A dalt del cel

Les gàrgoles de la Seu 

El nom de gàrgola deriva de la paraula francesa “gargouille”, de l’antic terme també francès, “gargoule” i aquesta prové del baix llatí, “gargula”, amb el significat de “gola”. Les gàrgoles es constituïen en l’element final del sistema general de drenatge de l’edifici. La seva disposició resolia acceptablement l’evacuació de l’aigua de pluja que s’escorria per les cobertes i era recollida per una xarxa de canalitzacions que es movia per gravetat a través de les cornises. L’elaboració de la peça de desguàs que forma la gàrgola es formava amb un sòlid bloc de pedra que constava de dues parts ben diferenciades, la primera, que s’encastava a la paret i resolia el sosteniment i tenia forma de carreu normal per tal que encaixés perfectament assentada en el mur, i la segona, en voladís, que estava constituïda per la part aèria de la peça, es treballava esculpint el canal i broc de buidatge i finalment s’acabava amb una decoració de formes combinades, que reproduïen éssers impossibles meitat humans, meitat animals o ocells. Ja es feien servir al segle XII, però amb el gòtic les gàrgoles adquiriren diferents significats i podien ser vistes confinades al perímetre exterior de les esglésies i catedrals i interpretades com la representació del Mal, que roman incapaç de travessar el recinte sagrat, o amb un significat contrari, com si fossin les guardianes de l'església que mantenen el mal allunyat d’aquell entorn.

Un element important de la decoració de la basílica de la Seu són les gàrgoles volades de pedra amb formes grotesques i d’animals fantàstics i mitològics. Les més antigues estan en la part superior dels contraforts de la nau, algunes d'elles molt malmeses per la corrupció del temps, i en les més noves s'aprecia una clara influència del gòtic francès. No ocupen una situació tan elevada i només les trobem en la part de construcció més nova de la basílica. No tenen encara cap funció tècnica, però aquelles pedres que sortien de la façana en forma d’animals mitològics, tenien la funció d’espantar els mals esperits del temple. A la Seu representen d’una manera cíclica i per tot el perímetre de l’edifici al lleó (Marc) al bou (Lluc) i a l’àliga (Joan), que simbolitzen als evangelistes de l'església catòlica. Mateu (àngel) no hi és representat precisament per la forma humana del símbol, però aquesta representació meitat home meitat animal té reminiscències en l'antic Egipte dels faraons, ja que tres dels fills d’Horus es representen amb cap d’animal i el cos d'un humà. També trobem una gàrgola en forma de gall ubicat a l'est del temple, que en la tradició cristiana ens mostra l'inici del dia, la sortida del sol i el final de la foscor de la nit.

- Veure més fotografies: (1), (2), (3)

Bibliografia:

- Gasol, Josep M. (1984), La Seu de Manresa. Art, història i devoció, Amics de la Seu, Manresa

- Orriols, Anna (2006), La Seu de Manresa, Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet 

- Virós, Lluís (2013), La Seu: joia del patrimoni manresà. Revista Dovella

- Diari Regió7, La cara misteriosa de la Seu (06/10/13)

- Bloc d'Arqueologia Medieval: Construcció de la Seu de Manresa, elements ornamentals

El noble art de la política manresana

Tres quarts d'auca

L'última dècada del segle XIX l'estat espanyol va restablir el sufragi universal masculí gràcies a l'ampliació de la llei electoral del 26 de juny de 1890. La primera vegada que es va aplicar el sufragi universal masculí fou el 1868 en el context revolucionari propiciat per la fugida de la reina Isabel II. Les dones haurien d'esperar fins a l'any 1933, ja a la Segona República, per exercir el seu dret a vot igual que els homes. La reforma electoral va ampliar el vot a tots els homes majors de 25 anys, per tant dels 800.000 electors del sufragi censatari espanyol es va passar a prop dels cinc milions.

La nova reforma electoral també obligava a introduir urnes transparents, notaris a les meses electorals i una presidència dels candidats. Tot i aquesta façana democratitzadora l'estafa electoral, aviat es deixaria veure. Paraules com tupinada, roda falsa d'electors o candidat cunero van formar part del sistema polític del període de la Restauració Borbònica fins a l'any 1923. Aquest règim, significava el predomini polític dels propietaris agraris beneficiats per la desamortització i les classes conservadores (mitjana i alta burgesia) propietàries de grans indústries, que bloquejava l'accés al poder dels partits d'oposició (republicans, socialistes, regionalistes...), per als que no quedava altre recurs que el pronunciament o la revolució.

El frau electoral generalitzat que va caracteritzar el sistema polític de la Restauració tenia lloc en el context d'un estat agrari i endarrerit, només trencat per les zones industrials de la Península, com la província de Barcelona o la de Biscaia. La clau de l'adulteració electoral estava en els cacics, que eren els encarregats de portar a la pràctica els resultats electorals acordats per les elits dels partits. Els cacics eren personatges rics i influents de les zones rurals (terratinents, prestadors, notaris, comerciants, militars...), que seguint les instruccions del governador civil de cada província, manipulaven les eleccions. Els governadors havien estat al seu torn informats pel ministre de Governació dels resultats que havien de sortir a les seves províncies, seguint "les recomanacions" acordades per les elits polítiques de torn.

Pareu màquines i voteu!

Les primeres eleccions amb la nova llei electoral es van celebrar el 1891, i en aquesta ocasió es tractava de l'elecció de diputats a les Corts. L'alcalde de Manresa, Pere Arderiu i Brugués veient un possible panorama d'agitació política i mítings a la via pública va guardar-se les espatlles i va publicar un ban on anunciava que tan sols es permetia que als ciutadans amb dret a vot anar a les meses i dipositar el seu vot, així mateix es prohibia les reunions a la Plaça Major i en els carrers adjacents per evitar aglomeracions. L'alcalde Arderiu era el responsable legal que havia de vetllar per la puresa del sufragi, evitant aldarulls o manipulacions a les urnes. 

A les eleccions municipals és on més es va evidenciar la tupinada, i l'estafa electoral. Durant aquests primers anys de la dècada de 1890 la mobilització i la intensitat política es va disparar a Manresa, per primera vegada apareixien desenes de diaris, butlletins, sàtires, auques i pamflets polítics on les masses, els obrers i la petita i mitjana burgesia competien per obtenir més vots que les candidatures "oficialistes" del sistema polític de la Restauració, controlades pels cacics i els grans propietaris fabrils de la ciutat. La censura de premsa i la prohibició de criticar les institucions va ser compatible amb la pervivència d'una premsa satírica que va explotar a fons la corrupció electoral i el caciquisme que li servia de base d'operacions.

Tot i aquesta empenta a la política local, els primers deu anys de la reintroducció del sufragi universal les eleccions municipals mai arribarien a superar més de la meitat del cens, i això que les dones no tenien el dret a vot. Tot plegat evidenciava l'estafa i la nul·la capacitat transformadora que va representar el sistema electoral espanyol de finals del segle XIX i del principi del segle XX. Algunes xifres fins i tot fregaven el ridícul i l'escarni, com les de l'any 1895 on tan sols un 11% dels manresans acudiria a votar a les eleccions municipals. La filiació política de les actes de regidor estava repartida de la següent forma: 42,2% dels seients eren per candidats oficialistes, mentre que els republicans de diferents tendències, els carlins i integristes van ocupar el 46,8% dels escons fins a l'any 1899. 

Evolució de la participació de les eleccions municipals, Manresa (1891-1899)

Eleccions (any)                 Participació (en %)

1891                                       45,95

1893                                       37,62

1895                                       11,13

1897                                       35,61

1899                                       27,54

Eleccions municipals (1891-1899) | Històries Manresanes

Bibliografia de referència:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Perramon i Augué, Montserrat (1990): "Les Vagues del 1890 a Manresa". Revista Dovella, núm. 35, pp. 33-36.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "L'Univers de la Política en la Catalunya de la Restauració. Manresa, 1875-1923". Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Núm. XVI, pp. 237-259.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "El caciquisme i el despertar de la societat de masses Manresa, 1875-1923". Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics 27, Manresa.

Més informació general:

- Las 72 familias de caciques que están arruinando a España: aquí
- La manipulació electoral de la Restauració per Valentí Almirall: aquí
- Entre el caciquisme i la revolució (1875-1936): aquí

Les llistes de la discòrdia

El relleu d'Antoni Arderiu del Partit Popular manresà

La direcció del Partit Popular de Manresa no havia aconseguit recuperar la iniciativa i posar fi a la crisi oberta en el partit després de l'elecció de Xavier Jovayoles com a líder local en detriment de l'històric Antoni Arderiu, advocat de professió, l'any 1999. Semblava que Arderiu no havia paït la derrota interna dintre les seves files, arran d'unes declaracions al diari Regió7 l'agost de 1999 quan va tractar d'escòria a la cúpula del Partit Popular de Catalunya, que en aquell moment estava sota les ordres d'Alberto Fernandez Díaz. La reacció a les manifestacions de l'expresident Antoni Arderiu en què acusava la direcció regional i provincial del partit de ser l'"escòria de la classe política" i d'haver triat com a candidats a "falsos inspectors del gas, insolvents professionals i algun delinqüent" no es va fer esperar. El nou president del partit, Xavier Javaloyes, va qualificar el seu antecessor de "personatge ridícul i penós" i afirmava que elements com ell "no tenien cabuda al Partit Popular". 

El procés d'elecció interna entre els afiliats al Partit Popular va ser confusa i va aixecar rebombori pels problemes amb el cens electoral de la formació. Arderiu havia airejat suposades anomalies en el funcionament d'aquesta formació. Havia declarat a la premsa que només 26 persones de la secció local estaven al corrent de pagament com a militants i entenia que aquest era el cens real, i no els 143 afiliats que va presentar el partit en el moment de la votació. Entre aquestes 143 persones es trobaven personatges força rellevants, com el candidat de CiU a les eleccions municipals de 1999, Francesc de Puig (avui en dia càrrec de confiança dintre l'organigrama de l'ajuntament de Manresa), que va militar a Alianza Popular a principis dels anys vuitanta. De Puig tot i haver-se donat de baixa feia anys, continuava figurant en les llistes de militants del Partit Popular de Manresa, quan el mateix Arderiu assegurava que ell mateix es va encarregar de donar-lo de baixa.

Un any més tard del seu abandó del Partit Popular de Manresa, Arderiu tornaria a ser el protagonista dels mitjans de comunicació, en aquest cas, per un recurs que va presentar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra els estatus del Col·legi d'Advocats de Manresa on afirmava que el castellà estava bandejat, ja que els nous estatuts dels advocats manresans afirmaven que el català era la llengua pròpia de l'entitat.

Recerca:

- Hemeroteca Regió7 (diverses entrades, any 1999)

- AGÈNCIES: El president del PP manresà assegura que Arderiu es "un personatge ridícul" (Vilaweb, 05/08/1999)

- SOLANELLAS, T.: El ex jefe del PP en Manresa tacha de "escoria" la dirección catalana (El País, 04/08/1999)

- BADIA, E.: El ex líder popular en Manresa denuncia la alteración del censo de militantes (El País, 17/04/1999)

Històries d'una guerra

El primer "No a la Guerra", el pilot Juli Pina i la guerra química del Rif 

Les derrotes de l'exèrcit espanyol a Annual i al Mont Arruit, de principis dels anys 20 del segle XX, van evidenciar un nou fracàs del colonialisme espanyol al nord d'Àfrica. Les patacades d'un exèrcit mal preparat i equipat van fer revifar els aires de les classes populars en contra una guerra colonial que feia massa anys que durava. La revolta, encapçalada pel Abdelkrim el Jattabi, va créixer a partir de 1919, i després del "desastre d'Annual" (tal com es coneix en la historiografia espanyola) en mans dels rifenys, el rei espanyol Alfons XIII necessitava mitjans per aplacar de pressa a l'enemic, calia un cop d'efecte ràpid i no s'escatimaria en recursos, ni econòmics, ni humans, ni miliars. Annual va representar la victòria més gran d'una guerrilla sobre un exèrcit colonial europeu en l'edat contemporània.

A Manresa la primera setmana del mes setembre de 1923, la CNT va celebrar el seu Ple Regional. El míting fou clausurat el dia 9 sota els lemes de llibertat pels presos polítics, a favor dels drets dels treballadors i en contra la guerra del Rif. Dies més tard, la ciutat de Manresa es despertà amb la notícia de la mort del pilot de la ciutat Juli Pina, abatut a Coba-Darsa quan es dedicava a descarregar bombes químiques a les posicions rifenyes amb els terribles vols rasants, que causaven el pànic entre la població rifenya que acudia als populars socs (mercats). Malgrat la posició ferma dels treballadors manresans en contra la guerra, el govern local hi feia costat. El clima de patriotisme espanyol que vivien les elits polítiques i econòmiques de la ciutat era un clar símptoma, de què imperava el "quedar bé" amb el govern central per evitar mals majors.

Durant la Guerra del Rif, l'exèrcit espanyol va utilitzar armes químiques com el fosgen i difosgen, la clorociprina i, sobretot, el gas mostassa, contra la població civil. Les bombes carregades amb gasos tòxics, que havien estat prohibides en el Tractat de Versalles de 1919, estaven identificades amb la lletra C. La campanya militar es va estendre entre de 1921 a 1927 i els bombardeigs químics es van generalitzar fins que finalment la revolta va quedar sufocada, no sense abans posar fi a la vida de milers de víctimes innocents i afectar altres tantes i al mateix entorn natural que va quedar parcialment contaminat. L'aigua va quedar en bona part afectada, la qual cosa va seguir causant la mort de nombrosos civils, temps després de la retirada espanyola. Altres van quedar afectats per diversos tipus d'afeccions, a conseqüència de l'exposició parcial a aquests agents, desembocant freqüentment en càncers. Actualment, les malalties d'origen oncològic estan encara molt esteses pel territori.

Bibliografia:

- IDRISSI, Tarik el; RADA, Javier (2007). Crímenes de guerra en el nombre de España. Público. https://www.publico.es/internacional/crimenes-guerra-nombre-espana.html

- LEGUINECHE, M. (1996). Annual 1921. Extra Alfaguara.

- MARTIN CORRALES, Eloy (1998). Manresa i el Magrib: de l'expulsió dels alarbs a l'arribada dels immigrants magrebins, Revista Dovella, 58-59, pp. 17-2, 37-38.

Barbàrie i desolació: mercenaris pels carrers

Les tropes de xoc del franquisme

Els darrers combats aïllats, per la presa de Manresa, segons els informes de la Creu Roja de l'època, van suposar una quarantena de morts. Aquests petits enfrontaments, en forma de tirotejos, van succeir als afores de la ciutat, com la Torra de Can Vinyes, la zona del Poal, el Puigberenguer i a la banda dreta de la carretera Cardona. Podem saber on van tenir lloc aquests enfrontaments per la ubicació dels cadàvers que es van trobar aquells dies, i que també es va trobar apuntat al Libro de Partes de la Creu Roja. La majoria dels morts s'enterraven a prop d'on havien estat trobats.

L'ocupació de Manresa es va fer amb tropes compostes d'unitats regulars, requetès (els terços de Lácar i Montejurra van ser els primers arribar a la ciutat), legionaris, voluntaris i tropes marroquines. Aquestes últimes forces, conegudes pels seus robatoris, a més a més de la seva brutalitat i violència, “eren formades per mercenaris que entenien la guerra com un negoci. Eren tropes de xoc i d'avantguarda”, tal com descriu el llibre La Guerra Civil (1936-1939) Vol. II, de Joaquim Aloy, Ramon Fons i Pere Gasol, publicat per la manresana Edicions Parcir.

Alguns dels membres de les tropes marroquines eren autèntics salvatges que només tenien al cap dues obsessions: l'or –que robaven a punta de canó, fins i tot de les peces dentals dels ciutadans– i les dones, a les quals violaven i, després, a vegades a més a més mataven per tal que no els denunciessin, ja que molts soldats marroquins havien mort d'un tret a mans dels militars franquistes que no toleraven les violacions entre la població civil sota cap pretext. Al principi, el nou règim franquista intentava tapar el comportament dels marroquins com podia, però amb el pas dels dies, sobretot entre les noies manresanes, es va estendre el pànic i durant un temps moltes es van amagar. Tot i la preferència per les dones, les tropes marroquines també van actuar amb gran brutalitat amb els homes. Un cas ben significatiu és el de Joan Camprubí i Puig, soldat que es recuperava de les ferides que havia rebut al front de l'Ebre a casa d'un cosí. Aquell 24 de gener va ser descobert per un grup de marroquins. Després d'escarnir-lo i intimidar-lo, li van disparar un parell de trets.

Aquí a Manresa es van donar alguns casos. Cal dir que els mateixos soldats de l'exèrcit franquista no veien amb bons ulls els actes d'aquest grup de mercenaris i sovint eren castigats amb duresa. Molts manresans i manresanes expliquen que pocs dies després de l'entrada dels franquistes a Manresa, un quadre militar de l'exèrcit va fer formar a tots els mercenaris marroquins i va ordenar que fessin un pas endavant tots els que havien participat en una violació. Tres d'ells van fer el pas endavant, el militar els va disparar un tret a cada un al mig del cap, davant l'estupefacció i incredulitat de la tropa present en la formació. Això explica que pels vols dels anys 60 es trobessin els ossos de tres cossos prop del cementiri quan s'hi feien unes obres de remodelació, que afirmaren ser de tres marroquins afusellats pocs dies després de l'entrada dels nacionals. Aquests soldats que mai van arribar a cobrar ni rebre cap pensió per part de l'estat espanyol foren abanderats amb el ja clàssic de totes les guerres: "el derecho de conquista", on el saqueig i el robatori era l'única forma que tenien per sobreviure, ja que no se'ls assignava cap sou. Un cop acabada la guerra, poc importava el seu destí, alguns van formar part de la "Guàrdia Mora", les tropes de protecció del general Franco.

De manresanes mortes a mans dels marroquins n'hi ha, com a mínim, tres casos ben documentats. Una d'ells és el de Florinda Subirana i Arçeda, de 47 anys, que va morir degollada a casa seva a conseqüència de la ganivetada d'un marroquí. El seu marit, Josep Bover Güell, convençut franquista, va ser ferit d'un tret i de diverses ganivetades en intentar salvar-la, i els dos fills van poder-se escapar saltant al balcó de la casa del costat. El 8 de febrer, Jeanne Roclandts, d'origen belga, també va ser colpejada al cap, junt amb la seva cunyada Rita Sisquella, amb la culata d'un fusell després que uns marroquins intentessin violar-les quan anaven a buscar herba per als conills. Les van deixar a terra creient que eren mortes. Només Sisquella es va salvar.

L'entrada d'aquest grup de soldats a la ciutat va provocar nombrosos saquejos. Moltes cases havien quedat buides, ja que els seus habitants eren famílies que havien marxat cap a França o que simplement havien marxat uns dies de la ciutat. En alguns casos se n'apropiaven i les feien servir com a cases pels soldats, com els hi va passar a la família de la Maria Antònia Terme Costa.

"Quan van entrar els nacionals, doncs és clar, van entrar tot els moros i amb tanta mala bava que la gent del poble deien: Nosaltres que ens pensàvem que havia entrat la gent d'ordre." 

Rosa Prat

Víctimes femenines:

- Maria Llobet i Puig de 45 anys. Va morir després de ser torturada i violada, a causa de forts cops al cap. La van trobar amb el cap destrossat a uns cinc-cents metres de casa seva. Data de la mort: 24-1-1939. El seu nebot, Elisi Llobet i Baraldés assegura que totes les investigacions realitzades, així com els testimonis dels veïns de masies veïnes que, entre els assassins hi havia requetès. Les autoritats franquistes van encobrir el fet i en el sumari obert acaba amb una resolució provisional de sobreseïment, datada el 5 de juliol de 1939.

- Florinda Subirana i Arceda de 47 anys. Degollada a casa seva el 24-1-1939. 

- Lídia Garsaball i Valdovinos, natural del poble de Navarcles, de 28 anys. Va morir el 27-1-1939. 

- Jeanne Roclandts Januthe de 40 anys. Dona de nacionalitat belga, nascuda a Charleroi, resident a Manresa. Va morir a causa d'un traumatisme cranial. Va ser trobada el dia 8-2-1939.

Bibliografia de referència:

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Volum I". Parcir edicions selectes. Manresa. 1992 

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. FONS, Ramon: "Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Volum II". Parcir edicions selectes. Manresa. 1993

- Memoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)

- Aguilar, Anna: "Amb l'ajuda dels marroquins" (El Punt-Avui, 27/01/2014)

- Bloc: Fem reviure el Passat

Més informació:

- Manresa. Els morts a l'entrada de les tropes franquistes (1939): aquí

La ciutat d'abans de 1714

Evolució urbana del segle XVII

El segle XVII fou un segle de contrasts al Principat de Catalunya, dels quals Manresa no en fou una excepció. Fou una època de moviments crítics, etapes de davallada i períodes de recuperació. Aquests alts i baixos van ser presents en la demografia, ja que el creixement de Manresa a la meitat del segle anterior es va mantenir igual fins a pràcticament el segle XVII, del qual ara en parlarem. Gràcies a les dades aportades per Albert Benet i Clarà, sabem que el fogatge de l'any 1626 constava de 1282 focs, que suposaven uns 5.326 habitants, una xifra molt considerable de població en aquell temps. La majoria de manresans vivien dins la ciutat, dintre muralles, mentre que la resta es distribuïa per la rodalia, en masos.

Aquesta alta xifra es va mantenir, amb petits canvis, fins a la meitat del segle XVII, en què es va produir una caiguda dràstica de la població a causa del rebrot de la pesta bubònica, procedent de València, que el 1650 s'estengué per les comarques catalanes. A Manresa, la pesta arribà el 1654, hi causà terribles estralls i centenars de morts. El cronista manresà contemporani d'aquella època, Magí Canyelles, parla d'unes mil persones les mortes per culpa de la malaltia, un quart de població de la ciutat s'havia mort en pocs anys. Malgrat tot, cap a finals d'aquest segle, i gràcies a una bona activitat comercial i artesana, juntament amb la revifalla de la vinya, Manresa guanyaria ràpidament nous habitants.

La tradició menestral iniciada en època medieval, i incrementada al segle XVI, va comportar que durant el segle XVII apareguessin noves feines com les de teixidors de lli, espardanyers o corders, alhora que el gremi dels blanquers assolia quotes més importants de protagonisme. Començaven aparèixer els mestres artesans una classe social més elevada que rivalitzava amb la noblesa local. La burgesia començava a treure el cap a casa nostra. També amb l'esclat de l'art barroc, sorgeixen els tallers d'escultura, especialitzats en la talla d'imatges i retaules, representants per les families dels Grau, els Sunyer, els Generes i els Padró, que adquiririen un gran ressò al Principat. Bona fe de l'ascens del barroc a Manresa foren els nous edificis dels Jutjats i la Cova, on encara avui en dia es pot gaudir del barroc arquitectònic més clàssic.

Relacionat amb el món mercantil, cal esmentar el privilegi del rei Felip III de l'any 1603, amb la creació de la Taula de Comuns Dipòsits, equivalent al que eren les caixes d'estalvi. Al capdavant de la Taula hi havia quatre oficials o ministres, el tauler, el caixer, el regent i el notari. Els oficials devien guardar secret de les operacions que es feien. Els càrrecs de caràcter bianual es renovaven en la festivitat de Sant Maties del dia 24 de febrer. La taula va encunyar diverses monedes de l'època com el Sou, el Ral i el Diner en plata i coure.

Potser el fet més rellevant del segle XVII fou la Guerra dels Segadors de 1640, la qual afectà bona part del territori català, inclosa la nostra ciutat. En el precís moment que la Diputació de Catalunya va decidir entrar en guerra contra Felip IV, Manresa també s'hi va comprometre i molts manresans van enrolar-se a l'exèrcit català de la Diputació. Fins i tot van participar en la batalla de Montjuïc del 26 de gener 1641, que va finalitzar amb la retirada de l'exèrcit castellà. El sometent de Manresa, comandat per Josep Solà, participà en diverses accions, entre les més importants, destaca el setge de la ciutat de Tarragona. En aquests anys de guerra la pesta era la pitjor enemiga dels soldats, fins al punt que la Diputació va abandonar la ciutat de Barcelona fugint de la infecció i es va establir a Manresa.

Per acabar l'entrada repassem l'activitat religiosa d'aquest segle, amb tres apunts. El 1602 les monges del convent de la Nostra Senyora dels Àngels es van establir a Manresa en el convent abandonat de les clarisses. El 1625 es va fundar el convent de Sant Francesc de Paula i el 1638 el de les religioses caputxines.

Bibliografia: 

- Junyent i Maydeu, Francesc (1993): "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir Edicions Selectes, Manresa

- Junyent i Maydeu, Francesc (1994): "Història gràfica de Manresa. El patrimoni històric i artístic (Dels orígens als nostres dies)". Parcir Edicions Selectes, Manresa

- Benet i Clarà, Albert (1984): "La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII". Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya. Vol. 1, pàgs. 85-93

- Comas Closas, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- Gasol, Josep M. (1971): "Manresa, panorama d’una ciutat". Manresa, pàgs. 35-43

La gran expansió del segle XIII: noves muralles

La Manresa dels ravals: "Civitas non est clausa"
  

Les muralles de Manresa, amb les seves portes d'entrada. 

(Valdenebro, Raquel: "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles")

A finals del segle XIII la ciutat de Manresa havia quedat massa petita, ja no hi cabia ningú més dintre el perímetre emmurallat, i es comença a desbordar per tots els cantons en forma de ravals, barris i vilanoves. L'espai anava molt car, i els nouvinguts que venien a Manresa començaven a construir les seves cases fora de les muralles aprofitant l'orografia rocosa que oferia la ciutat: balmes, puigs, torrents, cingles i turons esdevenien els millors aliats per construir aquestes noves cases. A ponent de l’església de Sant Miquel, aprofitant una zona més plana, durant la primera meitat del segle XIII havia crescut un barri extramurs, que quedava organitzat entorn dels carrers de Vilanova, Arbonés, Santa Maria, el camí d’Urgell, el carrer Nou de Sant Miquel, Talamanca, etc. Les cases fora de les muralles es convertien en un mal de cap, allunyades del nucli i fora el tancament de les muralles estaven indefenses de tot atac i fins i tot podien ser víctimes dels lladres, mercenaris de batalla i grups d'estafadors organitzats que es dedicaven a saquejar les cases desprotegides de fora les muralles.

Un exemple d'aquestes construccions fora muralles, el trobem l’any 1271 en què es té notícia d’unes cases ubicades in vico de Vilanova, i el mateix any, Guillelma, esposa de Guillem de Sarvaria ven unes cases in vico Narbones, propietat de la senyoria de Santa Maria. A la tramuntana del Puig Mercadal també s’apuntaven alguns carrers fora muralles com era el de Francesc Socarrats –actual carrer Puigterrà o Llussà–. Un altre petit barri de cases havia crescut al voltant de l’hospital de Sant Andreu, sobre el cingle que seguia el camí de Vic que sortia del portal de Sobrerroca, del qual avui encara en podem veure un tros. També als voltants de l’hospital inferior, al carrer de Santa Llúcia, apareix un altre barri que s’estén en una prolongació pel camí que va cap a Viladordis. Un altre barri havia crescut seguint el camí ral de Barcelona, sobre la codina del puig de Sant Bartomeu, amb l’església com a nucli, i que es configurà al voltant del carrer de les Escodines. Fins i tot van aparèixer cases als peus del turó de Puigterrà. Manresa necessitava noves muralles, per protegir als seus habitants. Començava la darrera fase de construcció de les muralles medievals que havien de protegir l'urbs.

Aquesta trama urbana quedaria definitivament consolidada amb l’ampliació de les muralles decretada a partir del 1362 davant el temor d'un possible atac de les Companyies Blanques, grups auxiliars de mercenaris que acudien a participar en la Guerra de Castella. Des d’aquest moment i fins a pràcticament la segona meitat del segle XIX, en què un nou creixement demogràfic obligà a sobrepassar els límits de l’antiga ciutat medieval, la ciutat de Manresa quedaria emmurallada fins a l'any 1877, quan definitivament les muralles serien ensorrades per ordre de l'Ajuntament a causa de la seva ineficàcia com a construcció defensiva i pel mal estat que presentava en molts dels seus trams.

Bibliografia bàsica:

- Valdenebro, Raquel (2007): "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles" ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

- Alabern, Josep; Virós, Lluís (2002): "La Séquia de Manresa", Farell Editors, Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim (1924): "Història religiosa de Manresa. Iglesias i Convents". Monumenta Historica Civitatis Minorisae", pàg. 207

- Benet i Clarà, Albert (1985): "Història de Manresa. Dels orígens al segle XI". Manresa.