Joaquim Amat i Piniella, el relat de K.L.Reich

La figura d'Amat i Piniella

Joaquim Amat i Piniella neix a Manresa l'any 1913, concretament el 22 de novembre. Fill d'una família mitjana i honesta. Després d'obtenir el batxillerat les seves aficions el van portar a la literatura i el món de la política. A la dècada dels trenta col·laborà al diari manresà "El Dia" i l'any 1933 va escriure el seu primer llibre "Ombres al Calidoscopi".

Durant els anys 1930 i 1931 formà part dels grups democràtics que van participar activament en la proclamació de la República i el restabliment de la Generalitat de Catalunya. El dia de la proclamació de la República, per exemple, es trobava al balcó de l'Ajuntament manresà; més tard es va convertir en secretari personal de l'alcalde Francesc Marcet i posteriorment també va intervenir en els Fets d'octubre de 1934, motiu pel qual fou empresonat. Va combinar els seus ideals i la seva passió per la literatura amb el compromís actiu contra els règims dictatorials, tant al seu país com en l'àmbit europeu.

Després de l'esclat de la Guerra Civil s'allistà voluntàriament a l'Exèrcit Popular, on fou tinent d'artilleria, i va defensar la República en tot el front mediterrani.

Amb la desfeta de 1939 va exiliar-se a França, va anar a parar a diferents camps de concentració (al fatídic camp d'Argelers) i després fou mobilitzat com a treballador forçós de la "IX Companyia de Treballadors Estrangers" de la línia Maginot. El nou conflicte bèl·lic, la II Guerra Mundial, va caure en mans de l'Alemanya nazi. Així, amb l'etiqueta d'"apàtrida indesitjable" i amb el vistiplau del règim franquista –que es va desentendre de la sort de tots els exiliats- el 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen, on hagué de combatre l'amenaça diària de la mort fins al 6 de maig de 1945, en què el camp fou alliberat per les tropes aliades. Immediatament va començar a escriure la seva obra K.L.Reich, per denunciar la barbàrie dels camps de concentració.

Entre 1945 i 1946 resideix al Principat d'Andorra, on va escriure els 17 capítols de K.L.Reich amb la intenció de passar comptes escrits a la barbàrie patida durant quatre anys. Però la censura franquista no li va permetre publicar fins al març de 1963.

El 1949 tornà a l'estat espanyol definitivament, amb penes i treballs aconseguí una feina d'escrivent a Barcelona, ja que a Manresa no aconseguí trobar feina. L'any 1956 publicava el llibre "El Casino dels Senyors" i un any més tard, "Roda de Solitaris". L'any 1966 publicaria "La ribera deserta", el darrer llibre.

Oblidat gairebé de tothom fins a la seva mort –el 3 d'agost de 1974-, va fundar l'Amical de Mauthausen i col·laborà amb l'escriptora Montserrat Roig per al seu llibre "Els catalans als camps nazis", dedicat a la seva memòria i en el qual trobem les següents paraules de l'autora:

"He conegut molts exdeportats catalans, hi he vist reaccions i actituds diverses davant de la deportació nazi i les seves romanalles, però foren els ulls terriblement cansats de Joaquim Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del que havia significat l'infern nazi."

K.L. Reich, de la censura a la publicació de 1963

Quan Amat torna del seu periple de quatre anys i mig dels camps de concentració nazi (1941-1945) té clar que cal escriure sobre el que li ha passat per tal de donar-ho a conèixer i que no es pugui tornar a repetir. Amat opta per la novel·la ("forma novel·lada") i no per les memòries o l'assaig perquè pretén transmetre alguna cosa més que el testimoniatge.

El seu editor Albertí intenta dues vegades entre finals del quaranta i principis del cinquanta de publicar-la, però malgrat de presentar-la mutilada i retallada, no és fins al 1963 que podrà veure la llum gràcies a l'interès del seu amic Carles Barral i al fet que els òrgans censors ja no la veuen perillosa.

A partir d'aquí, resseguir el procés de construcció i reelaboració de la novel·la resulta prou simptomàtica. Amat i Piniella parteix d'una sèrie de companys reals dels camps de concentració per tal de crear un ventall reduït de personatges que configuren el model de les diferents actituds i caràcters que hi podem trobar. K.L. Reich reflexiona sobre l'experiència diària de diferents 'kommandos' (reclusos destinats a feines properes al camp, com en fàbriques i mines) del camp de concentració de Mauthausen.

Referències i fonts bibliogràfiques consultades:

- Web d'Amat i Piniella, Memoria.cat
http://www.memoria.cat/amat/

- Escriptors.com
http://www.escriptors.com/autors/amatpiniellaj/

- Auques.cat, Amat i Piniella
http://www.auques.cat/tot.php?auca=amat

- Serrano Blanquer, David: La literatura concentracionària europea: Joaquim Amat-Piniella. Universitat Autònoma de Barcelona, Tesi doctoral: pag. 382-383. Barcelona, 2003.

- Diari Regió7, 4/5/1985, pag.16

Entrevista a Vicenç Circuns Cuadros, condemnat a mort el 1938 al castell de Montjuïc

Memòria.cat ofereix una entrevista a Vicenç Circuns Cuadros, de 92 anys (nascut a Sant Pere de Sallavinera, però establert a Manresa des dels anys 30), que va patir les penalitats de la rereguarda republicana pel fet de ser una persona ideològicament de dretes i que, per aquest motiu, va haver de passar per diverses presons i, finalment, va ser conduït al Castell de Montjuïc, on va ser jutjat i condemnat a la pena de mort el 1938.

Durant molts dies va pensar que la seva execució era imminent. Afortunadament, no va ser així, tal com ell mateix explica a l’entrevista que és il·lustrativa de l’altra repressió, la de la rereguarda. Vicenç Circuns es va incorporar després a l’exèrcit franquista

.

Podeu veure l’entrevista i llegir-ne la transcripció en aquest enllaç: http://www.memoria.cat/circuns

Memòria i Història de Manresa

Assumpta Montellà presenta dimarts 'Contrabandistes de la llibertat' al Casino

"Contraban: anar contra el ban, contra l'autoritat de fronteres establerta, per passar clandestinament mercaderies (o persones) per no pagar tribut. L'autoritat de frontera en el Pirineu català durant la Segona Guerra Mundial eren els nazis, i el tribut a pagar, la pròpia vida."

Hi va haver un temps en què travessar els Pirineus es va convertir, per a molts, en sinònim de llibertat. Durant la Guerra Civil (1936-1939) eren els espanyols els que fugien, mentre que durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) van ser famílies jueves i els refugiats dels països ocupats pels nazis, com França, Polònia, Bèlgica o Holanda, els que buscaven entrar a Espanya i unir-se a l'exèrcit aliat. Els passadors eren catalans exiliats de la Guerra Civil espanyola, o nadius del Pirineu que malvivien en terres de frontera i que feren possible la llibertat de molts: es convertiren en contrabandistes de la llibertat. Entre l'any 1939 i el 1944 van travessar les muntanyes 80.000 persones.

Òmnium Cultural del Bages organitza per aquest dimarts, 19 de gener a les 8 del vespre al Centre Cultural El Casino de Manresa la presentació del llibre ‘Contrabandistes de la llibertat’ (Ara Llibres), de la historiadora Assumpta Montellà. Aquest és el seu darrer llibre, on parla d’un temps en què travessar els Pirineus es va convertir, en sinònim de llibertat.

Bloc d'Assumpta Montellà: http://sentimentsaflordepell.blogspot.com

Diaridemanresa.cat (17/01/10)

El Vell Congost

Manresa se situa al mapa del bàsquet

El Pavelló Vell Congost és la instal·lació esportiva construïda per mitjà d'una concessió administrativa del Centro de Deportes de Manresa amb motiu de l'ascens a la màxima categoria del bàsquet espanyol del Centre d'Esports Manresa. El pavelló es va construir l'any 1968 en només tres mesos per encabir un Manresa Kan’s acabat de pujar a la Primera Divisió de bàsquet, anomenada División de Honor.

El pavelló ha acollit durant més de 20 anys les competicions de bàsquet d'alt nivell fins que es va inaugurar el Nou Pavelló l'any 1992, per complir les exigències de la lliga professional de bàsquet espanyol, l'ACB, que obligava els clubs a disposar d'un pavelló amb un aforament de 5.000 persones i preparat en cas d'incendi amb les sortides de seguretat corresponent. El Vell Congost des de llavors està destinat als entrenaments i les competicions habituals dels equips de bàsquet de les categories inferiors. Actualment és utilitzat pels equips del CB i Unió Manresana.

L'any 1998 es va construir un escenari fix i es van habilitar sortides d'emergència per poder acollir l'organització d'espectacles musicals i altres esdeveniments culturals.

La reforma de l'entorn del Vell Congost (2009- )

El projecte contempla la construcció d’un pavelló al costat del Pavelló Vell i una nova edificació que unirà els dos pavellons i allotjarà vestuaris i dutxes que serviran per als dos espais. El nou pavelló permetrà centralitzar-hi la programació d’activitats de bàsquet que en l’actualitat es realitzen a la Pista Castell, el Pujolet i el Pavelló Vell del Congost. D’aquesta manera, aquestes pistes podran ampliar la seva activitat en altres esports de pavelló com el futbol sala i el voleibol.

Paral·lelament, el Pavelló Vell del Congost podrà especialitzar-se com a equipament de gimnàstica i d’esports que es practiquen sobre parquet.

La pista del Vell Congost, recinte esportiu que ha quedat obsolet

Actualització: 29 de juliol 2010

"L’Ajuntament fa una crida a les persones i entitats que disposin d’imatges històriques del bàsquet manresà perquè en lliurin còpies a la ciutat"

Manresa acomiadarà el Vell Congost com a pista de bàsquet i donarà la benvinguda al nou complex esportiu. L’acte consistirà en la projecció d’un audiovisual que farà un repàs a la història del Bàsquet a Manresa, als 42 anys d’activitat del pavelló del Congost i presentarà les noves instal·lacions.

- Llegir la notícia a la web de l'Ajuntament de Manresa: enllaç

El divendres 22 es presenta el web "Jacint Carrió i Vilaseca (1916-2000). Manresà deportat a Mauthausen i Gusen"

El divendres 22 de gener, a les 8 del vespre, al Centre Cultural el Casino de Manresa (Passeig de Pere III 27) tindrà lloc la presentació del nostre web "Jacint Carrió i Vilaseca (1916-2000). Manresà deportat a Mauthausen i Gusen".

Montserrat Roig i Jacint Carrió 18/4/1977. Jacint Carrió i Montserrat Roig a la presentació del llibre "Els catalans als camps nazis", a Manresa. [Fotografia: memoria.cat]

Hi intervindran: Jordi Basiana (Associació Memòria i Història de Manresa), Joaquim Aloy (Associació Memòria i Història de Manresa i autor del web), Rosa Toran (presidenta de l’Amical de Mauthausen), Roger Sempere Roig (fill de Montserrat Roig), Jordi Guixé, responsable de Projectes i Espais de Memòria del Memorial Democràtic i Carles Llussà, director dels Serveis Territorials d’Interior, Relacions Institucionals i Participació a la Catalunya Central Jacint Carrió, de fermes conviccions republicanes i catalanistes, va sobreviure durant més de quatre anys als camps d’extermini de Mauthausen i Gusen. En sortir-ne, va dedicar bona part de la seva vida a explicar arreu les atrocitats que hi va viure per evitar que mai no es tornés a repetir una barbàrie com aquella. El seu testimoni va quedar recollit en el seu llibre de memòries Manresa-Mauthausen-Gusen. Deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat i també en el llibre Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig, amb qui va establir una excel·lent relació. L'elaboració del web ha comptat amb el suport del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya.

 

Font: Memòria i Història de Manresa

Memòries de Pedro Flores

La recerca de l'ideal anarquista

La figura de Pedro Flores, un vell sindicalista de base, nascut a l’Argentina l’any 1915 i mort el 2001 a Nevers, és, gràcies a la seva gran vocació divulgativa, un referent per al coneixement històric de la Manresa sòcioindustrial dels anys de la República.

Efectivament, obres anteriors com Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner (1981), Tipos manresanos I (1994) i Tipos manresanos II (1995) ja formen part de la bibliografia històrica manresana. Amb un estil molt personal, i amb un bagatge intel·lectual plenament autodidacte i idealista, sempre va tenir interès a donar a conèixer la seva visió dels fets que va viure intensament, com també l’opinió que li van merèixer. Tot plegat fa que qualsevol investigador que vulgui estudiar aquella època a casa nostra hagi de repassar els escrits d’en Flores, encara que no combregui amb la seva particular manera de veure els fets i els personatges.

Pedro Flores va escriure les seves memòries entre els anys 1982 i 1984 quan vivia retirat a Águilas (Múrcia). Són escrites en llengua castellana, en un estil planer. Amb elles volia reviure la seva vida. El lector podrà veure la trajectòria personal d'un treballador immigrat que es va formar en les lluites socials de la Manresa industrial dels anys republicans.

La seva vida va anar estretament lligada al moviment anarcosindicalista i al nucli de companys afins. A través de les seves pàgines es va desgranant les vivències de la revolució i dels fronts de guerra, de la retirada i dels camps de concentració francesos, la lluita dels maquis, també la duresa de la vida de l'exili a Lió, les divisions entre els mateixos exiliats i finalment el seu retorn un cop caiguda la dictadura. Flores ens explica els fets, però també vol explicar-ne les causes, alló que movia els seus protagonistes.

Pedro Flores i el barri de les Escodines

Records de l'anarquista Pedro Flores, que retrata a les seves memòries la Manresa de principis del segle XX. El fragment fa referència a l'Adela, una popular prostituta del barri.

"Alta, bien proporcionada, porte alanzado, pelo negro y rostro hermoso. En fin, una de esas mujeres que convierten en volcán las banquisas de hielo. Vivía en la Subida de la Cueva, en las Puertas de San Marcos, cerca del Salt dels Gossos, y vivía de renta con su hijita de 4 ó 5 años, gracias a la protección de un señor [...] Un buen día [...] nos enteramos de que su piso lo ha convertido en prostíbulo, siendo ella naturalmente el plato fuerte, apresurándonos en decir que previamente había alejado a su hija de Manresa [...] Pero la bonanza no se podía eternizar y, como la mayoría de estas profesionales, fue infectada de venéreo y con él terminó su carrera en Manresa".

Referència bibliogràfica:

- FLORES, Pedro: Memòries. A la recerca de l’ideal anarquista, col·lecció «Memòria» núm. 8, Centre d’Estudis del Bages i Arxiu Històric Comarcal de Manresa, Manresa 2003

Pere Bascompte i el talp de Terra Lliure

La lluita armada dels patriotes catalans

L'organització Terra Lliure, sorgida a finals de l'any 1978, fou declarada "terrorista" per les autoritats espanyoles i la premsa del moment pels seus actes, que se centraven a posar petits explosius en seus de bancs, de partits polítics i en edificis judicials. En l'actualitat dels mitjans de comunicació globalitzats els seus actes serien etiquetats de kaleborroka o de terrorisme de baixa intensitat. La seva "acció més famosa" fou el segrest del periodista Jiménez Losantos l'any 1981 a Esplugues de Llobregat, i en l'àmbit local, la col·locació d'un explosiu al repetidor de Televisió Espanyola al pic de Sant Jeroni de Montserrat el mateix any, que va deixar sense senyal a pràcticament tota la comarca del Bages durant quasi un mes.

De fet durant els quinze anys que van estar en actiu, el seu balanç en víctimes mortals, és la mort accidental d'Emilia Aldomà a les Borges Blanques l'any 1987 i quatre membres de la mateixa organització mentre manipulaven explosius, o bé tirotejats per la policia nacional. En aquest macabre balanç, deu ser de les poques organitzacions terroristes del món que té més morts que víctimes. El final definitiu de l'organització es va produir l'any 1995.

Pere Bascompte, el retorn a Manresa

L'any 1999, tornava a Manresa, el líder de Terra Lliure Pere Bascompte, que residia al sud de l'estat francès des de 1983, concretament a la ciutat de Perpinyà. Bascompte havia intentat sol·licitar asil polític a França, després de ser condemnat a nou anys de presó, per l'intent d'assassinat al periodista Federico Jiménez Losantos en un descampat d'Esplugues l'any 1981.

Tal com explicava el seu pare, Esteve Bascompte, el seu fill ja no tenia comptes pendents amb la justícia, i que ara els podria visitar sense cap mena de problema.

Bascompte fou sentenciat el juliol de 1983 a nou anys de presó per atemptar contra Jiménez Losantos, autor intel·lectual del Manifiesto de los 2300. Un error de la justícia va permetre a Bascompte escapar a França (Catalunya del Nord) pocs mesos després. L'any 1990 el govern espanyol en va demanar l'extradició, però el govern francès s'hi va negar al·ludint que havien passat més de cinc anys i el seu delicte havia prescrit.

El talp manresà, Josep Maria Aloy 

Josep Maria Aloy ("Txema" Aloy), el talp que les forces de seguretat van infiltrar a Terra Lliure abans dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, en el que es coneix com a "Operación Garzón", va participar en una acció armada que hauria consistit en la col·locació d'un explosiu a l'estació de Renfe de Sant Sadurní d'Anoia, el 4 de març de 1992. Aleshores Aloy tenia 35 anys i era fill d'una família catalanista de la ciutat de Manresa, va cobrar cinc milions de pessetes per l'operació d'infiltració a la banda armada.

Es dóna la casualitat, que Aloy era aficionat a les curses automobilístiques del circuit de Can Padró (Castellbell i el Vilar) on ensenyava mètodes de conducció dissuasiva, però sobretot era conegut per molts manresans i manresanes per treballar a l'entitat financera del Banc Popular situat al Passeig Pere III. També duia a terme tasques en la investigació privada i era un conductor d'helicòpter experimentat.

Avui en dia Josep Maria Aloy, viu fora de l'estat espanyol amb una identitat falsa, tot i que en alguna ocasió ha viatjat a Manresa.

Bibliografia:

- Diari de Girona: "El talp manresà de Terra Lliure" (11/01/07)
- Hemeroteca digital ElPais.com
- Hemeroteca Diari Regió7
- Documental: "Terra Lliure: espies infiltrats" (Televisió de Catalunya, 2006)
- Setmanari La Directa: "Una d'infiltrats" (03/08/12)

(Article revisat, ampliat i actualitzat el 27/07/2013)