El triomf de Maurici Fius i Palà

Un alcalde republicà de veritat

A la ciutat de Manresa, l'any 1902 es va encetar amb la primera alcaldia del republicà Maurici Fius i Palà format, en els càrrecs principals, per republicans i liberals [1]. Com era de suposar, els membres de la coalició catòlica i regionalista no podien tolerar una situació d'aquesta mena, i s'esforçaren a impedir que Fius i Palà continués conservant l'alcaldia. En aquest sentit, Leonci Soler i March, que va rebre amb entusiasme la notícia de l'entrada d'Antonio Maura al Govern amb la cartera de Governació, el felicitarà i aprofitarà per demanar-li que "nos haga con merced de librarnos cuanto antes mejor del Alcalde republicano-socialista que padecemos, D. Mauricio Fius y Palá, nombrado de Real Orden!" [2].

Fins i tot Fius es va veure obligat a portar als Tribunals als diaris La Veritat i La Lucha a causa de la campanya de difamació i insult que duien a terme contra la seva persona [3]. Tanmateix, la gran prioritat era el sanejament de la hisenda municipal i la implementació del seu programa de reformes.

Maurici Fius i Palà (1864-1920) havia entrat a formar part de la corporació municipal l'any 1897 quan va aconseguir per primera vegada una regidoria, càrrec que revalidaria als comicis de 1899, si bé fins al 1902 no fou designat alcalde. Fius s'havia destacat per les seves continuades intervencions en conflictes socials, sobretot en la vaga de la fàbrica Bertrand i Serra l'any 1897. Així mateix havia estat el corresponsal del diari barceloní La Publicidad, durant les vagues de 1890, l'únic mitjà possible de donar a conèixer l'evolució d'aquestes a conseqüència de la censura governativa. Sempre havia estat republicà, primer federal, després possibilista, i a partir de 1895, s'erigí en un notable republicà, deslligat de tota tendència.

El nou alcalde va inaugurar el seu mandat amb el pronunciament d'un discurs molt ben travat on, a banda de prometre l'abolició dels consums i la seva substitució per un repartiment veïnal, a fi d'abaratir les subsistències, va centrar les directrius de la seva actuació política en la reforma urbanística de Manresa, la potenciació de la instrucció de les classes populars, la millora de la beneficència pública, i el foment de la higiene i la salubritat de la ciutadania. En definitiva, va insistir en el fet que continuaria perseverant en els ideals de democràcia, benestar i llibertat. Uns ideals que es concretarien en l'àmbit de la salubritat pública amb la construcció d'un nou escorxador que reunís les condicions higièniques adequades, i amb el cobriment dels torrents de Sant Ignasi i de Predicadors, que en l'època eren focus continuats d'infecció.

En el terreny de la instrucció pública, es disposava a obrir classes nocturnes per als obrers, i a inaugurar l'Escola d'Arts i Oficis, "que impulsará a las clases obreras a salir del círculo rutinario en que se hallan encerradas de modo que cuando en lo sucesivo pretendan entrar en el ejercicio de las diversas industrias que puedan procurarles la subsistencia tengan nociones de lo que son y deben ser los trabajos a que han de dedicarse." [4]

Poc després, l'escola seria inaugurada pel ministre d'instrucció José Canalejas Méndez, i dos anys després visitada pel rei Alfons XIII en la seva primera visita a la ciutat. Les escoles nocturnes tindrien també un ampli ressò, perquè al final del mes de gener de 1902 ja s'hi havien matriculat 760 alumnes.

L'any 1903 tornà a ser decisiu en matèria electoral, ja que el catalanisme conservador al districte de Manresa començava a consolidar les seves posicions polítiques. Les eleccions generals van ser convocades per al 26 d'abril de la mà de Francisco Silvela, que substituïa al vell Sagasta qui amb la seva dimissió de la presidència del Govern posava fi a una llarga i dilatada carrera política. Silvela es proposà de dur a terme, tot apropant-se a Antonio Maura, que tot just s'acabava d'afiliar al partit conservador, allò que Miguel Martínez Cuadrado ha anomenat la "segunda ofensiva regeneracionista del partido conservador" [5]. El partit liberal es trobava submergit en una gran crisi interna provocada per les lluites originades al voltant de la successió de Sagasta. A Catalunya, regionalistes i republicans intentaren de consolidar les posicions electorals assolides en les darreres generals de maig de 1901, sobretot en la circumscripció de Barcelona, on, malgrat això, l'ambient preelectoral no estigué tan escalfat com en aquelles eleccions.

Eren tres candidats els que es disputaven l'acta uninominal del districte de Manresa: el regionalista Leonci Soler i March, el conservador Lluís Vila i Miralles, i el republicà possibilista, Eusebi Corominas i Cornell. I una darrera candidatura presentada pel Comité Democràtico Socialista de Manresa en favor del propagandista obrer Josep Comaposada [6]. El candidat conservador comptà lògicament amb els ressorts governamentals, i a més, tenia l'avantatge de pertànyer a la comissió provincial de la diputació de Barcelona per la seva condició de diputat, si bé al mateix temps aquest fet el podria limitar per retenir la representació parlamentària. Igualment, Soler i March, en ser cap del Sometent del districte de Manresa, l'incapacitava per ser diputat a Corts [7].

Extracte:

- Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap. VI pp. 297-299

___________

[1] Les tinences d'alcaldia van correspondre als republicans Miquel Oms Viñas, Josep Defís Aleger, Manuel Castellà, al liberal fusionista Bernardino Alcañiz i al liberal gamacista Eloi Torras. Les dues sindicatures als republicans Ramon Trulls i Antoni Oriol, respectivament.
[2] Carta de Soler i March a Antonio Maura, 9-XII-1902 (Lligall 102, Fundación Antonio Maura). Soler també comunicarà al seu amic Prat de la Riba el nomenament de Fius, tot afegint que aquest ha estat obra dels caciquets fusionista i conservador de Manresa de brasset ab el gran Junoy ... (Carta de Soler i March a Prat de la Riba, 2-I-1902 a Pilar Martínez-Ascaso, op. cit., p. 95).
[3] Vid La Montaña Republicana, 24-VII-1903.
[4] Sessió del ple municipal de l'ajuntament de Manresa de l'1 de gener de 1902 al Libro de Acuerdos Municipales, 1902, pp. 2 i 2v.
[5] M. Martínez Cuadrado: Elecciones y partidos políticos de España (1868-1931), Vol. II, Madrid: Ed. Taurus,1969,pp. 683 i ss.
[6] Fundador i director del diari barceloní La Publicidad.
[7] Tal com ho testimonià Emili Junoy en el vot particular que va formular a la Comissió d'Actes del Congrés de Diputats. Vegeu el vot particular emès per Emili Junoy el 29 de maig de 1903, on indicava que el diputat electe Soler y March es cabo de Somatenes y está, por tanto, incluído en el párrafo 3º del art. 5º de la ley electoral (A.C.D., sèrie "Doc. Elec.", lligall 118, exp 1).

Antoni Camps i Fabrés

Un renaixentista a Manresa

Poeta i periodista, Antoni Camps i Fabrés, encarnà la presència manresana en el moviment literari de la Renaixença.

Nascut a Manresa, el 14 de setembre de 1822, i mort a Barcelona el 28 d'octubre de 1882, participà en la primera convocatòria dels Jocs Florals restaurats el 1859, obtenint-hi un premi extraordinari ("el gessamí d'argent"). En els Jocs de 1861 guanyà la Flor Natural amb una balada romàntica que esdevingué cèlebre: "Los tres sospirs de l'arpa". Entre 1861 i 1871 fou guardonat altres vuit vegades en el mateix certamen, del que va ser també "mantenidor" els anys 1864, 1873 i 1874. S'havia estrenat com a poeta en llengua catalana en un concurs literari celebrat, el 1841, per iniciativa de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Un volum, editat amb caràcter pòstum, recull la seva obra poètica en català i castellà.

Com a periodista, participà activament en la redacció de "La antorcha manresana" i "Semanario de Manresa". I col·laborà en la "Revista Popular" i "Revista industrial", de Barcelona; com també en "La Civilización", de Madrid. Un aplec d'articles de tema social donà motiu a l'edició d'un llibre titulat "Apuntes sobre la cuestión industrial", que els seus successors i hereus publicaren l'any 1894.

"El poeta-fabricant", l'anomenà Marià Aguiló. I és que, activitats literàries a part, Camps va dedicar-se principalment a la fabricació de vetes -la indústria manresana tradicional- com a continuador de l'empresa familiar que féu famosa la marca del "Sol volant d'uns rosaris", amb obradors a Manresa i després a Barcelona.

Veí de la Ciutat Condal, exercí diversos càrrecs públics: diputat provincial, directiu del Foment del Treball Nacional, membre de les societats d'Amics del País, Amics de la Instrucció, de l'Associació de socors i protecció de la Classe Obrera...

El dia 1 de setembre de 1900, el retrat de Camps i Fabrés tingué entrada oficial a la Galeria de manresans il·lustres. Un carrer i un col·legi han popularitzat modernament, a Manresa, el nom d'aquest compatrici que compta també a Barcelona -al barri de Sant Gervasi- amb un carrer dedicat a la seva memòria.

Informació facilitada per Jordi Mercader Terrats.

Les Bases de Manresa de 1892

La construcció del catalanisme polític

El text discutit, esmenat i aprovat a l'Assemblea de Manresa de 1892, constitueix una fita rellevant en la construcció del catalanisme polític, tant pel seu contingut teòric com pel que representà de mobilització efectiva d'una força emergent que pretenia consolidar-se. Al darrere de la lletra i l'esperit de les Bases de Manresa, s'hi pot copsar la intenció dels promotors de posar-se en primera fila de la línia de sortida del catalanisme naixent que, desmarcant-se de les opcions federalistes o carlistes, els atorgués l'hegemonia en la concreció i la proclamació de la nacionalitat pròpia de Catalunya.

El contingut del document dibuixava en divuit articles un projecte de poder autonòmic regional que comprenia els aspectes següents: un govern propi i unes corts, amb potestat per establir relacions amb l'estat espanyol i concordatàries amb l'Església catòlica; el català havia de ser l'única llengua oficial i seria exigit per a exercir qualsevol càrrec públic; el territori dividiria en comarques i municipis i l'ordre públic dependria exclusivament de les autoritats catalanes. Es negava l'obligatorietat del servei militar per als catalans, en canvi d'una compensació econòmica o un grup de voluntaris per al govern central. En mans d'aquest es deixarien les relacions internacionals, en matèria política i econòmica, l'exèrcit i la instrucció militar, i les grans obres d'infraestructura.

L'anàlisi del contingut de les Bases de Manresa, tenint en compte el context social i politicoeconòmic de l'època, reflecteix una ideologia anacrònica, que es concreta en unes formes polítiques pròpies d'una mentalitat rural temorosa de l'impacte de la industrialització i dels nous corrents de pensament liberal que portava implícits. Globalment, va ser un projecte conservador que configurava una societat tradicionalista, pairal i catòlica, inspirat en un neoforalisme, i que deixava sense definir qüestions importants com el model de l'Estat en monarquia o república, que constituïa el poder legislatiu a base d'un sufragi masculí censatari, corporatiu-gremial i familiar. I és que, certament, el món de la Catalunya agrària era l'origen dels membres que componien la magna representació de la Unió Catalanista, promotora de l'Assemblea, i dels prohoms de la Lliga, responsables de la redacció de les Bases. Tanmateix, plana sobre el text la contradicció entre la voluntat manifestada pels catalanistes de modernització de l'Estat espanyol, i el refús a incorporar-se al parlamentarisme i la democràcia, conquestes de la petita burgesia i el proletariat europeu de l'època. Aquesta contradicció només és explicable pel temor que la plena democratització conduís a la formació de partits polítics catalans segons el model vigent a l'Espanya de la Restauració, que no garantia una autèntica representativitat i a més una impedia qualsevol altra expressió que no fos la de l'hegemonia centralista.

A la discussió del projecte a Manresa, tot i l'ambient d'eufòria que envoltà l'Assemblea, no hi va faltar un intens debat que va posar de manifest les tendències representades en la Comissió que va redactar les Bases. D'una banda, s'hi expressà la retòrica jocfloralesca d'Àngel Guimerà, que encapçalava la plèiade de literaris i historiadors renaixentistes amb més idealisme que contingut polític. De l'altra, els partidaris d'un tebi regionalisme, representats per Joan Josep Permanyer i Ayats, que optaven per una descentralització administrativa, per una política pragmàtica i accidentalista que evites excessives tensions amb el govern estatal. I, finalment, el grup dels joves del Centre Escolar, políticament més combatius en el sentit que les Bases esdevinguessin un autèntic cos teòric-polític que assegurés l'autonomia per a Catalunya i els instruments per a gestionar-la.

El text aprovat no presentà variacions significatives respecte al projecte, a excepció de la base segona, que va ser rebutjada i exclosa del text definitiu. L'enunciat d'aquesta base deia: "Lo poder central monàrquich podrà ser representant a Catalunya per un Príncep de la sanch; en defecte d'aquest, aixís com en cas d'establirse una altra forma de govern, representarà lo Poder central un Delegat, que haurà de ser necessàriament català". L'advocat lleidatà Frederic Renyé Viladot va mostrar-se radicalment contrari a l'existència d'un representant del poder central a Catalunya i, malgrat les explicacions de J.J. Permanyer i Pau Font de Rubinat, la base fou suprimida, de tal manera que el redactat final constà de disset articles i no dels divuit que contenia el projecte.

El diputat manresà Leonci Soler i Mach va haver d'aclarir diverses vegades que "el programa de Manresa no es separatista"; i, a més, que era "legítimo, legal y está permitida su propaganda". Però el principal rebombori es va produir, sorprenentment, quan va confessar que "Cataluña está al lado de España"; una frase que va provocar la reacció irada d'alguns diputats conservadors, que van exclamar, a capella: "¡Cataluña es España! ¿Es que Cataluña es otra nación? ¡Esto no se puede decir aquí". El debat va acabar provocant la intervenció del president de la cambra, que va renyar el diputat dient que "no está ni puede estar en el ánimo de S.S. ni de la cámara que se cite a Cataluña como país diferente de España".

L'aprovació de les Bases de Manresa va ser aclamada per la premsa addicta a la Unió Catalanista, que va reproduir els efluvis entusiàstics emanats pels assembleistes en el sentit que s'havia fet un acte històric i transcendental. Josep Pella i Forgas, Valentí Almirall i Llozer o Antoni Rovira i Virgili van criticar la timidesa, la ingenuïtat i el tradicionalisme que traspuaven les Bases. A Madrid, les reaccions dels polítics van ser fulminants: Eduardo Dato titllà el contingut de les Bases de "tan utópico como el programa socialista, tan peligroso, quizá, como el anarquista", Antonio Maura afirmà que era "un programa de disolución y de negación de la patria". La premsa madrilenya va dedicar escassos comentaris a l'esdeveniment, però aquests foren pocs fidels i plens de sarcasme i de retrets contra el que considerava un atemptat contra la unitat de la pàtria.

Històricament, les Bases de Manresa han estat interpretades com el paradigma del separatisme per part de les generacions de defensors de "la unidad de la patria"; o com un referent inexcusable per a la construcció del catalanisme polític, per als qui han anat aprofundint el camí iniciat. Tot i que no es van arribar a votar, doncs, les bases aprovades a Manresa foren rebutjades en directe i en diferit. Malgrat tot, es van mantenir, durant una pila d'anys, com un referent, fins i tot per a aquells que les van combatre. El 25 de gener del 1939, poques hores després que Manresa fos ocupada per les tropes franquistes, les publicacions del règim van tenir un recordatori especial per a l'assemblea que s'hi havia celebrat quaranta-set anys enrere: "Ha sido tomada Manresa. ¡Cuántos recuerdos trae a la memoria este nombre! Las famosas bases de Manresa no han sido ajenas al deplorable proceso político que estamos ahora liquidando a punta de bayoneta". La força, efectivament, havia aconseguit vèncer la paraula.

(Entrada actualitzada el 17/12/2014)

Bibliografia:

- COSTAFREDA, Mercè (2001): Història: política, Societat i Cultura dels Països Catalans, Volum 7. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

- BOSCH, Pere: L'ombra allargada de les Bases de Manresa. Diari el Punt [16/12/2014]

La fàbrica dels Panyos

Una trajectòria de dos segles

La fàbrica dels Panyos va ser construïda per la societat sedera Pau Miralda i Companyia. Després de la Guerra del Francès la societat va decidir fabricar teixits de llana. La primera fàbrica es va establir a Sallent, a cal Torres Amat, en un antic molí vora el Llobregat l'any 1817. Però la companyia de Pau Miralda volia construir una fàbrica nova a Manresa. El 1820 ja tenia el terreny. El 1822 ja estava fabricant filats i teixits de llana de qualitat anomenats “panyos”. L'any 1826 va aconseguir la concessió per utilitzar l'aigua del Cardener i va començar la construcció de la gran fàbrica dels Panyos. Tenia 4 pisos i 365 finestres (una per cada dia de l'any). L'any 1832 hi treballaven 500 obrers.

La construcció d'aquest edifici va suposar l'inici de la revolució industrial a Manresa amb una gran fàbrica on s'utilitzava energia hidràulica, maquinària moderna importada de l'estranger i el treball d'obrers assalariats, sens dubte tota una revolució industrial, en l'àmbit català com a escala espanyola, de fet és l'única fàbrica de l'estat espanyol que encara es conserva amb les seves característiques inicials. Si a Manresa podem presumir, ho podem fer amb la Fàbrica dels Panyos.

L'any 1866 la fàbrica va ser comprada pel fabricant Manuel Portabella i Cantarell, que la va convertir en una factoria de filats i teixits de cotó. El 1884 els Portabella es van associar amb els Fabra i es va crear la societat Successors de Fabra i Portabella. A principis del segle XX s'hi van fer millores i ampliacions. S'hi va instal·lar una caldera de vapor, noves màquines de filatura, etc. La fàbrica va quedar molt afectada per l'aiguat del 12 d'octubre de 1907.

Prestigi internacional

Si els fundadors de la fàbrica varen ser els Miralda, els que li donaren esplendor van ser els Portabella. L'any 1888 la firma va participar en l'Exposició Universal de Barcelona; el 1900, a l'Exposició Universal de París, i el 1901, a la gran Exposició General Manresana. En aquest certamen, l'empresa va presentar els fils de cosir anomenats "cotons manresans", prou apreciats entre la clientela. També era originària d'aquesta fàbrica la marca "La Cometa", de quan els amos s'havien associat amb la firma Fabra.

L'última galopada

Als anys vint els Panyos va tancar portes i va estar aturada uns anys. Durant la guerra civil es va convertir en una caserna d'intendència militar. L'any 1940 la fàbrica dels Panyos va ser comprada per la companyia de Terrassa Hilados de Estambre del Alto Llobregat S.A. Als Panyos es tornava a treballar la llana, però ara sols feia filatura. El nombre de treballadors i treballadores era d'uns 150. Totes les persones que hi van treballar aquests anys recorden que hi havia un ambient molt bo entre els treballadors i amb el director.

L'any 1976 la fàbrica dels Panyos va tancar les portes definitivament. Havia tingut 150 anys d'activitat. Es tancava un capítol profundament important de la història de la indústria de Manresa.

El 22 de febrer del 2005 l'Ajuntament de Manresa va aprovar executar el projecte de restauració de la teulada de la fàbrica dels Panyos, veient que la situació vorejava la ruïna total, tanmateix l'edifici estava a punt de caure davant dels nostres ulls sense que ningú fos capaç de decidir el seu futur.

Actualització 2010: La reforma de la teulada

La reforma de la teulada de la fàbrica dels Panyos es van donar per acabada el gener del 2010. Les obres van consistir en la reconstrucció integral de la coberta d'aquesta antiga fàbrica, un edifici protegit d'altíssim valor patrimonial, i que és un dels primers exemples d'arquitectura industrial de Catalunya. La coberta que s'ha desmuntat estava feta d'estructures de fusta i de teules, de les quals només s'han reutilitzat les teules per a la construcció de la nova coberta. En concret, es va renovar l'estructura de fusta on es recolzava la coberta, i s'hi va construir un cèrcol perimetral de formigó perquè través el conjunt de façanes de la fàbrica i repartís adequadament les càrregues de la coberta de l'edifici.

Un cop acabades les obres, s'elaborarà un Pla Director de l'edifici, que determinarà les intervencions que s'hi hauran de fer en un futur. El maig del 2009 el Govern de la Generalitat va aprovar la declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional (DOGC 05.05.2009) en la categoria de Monument Històric la fàbrica dels Panyos.

Bibliografia:

- FERRER, Llorenç: Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya central (segles XVIII-XIX), Fundació Noguera, Barcelona, 2011

- SOLÀ PARERA, Àngels: Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860), Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 2004

- VILA, Ramon: Una família burgesa manresana en la Catalunya del segle XIX: els germans Serra-Farreras (1797-1877), Caixa Manresa, Manresa, 1988

Les eleccions de 1891, escàndol a les urnes

La representació a Corts de 1891, un nou cas d'estafa electoral

Les eleccions celebrades l'1 de febrer de 1891 no van ser, ni de bon tros, un mirall de transparència, tal com ho haguessin esperat els aferrissats partidaris de la reintroducció del sufragi universal masculí. Malgrat també els desitjos de sinceritat que tenia el ministre convocant, Francisco Silvela. Els regionalistes de la nova Lliga Regional de Manresa, fundada el 1890, no esperaven cap regeneració. Recelaven de l'agitació que presentava la campanya electoral perquè assenyalaven que "aquí no'es tracta, en general, de portar a las Corts reptresentants veritat del pays, vetlladors constants e incorruptibles dels interessos de la terra, coneixedors de sas necessitats y de sas aspiracions; aquí no's pretén sinó reproduhir la comedia empalagosa, la lluyta tonta y ridícula dels partits, que no es lluyta (...)" [1]. Efectivament, les irregularitats van ser denunciades per la premsa local com per exemple la compra de vots per cinc pessetes o més, i la promesa de rellotges per als campanars dels pobles, fanals per a l'enllumenat municipal o fonts públiques [2].

Tot i així, aquestes van ser unes eleccions molt renyides, des del moment que es va originar un petit motí quan els republicans possibilistes van exigir a l'alcalde conservador Pere Arderiu que ensenyés el certificat de l'escrutini del col·legi novè, un cop les votacions havien finalitzat i no hi quedava ningú. El president d'aquesta mesa, el conservador i tinent d'alcalde Fruitós Sanmartí i Xipell havia marxat del col·legi sense haver lliurat l'acta d'escrutini. El rotatiu integrista La Verdad explicava com "los republicanos movidos por sus jefes, muchos con armas y en actitud hostil, amotinada y por demás ilegal e inconvenientemente, a la Casa Consistorial, pidiendo a gritos el certificado, y profiriendo gravísimas amenazas. A ellos se unieron, ofreciéndose en alta voz su cooperación varios carlistas muy caracterizados, seguidos de muchos de sus adeptos" [3]. Aquest col·legi aglutinava el vot dels obrers que vivien en les casses arrenglerades al costat del torrent de Sant Ignasi, un dels indrets d'industrialització precoç de la ciutat. Fins i tot, van venir de Barcelona entre una i dues dotzenes de carlins armats per tal d'exigir la sinceritat electoral.

En conseqüència, l'acta de Manresa va ser molt protestada, si bé aquestes reclamacions no van afectar la validesa de l'elecció. La Comissió d'Actes del Congrés de Diputats va dictaminar per majoria adjudicar l'acta a l'enginyer conservador Josep Maria Cornet i Mas, per bé que es va pronunciar un vot particular partidari de declarar-la greu. Les protestes del possibilista i vell conegut al districte de Manresa Emili Junoy no van ser escoltades [4]. Amb tot, els conservadors es van fer amb 6 de les 13 actes de la demarcació provincial de Barcelona, i amb un 63,4% del total d'actes del Congrés. Igualment, el districte de Manresa elegia per a compromissaris a senadors per la província de Barcelona tres conservadors conspicus, l'alcalde Pere Arderiu, l'advocat Joaquim Soler i Arola, i el procurador Josep Coll i Barrera.

Extracte:

- Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap.V pp. 229-230

___________________

[1] Aquesta comissió es va constituir el 21-7-1897 i l'integraven l'hisendat Manuel Oms i de Prat, l'advocat Francesc Claret, el metge Oleguer Miró, el farmacèutic Alexandre Pallàs, el procurador Eduard Martínez, l'hisendat Valentí Prat, Joan Torruella, de qui desconeixem la identitat, i el comerciant Francesc M. Capella.
[2] Setmanari Català, 8-1-1891
[3] La Verdad, 7-2-1891
[4] Vegeu el vot particular i les protestes formulades pel candidat perdedor, Emili Junoy, a la sèrie "Doc. Electoral" lligall 106, Exp. 1, Arxiu del Congres de Diputats

El tren de Súria

El tren de la font del Gat

El 1912 dos enginyers, Macary i Viader van començar la perforació d'un pou al poble de Súria a la finca coneguda com del Salí. Van arribar a una fondària de 68 metres i en aquest nivell van obrir una galeria horitzontal de 30 metres de llarga on van descobrir sals potàssiques.

El descobriment va fer que el 1914 l'estat espanyol reservés una part dels terrenys miners que es presumia que contenien potassa. Però finalment seria l'empresa belga Solvay qui adquiriria la concessió de les mines als enginyers Macary i Viader i en començaria l'explotació.

L'empresa belga va construir diverses instal·lacions, cases pels treballadors (colònia Santa Maria), xalets pels enginyers, el camí fins al poble i finalment el projecte per construir una xarxa ferroviària fins al port de Barcelona.

El setembre del 1918 un decret del govern va autoritzar a Solvay poder construir un ferrocarril miner de Súria a Manresa i que des d'aquest punt es pogués donar sortida a la potassa pel port de Barcelona.

La xarxa ferroviària prevista va ser una de via estreta coneguda popularment amb el nom dels Carrilets, i amb el nom oficial de Ferrocarriles Económicos, que eren un tipus de tren concebut pels transports de mercaderies com carbó, potassa o fusta.

La línia de Súria a Manresa es va construir al començament dels anys vint per l'empresa Solvay segons el projecte que havia fet l'enginyer Louis Dupont, primer director de la mina, i la seva finalitat bàsica era el transport de potassa. Es va construir una estació a l'extrem sud de la població amb dos ramals, un dels quals servia per connectar amb el telefèric que venia de les mines de potassa de Cardona -que va deixar de funcionar el 1969 i posteriorment es va desmuntar- mentre que l'altre ramal anava fins a la mina.

La sortida de Súria, a causa del relleu profundament accidentat, va obligar a fer una sèrie d'obres de fàbrica, entre les quals destaquen el pont de Cal Nenus amb trenta-dos metres d'alçada i els viaductes de Cal Cavaller a Callús format per quatre arcs laterals, el de la riera de Vallverd amb tres arcs laterals i el de Joncadella format per tretze arcs i que durant molts anys va ser aprofitat per molts manresans i bagencs per iniciar-se en la tècnica del ràpel.

La línia de tretze quilòmetres va ser inaugurada i molt aviat va passar a formar part de la xarxa dels Ferrocarrils Catalans. Quan la línia va passar a mans d'aquesta companyia es va decidir ampliar l'explotació amb un servei de viatgers, i la companyia va demanar permís al govern espanyol per poder fer aquest transport. Es va construir el baixador a Joncadella -que funcionava amb caràcter excepcional-, a Callús i a Súria, i el dia 12 d'agost del 1924 s'inaugurava el servei.

La poca freqüència de viatgers, dos o tres trens d'anada o tornada, i el temps que trigaven a fer el trajecte van fer que no pogués competir amb el transport per carretera, es deixés de prestar el servei de viatgers durant la postguerra, finalment s'abandonà el servei de passatgers i fins avui en dia només s'utilitzi el servei de mercaderies, excepte esdeveniments com la Festa Major de Manresa (amb servei fins al Parc de l'Agulla), les festes a Ampans, (amb el baixador de Santa Maria de Comabella) i la festa de Sant Miquel de Santpedor. Els serveis especials de viatgers s'utilitzen les locomotores dièsel de la sèrie 3000 dels FGC.

Als anys setanta també s'havia utilitzat un servei de transport de viatgers amb motiu de l'Aplec de Joncadella i la festa de la castanyada que feia l'institut Lluís de Peguera al santuari joncadellenc.

El recorregut del tren a Manresa

El tren entrava a Manresa per la zona del Poal, barri Mion i actual Font del Gat, al final del qual -actual carrer Aragó- hi havia el triangle de Súria que permetia enviar directament els trens de Súria cap a Barcelona per la via dels Catalans o cap a Manresa-Nord.

Quan es va aixecar la línia que anava de Manresa Baixador fins a Manresa Nord (RENFE) es va tancar una part d'aquest triangle i la línia només anava a parar a Manresa Alta, La construcció de l'eix transversal i la urbanització del sector de les Bases de Manresa va fer que es modifiqués l'últim tram de la línia i que, a l'altura de Pineda de Bages, es construís un nou ramal que comunicava amb la línia de Sallent-Manresa, també dedicat a transport de potassa.

El dia 10 de maig del 1996 va circular l'últim tren, format per quaranta vagons de potassa, que venia de Súria a través de l'actual carrer Font del Gat. El desembre del 1997 es va enderrocar el pont de l'antiga via del tren del final del carrer, per iniciar la urbanització de la zona Bases de Manresa/Font del Gat.

Bibliografia:

- Camprubí i Plans, Josep. «El Ferrocarril a la Catalunya central». Dovella, [en línia], 1996, Núm. 53, p. 35-42, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20362

Carrer de Cantarell

Un carrer amb moltes històries!

Malgrat que és un carrer secundari, estret i costerut, és un carrer amb força història. El nom del carrer ve de la família Cantarell, perxers d'ofici que confeccionaven galons en el segle XIX. Van arrendar el solar i un salt d'aigua a un conjunt d'industrials que, després de diferents canvis i problemes, es va convertir en la fàbrica de filatura de Cal Serrano (1817). En aquesta fàbrica es va instal·lar la primera màquina de vapor de Manresa l'any 1856.

L'agost del 1909 es va fer l'escala per comunicar amb la plaça de l'Hospital, ja que hi havia un pendent molt pronunciat.

A la primera meitat del segle XX hi havia un prostíbul -ca la Cisca- que tenia molta fama. Al diari La Veritat número 36 trobem la nota següent:

De dotze a quarts d'una de la nit ha durat un fenomenal escandol qu'han donat un pinxo y la mestressa d'una casa de mala vida que hi ha en el cantó de'n Cantarell.

(La Veritat, 20-6-1901)

Un dels fets més importants del pistolerisme a Manresa va passar en aquest carrer. El 25 d'agost del 1922 el dirigent de la CNT Angel Pestaña va venir a Manresa per fer una conferència sobre "La Rússia soviètica" al Teatre Nou. Va arribar a l'estació del Nord en un tren procedent de Lleida acompanyat de Josep Espinalt, president del Sindicat Únic de Manresa, i Bruno Lladó. En baixar del tren, Àngel Pestaña, que estava amenaçat de mort pels membres del Sindicat Lliure, i els seus companys van aconseguir esquivar la presencia a l'estació d'elements sospitosos. Tots tres, juntament amb dos sindicalistes que els esperaven, van travessar el riu pel Pont Vell, continuaren pel carrer de Sant Marc i l'actual Via de Sant Ignasi i s'enfilaren pel carrer del Cantarell direcció al Remei de Dalt, on vivia l'Espinalt. Mentre pujaven per aquest carrer els van sortir per davant quatre individus que estaven amagats a l'entrada del bordell. Un del grup va disparar contra Pestaña i no el va tocar. Quan Pestaña i els seus amics van intentar fugir va ser quan van rebre els impactes de bala. Es van disparar set càpsules de bala, tres de les quals van impactar al dirigent sindical, que va ser traslladat a l'hospital de Sant Andreu. Tenia una ferida lleu a l'avantbraç esquerre, vora del colze, amb orifici d'entrada i sortida, sense fractura; una ferida lleu a la cama esquerra, amb orifici d'entrada i sortida sense ruptura; i una ferida greu a l'espatlla -entre l'omòplat i la columna vertebral- que l'afectava els pulmons. Es va haver de posar la policia a la porta de l'habitació perquè no anessin a rematar-lo. Pestaña va sortir recuperat de les ferides el 26 d'octubre. L'endemà de l'atemptat, Manresa va viure una jornada de vaga general amb motiu de protesta.

Tota la premsa nacional va recollir en grans titulars l'atemptat. Els pistolers eren membres del Sindicat Lliure, dos de Manresa, que tenien la protecció del governador civil Martínez Anido. Aquest sindicat era una organització sindical anticenetista que utilitzava la violència per combatre la importància de la CNT dins la classe obrera catalana. Un dels pistolers, Ramon Ródenas, va ser objecte al cap de pocs dies d'un atemptat per part d'un cenetista, però va sobreviure. Els pistolers de Pestaña van ser absolts pel jutge encarregat del cas per falta de proves.

Un altre fet polític important relacionat amb aquest carrer va ser la descoberta de l'aparell de propaganda que CCOO i PSUC tenien a la casa número 11. El 1975 la Guàrdia Civil de Manresa va detenir durant el mes d'octubre 24 persones presumptament implicades en aquest afer, algunes de les quals van ser torturades per la Guàrdia Civil a la caserna de Manresa. Al final, cinc persones van ingressar a la presó mentre que d'altres van fugir sota una ordre de crida i cerca. Va ser un dels últims espeternecs del franquisme, però va deixar el comitè local del PSUC pràcticament desmantellat. Els detinguts van sortir en llibertat els dies 5 i 8 de desembre del mateix any sota una fiança de 50.000 pessetes. El dia 8 al vespre van arribar en tren a Manresa, on els esperaven unes cinc-centes persones, concentrades al pont de la Reforma, ja que l'andana de l'estació només hi deixaren ser els familiars.

Fins fa poc temps, al número 6 del carrer de Cantarell hi havia el Centre Islàmic Cultural. Aquesta mesquita es va obrir el 1990, quan la immigració àrab va començar a ser important a la ciutat, i va tancar per desnonament el novembre del 2007.

L'edifici on es troba el bar "Bodega Andaluza" es va construir poc després de la Guerra Civil, i fa cantonada amb la Via de Sant Ignasi.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- SOLÀ, Àngels. (2003). El carrer Cantarell i el naixement de la indústria cotonera manresana al principi del segle XIX. Dovella, [en línia], Núm. 82, p. 7-12, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20597