoni, no generaven les mateixes rendes que els amos de les grans fàbriques tèxtils de Manresa.

De 1840 a 1870 la burgesia manresana estava en ple zenit, la seva satisfacció es manifesta de forma clara en els mitjans de comunicació, diaris i revistes, molts dels quals ells n'eren propietaris. D'aquell període es coneixen diaris com: La Antorcha Manresana, El Manresano o La Crónica de Manresa. A Manresa es fundaren casinos per esbarjos de les famílies notables i es realitzaven funcions de teatre i de cant, que servien per mantenir la cohesió de les grans famílies manresanes i fer els contactes necessaris per aconseguir més poder econòmic i social. L'èxit de classe de la burgesia, era tal, que l'hisendat Ramon d'Argullol va protestar en un diari pel soroll que feien les sirenes de les fàbriques de Manresa cada cop que s'acabava un torn de treball. Les mateixes fàbriques que els feien guanyar molts diners, però que a les nits no els deixaven dormir.

Més informació al bloc:

- Els orígens de la burgesia: La formació de la burgesia manresana segons Llorenç Ferrer i Alòs 

- La ciutat de les Bases de Manresa: (I), (II), (III)

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Zenobita: Manresa.

- OLIVERAS, Josep (1985). Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

L'escola manresana durant la Guerra Civil

Segona part: Problemes a l'escola i depuracions

L'evolució de la Guerra Civil va comportar una sèrie de problemes i maldecaps. El curs escolar 1936-1937 i gairebé tot el 1937-1938 es van poder donar amb relativa normalitat gràcies a la tasca organitzativa del CENU (vegeu capítol anterior), a la fi del curs 1937-1938 i al principi del curs 1938-1939 es va agreujar l'absentisme escolar, ja que en alguns centres no passava del 20% dels alumnes matriculats. Un altre problema va ser la substitució dels docents i professors que eren mobilitzats per les successives "quintes" per persones que no tenien la formació pedagògica suficient i la necessitat d'escolaritzar molts nens de famílies refugiades procedents de diferents llocs de l'estat espanyol. L'institut de segon ensenyament també es va veure afectat per aquests problemes, ja que a mitjan 1938, va ser habilitat com a hospital de sang i l'alumnat es va haver de traslladar a l'edifici de la Cova de Sant Ignasi, confiscat als jesuïtes, per començar el curs 1938-1939. A mesura que la Guerra Civil avançava les necessitats militars van reduir considerablement els recursos destinats a l'ensenyament.

Un altre tema que va generar desordre i caos a l'ensenyament va ser la instal·lació a Manresa dels serveis centrals de l'Exèrcit de l'Est a l'abril de l'any 1938. Els edificis dels grups escolars Renaixença, Natura, Llibertat, Cardener i Catalunya van ser habilitats com a oficines i centres d'instrucció militar o com hospitals d'evacuació. Això va obligar al Consell Municipal de Cultura a traslladar l'alumnat del Grup Escolar Natura al Grup Escolar Joan Selvas i Carner, i l'alumnat dels grups escolars Llibertat i Cardener a l'Ateneu Cultural Popular amb el consegüent problema de sobrecarregar les aules amb més nens del que en un principi s'havia atès. Per ordre del Ministeri d'Instrucció Pública es va crear una Comissió Depuradora d'alumnes en l'institut de segon ensenyament integrada pel Centre Federal, Acció Catalana Republicana, ERC, la UGT, el PSUC i la CNT. Durant el mandat del comissari-director Aniceto León, l'any 1938, es va dur a terme la depuració dels alumnes que eren fills de pares que es consideraven contraris a la República; aquesta depuració va generar molta controvèrsia i polèmica entre els mateixos partits d'esquerres antifeixistes i posteriorment, un cop dimitit el comissari-director, els expedients de depuració dels alumnes afectats van ser revisats i anul·lats. Aniceto León va dimitir a l’octubre del mateix any i, interinament, va ser substituït per la professora de Francès Maria Bachs, fins que el 9 de gener de 1939 es nomenà comissari-director el mestre de la preparatòria Josep Martínez Aguado.

Bibliografia de referència: 

- SERRA SALA, Joan: Evolución de la enseñanza pública en Manresa durante la Segunda República y efectos de la represión franquista sobre el profesorado. Cabás, Nº. 10, 2013, pp. 43-65 

Bibliografia en línia: 

- Memoria.cat: La República en un clic

- Memoria.cat: Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions

L'escola manresana durant la Guerra Civil

Primera part: La revolució de les aules

La derrota de l'alçament de l'exèrcit espanyol del 19 de juliol de 1936 a Catalunya va accelerar els canvis que impulsava la Generalitat republicana, des de la seva reactivació el març de 1936, quan el Front Popular va guanyar les eleccions del febrer. Les competències educatives van ser assumides finalment per la Generalitat de Catalunya i es va crear el Comitè de l'Escola Nova Unificada, el CENU, pel decret del 27 juliol 1936. El mes d'agost de 1936 es va constituir a Manresa la delegació comarcal del Bages del CENU. Estava formada per professionals de l'educació. Els seus membres eren: dos representants de la CNT, dos representants de la UGT i dos de la Generalitat. Els representants de la CNT eren el mestre racionalista Felip Díez i el mestre Ignasi Codina, els de la UGT el mestre Jaume Sellarès i el professor de l'Escola d'Arts i Oficis Josep Font, i els de la Generalitat el director de l'Escola d'Arts i Oficis, Antoni Invers, i el mestre Josep Torra. La presidia Felipe Díez i era secretari Antoni Invers.

La primera tasca a la qual es va dedicar la delegació comarcal del CENU va ser procurar que, en cada municipi del Bages, es constituís una subdelegació local del CENU, que havia d'estar formada per un representant de la CNT, un de la UGT i un altre de la Generalitat. Cada subdelegació havia de transmetre a Manresa el cens escolar del municipi, la llista d'edificis disponibles per ser utilitzats com a escola i les necessitats més urgents de cada centre educatiu. A Manresa, el canvi revolucionari en l'àmbit pedagògic es va traduir en l'increment de l'escolarització, impulsant l'escola racionalista, d'inspiració anarquista, el naixement de centres educatius obreristes, com l'Ateneu Popular Manresà i la confiscació d'escoles religioses que van passar a mans de la Generalitat de Catalunya.

L'inici del curs 1936-1937 en aquests centres va ser una mica caòtic i es va retardar diversos dies per les circumstàncies de la guerra. Un dels problemes més greus era la falta de docents, el que va obligar a nomenar com a mestres interins a batxillers i tècnics sense el títol oficial de magisteri. No obstant això, el maig de 1937, la qüestió dels nomenaments ja estava resolta a partir de l'establiment de les proves del Certificat d'Aptitud Pedagògica per poder impartir classe.

L'ensenyament públic ofert en aquests centres educatius va ser complementada per centres educatius destinats a fills d'obrers i treballadors amb pocs recursos econòmics. Aquests centres eren l'Ateneu Obrer Manresà; l'Escola del Poble, situada a l'edifici dels Infants i que depenia de la secció de cultura del PSUC/UGT, i l'Ateneu Cultural Popular, situat a l'edifici confiscat a les monges Josefines, on se seguia el mètode d'ensenyament racionalista.

Bibliografia de referència: 

- SERRA SALA, Joan: Evolución de la enseñanza pública en Manresa durante la Segunda República y efectos de la represión franquista sobre el profesorado. Cabás, Nº. 10, 2013, pp. 43-65

Bibliografia en línia:

- Memoria.cat: La República en un clic

- Memoria.cat: Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions

Manresa en xifres a l'any 1900

Evolució de Manresa a la segona meitat del XIX

Evolució de la ciutat de Manresa. (Font: Ajuntament de Manresa) 

El procés de creixement de la ciutat de Manresa durant la segona meitat del segle XIX té dos punts d'estudi molt identificadors: l'augment de la població del seu nucli urbà i de llurs activitats econòmiques. En aquest bloc, n'hem parlat de forma extensiva i al final de l'entrada he deixat els enllaços més destacats sobre aquest període. De fet la ciutat de Manresa i la comarca del Bages, foren les úniques que a la Catalunya central van augmentar la seva població respecte a les comarques veïnes durant el període citat, de 1850 a l'any 1900.

Comarques	Any 1860	Any 1900
Bages	60.041	67.381
Anoia	42.581	35.937
Solsonès	16.065	9.837
Berguedà	30.667	27.217
Osona	61.143	56.941

Font: "Història de la Ciutat de Manresa. 1900 - 1950". Volum 3. Caixa de Manresa, 1991

La població de Manresa va augmentar, però també ho feren els pobles com Sant Vicenç de Castellet, Súria, Castellbell i el Vilar o Navàs. L'any 1900 Manresa era el nucli urbà més important de la Catalunya Central, amb un avantatge sobre les altres ciutats (Vic o Igualada).

Evolució població de Manresa:

Any	Habitants
1857	15.264
1887	22.685
1900	23.252

Font: "Història de la Ciutat de Manresa. 1900 - 1950". Volum 3. Caixa de Manresa, 1991

Comparem ara la ciutat de Manresa amb les de Vic i Igualada:

Ciutats	1860	1900
Manresa	16.193	23.252
Vic	13.036	11.628
Igualada	11.896	10.442

Font: "Història de la Ciutat de Manresa. 1900 - 1950". Volum 3. Caixa de Manresa, 1991

Més informació:

- La Manresa de 1860: (I), (II)

- La ciutat de les Bases de Manresa: (I), (II), (III)
- L'eixample manresà i les fàbriques: (I), (II), (III)
- Les filatures: (I), (II), (III)
- Indústria i urbanisme: aquí
- La consolidació industrial: aquí

Bibliografia:

- D. a. (1991). Història de Manresa 1900-1950. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita.

- FERRER, Llorenç (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX). Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona

- GARCIA, Gal·la (2001). L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965. Efadós Editorial

- OLIVERAS, Josep (1986). La consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

Jesuïtes contra caputxins

L'autenticitat de la balma de Sant Ignasi

Avui us vull parlar d'una polèmica, que va quedar enterrada i cap historiador, local o forà, la va tractar en profunditat i amb dades a la mà, més enllà de petites referències en algun article o notícia relacionada amb l'activitat dels caputxins a Manresa. Gràcies al llibre El Convent de Framenors caputxins de Manresa 1582-2007 de Pere Cardona, publicat a la col·lecció "Monogràfics" del Centre d'Estudis del Bages l'any 2014, ressuscitem l'agria polèmica entre els caputxins i els jesuïtes sobre l'autenticitat de la cova de Sant Ignasi.

La polèmica entre jesuïtes i caputxins manresans "per culpa" de Sant Ignasi va arrancar l'any 1662 i s'allargaria fins al 1734. Eren els manresans víctimes d'una estafa? Un engany potser? I si Sant Ignasi va anar a una altra balma de la qual trobem a la Santa Cova d'avui en dia? Aquesta polèmica donaria per un bon documental i seria motiu de debat en els mitjans sens dubte. El plet entre l'autenticitat de la balma de Sant Ignasi va durar 72 anys i va acabar amb una concòrdia signada per les dues parts. Els caputxins s'havien establert molt abans que els jesuïtes a Manresa, la ubicació de l'ermita de Sant Bartomeu i el convent (avui edifici municipal on es troba l'Associació de Veïns de les Escondines) estaven edificats sobre una de les moltes balmes que hi havia ("les codines") i des de les quals es podia veure tota la panoràmica de Montserrat, així com el Pont Vell i el riu Cardener, no és impossible que la cova situada sota Sant Bartomeu fos la o una de les coves en què Sant Ignasi féu vida de penitent. Per situar-nos al temps una mica millor, l’establiment de la primera fraternitat de caputxins a Manresa data del 24 d’agost de 1582. Els frares s’aplegaren a redós de la capella de sant Bartomeu, ubicada al barri de Les Escodines, en aquells temps a la zona d'extramurs de la població, és a dir, fora de la ciutat emmurallada.

Va ser amb motiu de la visita del pare general de l'Orde jesuïta, Innocenci de Calagirone, que va demanar que els frares de Manresa tinguessin una especial veneració i cura de la cova que era tinguda per la de Sant Ignasi (sempre segons la versió caputxina) i que, de tant en tant, s'hi retiressin a fer exercicis espirituals tal com havia fet el guipuscoà. El pare Ignasi de Sant Feliu Sassera va manar que s'arreglés de manera digna la cova situada sota el claustre del convent tal com havia ordenat el pare general de l'orde mendicant l'any 1649. La polèmica anà pujant de to entre caputxins i jesuïtes, i aviat els ciutadans de Manresa van anar prenent partit a favor d'uns o dels altres. Tant és així que l'any 1661 el Consell de la ciutat va voler acabar amb la discussió del "lloc" sant d'Ignasi de Loiola i va publicar un al·legat titulat Protesta de la ciudad a N.P: Provincal sobre la fingida cueva de S. Ignacio. 1661, amb un títol que donava com a versió oficial la versió dels jesuïtes. 

El novembre del 2014, durant les visites a la "Manresa Insòlita. La ciutat que no t'han explicat" organitzat pel Centre d'Estudis del Bages dintre les Aules de Cultura de l'Ajuntament de Manresa, els visitants van tenir l'oportunitat de veure "la cova de Sant Ignasi" dels caputxins. Per accedir aquest espai s'ha d'entrar a l'edifici de l'Associació de Veïns de les Escodines per la zona antiga. [Fotografia: Centre d'Estudis del Bages]

A la fotografia, la "creu" on va resar Sant Ignasi a la balma que es trobava sota l'antic convent dels caputxins de Sant Bartomeu l'any 1522. Suposadament, i sense que en tinguem cap coneixement de la persona concreta, l'espai es va anar pintant i restaurant de forma puntual. Difícilment és factible que aquesta creu es remunti fins al segle XVI.[Fotografia: Centre d'Estudis del Bages]

El 1663 els caputxins manresans van aixecar unes capelles en les coves que es trobaven sota el seu claustre i restaven protagonisme a la devoció del sant als caputxins. Davant aquest clima de confrontació el pare caputxí Ignasi de Sant Feliu Sasserra va delegar al pare Josep de Puigcerdà perquè aquest obris un procés d'informació sobre l'autenticitat de les coves i la seva devoció. Va presentar una súplica al degà de la Seu, mossèn Jaume Aldabó, demanant-li que interrogués a persones de "bona fe" per establir i fonamentar la versió que Sant Ignasi l'any 1522 féu penitència, en alguna o moltes vegades, en la balma o cova sota de l'era de Sant Bartomeu, situada en aquell temps sota el claustre del convent de caputxins. La petició anava acompanyada d'un qüestionari de nou preguntes per a interrogar els testimonis. Els interrogatoris van començar el 19 de desembre de 1664 i el lloc on van ser convocats a declarar fou el convent del Carme. Com a notaris actuaven Francesc Madriguera i Josep Rovira. Els ciutadans escollits per declarar  van ser mossèn Jaume Geli (canonge de la Seu), Joan Rovira (pagès) i el mossèn Leandre Capdepós.

Bibliografia:

- CARDONA, Pere (2014). El Convent de framenors caputxins de Manresa 1582-2007. Aproximació història. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció Monogràfics núm. 28.

- Monestirs.cat: http://www.monestirs.cat/monst/bages/ba15capu.htm

La prostitució a la ciutat de Manresa

Històries de l'ofici més antic del món

En aquest bloc hem parlat del fenomen de la prostitució a la ciutat de Manresa des d'un vessant de respecte i com a fenomen purament històric i del tot antropològic. Qui no recorda la famosa prostituta de la plaça de la Reforma, la Quica, que guardava de peu hores i hores amb sol, neu o pluja? I l'intent de l'alcalde Juli Sanclimens d'instal·lar el primer bordell municipal de l'estat espanyol el 1987, per acabar amb la prostitució, la sida i la marginalització al degradat Barri Antic de la ciutat?

El tema de la prostitució sempre ha anat acompanyat de la hipocresia relacionada amb l'estigmatització que va fer la tradició cristina de les persones que venien el seu cos, a canvi de diners, serveis o favors de tota mena. De fet sempre ha estat un tema tabú per a molta gent, en canvi per d'altres purament un tema escatològic, higiènic o de precarització i estigmatització social. No fa falta recordar que és la prostitució i com sorgeix, de fet tothom ja sap el que està en joc i la nostra ciutat no ha estat precisament una excepció. La prostitució, des del punt de vista laboral, no és pitjor que altres activitats que poden exercir persones amb escassa formació o possibilitats laborals. El món de la prostitució és i ha estat tan divers com diverses són les persones que l'exerceixen durant al llarg de tots els períodes històrics.

Els models de tractament normatiu de la prostitució que han estat emprats al llarg de la història es redueixen a quatre: el reglamentarisme, l'abolicionisme, el prohibicionisme i el regulacionista. El reglamentarisme s'imposa a Europa des de mitjan segle XIX i culpa a la prostituta per promoure un mercat de compravenda del sexe, definint la prostitució com un mal inevitable que en qualsevol cas cal reglamentar. L'abolicionista, per la seva banda, respondran més endavant a aquesta estigmatització, culpabilització i confinament de la prostituta, denunciant les insuficiències del reglamentarisme i propugnant un món nou sense prostitució. El prohibicionisme comparteix amb el reglamentarisme la culpabilització de la prostituta per l'existència del negoci del sexe, i amb l'abolicionisme l'objectiu d'acabar amb la prostitució. Per acabar, el model regulacionista, també anomenat de legalització o laboral, comença a prendre forma en els anys vuitanta del segle XX, al fil de l'impuls de creació i mobilització de les associacions de prostitutes en sindicats de treballadores del sexe i amb polítiques d'inclusió al sistema social de cotitzacions públiques.

Recorregut històric dels bordells de la ciutat

Al canvi de segle, del XIX al XX, Manresa va arribar a tenir fins a 20 bordells que van conviure de forma alterna. Alguns van perdurar anys i d'altres no tant. Destaquen noms com el de Cal Pitango amb la fama de ser un bordell brut i miserable, el de La Punyalada (el nom pot semblar fins i tot perillós pels clients) però en realitat era un espai de relaxament d'alt nivell, i d'altres més populars com el de Ca l'Adela o el de Cal Guarro. Durant més de cent anys, la ciutat va tenir diferents espais, residències, pisos i habitatges on es practicava la prostitució, de tal manera, que en molts d'aquests espais va quedar una forta impregnació social al paisatge local. Encara alguns d'aquests indrets són recordats pel seu passat sexual.

Mapa realitzat a partir de la informació de Francesc Comas a: "Quan en deien cases de barrets" (Diari Regió7, el 24/01/15)

1. Ca l'Adela o Casablanca, els anys 30 era al camí de la Cova. Després va anar al carrer Rajadell al barri de la Mion-Puigberenguer. Fins a l'any 1961 la senyora Adela n'era la mestressa. El 1975 es va fer un intent de reobertura avortada per l'associació de veïns.

2. Cal Ciera, al carrer amb el mateix nom. Hi treballa "La Manresana" que va morir a mans del seu marit l'any 1947, fart que de les bromes que li feien els companys de la feina a causa de la feina de la seva dona.

3. Ca la Cisca, al carrer Cantarell. El 1922 davant d'aquest bordell el sindicalista Àngel Pestaña fou disparat per tres mercenaris del Sindicat Lliure.

4. Cal Guarro o cal Pepe, al carrer de les Beates, conegut com el carrer de les "putes" durant anys. Bordell de categoria. Les prostitutes que hi exercien eren de Barcelona i per tant la discreció estava assegurada. A partir de la dècada dels 40 va guanyar fama, sobretot per la gent de fora la ciutat de Manresa que acudia al mercat de la Plaça Major a vendre.

5. Ca la Lola, al carrer del Joc de la Pilota cantonada amb el carrer de la Dama, de principis del segle XX.

6. Ca l'Onze, al carrer de l'Era d'Esquerra número 11, durant la postguerra, anys 40 bàsicament.

7. Cal Pitango, a prop dels Dipòsits Vells (Museu de la Tècnica). Era el bordell més barat de la ciutat. Brut, miserable i fastigós, era de sobres el pitjor lloc on s'exercia la prostitució a Manresa. Al lloc hi havia un "palanganero" que netejava els baixos del personal. Va tenir el seu auge durant la postguerra.

8. Ca la Sara, al carrer de la Font del Gat. La dona que el regentava es deia Sara, hi havia arribat de Barcelona. Fins als anys 90 estava actiu.

9. Cal Set, carrer de la Beata Soledad Torres 7, a prop de la Fàbrica Matamala. Va funcionar durant la postguerra.

10. Carrer de les Barreres. En aquest vial, entre la Muralla de Sant Francesc i la Plaça Gispert, era on es concentrava un gran nombre de bordells. A finals del segle XIX els veïns es van queixar a l'ajuntament d'una casa situada en aquest carrer, al número 28.

11. El Chivo, casa de cites situada a prop de la passarel·la que hi havia a l'estació del Nord (Renfe), durant la postguerra.

12. El Petit Doré, al carrer de les Piques el segle XIX i a principis del XX, al de la Sabateria. Els senyorets de casa bona de Manresa feien el coit a les llotges amb les coristes i artistes, que hi actuaven despullades.

13. Ocell de Foc, barri de la Sagrada Família, funcionant durant la postguerra i posteriors anys.

14. La Punyalada, al carrer d'Àngel Guimerà. Bordell de qualitat molt habitual per la burgesia local a principis del segle XX.

15. Salón Rosa, a la plaça Clavé. Bar de copes amb uns reservats on es feien tocaments de tot tipus. Habitual durant la postguerra i entrat els anys 60.

16. Les tres columnes, al barri de la Mion. Anys de postguerra i posteriors.

Bibliografia de referència:

- CAMPS, Gemma: "Quan en deien cases de barrets" [Diari Regió7], 24/01/15; pàg. 2-3

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

El cost de perdre la guerra

Les tropes borbòniques: la soldadesca italiana (1714-1718)

Acabada la guerra de Successió el 1714, el principat de Catalunya va continuar ocupat militarment. L'octubre de 1715 hi havia un total de 30.120 soldats, repartits en 39 batallons d'infanteria (22.000 soldats) i 18 esquadrons de cavalleria (8.000 soldats). Una part important d'aquest contingent es trobava a la ciutat de Barcelona, però la resta es trobaven repartits arreu de la geografia catalana. Sis anys després de finalitzar la guerra, el 1720, a la ciutat de Manresa hi havia un batalló d'infanteria i dues companyies de cavalleria. Pel que fa als altres indrets del Bages, a Cardona hi havia un batalló d'infanteria i una companyia de cavalleria; Santpedor i Sallent allotjaven un batalló d'infanteria cadascun i a la comarca del Moianès, Moià, tenia un esquadró de cavalleria.

La població va haver de carregar sobre les seves espatlles bona part del manteniment d'aquestes tropes. Els allotjaments de soldats, que es repartien entre els diferents habitatges de la ciutat, amb l'excepció dels eclesiàstics i nobles, els privilegiats, comportaven una important despesa en el subministrament de queviures, que l'havien de costejar les mateixes famílies que acollien els soldats. A Manresa els militars suposaven prop d'un 15% de la població total. La ciutat estava emmurallada i tenia uns 5.500 habitants que vivien repartits en 1.160 cases. Fora muralles hi havia els ravals de Valldaura, Sant Andreu i les Codines. Aquesta gran presència de tropes estava destinada a controlar un territori vençut, hostil i sobretot rebel. La distribució de les tropes s'organitzava a través de les places fortes i poblacions estratègiques del territori, que havien de tenir guarnicions permanents.

La guarnició borbònica de Manresa l'integrava el regiment napolità de la Basilicata, que era dirigit pel coronel Félix Escalera, que va morir en combat el dia 4 de setembre de 1714, quan els fusellers i voluntaris catalans del marquès del Poal atacaren la guarnició borbònica de la ciutat de Manresa, just una setmana abans de la derrota de Barcelona. Félix Escalera era també governador de la guarnició borbònica de Manresa i, després de morir davant les tropes austriacistes del marquès de Poal, fou substituït pel tinent coronel del seu regiment, Andrés Bonito y Pignatelli. La majoria dels soldats que formaven part de la guarnició borbònica de la ciutat procedien de la ciutat de Nàpols. Pels carrers de Manresa l'italià es convertí en l'idioma més emprat. 

L'any 1715 el comandant de la guarnició borbònica de Manresa era el tinent general Domingo Recco, també napolità, que ja era governador de les vegueries de Manresa, Cervera i Puigcerdà, i que va exercir aquest càrrec fins al 1719. Aquell mateix any la ciutat tenia el regiment de Bovesi, també italià, amb 1.200 soldats; tres anys més tard, acollia el regiment de dragons de Roselli, dirigit aleshores pel seu capità comandant Dn. Dionisio de la Cruz. Aquest, a principis de gener de 1718, encarregava als sastres de Manresa Josep Pujol, pare i fill, i Domingo Bovets, la confecció de 622 vestits pels soldats del regiment de Roselli, destinant per a cada vestit la quantitat de 14 rals de plata castellans.

Bibliografia bàsica:

- Bages1714.cat: "Manresa" de Francesc Serra i Sellarrés

- TORRAS, Marc (coord): "Manresa de la Guerra dels Segadors a la Guerra Gran". Manresa. Ajuntament de Manresa/Centre d'Estudis del Bages, 2014

- Revista Dovella, Any: 2011 Núm. 107, Dossier especial: La guerra de Successió a Manresa i el Bages

Més informació al bloc:

- Tornar a començar: aquí
- La crema de Manresa: aquí
- Terra Cremada: aquí
- La guerra de Successió, últims dies: aquí
- José de Armendáriz i l'incendi de Manresa: aquí

Manresa: pistolers pels carrers (1919 - 1923)

A trets per la ciutat

La fi de la Primera Guerra Mundial el novembre de 1918 havia suposat el final a una gran època de creixement econòmic gràcies a les comandes que feien els països bel·ligerants. La neutralitat espanyola havia resultat "molt profitosa". En acabar el conflicte, el ritme econòmic aviat va decréixer i l'atur es va disparar. A Catalunya per exemple, a principis del segle XX, el 50% dels treballadors de les fàbriques no tenia feina. La patronal espantada davant el triomf de la Revolució Russa i sobretot, davant l’èxit de les vagues generals convocades per la CNT que sumava aleshores prop d’un milió d’afiliats, van decidir prendre’s la justícia per la seva mà. Començava l'època coneguda com el pistolerisme.

El sindicat CNT havia esdevingut el sindicat més important del país gràcies a les seves accions i vagues generals. La reacció de les autoritats fou un enduriment de les condemnes i una dura repressió a tots els nivells, entre les quals destacava la funesta Llei de Fugues. Ben aviat la patronal veient que els cossos de seguretat de l'estat no actuaven amb prou força, van decidir contractar a exèrcits de mercenaris per contrarestar qualsevol intent de vaga o manifestació a les seves indústries. Abans ja havien intentat aturar les demandes obreres amb locauts (tancament de fàbriques), utilització d'esquirols i mitjançant sindicats grocs, per rebentar les vagues i accions de la CNT. Les postures es van radicalitzar quan ambdós bàndols van començar a utilitzar la força. Els pistolers de la patronal es batien a trets amb els pistolers de la CNT. Els carrers esdevenien camps de batalles, amb les bales com a protagonistes.

A casa nostra, el 1919 es va produir un fort locaut igual que a la resta de Catalunya, fou el que es coneixerà com la vaga de la Canadenca. El 6 d'octubre d'aquell any uns desconeguts van disparar al carrer Sant Llorenç de Brindisi (barri de les Escodines) a l'industrial vetaire Francesc Costa. L'industrial va sobreviure tot i que fou ingressat en un hospital de Barcelona. Pocs mesos després, l'11 de gener de 1920 es va produir un atemptat contra l'industrial Lladó, tot i que la premsa manresana no va aclarir mai el succés. No es pot atribuir l'autoria a causa del fet que no disposem d'hemeroteca per revisar-ne els fets. 

La violència a Manresa anava amb escreix, i així poques setmanes després, Ignasi Reguant, encarregat de la impremta Miquel i Companyia fou agredit a cops de martell a la carretera de Cardona. L'1 d'octubre de 1920 Pere Oliveras i Serra, a la cantonada de la carretera de Cardona amb el Carrer Magnet, fou tirotejat de forma violenta amb un balanç macabre. Els trets van posar fi a la seva vida. També va resultar ferit el seu soci Josep Ferrer, tot i que aquest va sobreviure. Oliveras era el vicepresident de la Cambra de Comerç de Manresa i soci del Casal Regionalista de la Lliga. L'atemptat va passar quan Oliveras sortia de la seva fàbrica Filatures Oliveras i Marquet, establerta on hi havia la Maquinària Industrial i que avui ocupa una illa de cases del carrer Pompeu Fabra. La policia va arrestar diferents treballadors de Manresa i Sant Vicenç de Castellet, tot i que mai es va aclarir qui va ser l'autor o autors del seu assassinat. La premsa detallava que l'assassí va aconseguir escapar sense ser capturat:

"L'agressor un cop comès el crim, fugi per la Carretera cap als carrers de Magnet i Cosso ont desapareguè".

(El Pla de Bages, núm. 10666, 02/10/1920)

L'assassinat va causar un gran impacte a Manresa. Pere Oliveras es convertia en el primer industrial assassinat a la ciutat. Els diaris locals, tant els conservadors com els progressistes, es van acarnissar amb el sindicat de la CNT els dies posteriors, de forma molt dura, on se'ls acusava de l'assassinat de l'industrial tot i que la policia no va aconseguir atrapar a l'assassí. Per la seva banda la CNT acusava el Sindicat Lliure de causar el pànic i el terror als carrers per combatre la presència del seu sindicat a Manresa i la comarca del Bages.

L'abril de 1921 el sindicalista cenetista Joan Garcia Oliver fou detingut a Manresa per fer xantatge a patrons i amos de fàbriques als qui demanava entre 5.000 i 10.000 pessetes a canvi de garantir estabilitat laboral. Un dels fets més destacats, recollits en aquest bloc, fou el tiroteig que es va produir al carrer Cantarell al líder de la CNT Àngel Pestaña. El 6 d'octubre de 1923 es va produir un altre tiroteig entre sindicalistes de la CNT i membres del Sindicat Lliure al cafè Alhambra del Passeig Pere III.

Bibliografia:

- Bloc Històries d'un Món Real: "El pistolerisme"

- Bloc Ciències Socials en Xarxa: "La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)"

- COMAS, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Manresa: Editorial Zenobita

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals

La pesca en aigua dolça

Les associacions de pesca i la Festa del Peix de 1911

Les vores dels rius i rieres de Manresa sempre han estat llocs concorreguts de pesca, abans més que ara també s'ha de dir. La pràctica de la pesca esportiva o lúdica, com una forma d'aconseguir menjar fresc fou aviat també una activitat d'oci i més tard de competició. La pesca era una afició per bona part de la classe treballadora de la ciutat de Manresa, pares i fills compartien l'afició per la pesca a les ribes del Cardener, del Llobregat i també de les rieres, com la de Rajadell o Cornet. Els peixos més característics de la zona eren els barbs, les anguiles i les truites.

Aviat aquesta afició a la pesca va portar a crear entitats i agrupacions afines amb aquestes activitats. L'any 1902 es va crear la Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i comarca i la Unió Esportiva de Caçadors i Pescadors de Manresa, creada l'any 1932. Un dels punts de trobada dels pescadors de Manresa era el bar de la Reforma, que acollia la seu de la Societat Recreativa de Caçadors i Pescadors, propietat d'Antonio San Andrés, fins a l'any 1939, moment en què la passera de ferro de la Reforma a l'estació del Nord fou destruïda en acabar la Guerra Civil. Durant la dècada dels anys quaranta va néixer una entitat nova, l'Agrupació de Pescadors de Manresa i Comarca amb el seu sant patró, Sant Pere.

La Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i l'Ajuntament van col·laborar per organitzar per primera ocasió a Manresa la Festa del Peix de 1911, sota l'impuls de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona. La festivitat s'havia organitzat abans a Terrassa i Banyoles, i enguany el 1911 li tocava a Manresa. L'objectiu d'aquesta jornada era repoblar els rius de Catalunya. Com a preludi d'aquesta festa es va organitzar una exposició de piscicultura i pesca a l'antic col·legi de Sant Ignasi. S'hi instal·là una enorme tribuna davant la fàbrica de cal Fabrés, per fer-hi els parlaments corresponents de les autoritats i seguidament es llançaren tres grans boles de vidre al riu que van deixar anar els primers peixos. En acabat, 350 nens d'escoles de Manresa van abocar els peixos que duien en peixeres, al mateix temps que es buidava la resta de bidons instal·lats a les ribes.

En total, aquell 25 de maig de 1911 Festa del Peix, es van llançar al riu Cardener 30.000 exemplars de diferents espècies: salmó de Califòrnia, truites, carpes i anguiles, entre d'altres.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita 

- GARCÍA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

L'arribada del telèfon (1889-1932)

Parlar per telèfon des de casa

El 1889 l'empresa Balet, Graell i Cia obtenia per part de l'Ajuntament de Manresa la concessió per instal·lar a la ciutat la primera xarxa telefònica urbana. La instal·lació de les línies seria lenta, i el 1902, tan sols 150 abonats disposarien d'aquest servei. La xarxa manresana s'ampliaria als pobles del costat, els veïns de Manresa es van poder comunicar ben aviat amb les poblacions de Santpedor, Súria, Sallent o Sant Fruitós de Bages. Les primeres connexions s'havien de realitzar a través de conferència, les persones s'havien de desplaçar fins a la central telefònica de Manresa que va tenir el primer local al carrer de Sant Domènec. Amb el temps la central telefònica es traslladaria a la baixada del Carme, i més endavant al carrer de Sobrerroca. El 1906 s'implantava una novetat molt còmoda, els abonats de Manresa ja podien dur a terme les seves conferències des de casa seva, gràcies al fet que la línia es va modernitzar.

Tres anys més tard, el 1909 l'ajuntament de Manresa, en acabar-se la concessió de l'empresa Balet, Graell i Cia, va obrir a concurs públic una nova concessió, que seria adjudicada a la Companyia Peninsular de Telèfons, que va instal·lar-se a la plaça de Sant Domènec i va modernitzar les instal·lacions de la xarxa, de les quals, les més antigues ja tenien quasi 20 anys. Les millores van ser importants, destaca la implantació d'una nova feina, la telefonista, un nou ofici que solien fer les dones i que s'encarregaven de connectar receptors i emissors. En un principi les telefonistes treballaven dretes i en un dia solien fer uns 50 serveis als abonats. Amb el pas dels anys, a causa de l'augment d'abonats del servei telefònic. Per exemple, a partir de 1910 les telefonistes ja treballaven assegudes per cobrir millor la seva feina, perquè les connexions s'havien duplicat en pocs anys.

El 1924, la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya, la "Telefonica" que tots coneixem, va obtenir el monopoli d'aquest servei, seguint les noves polítiques econòmiques del govern de Primo de Rivera, on els grans monopolis estatals (Campsa, Telefònica...) prenien el control dels principals recursos, primeres matèries i serveis de l'estat. L'any 1932 la Telefònica es traslladà al Passeig de Pere III, xamfrà amb el carrer del Cardenal Lluch.

Durant els anys 30 el servei va passar a ser automàtic, per tant, les telefonistes aviat deixarien pas a màquines que connectaven receptors i emissors de forma automàtica. La companyia Telefònica va fer demostracions públiques i anuncis en la premsa perquè els abonats adaptessin els seus aparells al nou servei. Les demostracions ensenyaven el significat dels tres senyals bàsics: el de línia per marcar, el de crida i el senyal d'ocupat.

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Manresa: Efadós Editorial.

La creació del Centre de Planificació Familiar

L'Associació de Dones del Bages: "dret al propi cos"

L'Associació de Dones del Bages va néixer el 1978 amb els objectius bàsics de combatre la discriminació de la dona, i es va plantejar des de l'inici la necessitat de treballar per aconseguir un centre de planificació familiar. Com que la sanitat pública no donava cap mena d'atenció ginecològica de manera global, l'associació impulsà el projecte de creació de centre de planning. A finals dels anys 70, aquests centres era una reivindicació de tots els moviments feministes de Catalunya. Un dels primers va ser el de Manresa, juntament amb el de Barcelona i el Prat de Llobregat.

El maig del 1977, l’Associació de Dones del Bages, tot i no estar encara legalitzada, organitzà una taula rodona sobre la posició dels diferents grups polítics davant els drets de les dones. Hi van assistir representants de CDC, ERC, Partit Carlí, PSAN, PSC, PSUC i UDC: això indica com, des de tots els partits, ja es començava a veure que els moviments de dones generaven polèmiques que calia tenir en compte i que les dones començaven a tenir força en els seus plantejaments reivindicatius. Les dones que van impulsar l’associació, a més a més de les militants del PSUC, procedien de les associacions de veïns o dels moviments cristians de base.

El febrer de 1979, poques setmanes abans de les primeres eleccions municipals des de 1936, tots els partits polítics, sindicats i associacions de veïns van donar el seu suport amb la signatura d'un document presentat per l'Associació de Dones del Bages, en el que es demanava a l'Ajuntament la creació d'un centre de planificació familiar com a necessitat immediata. El 3 d'abril de 1979, es configurava el primer ajuntament democràtic de Manresa, sota l'alcaldia del socialista Joan Cornet i prèvia consulta amb la ponència de salut, es va presentar l'avantprojecte per l'any 1980. L'ajuntament creava una comissió mixta integrada per la Comissió de Sanitat i un representant de cada partit polític i tres membres de la Comissió de planificació familiar de l'Associació de Dones del Bages per tal de gestionar i preparar totes les qüestions referents a personal, pressupostos, participació, etc. L'associació de Dones volia que funciones com un règim de servei públic, de manera que la ciutadania hi pogués tenir accés de forma lliure i gratuïta. Fins al moment, tan sols existia l'alternativa privada.

"Sociedad Cooperativa de Planing Familiar de Manresa, domiciliada en Manresa en la calle Jaime I s/n. Consituida el 6 de Febrero de 1981"

Les gestions amb l'ajuntament van ser tenses al principi. Malgrat tot el gener de 1981 es creava finalment el Servei Municipal de Planificació Familiar. L'ajuntament de Manresa es feia càrrec de la proposta i el servei s'inaugurava el març de 1981, en un local del carrer Jaume I, gestionat per la Societat Cooperativa del Plànning Familiar de Manresa, que bàsicament agrupava persones provinents de l'Associació de Dones del Bages.

Els serveis que oferia eren l'assistència en tot el que relaciona amb la planificació familiar, des de la informació sobre mètodes anticonceptius, prevenció del càncer o assistència psicosocial. El primer equip previst inicialment el formaven el ginecòleg Ramon Pros, la psicòloga Pilar Esquius i tres consultores: Rosa Maria Suñé (assistent social), Maria Alba Navarro (llevadora) i Glòria Zomeño (graduada social).

El local estava a escassos metres del de la Falange Española (també al carrer Jaume I) i fou víctima durant els primers anys de pintades i petits atacs, per part d'un sector marginal de la ultradreta manresana. 

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la: "El Moviment feminista a Manresa. Una història per descobrir". Manresa: Centre d'Estudis del Bages / Ajuntament de Manresa, 2006

- COMAS i RIU, Conxa: "Les dones feministes i el PSUC a Manresa i a la Comarca del Bages (1970-1986)". Manresa: 2010

El Teatre Kursaal i el cinema als anys 20

Cinèfils, burgesos i obrers al cinema

Quan l'any 1927 es va estrenar el teatre Kursaal, va rebre el permís per funcionar com a sala de teatre i cinema, tot i que en un principi estava destinat per projectar-hi només pel·lícules. Per aquesta raó es podia llegir als fulletons de propaganda: "El salón de las Grandes Exclusivas". Pocs dies abans de la inauguració del Kursaal, el 9 de juliol de 1927 s'havia obert un altre cinema, l'Olympia, al carrer d'Àngel Guimerà, avui en dia és la botiga de roba del Zara. Pocs mesos després obria un altre cinema, el Modern Palace (Goya a partir de 1932) al carrer de Sant Andreu, que avui en dia ocupa una fina plena de runa i deixalles.

L'obertura d'aquests cinemes va provocar una forta competència entre les tres empreses per aconseguir públic per a les projeccions que es feien. Els tres cinemes eren explotats per tres societats diferents i per tant l'enginy per captar clients estava en plena ebullició. Era la Manresa on passejaven els rics burgesos industrials i els treballadors de les fàbriques, pel nucli per excel·lència de la ciutat, el Passeig de Pere III. La Manresa burgesa i comercial i al mateix temps, també la proletària. Una ciutat de forts contrasts socials. Va ser l'època dels famosos "home-anunci" que es passejaven pels carrers de la ciutat, o dels grans diorames de l'Olympia. També es van fer molts famosos les sessions d'estrena.

Aquesta competència va fer que el promotor del Kursaal l'Andreu Cabot, s'arruïnés perquè el Kursaal havia perdut clients amb l'obertura dels nous cinemes. Moltes veus de la ciutat deien que el Kursaal era massa gran, que hi feia molt fred a l'hivern, que l'acústica no era la millor i que s'estimaven més anar a l'Olympia i el Modern Palace, ambdós pensats més com a sala de projeccions, amb seients més còmodes i més confortables.

Programa del 8 de setembre de 1927, amb les primeres pel·lícules que es va projectar al Kursaal: Todos somos hermanos i La Mujer de Mi Marido.

Les primeres pelicules que es van estrenar al Kursaal van ser: Todos somos hermanos, La mujer de mi marido, Lucas tiene hambre i el noticiari Novedades internacionales. Aquestes projeccions eren mudes i anaven acompanyades de música en directe pel Quintento Kursaal. Durant els primers anys el programa cinematogràfic constava de quatre projeccions: una pel·lícula que era "el gran estreno", un noticiari que podia ser "Informaciones Mundiales", "Revista Paramount" o "Actualidades Mundiales" principalment, i un film còmic en dues parts. A inicis del novembre de 1927 es va projectar Don Juan. Segons expliquen els diaris de l'època el públic assistent cantava en veu altra els diàlegs, ja que molts se sabien el text de memòria de l'obra de teatre.

Tot i aquesta oferta lúdica, semblava que la vida associativa de molts manresans no havia canviat gaire, la Revista Indústria i Comerç número 10, ho explica així:

"La família manresana es compon, doncs, de gent que segons les seves ideologies o les seves vocacions van a passar els dies de festa a un lloc d'esbarjo o bé a una entitat. L'augment de les sales d'espectacles que durant els ultims anys hem tingut, [...] no han fet minvat pas l'afecció dels manresans a aplegar-se en aquells agrupament col·lectius on batega sempre un ambient de franca companyonia i amistat".

Bibliografia: 

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Manresa: Efadós Editorial.

- CLARENA, Rosa; CLOSAS, Joan; COMAS, Francesc; FUSTÉ, Àngels; PIQUÉ, Joan (2007): "Kursaal, El llibre (1927-2007)". Manresa: Angle Editorial, Ajuntament de Manresa, El Galliner