El cap tallat d'un sarraí i jugar a matar jueus

La Setmana Santa, tradició de sang i venjança

A la Seu de Manresa ens deien quan érem petits, potser per fer-nos por o perquè senzillament ens portéssim correctament, que hi havia el cap d'un sarraí mort. Trofeus similars aquests es trobaven llavors en no poques esglésies, basíliques o altars com a recordatori de tants segles de lluita contra els infidels i de batalles contra turcs i pirates. El cap del sarraí de la Seu l'hi havien tallat durant la glorificada "Reconquesta" cristiana de la península Ibèrica. Així doncs, el cap d'un moro penjat a la basílica de la Seu com qui no vol la cosa i per Setmana Santa, davant els seus ulls sense vida, la canalla es dedicava "a matar jueus", tot això davant el presbiteri, ple de gent i amb tota la família. Així anaven les coses a principi dels anys seixanta a Manresa, així ens explicaven els nostres pares i avis com era la celebració i els rituals de la Setmana Santa. El que ara en dirien islamofòbia i antisemitisme, havien estat ben alimentats, generació rere generació, no només a casa nostra sinó en molts altres regnes cristians europeus fins entrat el segle XX.

La Setmana Santa és, o almenys era abans, temps de silenci, recolliment i devoció. El Dijous Sant, però, aquest silenci sepulcral es trencava per complet amb un costum entre la població creient, el de matar jueus, l'objectiu del qual era realitzar el màxim de soroll possible amb carraus, matraques o xerracs. El costum de matar jueus ja no es practica, actualment, a causa de la forta càrrega d'incorrecció política que comporta. I és que la tradició pretenia trencar el silenci de la Setmana Santa com una forma de venjar la mort de Jesucrist, culpant-ne simbòlicament l'anomenat "poble deïcida", el jueu, l'enemic tradicional i secular de tota la cristiandat.

Des de les deu del matí de Dijous Sant fins a la mateixa hora de Dissabte Sant no es podia treballar, cantar, ballar, practicar esports o fer música, fins al punt que les mateixes campanes de les esglésies encara ara emmudeixen en un absolut silenci en record a la passió i mort de Jesucrist. La saviesa popular explica que, durant aquest període, les campanes fan dejuni. 

Per bé que en alguns indrets ja es començava a matar jueus el Diumenge de Rams, els moments àlgids de la tradició tenien lloc el Dijous i el Divendres Sant -dia en què pròpiament es commemora la mort a la creu- durant l'anomenat "ofici de tenebres", que se celebrava en les matines dels tres darrers dies de Setmana Santa. Acabat el salm del Miserere, a les fosques, dins l'església es produïa una forta sorollada, ja que els fidels picaven de peus i sobre els bancs amb carraus, matraques i xerracs en record del terratrèmol que va seguir la mort de Crist.

Bibliografia:

- DALMAU, A. (2005). Les festes tradicionals que no hem de perdre. Barcelona: Columna.

- DOMENECH, X., "El cap tallat del sarraí", Diari Regió7, 04/06/2010

Història d'una decepció

10 anys del fallit avortament de "La Fàbrica Nova"

El 3 d'octubre de 2005 es donava el primer cop de mall de l'operació de la Fàbrica Nova, una intervenció que havia de dotar Manresa d'una nova centralitat i que deu anys més tard, ha acabat esdevenint la decepció urbanística més gran de la història de la ciutat. Un bluf, de proporcions èpiques, un somni d'una nit d'estiu que avui en dia s'està podrint literalment a l'aire lliure des de fa quasi vuit anys, quan les obres es van aturar l'any 2008. "Ara va de bo", va ser el missatge que autoritats i representants de les empreses promotores van llançar per deixar clar que començaven les obres d'un projecte històric que capgiraria la fesomia de sis hectàrees al nucli de Manresa havien de convertir una de les fàbriques més grans de Catalunya en un nou espai de referència a la ciutat.

L'octubre del 2008, l'emblemàtic complex fabril de la Fàbrica Nova de Manresa va canviar d'amo. La família Sanahuja es va vendre per 42 milions d'euros la seva part de l'operació a Servihabitat XXI SA, la línia de serveis immobiliaris de La Caixa, per intentar eixugar deutes de Sacresa, que va fer fallida. Deu anys després no hi ha ni el gran parc urbà projectat amb 685 arbres de 25 espècies diferents ni els 420 habitatges ni el pàrquing subterrani d'un miler de places ni 10.000 metres de superfície comercial ni les places ni els punts d'aigua ni el canal que havia de recórrer el límit del parc de Sant Ignasi i anar baixant fins a les Piscines Municipals. El que sí que hi ha és una operació a mitges que passa adormida un any rere l'altre a l'espera que es posi a lloc el mercat immobiliari després de la punxada de la bombolla del totxo que va fer fallida a la promotora Sacresa i va fer anar a parar la seva part de l'operació a mans de Servihabitat XXI SA, la línia de serveis immobiliaris de La Caixa. Més recentment el Banc Sabadell es va quedar un terreny de 2.300 metres quadrats que fins llavors era propietat de Cots i Claret, exsocis de Sacresa en l'operació.

Espais per protegir o per tirar?

Dels vint edificis que havia tingut el complex industrial de la Fàbrica Nova tan sols en queda la nau de l'any 1925; una part molt petita del total. La polèmica va sorgir quan es va començar a enderrocar tot l'interior de les grans naus de la fàbrica per deixar tan sols les façanes exteriors, avui tapades amb grans lones de roba per evitar veure la brutícia i la descomposició del seu interior. És realment un cas insòlit en un edifici catalogat com a patrimoni de la ciutat, es buidés completament com la closca d'un ou. De fet, per observacions de l'evolució de les obres al llarg d'aquests anys, s'ha buidat l'interior i molt més, fins i tot han desaparegut algunes façanes i una gran quantitat d'elements de ferro, víctimes de la deixadesa -tant de l'empresa privada responsable com de manca de voluntat política municipal- i sobretot del vandalisme i com no, dels saquejadors i lladres de ferro (drapaires il·legals). L'any 2006, Jaume Serra i Carné, historiador i membre de la Comissió de Defensa del Patrimoni del Centre d'Estudis del Bages, deia al respecte: 

"La Fàbrica Nova és una catedral del treball. Les naus són les plantes, els pilars són les columnes de ferro, les voltes són les encavallades i els revoltons, els nervis de pedra són les bigues de ferro, el campanar és la xemeneia i la torre de l'aigua. Cal que es conservi tot l'edifici sense mutilar-lo, sense desgraciar-lo. No val que sols es conservin les parets exteriors, que es conservi sols la façana. Com a patrimoni que és cal que es conservi íntegrament i es restauri amb respecte i rigor. Manresa no pot deixar-se destruir la Fàbrica Nova perquè és un patrimoni bàsic de la ciutat, un dels seus símbols de la ciutat moderna. És un patrimoni que forma part de la identitat de la ciutat, és història viva per a moltes generacions de treballadores i de treballadors que hi van deixar anys de vida, de treball i de lluites obreres."

La Fàbrica Nova segons l'arquitecte Batlle i Roig. 

Més informació al bloc:

- La gran marca: la Fàbrica Nova, aquí
- La Fàbrica Nova, aquí

Bibliografia:

- Bloc: Frank Gómez. Passat industrial (1985-2015)

- Diari Regió7: "Avui fa 10 anys de l'arrencada fallida de l'operació de la Fàbrica Nova" (03/10/2015)

- Diari Regió7: "La Fàbrica Nova de Manresa, encallada des de fa 50 mesos" (10/01/2013)

- Templos Modernos: http://www.rtve.es/alacarta/videos/repor/repor-templos-modernos/3063169/

Retrospectiva del Passeig Pere III, fàbriques i cafès

La popular via manresana amb les taules tradicionals i els cafès a la fresca, en dues instantànies dels anys 40. A la fotografia de dalt i podem veure el "Hotel Mundial" i en la imatge de sota encara s'hi pot veure la xemeneia de la fàbrica de galetes "La Polar".

Fotografies: Arxiu Comarcal del Bages - l'Abans. Manresa, recull gràfic de 1876-1965.

Els maçons de la Muralla Sant Francesc

El Triangle Rubricatus, Gemursind Sanmartí i una campanya de boicot

Carnet de resident francès de Gumersind Sanmartí (Memoria.cat - Arxiu familiar)

Som molt pocs els que sabem que a Manresa es va instal·lar una lògia maçònica: el triangle Rubricatus, sota els auspicis de la Gran Lògia de Catalunya que formava part de la Federació de la Gran Lògia Espanyola. Gumersind Sanmartí Prat, Joan Torras Morera i Lluís Mas Pons van constituir aquest triangle el 2 de febrer de 1935 en un local de la Muralla Sant Francesc número 9. El 26 de febrer, poques setmanes després, s'acceptaven els "requisits" del triangle Rubricatus a la Gran Lògia de Catalunya. El nom "rubricatus" fou el nom que van escollir els romans per al riu Llobregat. Els sediments de fang que en aquella època transportaven els corrents del riu van motivar el nom "riu rogènc", en llatí rubricatus. 

A banda dels tres personatges abans esmentats, se'n sap poca cosa dels maçons a la nostra ciutat, un tema poc estudiat en profunditat i/o amb escasses referències que encara no han vist la llum. L'Associació Memòria i Història de Manresa va rescatar documents de l'Arxiu de Salamanca que havien servit als franquistes per desmantellar el triangle Rubricatus, en els famosos tribunals del TERMC (Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo). D'aquests documents destaquen l'informe policial a Gemursind Sanmartí Prat, comerciant que havia format part de la Junta de Govern Republicana Provisional de Manresa el 14 d'abril de 1931, i l'intent de boicot a comerciants de Manresa el mes de juny de l'any següent.

L'informe policial de Gemursind deia d'ell que era un subjecte perillós, membre d'ERC i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Manresa amb l'inici de la Segona República, i sobretot fundador de la lògia maçònica Rubricatus l'any 1935. Amb l'arribada dels franquistes es va exiliar i morí al Principat d'Andorra als 82 anys. Gemursind Sanmartí fou processat "en rebeldía", ja que la policia espanyola no va aconseguir atrapar-lo mai. Un altre document interessant, fou el que es va utilitzar com a prova acusatòria contra Gemursind Sanmartí a causa de les seves activitats polítiques, era aquesta recomanació a favor seu pel càrrec d'Inspector de Treball que fa, el juny de 1932, el diputat Francesc Farreres i Duran, tot justificant que:

"a causa de haberse presentado en candidaturas con la coalición republicana socialista, para las elecciones de 12 de abril [1931], vése objeto de un intenso boicot por parte de los comerciantes de Manresa, lo que le obligará a liquidar su negocio"

Bibliografia:

- ALOY, J.; GASOL, P.; BASIANA, J.; "Els nostres papers a Salamanca". Capítol 27 [Diari Regió7] dintre el llibre Papers catalans espoliats. L’Arxiu de Salamanca i la Catalunya central, publicat per Zenobita l'any 2007

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

Un pont insatisfet

Un desnivell a combatre i una terrassa davant l'estació del Nord

Projecte de la nova estació i del pont d'entrada a la ciutat, dels enginyers Josep Llansó i Eduard Peña.

(Arxiu Municipal de Manresa)

L'any 1911 la ciutat de Manresa confiava que l'estat es faria càrrec del pont que havia de comunicar la plaça de la Reforma amb l'estació del Nord. El temps anava passant i el Ministeri d'Obres Públiqúes no donava cap senyal de voluntat, així que l'ajuntament va iniciar gestions amb la companyia dels ferrocarrils del Nord (l'actual Renfe) perquè aquesta empresa contribuís a la realització del projecte del pont de la Reforma. Tres anys més tard, es demanaria ajuda a la Diputació de Barcelona, que finalment concedí una subvenció, sense fer-se càrrec de la direcció i execució del pont. Tot i això, encara hagueren de passar 12 anys i esperar una moció de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, en què un ple especial de l'ajuntament aprovés d'urgència la redacció d'un projecte de pont nou sobre el riu Cardener, davant l'estació del Nord. El projecte el firmaren els enginyers Joaquim Llansó i Eduard Peña. Fins i tot es demanà a la Companyia del Nord, que fes una nova estació de viatgers que s'adaptés al nou pont.

El projecte presentat era espectacular i trencava tots els esquemes. El nou pont contemplava un accès directe a l'estació, mitjançant una rasant per la carretera d'Esparreguera, creant una terrassa a l'entrada de l'estació del Nord, que salvaria el desnivell entre la plaça de la Reforma i l'estació. Es construirien unes escales dintre el recinte de l'estació perquè els usuaris poguessin accedir a les andanes. La idea era genial. Tot i l'enginy presentat, el projecte no va agradar gens ni mica als comerciants i industrials de Manresa, que no els feia molta gràcia això que el nou pont passés per sobre la carretera. El projecte fou ràpidament tombat per la majoria dels regidors de l'ajuntament -que en plena dictadura era més una cambra de cacics, amos de fàbriques i propietaris que no pas la voluntat d'unes urnes- per l'alt cost de la seva construcció, per les obres que s'haurien de fer a l'estació per adaptar-la i construir-hi un terrat d'accés a les vies, i finalment perquè els honoraris exigits pels enginyers eren massa cars, més de 86.000 pessetes (un autèntic dineral per l'època). L'ajuntament es quedà amb uns bonics dibuixos i plànols, pagats a preu d'or i poca cosa més, que de fer-se realitat haurien estat una important obra, que per exemple, avui en dia, ens haguessin permès crear una genial terrassa davant del riu Cardener per observar la Seu, el Pont Vell i part de la Cova, des de l'estació del Nord.

La Guerra Civil i el "nou" pont de la Reforma

El juliol de 1936, esclatava la Guerra Civil, però això no és motiu perquè l'arquitecte municipal d'aquells dies de Manresa, Pere Armengou, aturés la seva feina. Ell i l'enginyer de camins Antoni Ochoa havien dissenyat un nou projecte de pont que unís de forma eficaç l'Estació del Nord (Renfe) amb la plaça de la Reforma, que era poc més que un monticle de terra ple d'herbes sense urbanitzar de la prolongació de la plaça de les Creus. El nou pont que s'havia de realitzar entre la plaça de la Reforma i l'estació del Nord, havia de substituir la vella palanca de ferro per un nou pont de dimensions més grans, perquè poguessin passar vehicles, camions i autobusos, però hi havia un problema, el desnivell entre la plaça i l'estació. Rebutjat el projecte de fer un pont i una terrassa a l'estació, aquest nou projecte s'ajustava més a la funcionalitat que no pas a l'espectacularitat.

La solució proposada implicava resoldre el problema del desnivell de 12,76 metres que hi havia entra la carretera d'Esparraguera (antiga C-1411) i l'entrada a la ciutat per la plaça de les Creus. Es tractava de construir un pont lleugerament inclinat amb una rasant del 3%. La rasant de la calçada del pont a la plaça de les Creus seria del 7% i d'un 9% l'accés des del Passeig del Riu; a més a més es recomanaven unes altres millores que afectaven la Companyia del Nord i la carretera, la qual cosa obligava l'Ajuntament de Manresa a fer un pla conjuntament amb l'empresa ferroviària i la Diputació de Barcelona, titular de la via.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc. «Històries de Manresa». Ed.Zenobita, 2009 

- DD.AA. «Història de Manresa 1900-1950». Volum 1. Caixa de Manresa, 1991

- GARCIA, Gal·la: «L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965». Efadós Editorial, 2001

Vies fora!

L'expansió del tren al segle XX

La ciutat de Manresa començava el segle XX com un punt de referència de molts projectes de construcció de noves línies de ferrocarril. La seva posició central del país la feia la via més adient per comunicar la costa, l'interior i la muntanya. A finals del segle XIX existien molts projectes sobre la taula, la majoria estaven fora de qualsevol plantejament econòmic i molts implicaven grans obres, amb túnels, aqüeductes i ponts per salvar les valls, els rius, etc. Un dels més importants fou el Proyecto de ferrocarril eléctrico de Barcelona a Manresa, presentat el 1908, que, passant per Rubí, Olesa de Montserrat, la Puda, Monistrol, Sant Vicenç i el Pont de Vilomara, havia d'arribar a través d'un túnel sota les Marcetes a la ciutat de Manresa per just l'altre cantó per on arribava l'actual tren de la Renfe. Aquest projecte contemplava un baixador al barri de Viladordis i un recorregut més "urbà" fins a arribar a l'estació Manresa-Alta.

La rescissió econòmica dels primers anys del segle XX (on Manresa va arribar a perdre habitants) va fer que moltes companyies de ferrocarril, hagueren de fer esforços econòmics i fusions per tal de fer front a la situació econòmica. El 1919, es creava la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans (CGFC), per la fusió de dues companyies: la Companyia del Ferrocarril Central Català (Igualada-Martorell) i la integració per la seva explotació conjunta del Tranvía o Ferrocarril Económico de Manresa a Berga. Aquesta nova societat, tenia dues línies de tren incomunicades, per la qual cosa fou necessari crear un traçat nou per fusionar els dos traçats. Amb aquest objectiu es va inaugurar el 1924 el traçat Manresa-Alta a Martorell. D'aquesta forma els trens de Berga, els de Manresa, Igualada i Martorell quedaven integrats en un sistema ferroviari únic, centralitzat a Martorell. Avui en dia formen part de la xarxa dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Amb aquesta construcció també s'aconseguia enllaçar amb el tren-cremallera de Montserrat que quedava despenjat a Monistrol de Montserrat, construït el 1892.

Dos anys abans de la inauguració del traçat Manresa-Martorell, les coses seguien millorant en el que feia el tren. L'any 1922, es construïa la doble via de la línia del Nord (Renfe) de Barcelona a Manresa, una gran millora en la qualitat del servei, reduint el trajecte de dues a hores a poc més d'una. Aquestes obres, per exemple, obligaren a moure de lloc la capella de la Guia, al lloc on avui la podem veure. Seria el tercer cop que la capella havia de ser traslladada, ja que a les obres inicials del tren, al segle XIX, es va enderrocar l'original i es va traslladar uns quants metres més amunt.

Fou el bienni daurat (1922-1924) del ferrocarril, va suposar que la ciutat de Manresa, disposés de dues companyies de ferrocarril per desplaçar-se fins a Barcelona, així com a les capitals vallesanes de Terrassa i Sabadell i les ciutats de la conca del riu Llobregat, com Martorell, Sant Andreu de la Barca, Pallejà, Sant Boi de Llobregat, Cornellà o Hospitalet de Llobregat. De fet, hauriem de sumar una altra línia de ferrocarril. L'any 1918 la companyia belga Solvay inaugurava el ramal ferroviari industrial (tot i que havia transportat viatgers durant molts anys) que anava de Manresa-Alta a Súria per tal de transportar les sals potàssiques d'aquesta població.

* Més informació sobre el ferrocarril a Manresa, prem l'etiqueta (tag) "El ferrocarril a Manresa"

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. «Històries de Manresa». Zenobita, 2009

- DD.AA. «Història de Manresa 1900-1950». Volum 1. Caixa de Manresa, 1991

- PEREARNAU, Jaume. «El carrilet Manresa-Berga. Aproximació a les influències socioeconòmiques». Revista Dovella, 3, 1981

La dictadura de Primo de Rivera

La Unión Patriótica

El cop d'estat del general Primo de Rivera de 1923, fou un intent fallit de portar el model italià de feixisme de Benito Mussolini a l'estat espanyol, i més concretament un intent per regenerar per enèsima vegada el nacionalisme espanyol entorn d'un sol partit polític i d'un cabdill que havia d'acabar amb les picabaralles polítiques i les eleccions viciades del sistema de la Restauració imposat des de 1876. Molts sectors conservadors van veure amb alegria aquest nou sistema pseudofeixista, però ben aviat i sobretot la burgesia catalana que volia tranquil·litat política perquè els seus negocis rutllessin, van veure com el dictador espanyol començava a fiscalitzar massa llur activitat econòmica. La dictadura de Primo de Rivera (1923 - 1929) és l'expressió clàssica de la crisi de l’Estat burgès.

En política es va crear un partit únic des del poder, la Unión Patriótica Nacional, mentre d'altres partits eren més o menys tolerats, sobretot en la dreta catalanista com els carlins i la Lliga. És curiós veure quins eren els homes que formaven part de les estructures locals del nou partit de Primo de Rivera a Manresa. El partit estava format per homes que no tornarien a ser rellevants fins a una altra dictadura, la franquista 15 anys més tard. Aquest és el cas de Josep Rosal Esteve, el fabricant Jaume Sitges, Joan Gallifa, etc. El cap local de la Unión Patriótica de Manresa era el fabricant Fermí Rica Coma, que provenia de la Joventut Carlista. L'any 1927 la Unión Patriótica tenia més de 950 afiliats i era una de les organitzacions més important de la província de Barcelona.

L'any 1925 van publicar el seu ideari polític, al diari "Patria" on declaraven que:

"La Unión no es un partido, sino que aspira a ser generadora o propulsora de futuros partidos, cuando más adelante se disipen dentro de ella las tendencias y los matices que en su dia determinaran el nacimiento de nuevas agrupaciones políticas."

El diari Patria, escrit íntegrament en castellà, començà a publicar-se el 1920 i el 1925 va ser adquirit per la família Gomis i dirigit pel capellà Lluís Gomis i Cornet fins a 1934; durant aquesta etapa defensà la religió catòlica, el sentit tradicionalista de la "pàtria", i fou portaveu dels carlistes manresans. A finals de 1934 esdevé òrgan oficiós d'Acció Popular Catalana (branca de la CEDA estatal) i segueix una línia marcadament antirepublicana sota la direcció de Ramon Barniol Tuau.

El lema del partit de Primo de Rivera no deixava dubtes als indecisos: 

"...avivar el amor inextinguible de la pátria española y la adhesión a la Monarquia."

La Unión Patriótica va aparèixer tan de pressa com va desaparèixer la dictadura de Primo de Rivera a principis de la dècada dels anys 30. El manresà Vicenç Prat recull en les seves memòries quina fou la trajectòria del partit i comparà el partit a una bombolla de sabó.

Bibliografia:

- Ciències Socials en Xarxa: La dictadura de Primo de Rivera: el directori militar (1923-1925)

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936) 

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals

- VV.AA. (1991) Història de la ciutat de Manresa. Volum 2. Caixa d'Estalvis de Manresa. Manresa