Segona Exposició de Cartells "Històries Manresanes"

Seguim amb el recull d'il·lustracions, cartells publicitaris, edicions especials, etc.

Primera Exposició de Cartells "Històries Manresanes"

Recull de cartells i icones de Manresa, primera exposició de la galeria "Històries Manresanes", passant pels magatzems Jorba fins a la destil·leria Selga.

La Milcentenària Casa de la Culla

De la vinya a la llegenda negra (1009 - 2009)

La privilegiada ubicació de la casa de la Culla dalt d'un turó i dominant la plana li va donar el seu nom, que té la mateixa etimologia que cogulla o cogulló. El primer document que s'ha trobat amb el nom de la Culla és el pergamí d'un testament datat de l'11 de desembre del 1009. La major part de l'edifici actual correspon al mas medieval d'entre els segles XIII i XV, però la prova documental més antiga de l'existència de la casa és del segle XIV.

El pergamí que testimonia els 1000 anys de la Culla: "En nom de Déu, Jo, Gelmir, i la meva dona, Trasgonça, donants. Concedim i donem a la casa i cenobi de Sant Benet mitja mujada de vinya, de la nostra propietat, que pervingué a nosaltres, a mi Gelmir, del meu pare, i a mi, Trasgonça, per la meva dècima. I aquesta mitja mujada de vinya és al comtat de Manresa, dins dels seus termes, al lloc que anomenem la Culla. I aquesta mitja mujada de vinya afronta, a llevant, amb la vinya d'Unifred i amb la roca que hi ha; de migjorn, amb la vinya de Miró; de ponent, amb la terra de Sant Benet; del nord, amb la vinya de Miró. Fet aquest document de donació a 3 idus de desembre de l'any 14 del regnat del rei Robert. Signa, Gelmir, signa Trasgonça, que aquesta carta de donació fem i demanem als testimonis que signin. Signa, Miró. Durand, clergue, signa".

Identificable per la seva torre de defensa aixecada com a punt de guaita de la ciutat de Manresa en moments de conflictes bèl·lics, el segle XVI la Culla ja era una de les masies més riques de Manresa. Les seves terres s'estenien per tot el pla de cal Gravat, la Balconada i Bufalvent, fins a la vora del Pont de Vilomara. En total, devien ser cap a 350 hectàrees dedicades, sobretot, a la vinya, l'olivera i els cereals. Punt de pas obligat en el camí ral de Barcelona a Manresa. La casa estava inclosa en la ruta de la caritat de Sant Ignasi durant la seva estada a la ciutat. La creença popular era que sant Ignasi passava moltes hores d'oració al peu de la creu de la Culla.

A mitjans de segle XIX, quan la fil·loxera va devastar les vinyes de França i la plaga encara no havia arribat a Catalunya, es van plantar ceps a totes les terres de secà de la Culla. Per això, el 1865 es van ampliar les instal·lacions de la casa dedicades a l'elaboració de vi. Les seves cinc tines de grans dimensions tenien capacitat per emmagatzemar 85.000 litres de vi. Més endavant, la crisi de la fil·loxera va provocar que la casa quedés deshabitada. Per això, durant dos anys, va allotjar una comunitat de caputxins expulsats de França.

Al final del segle XIX, Joan Pelfort, president de la diputació de Barcelona, va comprar la finca. La família hi passava llargues temporades, però era habitada permanentment per masovers. La tragèdia d'un matrimoni de masovers va crear la llegenda negra de la casa de la Culla. Cap al 1920/1921 es varen contractar el matrimoni format per Joan Guixé i Lluïsa Oliveras com a nous masovers, dels que es deia que eren maçons o espiritistes. El 22 de març del 1923 es va trobar el cadàver de l'home al costat dels ramals de la Séquia. El 9 de maig es va trobar assassinada la dona dins la casa, el costat de la pica de l'oli. Els fets van donar peu a les històries de bruixeria i fantasmes que habitaven la casa. Pel que sabem, mai es va aclarir la veritat. En el lloc precís una pedra gravada amb una creu, les inicials JG i la data encara ho recorda. D'aquests fets en derivaren ràpidament històries de bruixes i fantasmes que vivien a la Culla, de manera que hi hagué dificultats per a trobar masovers disposats a anar-hi a viure. Aquestes connotacions misterioses són encara presents a la memòria popular de Manresa.

Del 1929 a 1950 la família Cornet va habitar la casa com a llogaters. No vivien de la terra, encara que tenien bestiar i conreaven un hort per a autoconsum. La casa es conservava, però en aquests anys no s'hi van fer obres. Els propietaris només hi venien al setembre, per la verema. A partir de 1940 les terres de la casa s’anaren reduint per les vendes i les seves vinyes anaven sent engolides pel creixement urbanístic de Manresa. Des del 1980 la masia és propietat de l'Ajuntament de Manresa i és gestionada pel Consell Comarcal del Bages. A més de la seu del Consell Regulador, hi ha també el Camp d'Aprenentatge, unes instal·lacions educatives que cada any visiten centenars d'escolars de tot Catalunya. A més de visitar les mines de sal de Cardona i conèixer el funcionament d'un hort i una casa de pagès, els alumnes de tot Catalunya poden conèixer com es fa el vi i ara també poden visitar l'exposició.

L’any 1982 La Culla obre les portes com a centre d’educació ambiental amb el nom de Casa de la Natura del Bages.

Bibliografia:

- Diari Regió7 (Revista): "La Història d'un oasi rural dins la ciutat", 20/06/2009, p.5

Un passeig pels carrers manresans

La nomenclatura dels carrers durant la Guerra Civil (Segona part)

En el post anterior vaig publicar la llista amb els noms dels carrers, places i avingudes de la nostra ciutat durant els tres anys que va durar la Guerra Civil, cal afegir que els canvis de nomenclatura de molts carrers van ser immediats, i tot símbol a sants i personatges referents a la cultura religiosa (fins i tot la d'origen catalanista) van ser eliminats per complet de la guia de carrers.

Comencem doncs a fer una referència dels noms i la seva significació política:

Avinguda Konsomol: Vaixell rus que transportà armes per als republicans durant la Guerra Civil.

Dalmau Desfar: Membre d'una família manresana de l'edat mitjana molt coneguda.

Rafael Campalans: Polític català (1887-1933) fou un dels fundadors de l'Unió Socialista de Catalunya, conseller d'Instrucció pública de la Generalitat de 1931.

Francesc Ascaso: Anarquista aragonès (1901-1936) participà en l'assassinat del cardenal Soldevila. Treballà sempre al costat de Durruti. Fou un dels fundadors l'any 1927 de la FAI, morí el 19 de juliol.

6 d'Octubre: Data que recorda la proclamació per part de Lluís Companys de l'Estat Català de la República Federal Espanyola, la sublevació posterior va ser esclafada pel govern central de dretes.

Francesc Layret: Advocat i polític (1880-1920) fou un incasable defensor de les causes del proletariat, dirigí el Partit Republicà Català, fou assassinat per pistolers pagats per la patronal.

Jaume Armegós: Conseller manresà, iniciador de les obres de la Sèquia.

Galán i Garcia Hernàndez: Militars que el 12 de desembre de 1930 es van revoltar contra la monarquia i proclamaren la República, foren empresonats i condemnats a mort.

Roldán Cortada: Obrer manresà que primerament pertanyia a la fracció trentista de la CNT, passà al PSOE i quan aquest s'ajuntà amb d'altres partits per formar el PSUC, en fou un dels membres més actius. Fou també secretari general del comitè de l'UGT. Morí durant la guerra.

Casas Sala: Manresà que fou elegit diputat d'Izquierda Republicana (partit d'Azaña) per Castelló a les eleccions de febrer de 1936. Durant la guerra organitzà la columna de Terol i fou assassinat durant la guerra.

Lluís Bello "Trompeta": Periodista i diputat madrileny que a les Corts constituents de la República de 1931 defensà l'estatut català.

19 de juliol: Data de l'aixecament militar a Catalunya que fracassà estrepitosament. A partir de llavors, els anarquistes tindrien el poder real als carrers de Manresa.

Ferrer i Guàrdia: Pedagog i pensador (1854-1909) creador de l'Escola Moderna, amb postulats laics i moderns, condemnat a mort per les autoritats espanyoles després de la Setmana Tràgica de Barcelona.

Salvador Seguí: El Noi del Sucre (1887-1923) fou un dels sindicalistes mes populars de la seva època, participà en la fundació de la CNT el 1910, assassinat per pistolers pagats per la patronal.

Valentí Almirall: Polític i escriptor (1841-1904), figura clau del catalanisme al darrer quart del segle XIX.

Pau Iglesias: Polític espanyol (1850-1925), fundador del PSOE i del seu sindicat UGT.

Pere Secases: Regidor de l'ajuntament de Manresa de principis de segle XX, era un republicà federal convençut.

Mèxic: Nom que varen col·locar degut a l'ajuda que el país mexicà prestà en tot moment a la República.

Durruti: Dirigent anarquista (1896-1936) de línia insurreccional, morí a Madrid en circumstancies poc clares.

Germans Badia: Polítics que foren assassinats el 28 d'abril de 1936 per pistolers de la FAI, en represàlia a la campanya que Miquel Badia havia portat a terme per acabar amb el pistolerisme, quan havia estat secretari general dels serveis d'ordre públic de la Generalitat (desembre 1933 - setembre 1934).

Font:

- Joaquim Aloy "Viatge per la història dels carrers de Manresa" Regió7 (12/5/1979), pp. 12-13

On és el carrer Komsomol?

La nomenclatura dels carrers durant la Guerra Civil (Primera part)

El 12 de maig de 1979, el diari Regió7 va publicar un interessant reportatge sobre els noms dels carrers, places i avingudes manresanes. En aquest reportatge es repassava els diferents canvis de nomenclatures de molts carrers segons l'època i el govern de torn. Si en posts anteriors vaig parlar dels canvis de nom que van fer les autoritats franquistes al final de la Guerra Civil, en aquest ho faré dels noms dels carrers que els manresans van viure durant els tres anys de guerra (1936-1939).

A continuació la relació de noms, amb el nom actual i el nom durant els anys de Guerra Civil, com a fet destacat: tota la nomenclatura religiosa va desaparèixer de les plaques de Manresa.

Nomenclatura manresana (1936-1939)
amb * si coincideix també durant el període de la II República

Avinguda Komsomol (Carrer Alcalde Armengou)
Carrer Pere Vilella (Carrer Hospital) *
Carrer Francesc Ascaso (Carrer Caputxins)
Carrer 6 d'Octubre (Carrer del Carme)
Plaça Francesc Macià (Plaça Espanya) *
Plaça del Combatent (Plana de l'Om)
Carrer 19 de Juliol (Via Sant Ignasi)
Carrer Carles Marx (Carrer Sant Llorenç de Brindisi)
Carrer Ferrer i Guardia (Carrer Sant Miquel)
Carrer Valentí Almirall (Carrer Santa Maria)
Avinguda Durruti (Carretera de Vic)
Plaça de Mèxic (Plaça Valldaura)
Plaça de la República (Plaça Major) *
Carrer Pau Iglesias (Carrer de les Piques) *
Carrer Germans Badia (Carrer Vell de Santa Clara)
Carrer Jaume Amergós (Carrer Era del Firmat)
Carrer Dalmau Desfar (Baixada del Castell)
Baixada del Poble (Baixada del Pópul)
Carrer Rafael Campalans (Canonge Montanyà)
Carrer Fraternitat (Baixada del Carme)
Carrer Comte Borrell (Carrer Ginjoler) *
Carrer Casas Sala (Carrer Sant Andreu)
Carrer Alferes Cabrer (Sant Joan del Coll)
Carrer Francesc Layret (Muralla Sant Francesc)
Carrer Lluís Bello «Trompeta» (Carrer Sant Benet)
Plaça 19 de juliol (Plaça Sant Ignasi)
Carrer Salvador Seguí (Carrer Santa Llúcia)
Carrer Pere Secases (Carrer Tres Roures)
Carrer Roldán Cortada (Carrer Saclosa)
Carrer Galán i García Hernández (Carrer Bisbe Comas) *

Aquests són alguns dels noms dels carrers, places i avingudes de Manresa que van ser redenominats de nou per les autoritats municipals, a la segona part explicaré breument el nom dels nous carrers, per poder conèixer i recórrer els indrets de la Manresa de la Guerra Civil.

Bibliografia:

- Aloy, J.: “Viatge per la història dels carrers de Manresa”. Diari Regió7 (12/05/1979), pp. 12-13

La final perduda del Ferrol

A punt de tocar el cel

L'equip del Manresa EB va aconseguir una de les fites més importants en la seva història el diumenge 6 de setembre de 1980: jugar la final de la Copa del Rei contra el F.C. Barcelona a la ciutat gallega del Ferrol. Tot i que finalment el resultat va ser desfavorable a l'equip manresà, -va perdre per 92 a 83- la gesta va satisfer els més de 200 seguidors manresans desplaçats a la ciutat gallega i la resta d'aficionats que van seguir el partit per televisió. El Manresa EB es va presentar al Ferrol amb tota la plantilla -els deu jugadors que aquella temporada vestien de blanc i vermell eren Abril, Alcañiz, Escorial, Estrada, Fullarton, Navarro, Galceran, Sevilla i Cots- i en cap moment no va deixar escapar en el marcador el seu rival. Però davant seu el Manresa tenia un potent Barça liderat per Sibilio, secundat per jugadors com Epi, Flores, Solozábal, De la Cruz (que una dècada més tard jugaria al llavors TDK Manresa) i Guyette. No va ser fins cinc minuts abans del final que es va decidir el partit. El jugador manresà Estrada va ser expulsat en cometre la cinquena falta personal i l'equip va notar la seva absència just quan el rival pressionava amb més força.

Després del partit, el jugador del Manresa EB, Escorial amb 20 punts (l'any 1980 no existien les cistelles de tres punts), va ser nomenat millor jugador de la final per la premsa. Però no va ser l'únic que havia brillat aquella nit, sinó que Fullarton (29 punts), Flores (22), Sibilio (24) i Epi (18) també van mostrar les seves qualitats. Segons Serra, entrenador manresà, l'equip havia lluitat molt i havia plantat cara en tot moment, i es mostrava content per haver posat la victòria difícil al F.C. Barcelona. Els elogis no només van ser locals. Fins i tot el seleccionador nacional Díaz de Miguel va felicitar el Manresa per la feina ben feta, tot i perdre la final. Al transcurs de l'eliminatòria, el Manresa havia eliminat al Joventut de Badalona, a doble partit, en semifinals i al Valladolid a quarts de final.

Fotografia oficial Manresa EB, temporada 1978-1979 (Arxiu: diari Regió7)

4 de juny de 1998, 11 anys d'aquella Lliga ACB

Un 4 de juny de 1998 el Pavelló Nou Congost de Manresa va coronar el TDK Manresa com a campió de la Lliga ACB. Va ser un moment inoblidable en la història del club i de la ciutat.

Rafael Corvinos Barraca

La curiosa història d'en Corvinos: de dependent a líder sindical

En Rafel Corvinos Barraca, va néixer l'any 1907 a Castelruiz, província de Sòria. Els seus pares eren mestres de l'Estat. De ben jove va arribar a Manresa (als 16 anys), gràcies a un oncle seu devot de Sant Ignasi i amic personal de Joan Jorba, va estudiar fins a quart de batxillerat. La relació d'amistat entre el seu oncle i Joan Jorba li va obrir les portes per treballar als magatzems Jorba. De jove havia fet d'aprenent, en un comerç de teixits a Binèfar (Aragó). Estava afiliat a la USC (Unió Socialista de Catalunya, una associació de socialistes catalans, que propugnava socialisme i catalanisme alhora), a la UGT, i era dirigent de l'Associació de Dependents del Comerç i de la Indústria de Manresa (ADCI), entitat continuadora del Centre de Dependents de Manresa i Comarca creat l'any 1904. Durant la Segona República, va desplegar una important activitat sindical, cultural i política.

La seva carrera va fer un sprint vertiginós. Elegit president de l'entitat a finals de 1935, va encapçalar una important renovació de la directiva que va emprendre una intensa activitat sindical per ampliar l'afiliació entre dependents i aconseguir millores salarials i sobretot laborals. Davant la continuada intransigència de la patronal per aplicar el descans dominical, va recórrer a mètodes expeditius com el trencament de vidres en aparadors de Manresa, fet que li va costar un procés judicial. El juny de 1936, després d'una vaga, es van firmar noves bases de treball amb importants millores laborals, l'afiliació va augmentar a conseqüència d'aquestes millores. 

El rumb definitiu: La Guerra Civil i la creació del PSUC a Manresa

El 19 de juliol de 1936, l'entitat tenia 949 afiliats. En aquell moment Corvinos també era vicepresident de la Federació d'Empelats i Tècnics de Catalunya, però amb l'esclat de la Guerra Civil la seva vida faria un tomb decisiu. En les seves memòries, abans de parlar del període bèl·lic, explica que durant els Fets d'Octubre (6/10/1934) era dirigent de les Joventuts de la USC (Unió Socialista de Catalunya) i, arran de la seva participació en els fets, va ser detingut i empresonat. Però tornem als primers dies de la Guerra Civil, el 19 de juliol Corvinos va formar part del Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa en nom de l'ADCI, i va participar de forma activa en la formació del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) a Manresa. 

En una entrevista a la revista Idees del diari Regió7, el 30 de setembre de 1984, explicava com es va produir la integració de la USC al PSUC: "Això va portar moltes raons i força gent es va donar de baixa. S'intentava unificar la major part dels partits socialistes i marxistes en un sol partit polític de cara a fer un treball més efectiu a causa d'una circumstància excepcional: l'esclat de la guerra. Es va rebre un comunicat de Barcelona, que parlava de la necessitat d'unir quatre partits, Unió Socialista de Catalunya, Parit Comunista de Catalunya, Partit Proletari Català i Federació Catalana del PSOE. De Manresa van anar a la reunió de constitució que es féu a Barcelona Chesa, Clariana i Planell, els quals van dir que no s'havia discutit massa. A Manresa les coses van anar igual: ens vam reunir i d'una forma un xic dictatorial -sense gairebé discussió- vam formar el PSUC. Recordo que Montanyà i Cases Huch (membres de la USC) van protestar i marxar perquè deien que amb els comunistes no en volien saber res". Els primers mesos de l'esclat de la guerra, va intervenir per salvar la vida de Joan Jorba, acusat pel Tribunal Revolucionari de Tarragona per la seva actuació a la Setmana Tràgica de 1909. Va formar part del primer Consell municipal de Manresa, el 19 d'octubre de 1936, com a vicesecretari en nom del PSUC, alhora que formava part del Consell d'Administració d'Indústries i Magatzems Jorba Col·lectivitzats.

Ràpidament abandonà la ciutat de Manresa per incorporar-se a les Milícies Populars, on va ser nomenat cap del batalló manresà destinat a Tarragona. L'any 1937 amb la creació de l'Exèrcit Popular, va estar al front i després a l'Acadèmia Militar d'Artilleria. La figura de Corvinos fou providencial per evitar la destrucció total de la Col·legiata de la Seu de Manresa. En la mateixa entrevista publicada al diari Regió7 el setembre de 1984, esmentada abans, manifestava que l'argument dels obrers en atur era "un subterfugi per dir quelcom a la ciutat, però la causa real anava dirigida contra tota manifestació de clericalisme".

El final de la Guerra, fugues i tortures

L'any 1939 la Guerra arriba al seu final, i és quan comença el periple d'en Corvinos, es fuga de tres camps de concentració franquistes gràcies a l'ajuda d'amics manresans, i les joventuts socialistes feien córrer veus que havia mort, posant encara més dubtes damunt la taula de la policia franquista. Finalment l'any 1943, és detingut, després d'amagar-se a casa de la seva mare a la ciutat de Saragossa, és torturat amb una crueltat extrema i condemnat a mort.

La intervenció providencial del doctor Lluís Puig

Gràcies al centenar d'avals que el doctor Lluís Puig va presentar, no va ser executat i va aconseguir la commutació de la seva pena de mort, per la de cadena perpètua. El doctor Puig va recollir prop de cent avals manresans i els portà davant el jutge. L'any 1950 Corvinos surt de la presó Model de Barcelona, i s'afilià de nou al PSUC durant els anys de dictadura franquista. Va morir a Osca l'any 1985.

Bibliografia:

 

- VV.AA.: "Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans", Universitat de Barcelona, 2000

- Memoria.cat, entrevista a Rafael Corvinos, Revista Idees -Regió7-, 30/9/1984 (Joaquim Aloy / Jordi Sardans)

El misteri de les tombes de la Seu

Les tombes de la Seu són un misteri per molts de nosaltres, qui són els que descansen en secula seculorum a la col·legiata de la Seu de Manresa? Quina història amaguen? A continuació tres tombes de la Seu de Manresa, informació obtinguda del bloc: Imatges de Pedra i Silenci.

Tomba de Bernat de Manresa

Bernat de Manresa era militar. És el sisè sarcòfag situat a la girola de la Seu.

La tomba té forma d’arqueta i és d’estil gòtic. El vas sepulcral conté un llibre obert destinat a la inscripció o epitafi, del qual només n’hi ha una pàgina gravada i dos escuts gòtics molt similars a banda i banda, que també estan representats als laterals del sepulcre. La tapa conté una escultura jacent del militar, vestit amb una túnica de malles (asberg) fins als genolls. També porta proteccions a les cames i als peus, sota els quals sembla que hi hagi un gos. Va armat amb espasa i daga. Com és habitual en moltes d’aquestes sepultures, el cap de l’estàtua reposa sobre un coixí de pedra.

L’epitafi diu:
"XI Kalendas Madii Anno Domini MCCCXX nono obiit venerabilis Bernardus de Minorisa miles cuius anima requiescat in pace amen qui hic dictus venerabilis iacet".

A XI de les calendes de maig (21 d’abril) de l’any del senyor MCCCXXXIX morí el venerable Bernat de Manresa, militar. Que la seva ànima descansi en pau. Amén. Aquí descansa el dit venerable.

Vas sepulcral de Bernat de Morera

Al mur de ponent del claustre de la Seu de Manresa hi trobem una làpida sepulcral del segle XV, que conté la inscripció en lletra librària gòtica:

"Vas den Bernat Camorera Baler"

L'arbre que hi ha representat sota la inscripció, és una morera, que fa referència al cognom del difunt (Çamorera o Samorera).

Sepulcre dama desconeguda

Aquesta tomba gòtica està situada a la girola de la Seu i és el quart sepulcre que hi trobem. Correspon al d’una dona, de la qual no se’n pot saber el llinatge ni el nom, ja que malgrat haver-hi escuts esculpits, no corresponen a cap llinatge. A més, al centre del vas hi ha un llibre obert destinat a una inscripció identificativa que no va ser esculpit. Pels robatges de la dama, que inclou un llarg collar i una bossa, es pot deduir que es tractava d’un personatge de família poderosa. Alguns estudiosos de la matèria atribueixen l’obra a l’escultor Berenguer Ferrer.

Bibliografia i fotografies:

- Bloc: Imatges de Pedra i Silenci

Galeria fotogràfica "Històries Manresanes"

Vull presentar com a novetat exclusiva per a tots els lectors i lectores d'Històries Manresanes, tot el conjunt d'imatges d'arxiu en forma d'àlbum digital, que he utilitzat en molts dels meus articles. Moltes d'aquestes imatges no han estat publicades en el bloc. No ho dubteu i entreu a la galeria d'Històries Manresanes!

- Per accedir a l'àlbum: aquí.

De la sèquia als Dipòsits Vells

L'aigua a Manresa

Des del segle XIV fins al 1865 Manresa utilitzava l’aigua que arribava directament per la Séquia sense cap tractament. Es distribuïa per a l’ús domèstic i artesanal, per abeurar el bestiar, per rentar, etc. Si hi havia algun problema a la Séquia i s’havia de tallar el subministrament durant uns dies, no suposava cap problema greu a causa del tipus de vida d’aquells temps, ja que es gastava menys aigua, i a què moltes cases tenien cisterna. Amb el creixement de la ciutat i les noves indústries, la necessitat d’aigua va augmentar i va caldre poder garantir el subministrament. La solució va ser construir dipòsits. El 1865 es van inaugurar uns grans dipòsits a la zona alta de la ciutat, que van assegurar una reserva d’aigua i en facilitaren la distribució per canonades als habitatges. A més, als dipòsits es produïa una decantació del fang i l’aigua subministrada era més clara que abans, però encara no tenia garanties sanitàries. Les instal·lacions van ser construïdes pel mestre d'obres Marià Potó i projectats per l'enginyer Enrique León, entre el 1861 i el 1865.

L’any 1927 es va començar a posar clor a l’aigua i es van evitar els riscos sanitaris. Fins a l’any 1980 subministrava aigua a les parts baixes de la ciutat. L’any 1991 es va restaurar l’edifici amb motiu del 125è aniversari de Caixa Manresa.

Fotografia: Interior del dipòsit 1 del Museu de la Tècnica de Manresa. 

Al cap de pocs anys ja s’havien construït edificis més alts que el nivell d’aquells dipòsits i no hi arribava l’aigua. Això va obligar a construir-ne uns de nous, i als primers dipòsits se’ls va anomenar “Dipòsits Vells”, que fa uns anys es van restaurar, transformant-se en la seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Manresa. El 1888 varen construir els Dipòsits Nous, a una cota força més alta que els vells, de manera que permetien fer arribar l’aigua als pisos més alts de la ciutat. Els tres dipòsits, de 40 m de diàmetre, 6 de profunditat i una capacitat d’uns 8.000 m³ cada un, són els que s’utilitzen actualment, tot i que han estat força refets. Fins al 1950 els dipòsits estaven connectats en sèrie: l’aigua de la Séquia entrava al número 1, passava al 2 i s’extreia del 3.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965. El Papiol: Efados

El frau de la Bertrand i Serra

La fi d'un imperi tèxtil

El dia 10 de març de 1983, el diari El País, va publicar una notícia que canviaria el decurs de la història de la Fàbrica Nova de Manresa. El president de l'empresa Textiles Bertrand i Serra S.A., és obligat a declarar davant la Guàrdia Civil per frau a la Seguretat Social.

Eusebio Bertrand Batlló, president de l'empresa Textiles Bertrand Serra S.A., desena indústria tèxtil espanyola l'any 1983, era obligat a declarar pel Servei d'Informació de la 411a Comandància de la Guàrdia Civil, en relació amb el frau a la Seguretat Social. Eusebio Bertrand es trobava fora de l'estat espanyol quan va ser descobert el presumpte frau i de moment no tenia la intenció de tornar.

El president de Bertrand Serra concentrava a la seva persona un nombre considerable de llocs de màxima responsabilitat en consells d'administració de diverses empreses tèxtils i energètiques, entre les quals es troben Carbons de Berga, Hidroelèctrica de Catalunya, Catalana de Gas i Electricitat i La Seda de Barcelona. La seva implicació en els fets, juntament amb altres grans empreses de fort arrelament en el sector, entre les quals destacaven Hilados y Tejidos Puigneró, Indústries Burés i Sucesores de J. Coma Cros.

Bertrand desconeixia, segons fonts solvents de l'edició de l'El País, la implicació de la seva empresa en aquestes irregularitats, en les que, segons la mateixa versió, va intervenir un exgerent, que va cessar del seu càrrec. L'esmentada indústria comptava amb una plantilla de 2.600 treballadors, repartida principalment en les factories de Barcelona i Ordis (Girona). La quantitat suposadament defraudada a la Seguretat Social s'elevava als 73 milions de pessetes. Aquest fet contrastava amb la inversió financera de 4.000 milions de pessetes, efectuada per la família Bertrand en els darrers anys, suma destinada a pal·liar les fortes pèrdues de l'entitat i que havia estat obtinguda de la venda del seu patrimoni immobiliari particular.

Bibliografia:

- Bloc: "Memòries del segle XX - Descobreix-te Vic Remei!"
- Hemeroteca Diari Regió7 (1983-1984)

Els anys foscos del franquisme

Il·lustració del dibuixant manresà Joan Vilanova.

El Memorial Democràtic, aquests últims anys, s'ha centrat en la recuperació de les víctimes del règim franquista o fins i tot de les víctimes de la rereguarda republicana com les religioses. Les autoritats franquistes fomentaven i animaven les denúncies i delacions contra tots aquells sospitosos de no ser “adictos al régimen”. A Manresa, igual que la resta de Catalunya, moltes d’aquestes denúncies corresponien a víctimes, o familiars d’aquestes, de qualsevol dels aspectes de la repressió a la rereguarda republicana durant la guerra. Però també lamentablement, moltes d’altres responien a motius de venjança personal o bé d’oportunisme polític, social i laboral.

Els informes i les denúncies servien per efectuar tota mena de represàlies i també de prova acusatòria en els judicis civils o consells de guerra sumaríssims que podien acabar amb anys de presó i, fins i tot, amb la pena de mort per a l’acusat. A casa nostra, davant la manca d’edificis oficials que reunissin les condicions adients, aquesta farsa judicial–per les nul·les possibilitats reals de defensar-se que tenien els acusats- es realitzaren a la sala d’actes de l’actual Institut Lluís de Peguera.

Tenim molts exemples i documents que ens permeten fer una síntesi del període més dur del franquisme, els seus primers anys, des de la fi de la guerra fins a pràcticament a principis de la dècada dels 60.

Els judicis militars celebrats a l’Institut Lluís de Peguera

En primer lloc, a banda del coneixement d’aquest fet per via de la història oral (gràcies a testimonis encara vius), va ser la trobada d’una notícia en el mateix diari “Manresa”, que certificava per escrit la celebració d’uns judicis militars a la Sala d’Actes de l’actual Institut Lluís de Peguera. Tanmateix, el gran valor testimonial d’aquest apartat el proporciona la senyora Francesca Burgués quan en el mateix Institut explica amb tot detall com ella el 1939 –quan era una nena- havia assistit a diversos judicis militars que s’hi celebraven contra presos antifranquistes i que eren presidits pel venjatiu oficial Goded, el fill del general que havia d’encapçalar la insurrecció militar a Barcelona i que havia estat afusellat pels republicans a l’inici de la guerra civil. Alguns dels presos jutjats a l’Institut van ser després afusellats al camp de la Bota. D’altres restarien a la presó durant molts anys. És un testimoni molt valuós que es complementa amb el de Margarida Marcet, que va assistir, a la mateixa sala, al judici contra la seva àvia, a qui ja de seguida el jutge militar es va encarregar de fer saber que era “la madre del ex-alcalde rojo de Manresa” (el republicà Francesc Marcet).

“L’hotel Ciment” de Cervera

Així l’anomenaven sarcàsticament els soldats que hi van haver de passar uns dies, entre els quals molts manresans. Era un antic magatzem de ciment de Cervera. Allà les autoritats franquistes hi van reunir centenars i centenars de soldats per procedir a la seva depuració. Les condicions eren infrahumanes i els detinguts havien de respirar la pols del ciment que hi havia pertot. Dos soldats manresans de la lleva del biberó, Francesc Terra i Pere Sobrerroca, al cap de 67 anys d’haver-hi estat detinguts, van tornar a visitar l’”Hotel Ciment” –i després la Universitat de Cervera, convertit aleshores en un camp de concentració- per explicar-nos les vivències allí viscudes.

(Per veure la realitat manresana dels primers anys de la dictadura existeix el documental: "Viure en una dictadura, Els primers anys del franquisme a Manresa 1939-1959"). Els dos exemples citats apareixen en aquest documental.

L'alcaldia de Manresa de 1939 a 1959

Durant la dictadura els alcaldes eren escollits a dit, la majoria eren importants caps del Movimiento local (FET-JONS) o comerciants i rics industrials afins al franquisme per preservar el seu status econòmic. A Manresa la fórmula es va aplicar al peu de la lletra. Els tres primers alcaldes que van ocupar la cadira del consistori manresà van ser: el procurador de tribunals Domingo Prunés Miquel, de 1939 a 1943; el metge Juan Montardit García, de 1943 a 1945 i l'industrial i perit Juan Prats Pons, de 1945 a 1958, aquest darrer va ser el que més anys va ocupar el càrrec d'alcalde en el període franquista, un total de 13 anys, fins que fou destituït per un cas de corrupció especulativa del sòl, on estaven implicats també dos tinents d'alcalde.

Bibliografia:

- MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col·lecció Seminari, 12.