La Manresa de 1860

Capítol 2: Transformació de la ciutat entre els anys 1860-1900

Gràcies a l'aigua de la Séquia, el regadiu a la dècada de 1860 fins al 1870 ocupava ja un 25% de les terres de conreu, abastint totalment el consum local d'aliments de l'horta manresana. La producció tèxtil mecanitzada i moguda per energia hidràulica va anar augmentat, com també la petita indústria cotonera i sedera. La filatura i el teixit amb telers i fusos manuals es va mecanitzar. Els obradors de cintes manuals de cotó, ubicats en la seva majoria a les golfes dels habitatges, i que treballaven amb un o diferents telers o fins a 26, van mantenir la seva capacitat productiva movent un total de 425 telers manuals.

Des del 1855 fins a principis del segle XX es va anar instal·lant a les fàbriques màquines de vapor com a font d'energia alternativa a la hidràulica, per fer front a períodes de sequera i absència de precipitacions.

Molts dels antics molins fariners, drapers i polvorers van ser transformats i ampliats en fàbriques de filats i teixits i es va actualitzar les velles rodes de fusta hidràuliques per noves turbines de vapor. Aquestes màquines van comportar un pas endavant tecnològic, augmentat el rendiment industrial de forma considerable. Les turbines i les rodes amb pales metàl·liques (les velles eren de fusta), van substituir al llarg de la segona meitat del segle XIX, les rodes d'eixos verticals i de calaixos.

A més de les fàbriques de filats i teixits, podem comptar també amb el gran nombre d'obrers que treballaven en petits tallers dedicats a la cinteria del cotó. Aquests tallers es trobaven repartits per tot Manresa. Majoritàriament s'instal·laven a l'últim pis dels habitatges, sota la teulada, amb grans finestrals per aprofitar el màxim d'hores la llum solar. 

A mitjan segle XIX la ciutat també va patir un fort creixement urbanístic, Manresa era una ciutat oberta, en expansió i que les velles muralles medievals començaven a fer nosa en els nous plans d'arranjament municipal. L'arribada del ferrocarril l'any 1859 permetia connectar la ciutat de Manresa amb altres capitals catalanes com Terrassa i Sabadell, dos dels principals centres de producció tèxtil de Catalunya.

L'empenta femenina al tèxtil manresà

No hi ha dubte que el gran desenvolupament tèxtil de la segona meitat del segle XIX va rellançar la nostra ciutat a ser una de les primeres de l'estat espanyol en elaboració de productes tèxtils manufacturats o semimanufacturats i també amb el nombre més elevat de mà d'obra femenina. A tall d'exemple, la ciutat de Manresa va esdevenir a principi del segle XX en una autèntica capital del treball femení, ja que l'any 1919, el 74% de les dones que hi havia a la ciutat treballaven. La xifra la va publicar un treball del grup de recerca Història del Treball de la Universitat de Barcelona, que van realitzar els professors Lluís Virós, Cristina Borderias i Àngels Solà.

Aquest és un dels percentatges més elevats de l'època a tot el continent europeu. De fet, a les indústries tèxtils la mà d'obra femenina era del 91%, cosa que reduïa la presència masculina tan sols als encarregats.

Bibliografia:

- JUNYENT, Roger. (2011). Les empreses tèxtils van convertir Manresa en capital del treball femení. Diari Regió7. Disponible en línia: https://www.regio7.cat/bages/2011/03/13/empreses-textils-convertir-manresa-capital-del-treball-femeni/132642.html

- FERRER i ALÒS, Llorenç (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX). Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona.

La Manresa de 1860

Capítol 1: Les filatures i la màquina de vapor

Des de l'inici del segle XIX, a la vora del riu Cardener i dels principals torrents de la ciutat de Manresa, en especial el torrent de Sant Ignasi (al barri de les Escodines), s'hi van construir manufactures tèxtils que aprofitaven la força de l'aigua, l'energia hidràulica. Aquest procés va comportar una lluita pel control de l'aigua entre els pagesos locals i els amos de les fàbriques tèxtils. Es va produir un canvi de política a la Junta de la Séquia, que fins aquell moment regulava el control de l'aigua de la ciutat, ja que cada vegada era més evident que l'ús agrícola també s'hi havia de sumar el cada cop més potent ús industrial. Manresa havia esdevingut una ciutat-fàbrica, i l'aigua era un valor afegit perquè noves instal·lacions fabrils s'ubiquessin a l'urbs manresana.

Els pagesos volien l'aigua per regar la terra i obtenir d'aquesta forma més gra i hortalisses per una població que cada cop era més gran, a causa de la forta immigració de les zones rurals de les comarques centrals. L'aigua de la Séquia pertanyia a la Junta de la Séquia, però no quedava clar en el cas de l'aprofitament de les escorrialles, i això va ser un motiu de conflicte cada cop més latent. Per solucionar aquest maldecap, l'any 1857 es va realitzar una petició a la reina Isabel II que va declarar competència de la Junta la concessió dels torrents, a canvi de la col·locació d'un mòdul hidromètric al capdamunt de la Séquia que en controlés el cabal i en limités a 1.000 litres/segon.

Roda hidràulica de calaixos de fusta procedent de l'antiga Fusteria Andreu, situada a la carretera de Cardona. L'any 2005 es va traslladar al Parc de Can Font amb motiu de la creació del Centre de l'Aigua de Can Font. Fotografia: Jordi Bonvehí

La transformació de l'energia potencial de l'aigua en energia mecànica es feia mitjançant les rodes hidràuliques. Les més habituals que trobem en aquesta època són les de l'eix horitzontal i les de calaixos. Aquestes últimes rebien l'aigua des de dalt, que, en caure, omplia els calaixos i feia moure la roda. Tot i aquest gran avenç de la tecnologia, no fou fins a l'any 1860 quan la indústria manresana es transformà de manera radical. La seda i la llana decauen i són substituïdes per la indústria cotonera, sobretot la filatura i també el tissatge. Aquestes noves indústries van aprofitar l'energia hidràulica per fer treball mecànic que permetia filar el cotó amb el consegüent augment de la producció i un beneficiós estalvi de la mà d'obra.

Malgrat aquests intents aprofitament dels recursos hidrogràfics, la baixada de cabdal del riu Cardener a l'estiu i l'escàs nivell d'aigua del torrent de Sant Ignasi feia insuficient l'aigua destinada per regar els camps. Els industrials van optar per un canvi tecnològic i van optar per una nova font d'energia: la màquina del vapor. El 1859 arribava el ferrocarril a Manresa, la locomotora de vapor era la reina del moment.

Tot i l'èxit del vapor en el món del ferrocarril, a casa nostra, el vapor va penetrar força tard, les màquines de vapor necessitaven carbó i raïls de ferrocarril per transportar la matèria primera, i un motiu econòmic de pes: el preu del carbó amb contraposició a l'ús de l'aigua, el carbó era car, mentre que l'aigua, com deien molts, corria per sota els nostres peus.

Llegir més:

- Capítol 2: Transformació de la ciutat entre els anys 1860-1900

Bibliografia:

- FERRER i ALÒS, Llorenç. (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX)" Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona.

L'escola republicana

Ja està actiu a Memòria.cat el web "Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions", que l'Associació Memòria i Història de Manresa va presentar el dimarts 27 de novembre a l'Auditori de la Caixa de Manresa de la Plana de l'Om.

El web inclou un cens de més de dos-cents mestres que van treballar a les escoles públiques manresanes entre els anys 1931 i 1939, noranta dels quals amb les seves ressenyes biogràfiques i la majoria amb diferents documents. En el web, a més dels articles d'anàlisi històrica, també hi trobareu documents, imatges, articles publicats a la premsa de l’època i diverses entrevistes amb familiars i antics alumnes de mestres que van exercir en el temps de la República.

- Més informació a la web:

www.memoria.cat/mestres

La Fàbrica Nova torna a Manresa

En defensa del patrimoni industrial

Aquest dissabte, dia 1 de desembre al matí, el grup La Fàbrica Nova, Societat i Patrimoni Industrial de Manresa es presenta a la ciutadania amb una jornada que ocuparà tot el matí i que pretén donar valor al patrimoni industrial bagenc amb ponents de destacada vàlua. La jornada és gratuïta però les places limitades. Els actes començaran a la Sala d'Actes del Museu Comarcal de Manresa. Cal fer la inscripció prèvia als correus fabricanova.manresa@gmail.com, centreestudisbages@gmail.com, al telèfon 93 874 11 55 o per l'esdeveniment publicat al Facebook del grup. 

La jornada té el suport del Centre d'Estudis del Bages i de l'Associació d'Amics de la Unesco de Manresa. 

- Veure l'agenda d'actes, aquí

- Entrar al bloc de La Fàbrica Nova, aquí

Els mestres de la República en escena

L'escola republicana 

El dimarts 27 de novembre, a les 7 del vespre, l'Associació Memòria i Història de Manresa presenta el seu darrer projecte: el web "Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions". La presentació anirà a càrrec de Joan Maria Serra. Tot seguit, l'assagista i pedagog Gregorio Luri parlarà de "L'escola republicana, una experiència avortada". L'acte tindrà lloc a l'Auditori Fundació Caixa Manresa (La Plana de l'Om, 5). 

Aquest web s'ha creat per rescatar de l'oblit els noms dels mestres de la República i els seus mètodes pedagògics, que continuen essent encara avui dia un referent. El web aplegarà més de 2.000 documents, la majoria inèdits, molts dels quals il·lustren el procés de depuració que van patir els docents republicans durant el franquisme.

Accedeix al web: http://www.memoria.cat/mestres

Més informació sobre de l'ensenyament durant la Segona República:

- La República en un Clic (1931-1936): aquí
- Vilapedia: aquí

Sant Domènec i la llibertat d'expressió

Sèrie de fotografies corresponent a l'asseguda per la Llibertat d'Expressió de l'any 1977 a la Plaça Sant Domènec. Es pot observar en aquestes fotografies l'antic encreuament amb semàfors del carrer del Born amb la Muralla del Carme.

Fotografies: Antoni Quintana i Torres

El gran incendi de Manresa

Capítol 2: La ciutat cremada 

L'any 1810 els francesos havien intentat ocupar la ciutat de Manresa fins a dues vegades sense èxit. Després d'ambdós fracassos vindria el tercer i definitiu atac sobre la nostra ciutat. El 30 de març de 1811 els francesos que venien del cantó de la Segarra van travessar el riu Cardener per la zona del Congost, després de vèncer, a la Plana del Pont Nou, la resistència del sometent que estava sota les ordres del governador Vallgornera. El general McDonald devia tenir la certesa que la ciutat de Manresa tornaria a resistir els durs atacs de l'artilleria francesa. Però novament la ciutat estava buida i desemparada. Amb una força de vuit mil homes va prendre la ciutat per tercera vegada en menys d'un any.

Durant tota la nit, els invasors van fer de les seves, robant i saquejant tot el que trobaven. Finalment la ciutat després de patir el setge francès va començar a cremar, les flames eren terrorífiques. Set-centes cases van quedar reduïdes al no-res, si abans de 1808 Manresa comptava amb 1127 edificis, el foc va destruir pràcticament el 75% dels habitatges de la ciutat. Amb els incendis també es van destruir fàbriques i obradors, més de 1.300 famílies van quedar-se sense feina, una desfeta econòmica i social. Milers de manresans i manresanes es quedaven sense un sou per poder comprar pa i queviures. D'entre les runes de les seves cases cremades, van treure's quatre cadàvers  El foc va provocar el pànic i centenars de manresans van morir abatuts pels francesos mentre fugien desesperadament.

Es diu que el general francès, des de la masia de la Culla, contemplava satisfet com la ciutat de Manresa cremava fins als fonaments, com el mateix Neró al gran incendi de Roma, segons les cròniques. El general Sardsfield, que lluitava amb els espanyols, també va observar el gran incendi de Manresa des de la Torre de Santa Caterina, sense poder fer res per evitar-ho. L'únic que va gosar reprimir els francesos fou el Baró d'Eroles, que l'endemà va perseguir els francesos quan abandonaven la ciutat cremada en direcció el Pont de Vilomara.

Les autoritats manresanes van explicar tot el que havia passat a la Junta que governava el Principat de Catalunya des de Tarragona i a les Corts espanyoles de Cadis. Des de la ciutat gaditana -i en nom del rei Ferran VII-, es va rebre un document, signat el dia 9 de juliol de 1812, que felicitava Manresa pel seu comportament heroic i valent, s'atorgava a la ciutat els títols de Molt noble i Molt Lleial Ciutat. També prometien que, en memòria del que havia transcorregut, s'aixecaria un gran monument en una plaça de Manresa.

Fins a dues vegades més, el 23 de juliol de 1811 i el 15 de novembre de 1812, van tornar els francesos a Manresa. Molt poca cosa hi van trobar, ja que el foc havia devastat tota la ciutat sense contemplacions. El darrer atac francès sobre la ciutat és el del general De Caen, que va destruir els molins de pólvora.

La ciutat de Manresa després dels triomfs èpics del Bruc va patir les pitjors incursions bèl·liques de la seva història, fins als bombardeigs de l'aviació franquista de 1938.

Relació per carrers de les cases cremades el 1811

Mel i Camp d’Urgell (35), Barreres (27), Valldaura (24), Escodines (21), Sant Bartomeu (20), Carme (20), Urgell (19), Tomases (17), Monges (13), Infants (12), Remei (12), Magnet (11), Montserrat (11), Santa Llúcia (11), Nou (10), Arbonés (10), Santa Maria (9), Codinella (9), Vilanova (8), Lluny (8), Serarols (7), Sant Marc (7), Drets i Sant Andreu (7), Sant Miquel (6), Aiguader (6), baixada Cases Forànies (6), Mola de la Seu (5), Arcs (5), Sobrerroca (4), Casa Torres (4), Galceran Andreu (4), Roqueta (4), raval del Remei (4), Raval de Sant Domènec (4), darrere de la Capella del Remei (4), Sabateria (3), Sant Tomàs (3), Cirera (3), Llissach (3), plaça Creus (3), cantó de Vilanova a les Monges (3), Pedregar (2), Born (2), Valldaura (2), Vallfonollosa (2), Juvells (2), Llussà (2), Huguet (2), plaça i torrent de Sant Ignasi (2), cases Forànies (2), Nou de Sant Domènec (2), cantó de Pau Alabern (2), baixada del Carme (1), Botí (1), les Piques i Llissach (1), plaça de Dn. Jordi, placeta dels Barrgans (1), Sant Salvador o de les Bruixes (1), Santa Clara (1) i raval de Sant Francesc (1).

Total de cases cremades: 440 - Total de cases existents: 1730

Bibliografia: 

 - Gasol, J.M.: "La història de Manresa explicada als infants", Llibreria Símbol, Manresa 1975

 - "La Guerra que Napoleó va portar a la Seu" (Diari Regió7 10/12/2010)

- El Pou de la Gallina: "El patriotisme i la misèria de Manresa de fa 200 anys" (Núm.233 - Juny 2008)

Més informació referent a la Guerra del Francès:

 - Guerra del Francès, al bloc Ciències Socials en Xarxa: aquí