30 de novembre 2021

La Festa de l'Arbre


Imatge d'un grup d'escolars i de diversos adults durant la celebració d'una Festa de l'arbre, organitzada per l'Ateneu Obrer Manresà, als afores de Manresa. L'home que du barret és el senyor Figuerola, professor de l'Ateneu. Data: [1925-1930]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

11 de novembre 2021

El món de la bicicleta als anys 70 i 80

50ena Volta Ciclista a Catalunya al passeig de Pere III l'any 1971. Arxiu: Quintana Torras (ACBG)
Una ciutat que li agraden els pedals

El món de les bicicletes i el ciclisme han tingut una gran tradició a la nostra ciutat. Diferents entitats donaven fe d'aquesta relació entre Manresa i els pedals: la Penya Ciclista Bonavista (1926), l'Esport Ciclista Manresà (1935) i la Unió Ciclista del Bages (1985), i un munt d'altres entitats que al decurs dels anys han anat apareixent repartits per Manresa. Molts manresans s'aplegaven en aquestes entitats per viure el ciclisme com a esbarjo i participar en curses populars. Els aficionats i amants de les bicis es reunien als locals i bars, per trobar-se i fer tertúlia.

Una de les trobades més importants, era la Festa del Pedal, organitzada per l’Esport Ciclista Manresà. L'any 1980 va arrancar la primera edició amb un èxit de participació que arribà fins al miler de ciclistes, vinguts d'arreu del país. Una gran desfilada des del Parc de l'Agulla fins a la Plaça Major, fou una imatge que sempre recordaran els que tingueren la sort viure-la i, sobretot participar-hi. En la modalitat de ciclocròs va organitzar el Campionat d'Espanya els anys 1972 i 1973. El primer guanyador fou el manresà: Julià Franch. L'espai on es va disputar la competició fou el Parc de Puigterrà i carrers de la perifèria. El 1966, després de la mort del seu primer president, creà el Trofeu Amics d’Adolf Espinal per a juvenils. També organitzà la Volta Cicloturista al Cor de Catalunya (1985), la Marxa Cicloturista Josep Pesarrodona (1986) i la Marxa Cicloturista de la Catalunya Central (1990).

La Penya Ciclista Bonavista, la pionera manresana, ha estat un referent en la formació de ciclistes d'alt nivell. Dins de les nombroses proves que ha organitzat destaquen les arribades de la Volta a Catalunya i de la Vuelta a España. L'any 1949 la Penya Bonavista ja havia organitzat la primera Fiesta Comarcal de la Bicicleta. El 1979 començaria a organitzar les brevets, proves cicloturistes de llarga distància de 200 a 600 km, que tindrien molt bona acollida.

Llegeix més:

- Els primers dies del ciclisme a Manresa: aquí

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L’Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965. El Papiol: Efadós

- GONZÁLEZ, Marta: "Esports i lleure, Transformació i consolidació" a: BONVEHÍ, Jordi; GARCIA, Gal·la (2020). L’Abans. Manresa Recull Gràfic 1960-1990. El Papiol: Efadós.

31 d’octubre 2021

La comunió d'Angelina Bosch i Tomàs

Fotografia d'Angelina Bosch i Tomàs, filla de Conrad Bosch, vestida de primera comunió dins d'un cotxe. L'acompanyen Montserrat Tomàs i Jordana, esposa de Conrad Bosch, i Montserrat Bosch i Tomàs, filla de Conrad Bosch. Dates: [1925-1930].

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

15 d’octubre 2021

La primera biblioteca de Manresa: "su producto está destinado a la creación de una Biblioteca Popular"

Imatge de l'interior de la biblioteca de la xarxa de la Diputació de Barcelona, inaugurada el febrer de 1929 i situada a la planta baixa de l'actual Institut Lluís de Peguera. Arxiu: Arola i Pons, F. / memoria.cat
Breu recorregut de l'any 1858 fins a 1932

La primera biblioteca popular de la ciutat de Manresa es va construir en una sala de l'antic col·legi de Sant Ignasi, concretament a la planta baixa, i fou inaugurada l'11 de juliol de 1858. La seva creació va ser impulsada pel setmanari La Antorcha Manresana (dirigit pel mestre i pedagog Ignasi Ramon Miró i Manent), originari de 1857. A la seva capçalera deia que "su producto está destinado a la creación de una Biblioteca Popular". Un cop la biblioteca fou una realitat, el subtítol de la publicació va canviar a "su producto está destinado al aumento de la Biblioteca Popular".

Dos anys després de l'obertura de la biblioteca, l'equipació ja disposava d’11.000 volums, molts d'ells aconseguits gràcies a les subscripcions, donacions i aportacions de particulars al setmanari La Antorcha Manresana, que acabaria desapareixent dels carrers de la ciutat de Manresa el 1860. La primera biblioteca va resistir fins a l'any 1892, quan els jesuïtes van abandonar l'escola per desplaçar-se a la ciutat de Barcelona. No seria fins a l'any 1896 quan l'Ajuntament de la ciutat creà una nova biblioteca, que compartiria espai amb l'Arxiu i el Museu, al segon pis del consistori. L'ajuntament de Manresa va demanar l'ajuda dels seus ciutadans perquè fessin donacions, i Joaquim Sarret i Arbós, auxiliar del director Leonci Soler i March, s'encarregà del seu funcionament. Aquesta nova biblioteca tenia un catàleg de llibres i revistes que es podien consultar en horari d'obertura, però encara no disposava del sistema de préstec. La biblioteca de l'Ajuntament de Manresa va entrar ràpidament en un període de decadència fins al seu final definitiu, l'any 1936.

El 21 de febrer de 1929, festivitat de la Llum, s'inaugurà una nova biblioteca a l'Institut de Segona Ensenyança de Manresa (Institut Lluís de Peguera) a càrrec de la Diputació de Barcelona. Amb un fons inicial de 5.000 volums, va tenir una rebuda brillant, sobretot per part dels estudiants i dels professors del nou centre d'ensenyament. Aviat va esdevenir un punt de trobada cultural, social i d'un conjunt d'activitats relacionades amb la lectura de primer nivell a Manresa. Fou la primera biblioteca que donava carnets als seus usuaris, que permetien portar-se un llibre a casa. Alguns d'aquests llibres havien patit una censura moral, on les imatges de persones nues de moltes obres d'art eren retallades de les pàgines interiors.

Finalment, el juny de 1932, Manresa va gaudir d'una segona biblioteca, la de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, situada al xamfrà del Carrer Àngel Guimerà amb Muralla Sant Domènec. La nova biblioteca disposava d'un catàleg amb 2.500 volums inicials. Tampoc podem deixar de mencionar les biblioteques que tenien entitats com el Centre Excursionista de la Comarca del Bages i la del Centre Excursionista Montserrat.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efados

Llegir més:

- Dietari de la Biblioteca Popular de Manresa (1928-1932): aquí

El triomf de la burgesia manresana del XIXaquí

30 de setembre 2021

Un carrer amb nom d'arquitecte


Fotografia del carrer de l'arquitecte Oms, de Manresa, nevat, presa des de la cruïlla amb el passeig de Pere III. A la dreta de la imatge, en primer terme, la tanca i edifici del Casino. Al centre de la imatge, al fons, la casa Torra. A la dreta, en primer terme, la casa Devant i la casa Lluvià. Dates: [1924-1932]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / Josep M. Rosal i d'Argullol

16 de setembre 2021

L'ascens del comerç, els impostos del rei i l'endeutament manresà del segle XIV

Pieter Brueghel the Younger, The Payment of the Tithes  (c. 1620)
Les imposicions, un impost reial per una ciutat reial: censals i violaris

A l'edat mitjana, els impostos eren abundosos i diversos, constituïen una obligació que els vassalls havien de satisfer el Rei, a l'Església (el famós “delme”) i al seu Senyor. Cal tenir present que la monarquia, per cobrir les seves abundants despeses, va desenvolupar un model tributari que li permetia obtenir dels seus súbdits rendes cada vegada més copioses fins al punt de provocar revoltes antisenyorials. Fins a mitjan segle XIII, aquests gravàmens es reduïen a prestacions personals que es pagaven en espècie. A mesura que va passar el temps aquestes prestacions es van diversificar i algunes es van convertir en econòmiques i altres es podien redimir una pena mitjançant el pagament d'una determinada quantitat monetària estipulada prèviament.

A casa nostra, la creació de les vegueries1 al Principat de Catalunya feu que els ciutadans de Manresa poguessin fer negocis amb la comarca i altres ciutats catalanes amb tota tranquil·litat, afavorint un creixement econòmic regional que va situar Manresa com una ciutat de gran poder d'atracció comercial al segle XIV. L'historiador Adrià Mas Craviotto (2016) deia:

Manresa era una ciutat d’interior, i sense mar quedà relegada en un segon pla en l’àmbit comercial, cosa que no vol dir que no fos una ciutat interessant per mercadejar amb productes de tota mena, els quals en la seva majoria arribaven per les estratègiques rutes comercials terrestres.

Aquesta puixança comercial es propicià encara més amb la promulgació d'una sèrie de mercats i monopolis locals posats en marxa pel monarca Jaume II que ajudaren a incrementar encara més la riquesa de la ciutat de Manresa. Aquest rei va ratificar el títol de civitas a Manresa l'any 1315, passant a esdevenir jurisdicció reial via un veguer. D'aquesta forma, el rei donava una sèrie de concessions a Manresa com la celebració de mercats i una carta de protecció, però, en canvi, es veia subjecte als seus impostos.

L'any 1320 el rei Jaume II, preparava la invasió de Sardenya i necessitava diners. L'illa de Sardenya estava sota l'òrbita dels poderosos mercaders pisans i genovesos, i constituïen una amenaça pels interessos mediterranis de la Corona. El rei va començar a treure beneficis de les ciutats que havia cuidat i protegit, una d'elles era Manresa. Per ordre reial, es va instaurar un sistema d'impostos de subsistència coneguts com les imposicions, sobre els aliments bàsics com el pa, la carn, el peix i el mateix vi. Aquest sistema també el podíem trobar a ciutats com Barcelona i Cervera. Les imposicions es recaptaven via un “dret de recol·lecta” que es venia a personatges locals, o en algun cas, a un grup d'inversos que, d'aquesta manera transmetien el risc a la pèrdua. Aquests grups o consorcis donaven uns diners “directes” al govern local, a canvi de supervisar la correcta recaptació dels impostos durant un període de tres o quatre mesos. El sistema no era gaire complicat, i no tenia res de diferent de la majoria d'impostos feudals que gravaven els aliments.

L'únic diferent que tenen les imposicions, és el moment en què les ciutats van començar a vendre violaris2 o censals3. El pagament dels interessos produïts per aquests censals podien ser pagats amb les imposicions. A partir de la dècada dels 50 del segle XIV, el pagament dels interessos dels censals van començar a ser més elevat i l'endutament va començar a ser permanent, molt semblant al que els passa als estats contemporanis d'avui en dia. En realitat el que es paga són els interessos. D'aquesta manera la corona podia demanar a les seves ciutats quantitats que valguessis diverses vegades els ingressos anuals de la ciutat per impostos, en un període molt curt de temps. Els reis de la Corona d'Aragó podien disposar d'aquesta manera, de l'equivalent a una targeta de crèdit, i, per tant, augmentava en gran manera el poder adquisitiu de la corona.

Bibliografia:

- BROUSSOLLE, Jean (1955). Les impositions municipaux de Barcelone de 1328 à 1462. Estudios de Historia Moderna, 5. pp. 1-64

- FYNN-PAUL, Jeff (2016). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a l'edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages

- MAS, Adrià (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Consultable en línia: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/172464]

- TORRAS, Marc (2012). Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311. Dovella, [en línia: 12/04/2021], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

1 Una vegueria és el territori sobre el qual tenia potestat un veguer, autoritat delegada del comte o vescomte, i posteriorment del rei. Fou una institució del Principat de Catalunya, d'origen medieval, que durà des del segle XII fins al segle XVIII, quan van ser substituïdes per corregiments arran del Decret de Nova Planta del 1716. 
El violari o violarium o pensió vitalícia és un tipus de contracte propi del dret civil català pel qual es rep el dret durant la vida d'una persona i fins que aquesta mori a rebre periòdicament una pensió en diners. Es desenvolupà com a tipus de préstec medieval durant la dècada dels anys 30 del segle XIV al Principat de Catalunya.
El censal és l'obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca, afegint-hi a vegades el pacte d’escriptura de terç.

31 d’agost 2021

La banda de la Festa Major


L'Agrupació Municipal de Música de Manresa, amb Damià Rius al davant, sortint de l'Ajuntament de Manresa en la comitiva d'acompanyament a les autoritats a la missa solemne de Festa Major de l'any 1946.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-140 / Damià Rius i Vilella

18 d’agost 2021

El barri de la Guia, dels orígens "ignasians" fins a la dècada de 1950

Imatge de la capella de la Guia feta pel fotògraf manresà Benet Cabanes i Prunés pels volts de 1865. Font: Arxiu Comarcal del Bages
La capella de la Guia i els pisos de la RENFE

L'ermita de la mare de Déu de la Guia és un temple de devoció de la Mare de Déu, invocada sobretot pels viatgers, i una de les ermites que ha patit més transformacions i reconstruccions, fins i tot canvis d'emplaçaments. Les primeres notícies que trobem d'aquesta capella -la primera fita del camí de Montserrat- la situen a la sortida del Port Vell, a la riba dreta del Cardener. Era una capella senzilla i durant el segle XIX, es va fer un acapte popular per fer-ne una de més gran, al costat de l'antiga.

La data exacta de construcció de la capella de la Guia no es pot afirmar amb rotunditat amb la documentació que fins ara s'ha pogut descobrir. Josep Maria Mas i Casas afirmava en l’edició original del seu llibre Ensayos históricos sobre Manresa de 1836 com en la reedició ampliada de 1882, "que hemos leído en una escritura de venta de 1488 que (la capilla) se edificó en aquel año". L’historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós, a Iglésies i Convents de l’obra Monumenta Historica Civitates Minorisae, deia que no va localitzar mai aquesta escriptura citada per Mas. No obstant això, Sarret explicava que remenant entre els protocols de l’arxiu notarial i els testaments conservats, va trobar-ne un de 16 de novembre de 1503 en què una tal Magdalena, esposa d’Antoni Bastardes, deia:
...vol i mana que es faci un oratori al cap de la pujada que va del rial del Cardener, venint del monestir de Montserrat, al camí que puja a Santa Caterina, el qual oratori es faci de pedres i calç i en ell hi sigui venerada la imatge de la beata Maria que té la senyora Na Garaa, i que es faci dit oratori en continent després de la seva mort a coneguda de sos marmessors.1
El que si podem dir és que la capella de la Guia ja existia l'any 1551, gràcies a un document descobert a l'arxiu. Sarret i Arbós ens informava d’una denúncia feta davant el veguer de Manresa el dia 17 de juliol de 1551 en què se citava la capella o oratori de "Na Bastardes". Per tant, cronològicament podem trobar versemblant la tradició ignasiana que situa la capella de la Guia com el primer indret de Manresa que va visitar Sant Ignasi de Loiola a la seva arribada a la ciutat el 25 de març de 1522.

L'arribada del ferrocarril i el doble trasllat de la capella

La construcció de la línia de ferrocarril de Barcelona a Saragossa comportà l'enderrocament de l'antiga capella de la Guia i la construcció d'una nova, inaugurada l'any 1862. Aquesta seria novament "traslladada" quan es van renovar les línies de ferrocarril amb la construcció de la doble via. La nova construcció de la capella la va pagar la societat que administrava els Ferrocarrils del Nord i es va situar en un espai més allunyat del riu Cardener, a la meitat de l'altura del turó de Santa Caterina, l'any 1922. La capella es va restaurar l'any 1941, després dels desperfectes ocasionats durant la Guerra Civil.

La zona de la Guia era un lloc desert, poblat per oliveres, on només vivien, en una caseta propera, els ermitans que tenien cura de la capella. L'espai es va transformar a partir dels anys 40 amb la construcció dels habitatges pel personal ferroviari de RENFE, empresa pública creada pel govern espanyol l'any 1941 per administrar les infraestructures ferroviàries de l'estat d'ample ibèric. Des d'aleshores, la Guia va esdevenir un símbol religiós dels treballadors del ferrocarril (la majoria provenien de fora el Principat), i també de la Mare de Déu de la Guia, es fundà, la dècada de 1940, la Germandat Ferroviària de Sant Ignasi de Loiola. A poc a poc, el barri va anar creixent: el 1950 s'hi construí un centre catequístic i una pista de bàsquet per a les activitats esportives i de lleure dels joves aspirants de la parròquia de la Seu.

Llegir més:

- La Capella de la Guia: aquí

- Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2017). Històries de Manresa 2. Zenobita: Manresa

- GALOBART, Josep (2019). "La capella de la Guia". Història de Manresa. https://historiademanresa.wordpress.com/2015/10/27/la-capella-de-la-guia/ [En línia el 18/08/2021]

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans, recull gràfic de Manresa 1875-1965. Efados: Barcelona.

- SARRET; Joaquim (1924). Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Volum IV Iglésies i Convents. Manresa: Impremta de Sant Josep

1 "Item volo et mando quo fiat unum oratorio in capite de la puyada qui ascendit del rial de Cardaner veniendo a monasterio Montis Serrato ad vicum qui ascendit a Santa Catarina. Que quod oratorium fiat de lapidibus et de cals in quo ponavit ymago beate Maria quam tenet na Garcia, et quo operut incontinenti post mei obitum a cognicionem dictori marmissori meori ans duoris ipsorum". Font: ASM V-162.

29 de juliol 2021

Pujant per la Catalana


Fotografia d'un grup de ciclistes pujant cap a la Catalana (carretera de Manresa a Igualada), a Manresa, durant una etapa de la Volta Ciclista a Catalunya. Al fons de la imatge es veu, parcialment, l'estació de la companyia de ferrocarrils del Nord, actual Renfe. Dates: [1925 - 1936]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

14 de juliol 2021

Les dones manresanes als segles XIV i XV: privilegis i regulacions

Dones camperoles medievals que collien gra al costat d’un home, c. 1325-1340. Cortesia de la British Library, domini públic.
El món femení als documents medievals: la diferència sexual en la Història

L'exclusió del món públic i legal de les dones durant segles de la Història fa que els documents que trobem als arxius no es trobin pràcticament representades, fora del que seria estrictament l'espai de la llar o del convent. Malgrat aquesta situació i cert tòpic acceptat del món medieval, no podem obviar les dones de la Història. De fet, les dones jugaven (i juguen) un paper molt important en l'educació dels fills o com a conselleres polítiques. En els textos normatius antics i medievals es contempla la divisió sexual de la feina en definir els espais de sociabilitat femenina, els llocs comuns de les dones, determinats per les tasques reproductives i productives comuns que realitzaven i en les que ocupaven bona part de la jornada laboral: el bany, el forn, la font, el riu, on filen i teixeixin, el molí, els parts i els d'observació d'altres dones. Però també era crucial la presència de dones treballadores en aquells carrers on es concentraven les cases-botigues (tallers), en places i mercats setmanals, és a dir, en els espais on es comprava i venia una diversitat d'articles i productes portats de fora o elaborats a la casa-taller de la ciutat.

El Consell Municipal i les dones manresanes

Gràcies al llibre de la historiadora Mireia Vila, Les Ínyigues (2019), podem assegurar que al segle XIV i XV, la corona i el consell municipal de Manresa van disposar de diferents privilegis i regulacions per a les dones manresanes, que anaven des dels matrimonis, a les baralles al carrer o en la forma de vestir.

El primer privilegi que podem citar és de l'any 1362 i era el privilegi establint permís per als matrimonis, on el monarca Pere III establia que ningú gosés tractar, consentir o contraure matrimoni sense el consentiment i permís dels pares d'ambdós nuvis. Aquest privilegi de la ciutat de Manresa restringia encara més les lleis catalanes, que prohibien que la dona es pogués casar sense el consentiment del pare o tutor, a no ser que hagués complert 24 anys i encara no disposes d'un marit o pretendent. El motiu principal d'aquest privilegi reial, era combatre els matrimonis d'amagat dels pares. Aquestes unions eren motiu de baralles, fins al punt que les forces d'ordre públic havien d'intervenir per evitar mals majors. Desfer un matrimoni canònic, era molt difícil. El rerefons d'aquest problema, era la supeditació dels matrimonis als interessos socioeconòmics de les famílies, al marge dels vincles afectius.

Un altre privilegi reial fa referència a les baralles de dones (1380). Amb aquest ordre, el rei Pere III manava al batlle i els seus oficials no intervenir en baralles de dones a la via pública. El batlle de Manresa, tenia autoritat jurisdiccional per castigar els insults i baralles físiques amb multes econòmiques. Un dels motius d'aquestes baralles, serien la ubicació de les places on s'instal·laven les parades als carrers i places de Manresa durant els dies de mercat, i que no multar aquestes conductes respongués per motius econòmics, ja que aquestes dones eren majoritàriament pobres i castigar amb multes que no pagarien, seria una pèrdua de temps. A la documentació apareixen com a garrientes mulierculas, en llatí. Traduït de forma directa, significa "dones xerraires", un exemple prou evident de la visió que tenien les autoritats d'aquest col·lectiu de dones en concret.

Finalment, acabarem la prohibició dels vestits "decorosos" de les dones manresanes, era la regulació dels vestits de les dones per part del Consell (1427). Aquesta era una regulació misògina que sancionava la vestimenta de les dones. L'any 1427 un terratrèmol va assolar Catalunya, la situació va conduir als consellers de la ciutat de Manresa a prohibir a les dones el vestit extremat. Les parts dels vestits i cots (casques) que els dirigents municipals consideraven indecoroses: les cues que s'arrossegaven per terra, els collars o colls decorats i les ornamentacions a base de peces encastades o adherides (els anomenats embotits i engrutats). Les úniques dones exemptes d'aquesta regulació en la forma de vestir, eren les prostitutes que tenien prohibit sortit fora del bordell.

Bibliografia:

- LÓPEZ BELTRAN, M. T. (2010). El trabajo de las mujeres en el mundo urbano medieval. Open Edition Journals: https://journals.openedition.org/mcv/3553 [Consultat el 14/07/2021]

- TORRAS, Marc (1996). La crisi del segle XV a Manresa. Una aproximació a partir dels llibres dels manifests. Caixa de Manresa: Manresa

- VILA, Mireia (2019). Les Ínyigues. L'entorn femení d'Ignasi de Loiola a Manresa. DIEM: Manresa

Més informació:

- MARK, J. J. (2019). Women in the Middle Ages. World History Encyclopedia. https://www.worldhistory.org/article/1345/women-in-the-middle-ages/ [En línia]

- The British Library (2015). Women in medieval society. https://www.bl.uk/the-middle-ages/articles/women-in-medieval-society# [En línia]

30 de juny 2021

Un xamfrà molt concorregut: Muralla Sant Domènec amb Jaume I


Postal de Manresa. Vista del carrer de Jaume I. En primer terme, el bar Miami. Fotografia de la dècada dels anys 50.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-156 / Ramon Soler i Casanovas

Printfriendly