Tornar a començar

La comtessa Ermessenda i la Manresa del nou mil·lenni

El canvi del primer al segon mil·lenni Manresa va patir les ràtzies del cabdill Almansor, que destruirien la ciutat (en més d'una ocasió) en les famoses incursions sarraïnes en territori de la Marca Hispànica, un cordó sanitari creat pels reis francs per evitar que les tropes musulmanes penetressin al que avui seria el sud de França, la zona d'Occitània. L'any 801, el rei d'Aquitània, Lluís el Pietós, fill de Carlemany, va conquerir Barcelona als musulmans. La presa de Barcelona va deixar com a record la rondalla de "El gegant del Pi". D'ençà de la conquesta de la ciutat, s'institueix el comtat de Barcelona, que fixa els límits més avançats de la Marca Hispànica. Els rius Llobregat i Cardener formarien la línia de frontera amb els territoris àrabs de la península Ibèrica. 

Entre els anys 985 i 999 Manresa seria arrasada pels feroços genets d'Almansor, considerats els millors del món en aquella època. En aquest bloc n'hem parlat en entrades diferents, tot i que ara seguirem els passos de la reconstrucció de la ciutat, partint de zero, ergo, d'una ciutat que havia estat abandonada per la seva població, abans de ser destruïda i saquejada. Aquest era el panorama de Manresa al nou mil·lenni, la ciutat començava el segle XI amb la destrucció més absoluta. L'any 1022 la comtessa Ermessenda, juntament amb el seu fill, el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que aleshores era un jove de 16 anys, i el bisbe de Vic, Oliba, van confirmar a partir de cinc testimonis la dotació del terme de Manresa. Un any més tard, Ermessenda deixà els comtats en mans del seu fill, el qual reclamava poder governar tot sol. La dotació era una carta de repoblament de la zona, en la qual els comtes de Barcelona donarien ajudes i privilegis a cristians del seu comtat i de territoris veïns perquè tornessin a aixecar la ciutat. De fet se sap que molts repobladors de Manresa del segle XI, eren aragonesos, concretament de Saragossa, ja que a la ciutat hi havia un barri conegut com el "Barri Saragossà". Aquest barri estava al costat de l'actual capella de Sant Marc i de l'ara tapat torrent de Sant Ignasi, just abans de la seva desembocadura al riu Cardener.

La nova Manresa, post ràtzies, començava a prendre forma al voltant del Puigcardener, era una ciutat encara sense muralles. Al barri dels saragossans calia afegir d'altres barris que existien abans de les ràtzies sarraïnes com el barri de Todesind a les Escodines i un raval a prop de l'església de Sant Miquel. De fet l'únic espai que conservava les muralles era el Puigcardener, per això molts veïns en cas d'un atac a Manresa havien de refugiar-se al perímetre emmurallat del puig. Les primeres muralles van ser construïdes entre els segles X i XI. El nucli estava dominat per l'església de Santa Maria, avui en dia la Seu, el castell comtal i un grup de cases.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2005). Manresa. Una història per conèixer. Manresa: Zenobita

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1910). Història de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep

Manresa: pistolers pels carrers (1919 - 1923)

A trets per la ciutat

La fi de la Primera Guerra Mundial el novembre de 1918 havia suposat el final a una gran època de creixement econòmic gràcies a les comandes que feien els països bel·ligerants. La neutralitat espanyola havia resultat "molt profitosa". En acabar el conflicte, el ritme econòmic aviat va decréixer i l'atur es va disparar. A Catalunya per exemple, a principis del segle XX, el 50% dels treballadors de les fàbriques no tenia feina. La patronal espantada davant el triomf de la Revolució Russa i sobretot, davant l’èxit de les vagues generals convocades per la CNT que sumava aleshores prop d’un milió d’afiliats, van decidir prendre’s la justícia per la seva mà. Començava l'època coneguda com el pistolerisme.

El sindicat CNT havia esdevingut el sindicat més important del país gràcies a les seves accions i vagues generals. La reacció de les autoritats fou un enduriment de les condemnes i una dura repressió a tots els nivells, entre les quals destacava la funesta Llei de Fugues. Ben aviat la patronal veient que els cossos de seguretat de l'estat no actuaven amb prou força, van decidir contractar a exèrcits de mercenaris per contrarestar qualsevol intent de vaga o manifestació a les seves indústries. Abans ja havien intentat aturar les demandes obreres amb locauts (tancament de fàbriques), utilització d'esquirols i mitjançant sindicats grocs, per rebentar les vagues i accions de la CNT. Les postures es van radicalitzar quan ambdós bàndols van començar a utilitzar la força. Els pistolers de la patronal es batien a trets amb els pistolers de la CNT. Els carrers esdevenien camps de batalles, amb les bales com a protagonistes.

A casa nostra, el 1919 es va produir un fort locaut igual que a la resta de Catalunya, fou el que es coneixerà com la vaga de la Canadenca. El 6 d'octubre d'aquell any uns desconeguts van disparar al carrer Sant Llorenç de Brindisi (barri de les Escodines) a l'industrial vetaire Francesc Costa. L'industrial va sobreviure tot i que fou ingressat en un hospital de Barcelona. Pocs mesos després, l'11 de gener de 1920 es va produir un atemptat contra l'industrial Lladó, tot i que la premsa manresana no va aclarir mai el succés. No es pot atribuir l'autoria a causa del fet que no disposem d'hemeroteca per revisar-ne els fets. 

La violència a Manresa anava amb escreix, i així poques setmanes després, Ignasi Reguant, encarregat de la impremta Miquel i Companyia fou agredit a cops de martell a la carretera de Cardona. L'1 d'octubre de 1920 Pere Oliveras i Serra, a la cantonada de la carretera de Cardona amb el Carrer Magnet, fou tirotejat de forma violenta amb un balanç macabre. Els trets van posar fi a la seva vida. També va resultar ferit el seu soci Josep Ferrer, tot i que aquest va sobreviure. Oliveras era el vicepresident de la Cambra de Comerç de Manresa i soci del Casal Regionalista de la Lliga. L'atemptat va passar quan Oliveras sortia de la seva fàbrica Filatures Oliveras i Marquet, establerta on hi havia la Maquinària Industrial i que avui ocupa una illa de cases del carrer Pompeu Fabra. La policia va arrestar diferents treballadors de Manresa i Sant Vicenç de Castellet, tot i que mai es va aclarir qui va ser l'autor o autors del seu assassinat. La premsa detallava que l'assassí va aconseguir escapar sense ser capturat:

"L'agressor un cop comès el crim, fugi per la Carretera cap als carrers de Magnet i Cosso ont desapareguè".

(El Pla de Bages, núm. 10666, 02/10/1920)

L'assassinat va causar un gran impacte a Manresa. Pere Oliveras es convertia en el primer industrial assassinat a la ciutat. Els diaris locals, tant els conservadors com els progressistes, es van acarnissar amb el sindicat de la CNT els dies posteriors, de forma molt dura, on se'ls acusava de l'assassinat de l'industrial tot i que la policia no va aconseguir atrapar a l'assassí. Per la seva banda la CNT acusava el Sindicat Lliure de causar el pànic i el terror als carrers per combatre la presència del seu sindicat a Manresa i la comarca del Bages.

L'abril de 1921 el sindicalista cenetista Joan Garcia Oliver fou detingut a Manresa per fer xantatge a patrons i amos de fàbriques als qui demanava entre 5.000 i 10.000 pessetes a canvi de garantir estabilitat laboral. Un dels fets més destacats, recollits en aquest bloc, fou el tiroteig que es va produir al carrer Cantarell al líder de la CNT Àngel Pestaña. El 6 d'octubre de 1923 es va produir un altre tiroteig entre sindicalistes de la CNT i membres del Sindicat Lliure al cafè Alhambra del Passeig Pere III.

Bibliografia:

- Bloc Històries d'un Món Real: "El pistolerisme"

- Bloc Ciències Socials en Xarxa: "La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)"

- COMAS, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Manresa: Editorial Zenobita

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals

L'art de morir-se

Funeràries i cerimònies

La cerimònia de l'enterrament ha canviat al llarg dels anys. Abans era costum tancar la mitja porta de l'entrada principal de la casa on hi havia el difunt o col·locar domassos negres al balcó o a les finestres, perquè tothom que passés per davant resés una oració per l'ànima del difunt. Quan el difunt era d'una confraria, un home es passejava pels carrers de la ciutat tocant una campana i es parava a les places i cantonades dels carrers per anunciar la mort del confrare. La gent de les Escodines quan moria un veí es reunia al toc d'una campana a la capella de Sant Domènec i resava una part del rosari en sufragi de l'ànima del mort, i després, en processó i portant un pendó negre i dos fanals encesos, anaven cap a la casa del difunt i hi resaven l'altra part del rosari.

Ningú del barri faltava a les exèquies d'un veí. La mort s'anunciava amb esqueles als diaris, i més endavant a la ràdio, o bé passant casa per casa dels veïns i els familiars del mort. Les campanes de la parròquia, amb so fúnebre anunciaven la dissort i, després, els parents del difunt es reunien a l'església, on començaven els funerals. La condició econòmica del difunt definia la categoria de l'enterrament. Els morts, igual que els vius, estaven en una escala social. La primera classe era la més sumptuosa: la carrossa del difunt la tiraven quatre cavalls, era majestuosa i estava decorada amb ornaments i plomalls; el seguici era del tot complet i anava acompanyat per capellans i escolans. A mesura que baixava la categoria -de segons i fins i tot tercera-, també disminuïa el nombre de cavalls i d'acompanyants, i canviava la carrossa, fins a arribar a la considerada de quarta classe o de beneficència, en què les despeses eren assumides per l'Ajuntament.

En acabar la cerimònia religiosa, la comitiva sortia de l'església, precedida dels capellans i la creu de la parròquia, i es dirigia cap a la casa del difunt, on es cantaven les absoltes mentre dos homes carregaven el cadàver en una llitera de fusta. Els carros de cavalls assumirien més tard la funció d'acompanyar el difunt fins al cementiri, i ja a la dècada dels anys 20 del segle passat, es van començar a veure els primers vehicles de motor a les funeràries. El cos del mort es col·locava en un taüt de fusta, normalment folrat de tela negra, excepte quan es tractava de l'enterrament d'un albat; aleshores, el folre, els guarniments de la caixa i la carrossa eren de color blanc. La comitiva fúnebre hi havia els parents masculins per ordre de consanguinitat, els amics i coneguts, a més dels capellans. Fins passats els anys quaranta, les dones no van participar en el seguici i acomiadaven el dol a l'església. A Manresa, el costum d'acompanyar l'enterrament amb dones ploroses -anomenades ploraneres-, ja que rebien diners per plorar en l'enterrament- es va abolir l'any 1802.

Les funeràries manresanes dels anys 20 més importants eren la funerària Alcañiz o La Confianza, situada al carrer Vilanova, la Fontanet o La Económica, al carrer Sobrerroca i la Duocastella o La Neotafia Manresana, a la baixada de la Seu. Les funeràries menys populars eren la de Josep Mas, la Vives o la de Xavier Subirana. Les tarifes estaven estipulades per categories i els serveis més cars incloïen la preparació de la vetlla, el taüt i vestir el difunt.

Bibliografia i fotografies:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

Els sarraïns, la Seu primitiva i els reis francs

Les visites dels sarraïns a la comarca

Durant els segles IX-XII tant la ciutat de Manresa com la comarca del Bages van patir els devastadors atacs intermitents dels sarraïns. Calia  una restitució de la ciutat, cosa que es va fer amb la mediació de la comtessa Ermessenda, vídua del comte Borrell i mare de Berenguer Ramon I, la qual, un cop arribada a Manresa en companyia del seu fill i de l'Abat Oliba, que confirmà, conjuntament amb els seus acompanyants, la dotació de l'església de Santa Maria de Manresa, la recuperació de la ciutat i la repoblació del seu terme.

Ja des de temps de l'expansió franca per terres catalanes a finals del segle IX i posteriorment, amb la conquesta comtal de terres als sarraïns, s'aixecava una església preromànica o romànica com si fossin fites; on hi havia l'església, hi havia l’ordre franc o el comtal. L'església primitiva de la Seu funcionava com a punt avançat de l’administració en un moment històric en què les lleis eclesiàstiques i les dels homes es confonien; les parròquies eren unitats administratives, també. L’adveniment del feudalisme deixà a aquests temples la simple funció religiosa i el poder temporal passà a les famílies de la noblesa i físicament als seus castells. Però catedrals i monestirs van mantenir la dualitat del poder, eren els pastors espirituals i també en moltes ocasions els administradors temporals.

Al segle X, l'última ciutat de ponent dominada pels comtes cristians era Manresa. El límit exacte l'establia el riu Cardener, però immediatament després del riu no hi havia encara els sarraïns. Les seves fortificacions eren trenta quilòmetres més lluny. De manera que, entre les dues línies, la dels cristians i la dels sarraïns, hi havia una mena de terra de ningú. Aquesta franja de terra s'anomenava la Marca. El 985, el cabdill Almansor va conduir un exèrcit pel litoral mediterrani i va destruir Barcelona. Això fou un cop dur, perquè uns anys abans els comtes de Barcelona havien signat tractats d'amistat i vassallatge amb el califat de Còrdova. Doncs bé, el 999 va començar una nova ràtzia i aquest cop li va tocar patir a Manresa. El 23 de setembre del 999, l'abat Seniofred del monestir de Sant Benet va reclamar davant un tribunal que presidia el comte de Barcelona, Ramon Borrell, la possessió d'unes terres pel monestir. Sis mesos després, el 20 de març del 1000, ell mateix va restituir algunes escriptures que s'havien cremat. Segurament a finals del 999, després de la reclamació als jutjats de l'abat, els habitants de Manresa van veure com una tropa sarraïna s'acostava a la ciutat.

A Manresa sabem que l'església de Santa Maria i que el barri del Todesind (on ara hi ha les Escodines) va desaparèixer, i un testimoni posterior ens parla d'una ciutat “derruïda”. De tota manera, no tenim proves del que va passar. Els ciutadans varen tornar a la ciutat immediatament passada la incursió, van reconstruir els edificis destruïts i van reprendre l'activitat comercial. Els objectes de valor i els lleugers s'havien salvat, però no els estris de la llar. Malgrat que el quadre que tenim de l'època és molt dispers, la vida a Manresa es va reprendre ràpidament. A més, els comtes hi varen ajudar amb importants dots de diners i cartes de repoblació als colons.

Tot i aquesta aparent terra de ningú situada en una frontera aparentment sota control cristià, a partir de principis de segle XI comença a circular la moneda d'or sarraïna. L'any 1002 tenim la primera cita, de mancusos (moneda cristiana, substituïda pel maravedí a finals del segle XI) d'or i quartz, seguint l'esment d'or, en onces o en pesas, o en auris molt sovintejats. En canvi no veiem cap cita dels mancusos que encunyaren durant el govern de Ramon Borrell, ja que no trobem els mancusos de Barcelona fins al 1049.

Bibliografia:

- BENET, Albert. Manresa medieval, dins Història del Bages I, Manresa, 1986

- BENET, Albert. Manresa. Dels orígens al segle XI, Manresa, 1985

- FITÉ, Jofré. Al-mansur i la destrucció de Manresa (999), El Pou de la Gallina, Manresa, 2012

- REDÓ, Salvador. La Seu curiosa. Del melic d'Adam als maçons, Revista Regió7, Manresa, 2011

Més informació:

- El Pou de la Gallina: Ciutat fortalesa (878), aquí

La gran expansió del segle XIII: noves muralles

La Manresa dels ravals: "Civitas non est clausa"
  

Les muralles de Manresa, amb les seves portes d'entrada. 

(Valdenebro, Raquel: "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles")

A finals del segle XIII la ciutat de Manresa havia quedat massa petita, ja no hi cabia ningú més dintre el perímetre emmurallat, i es comença a desbordar per tots els cantons en forma de ravals, barris i vilanoves. L'espai anava molt car, i els nouvinguts que venien a Manresa començaven a construir les seves cases fora de les muralles aprofitant l'orografia rocosa que oferia la ciutat: balmes, puigs, torrents, cingles i turons esdevenien els millors aliats per construir aquestes noves cases. A ponent de l’església de Sant Miquel, aprofitant una zona més plana, durant la primera meitat del segle XIII havia crescut un barri extramurs, que quedava organitzat entorn dels carrers de Vilanova, Arbonés, Santa Maria, el camí d’Urgell, el carrer Nou de Sant Miquel, Talamanca, etc. Les cases fora de les muralles es convertien en un mal de cap, allunyades del nucli i fora el tancament de les muralles estaven indefenses de tot atac i fins i tot podien ser víctimes dels lladres, mercenaris de batalla i grups d'estafadors organitzats que es dedicaven a saquejar les cases desprotegides de fora les muralles.

Un exemple d'aquestes construccions fora muralles, el trobem l’any 1271 en què es té notícia d’unes cases ubicades in vico de Vilanova, i el mateix any, Guillelma, esposa de Guillem de Sarvaria ven unes cases in vico Narbones, propietat de la senyoria de Santa Maria. A la tramuntana del Puig Mercadal també s’apuntaven alguns carrers fora muralles com era el de Francesc Socarrats –actual carrer Puigterrà o Llussà–. Un altre petit barri de cases havia crescut al voltant de l’hospital de Sant Andreu, sobre el cingle que seguia el camí de Vic que sortia del portal de Sobrerroca, del qual avui encara en podem veure un tros. També als voltants de l’hospital inferior, al carrer de Santa Llúcia, apareix un altre barri que s’estén en una prolongació pel camí que va cap a Viladordis. Un altre barri havia crescut seguint el camí ral de Barcelona, sobre la codina del puig de Sant Bartomeu, amb l’església com a nucli, i que es configurà al voltant del carrer de les Escodines. Fins i tot van aparèixer cases als peus del turó de Puigterrà. Manresa necessitava noves muralles, per protegir als seus habitants. Començava la darrera fase de construcció de les muralles medievals que havien de protegir l'urbs.

Aquesta trama urbana quedaria definitivament consolidada amb l’ampliació de les muralles decretada a partir del 1362 davant el temor d'un possible atac de les Companyies Blanques, grups auxiliars de mercenaris que acudien a participar en la Guerra de Castella. Des d’aquest moment i fins a pràcticament la segona meitat del segle XIX, en què un nou creixement demogràfic obligà a sobrepassar els límits de l’antiga ciutat medieval, la ciutat de Manresa quedaria emmurallada fins a l'any 1877, quan definitivament les muralles serien ensorrades per ordre de l'Ajuntament a causa de la seva ineficàcia com a construcció defensiva i pel mal estat que presentava en molts dels seus trams.

Bibliografia bàsica:

- Valdenebro, Raquel (2007): "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles" ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

- Alabern, Josep; Virós, Lluís (2002): "La Séquia de Manresa", Farell Editors, Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim (1924): "Història religiosa de Manresa. Iglesias i Convents". Monumenta Historica Civitatis Minorisae", pàg. 207

- Benet i Clarà, Albert (1985): "Història de Manresa. Dels orígens al segle XI". Manresa.

La plataforma d'afectats per les hipoteques i els pisos buits

La PAHC i les noves lluites populars

El diumenge dia 2 de desembre del 2012, a l'edifici de l'Ateneu Popular la Sèquia, es va celebrar la primera Assemblea de la PAHC Bages (Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme del Bages). La plataforma naixia per donar una resposta a la dramàtica situació de constants desnonaments que es produïen arreu de l'estat espanyol. Els objectius de la plataforma eren ben bàsics: aturar els processos de desnonaments de les persones afectades reclamant la dació o la condonació del deute, l'obtenció per part de l'entitat bancària d'un lloguer social de l'habitatge en qüestió i també augmentar la pressió i la denúncia pública de la problemàtica. La PAHC aviat es va posar les piles i va començar a treballar amb set casos.

Segons van expressar els membres de la PAHC del Bages, durant la primera sessió oberta del 2 de desembre: “Van sortir moltes idees i línies d'actuació”. La PAHC del Bages havia rebut l'assessorament d’altres Plataformes similars d'arreu del territori català, i iniciava un procés d’aprenentatge i creixement, amb les línies ben definides com el no-assistencialisme. La presentació la PAHC va coincidir també amb la inauguració del nou espai alliberat de l’Ateneu Popular la Sèquia on van convidar a la PAHC de Sabadell a fer la xerrada de presentació. Del 2009 fins a les acaballes del 2012, als Jutjats de Manresa s'havien decretat més de 1.800 execucions hipotecàries.

La PAHC no era una simple organització on les persones tan sols rebien un servei. Per aconseguir els objectius de la plataforma es necessitava una lluita i implicació activa, que havia de sorgir de totes les persones implicades que hi participaven. El missatge que es volia llançar anava dirigit a les persones que estiguessin en una situació de risc de desnonament, que no se sentissin soles ni culpables per la situació que vivien, i que si estaven disposades a lluitar es posessin en contacte amb els membres de l'Assemblea de la PAHC. Així mateix es convidava a la resta de la ciutadania a participar en les futures reunions, actes i assembles. Els casos més dramàtics eren les peticions de desnonaments sol·licitades per bancs i caixes contra persones o families senceres que no poden pagar la hipoteca, i es veien abocades al carrer. Els membres de la PAHC del Bages, van començar a reunir-se cada diumenge a les set de la tarda al nou Ateneu La Sèquia, situat al carrer Amigant.

La plataforma aconsellava als afectats adreçar-se als serveis socials de l'Ajuntament de Manresa i a l'empresa municipal d'habitatge Fòrum per deixar constància de la seva situació. Als afectats se'ls facilitava impresos timbrats perquè sol·licitessin a l'entitat financera que els va concedir la hipoteca la dació en pagament i una proposta d'acord de lloguer social. La plataforma considerava que d'aquesta forma hi guanyaven ambdues parts, perquè la família tenia un sostre, pagant una quantitat que no superés el 30% dels ingressos del nucli familiar, i el banc o caixa conservava la propietat del pis i no el tenia buit. Si l'entitat financera no posava el segell a mesura que havia rebut la petició o feia llargues, el pas següent seria acompanyar a la família per part dels membres de la plataforma disponibles a l'entitat bancària en qüestió i exigir una resposta, si es negaven de nou, s'ocuparia l'entitat de forma pacífica i sense violència fins a arribar a una solució amb la part interessada.

Els pisos buits: la ciutat fantasma

Segons les dades que sortien al cens fiscal de l’Ajuntament a finals de l'any 2012, el total d'habitatges de Manresa era de 38.307. D'aquests habitatges, 9.434 eren pisos buits, en una ciutat de poc més 75.000 habitants, convertint la capital del Bages en la que registrava l'ominós record de la vil·la amb més habitatges buits de Catalunya. Gairebé el 24% del parc d'habitatges de Manresa estava en desús i en procés de degradació. No només això, sinó que la ciutadania cada dia era més pobre i necessitava una assistència bàsica per tirar endavant. La Creu Roja de Manresa informava que des del 2008 al 2012 s'havia incrementat en un 700% la xifra de persones sense sostre a Manresa.

Què en fem, dels pisos buits? (Televisió de Catalunya, programa Valor Afegit)

Els 9434 pisos buits de Manresa, en groc la superfície que ocuparien sobre el plànol de la ciutat en metres quadrats. (Il·lustració realitzada pel col·lectiu "Omplim Els Buits") 

La punxada del boom immobiliari havia deixat un autèntic estol de pisos buits al conjunt de la ciutat molt preocupant. La consegüent crisi econòmica que se'n va derivar va fer que molts negocis especialitzats i dedicats a la construcció tanquessin portes de forma ràpida i com una cadena de fitxes del dominó, anessin abaixant la persiana un darrere l'altre. La Manresa de la Pirelli, la Lemmerz i altres grans multinacionals havia mort definitivament al pas que l'atur registrava cada cop un índex més gran de persones que s'havien quedat sense feina o cobraven la prestació per desocupació. La manca de renovació d’infraestructures com la xarxa viària cap a Barcelona i la ferroviària tampoc van ajudar a rellançar els agents econòmics de la ciutat i la comarca. Els pisos que restaven per vendre van perdre valor en un mercat a la baixa, i els promotors dels nous habitatges optaven per tocar el dos i deixar-los buits.

Habitatges buits de nova planta - Manresa (Font: IDESCAT)

El carrer Escodines despoblat, abandonat i tapiat

L'edifici ubicat al número 24 del carrer Escodines de Manresa ha estat desallotjat per insalubre i insegur, l'immoble forma part d'una llarga llista que s'afegeix a la tònica general d'un carrer que és l'exemple de la degradació i abandonament d'habitatges. La finca és un problema a resoldre flanquejat a banda i banda per dos edificis tapiats que formen part d'una illa de cases formada per 11 pisos ocupats i 38 de buits dintre del barri de les Escodines on la degradació guanya terreny malgrat l'aposta milionària de l'Ajuntament de Manresa per a la regeneració urbanística de la zona.

Si es puja pel carrer Escodines, a la dreta hi ha el número 16, finca que es va mig esfondrar el 2006, propietat de l'empresa municipal Fòrum, amb els baixos tapiats. El número 22 és un edifici tapiat també. Va ser apuntalat però algú se'n va endur els puntals i fins i tot en van marxar els okupes, de tan insegur que era van optar per tocar el dos. Tot seguit hi ha el número 24, l'edifici esmentat abans i desallotjat dilluns 4 de novembre del 2013 per problemes de salubritat i seguretat. A l'altre costat hi ha el número 26, que és un edifici buit i tapiat fins dalt de tot. Una mica més amunt hi ha el número 40, que és un exemple d'edifici rehabilitat però que el seu aspecte indica clarament que l'operació no ha estat reeixida i no hi ha rastre de vida humana a l'interior. Al pis de dalt es va declarar un incendi l'estiu del 2013. A l'altra banda del carrer la situació és millor però els cartells de pisos buits en venda, baixos que no troben comprador ni llogater i edificis sencers buits, ocupats o en mans d'entitats financeres segueixen en l'expositor i el catàleg de pisos buits de la ciutat. Si s'amplia una mica més el radi, als carrers Sant Bartomeu, Aiguader i entorn hi ha una dotzena de cases abandonades.

L'any 2005, l'Associació de Veïns de les Escodines va fer un informe que recollia l'estat deplorable de deu cases abandonades del barri, informe que es va enviar a l'Ajuntament per denunciar la situació. L'any següent, el llavors president veïnal, Josep Lluís Martínez, demanava a l'Ajuntament que es fessin inspeccions on els esfondraments ja havien demostrat que era problemàtic. El 2007, l'expresident de l'associació de veïns de les Escodines i regidor de cultura Agustí Perramon denunciava que des de la plaça de Sant Ignasi fins a Santa Clara hi havia setze immobiliàries que havien fet adquisicions: "Poden fer una bona feina i negoci, o només negoci. Hi ha immobiliàries que compren i deixen ensorrar la propietat. S'ha de mirar molt bé com es creix. No només amb els números a la mà, sinó socialment", assegurava.

L'activitat de l'entitat veïnal feia pública el 2008 la seva valoració del Pla Integral de Rehabilitació del Nucli Antic i alertava que hi havia indicadors clars que la direcció que prenia no era l'adequada. Denunciava que l'impacte del pla sobre el sector vell de les Escodines era insuficient i lent, "provoca inversió especulativa, minsa rehabilitació d'habitatges, concentració de persones immigrants, expulsió de residents i nul·la activitat econòmica". Prenent com a referència 120 edificacions afirmaven que en el 54% dels casos no hi havia hagut actuació observable, el 22% eren solars o edificis buits i, únicament, s'havia actuat en el 7,5%.

Uns 20 baixos eren pàrquings i uns 84 restaven buits. Pel que feia a la població del sector vell de les Escodines hi vivien 600 persones, el 42% autòctones. S'advertia que en el cas que no s'adoptessin mesures correctores hi podia haver una situació de pèrdua de símbols identitaris escodinaires, fractura amb la història del barri, falta de cohesió social, menys activitat econòmica, més edificació d'habitatge públic però menys rehabilitació dels edificis ja existents, més conflictivitat per la complexitat i dificultat de gestió, i també més estigmatització i guetització.

Dos anys de feina de la PAHC Bages (2012-2014)

En els seus dos anys de vida la PAHC Bages ha evitat que 1.124 persones hagin quedat al carrer. Ha aconseguit 60 dacions en pagament de la hipoteca, 20 condonacions del deute i 36 reestructuracions hipotecàries. I la feina continua i no és només per la trentena de casos que tenen encallats, sinó també per les 12 famílies que cada diumenge s'afegeixen a les assemblees perquè estan a punt de ser desnonades. Gràcies a ells també hi ha 82 persones que tenen un indret on viure en un bloc ocupat dels dos que actualment tenen a Manresa, propietat de l'anomenat banc dolent, la Sareb.

En el seu segon aniversari, la plataforma denunciava en una roda de premsa el 14 de desembre del 2014 que el govern de Manresa no havia executat els "compromisos adquirits en el ple de l'Ajuntament" respecte a habitatge i sancions als bancs amb pisos buits. Els membres de la PAHC Manresa consideraven que l'Ajuntament no havia acomplert les mocions que va presentar a ple i es van aprovar per majoria absoluta el gener de 2013 i el gener de 2014, les quals sancionarien les entitats bancàries que posseeixin pisos buits a la ciutat i al mateix temps es declarava Manresa com a ciutat lliure de desnonaments.

(Entrada actualitzada el 15/12/14)

Bibliografia:

- El Pou de la Gallina: "Els desnonaments són lamentables, però cada cop som més gent que obrim els ulls" (11/12/2012)

- Diari Regió7: "La plataforma d'afectats per la hipoteca comença a treballar ajudant 7 famílies" (11/12/2012)

- Diari Regió7: "Neix a Manresa la plataforma d'afectats per les hipoteques" (07/12/2012)

- Diari Regió7: "En tota l'illa del bloc insegur de les Escodines només hi ha 11 pisos ocupats de cinquanta" (06/11/2013)

- Diari Regió7: "Les Escodines reclama inspeccions des de fa anys" (14/11/2013)

- Diari Regió7: "La PAHC exigeix a l'Ajuntament de Manresa que posi fre als pisos buits" (15/12/2014)

- Manresainfo.cat: "Neix la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca del Bages" (03/12/2012)

- Manresainfo.cat: "La PAHC diu que després de blocs i bancs, no descarta ocupar ajuntaments" (14/12/2014)

- Anàlisi de la realitat de l'exclusió social a Manresa (Càritas Arxiprestal Manresa. Informe Juny 2013)

- Televisió de Catalunya: Valor Afegit (12/06/2013)

- Bloc: "Omplim Els Buits" (2014)

Tornar a començar

La ciutat després del foc. Tricentenari del gran incendi de Manresa (1713-2013)

El 13 d'agost de 1713 l'exèrcit borbònic comandat pel general José de Armendáriz i pel Conde de Montemar, amb ordres expresses del general borbònic Duque de Pópuli, va incendiar la ciutat de Manresa. En total es van cremar 522 cases, la meitat de la ciutat d'aquell temps. Les flames van prendre tanta força i violència que el cos de tropes que es trobava format a la plaça es va veure obligat a sortir de la ciutat. El foc va acabar amb la plaça Major, el carrer de Sant Miquel, el carrer de Sobrerroca, el raval de Sant Andreu, el carrer de Santa Llúcia i l'església del Carme. Es van fortificar els convents del Carme, Sant Domènec i l'església parroquial i es va deixar una guarnició per evitar possibles atacs.

La Gaceta de Barcelona, diari austriacista imprès a Barcelona durant la Guerra de Successió, en la seva edició del dia 25 d’agost de 1713, ens anunciava que: "el Enemigo antes de abandonar la Ciudad de Manresa el dia 13 explicó su furioso encono, quemando la mayor parte de las casas, es a saber las de la Plaça Mayor, calles de San Miguel, de Sobrerroca, el Arrabal de San Andrès, y la caller de Santa Lucia; y estando ardiendo las casas executaron los Enemigos las mas atroces barbaridades, hasta degollar niños inocentes, con tan atroz estrago, que deve servir de cabal desengaño, a los que simuladamente han predicado su enganyosa piedad; quemaron tambien al passar el Lugar de Salellas."

La majoria dels afectats que van perdre la seva casa en aquest incendi eren gent de les classes populars i poc compromesos en la vida política i social de Manresa. Hi trobem molts pagesos, traginers, blanquers, velers, paraires, espardenyers, mestres de cases, fusters, passamaners, perxers, assaonadors, ferrers, pedrenyalers, encepadors, teixidors de lli, adroguers, argenters i algun notari. La seva vinculació en el conflicte era de caràcter secundari, és a dir, alguns podrien haver estat favorables al rei Carles d'Àustria i haver servit als seus sometents, però sense una posició rellevant. Durant la Guerra de Successió van ser sobretot els notaris de la ciutat, que sovint ocupaven també els càrrecs municipals, els que van liderar les companyies del sometent de Manresa en les diferents accions bèl·liques en què va participar.

La reconstrucció de la ciutat

A principis del segle XVIII Manresa era una ciutat amb uns 5.500 habitants que vivien en 1.160 cases. Fora del perímetre de la muralla hi havia el raval de Valldaura, al llarg del carrer del Cós actual que era el camí d’anar a Cervera; el raval de Sant Andreu, situat al llarg del camí per anar a Berga; i el raval de les Escodines, que seguia el camí d’anar a Barcelona.

Després de l’incendi de la ciutat i amb la meitat de les cases cremades, els manresans van haver de compartir habitatge. Moltes de les cases que es van deslliurar de l’incendi van haver d’acollir dues i tres famílies en un mateix habitatge. Una carta dels consellers de la ciutat de Manresa adreçada al capità general de Catalunya, Marqués de Castel-Rodrigo, el 2 de setembre de 1715, un any després d’acabar-se la guerra, ens permet conèixer les dificultats dels habitants de la ciutat.

La carta diu: "no es para explicarla la penosa incomodidad con que viven dos años ha nuestros vezinos; porque haviendose reduzido a muy corto el numero de las casas desta Ciudad despues de una ruina la mas lamentable, fue preciso que en muchas de las que se mantuvieron en pie se complicaran dos y tres familias llevando a mas desto la continua sobrecarga del alojamiento en cuya complicacion sin duda tomó pie una maligna constelacion de enfermedades que padecemos."

Amb el temps la qualitat de vida dels manresans d’aleshores aniria millorant lentament, a causa de la fortificació del convent del Carme. La guarnició borbònica va establir-hi la seva caserna, cosa que va permetre a les famílies manresanes deslliurar-se del sosteniment de la tropa a les mateixes llars, un gran pas per evitar els molts conflictes que la tropa ocasionava a les famílies que els allotjaven.

Bibliografia i recerca: 

- Revista Dovella, Any: 2011 Núm.: 107, Dossier: La Guerra de Successió a Manresa i el Bages

Més informació:

- Terra Cremada. Devastació i foc a Manresa: aquí
- La Guerra de Successió, ultims dies: aquí
- José de Armendáriz i l'incendi de Manresa: aquí

Okupació i resistència (2002-2015)

L'onada okupa manresana: una cronologia d'espais alliberats

El dissabte 18 de maig del 2002, una cercavila amb més de 40 assistents sortí de la Plaça Gispert fins al carrer de Na Bastardas amb l'objectiu de convertir un immoble abandonat en el primer centre social okupat de la ciutat de Manresa, d'aquesta iniciativa de caràcter festiu, peró alhora reivindicatiu, naixia el Centre Social Okupat Na-Bastardes. Malgrat la rapidesa de l'acció, es van necessitar dos mesos per preparar-ho. Els participants formaven part de diferents associacions i col·lectius que promovien les experiències organitzatives i autogestionàries, com el Txani-Assemblea Llibertària, el Casal Independentista de la Fona, l'Ateneu Popular la Seca o la Coordinadora d'Estudiants del Bages. D'altres participants de l'acció mai havien format part de cap col·lectiu. 

Un any més tard, el 2003, un grup de dones de la comarca del Bages, van començar a trobar-se per compartir la necessitat de parlar, experimentar i debatre sobre com afectava les dones el fet de viure sota les regles d’una societat patriarcal, eren la "columna clitoriana". El seu local o punt de trobada era La Tremenda, situat al carrer Sant Salvador, xamfrà amb el carrer de l'Hospital, un edifici abandonat propietat de l'empresa Fecsa-Endesa

El desembre del 2004 s'ocupa un nou immoble que restava abandonat i que era propietat dels Ferrocarrils Catalans de la Generalitat, ubicat a la Carretera de Santpedor. El nou espai alliberat passa a denominar-se Can Kristu. L'octubre del 2005 la secció sindical de la Confederació Nacional del Treball de Manresa (CNT-Manresa) allibera una vella fàbrica en desús al carrer Jorbetes, situada al barri de Valldaura, i crea el Centre Social Okupat Valldaura. L'espai alliberat era el punt de treball dels membres de la CNT, entre les seves funcions de difusió i propaganda també hi havia advocats que assessoraven treballadors sobre legislació laboral.

El setembre del 2009 el diari Regió7 feia balanç del moviment okupa a la ciutat i elevava el nombre de cases ocupades a Manresa fins a 12. La regidora d'Habitatge de l'ajuntament, Aida Guillaumet, deia al diari, "hi ha més pisos que estan ocupats que fa un o dos anys"; i atribuïa aquest fet a la situació econòmica. La pròpia regidora assegurava que entre els okupes i la resta dels veïns no s'havien registrat disturbis greus ni problemes de convivència. En total s'havien identificat sis edificis que servien d'habitatge als okupes: una casa al carrer de l'Era del Firmat, 31; una casa just també en aquest carrer, al número 20, anomenada Kan Soroll; una casa, batejada amb el nom de Kan Pixa, al carrer del Remei de Dalt; Kan Xinès, al carrer del Camp d'Urgell; La Distri, una casa al carrer de Puigterrà de Dalt cruïlla amb el carrer de Llussà; i una casa amb jardí al passatge de la Trieta.

Tot i que algunes cases okupades no eren més que immobles ocupats per individus que decidien residir-hi de forma temporal o fixa fins que l'ordre judicial els expulsés, en algunes d'aquestes si es tenia constància de que es fessin trobades i reunions de caràcter polític i sobretot cultural, com per exemple tallers artístics o sessions d'audiovisuals.

L'Ateneu la Sèquia: de la Casa Llisach al Carrer Amigant

El 3 de setembre del 2009 una vintena de joves de l'esquerra independentista (Assemblea de Joves de Manresa, Maulets i l’Esquerra Independentista) de Manresa van ocupar la Casa Llissach, ubicada al xamfrà entre Alfons XII i Plaça Llisach. L'espai comprenia l'antiga fusteria Pich i la totalitat dels pisos de l'immoble. Cinc setmanes més tard es va celebrar una jornada de portes obertes al nou espai alliberat, anomenat Ateneu Popular la Sèquia.

La intenció dels joves era alliberar l’espai i obrir un ateneu popular proper a tot el jovent manresà, amb la voluntat d’esdevenir un punt de trobada jove, on es realitzessin jornades i activitats, tant lúdiques com culturals. Els joves denunciaven amb la campanya "l’oci no és negoci, construïm alternatives!", que les ofertes d’oci privades a Manresa, eren abusives econòmicament i criticaven la deriva consumista del món de l'oci i de la cultura.

L’any 2011 se celebrà el procés judicial que va emetre una sentència de desallotjament. Els col·lectius que usaven l'ateneu, veient una possible intervenció policial van decidir okupar un nou espai situat entre els carrers Sant Miquel, Na Bastardes, Amigant i la Baixada dels Jueus. Aquest espai era una antiga residència de les Monges Carmelites. El dia 1 de desembre del 2012 es va realitzar l’obertura al públic, i l'endemà es va celebrar la primera reunió de la PAHC del Bages.

Sentència de desallotjament de l'Ateneu Popular la Sèquia

El 22 de novembre del 2013 es va celebrar un nou judici, després que el primer judici del maig del 2013 s'ajornés per "motius tècnics". Segons havia informat Ràdio Manresa, una de les encausades no disposava d'advocat i no s'havia pogut celebrar la vista. En el judici del dia 22 l'Ateneu va intentar demostrar que la possessió de l'edifici on s'allotjava "no era efectiva ni continuada" en el moment de l'ocupació. L'advocat dels demandats, David Casellas, va proposar una solució acordada, però la congregació religiosa propietària de l'immoble la va rebutjar taxativament.

L'immoble ocupat del barri antic -la casa Amigant- feia vuit anys que estava abandonat quan integrants de l'Ateneu Popular La Sèquia hi van entrar el gener del 2012. Durant aquest temps s'hi han instal·lat vuit col·lectius de la ciutat com ara la PAHC Bages, la cooperativa de consum responsable La Guixa, l'ecoxarxa del Bages de moneda social o el col·lectiu feminista Acció Lila.

Finalment, el 28 de novembre es va emetre la sentència del Jutjat de Primera Instància número 2 de Manresa que ordenava el desallotjament immediat de l'Ateneu Popular la Sèquia en l'acceptar íntegrament la demanda de les Religiosas Hijas de San José. El jutge advertia que en cas que els col·lectius no abandonin l'edifici del carrer Amigant voluntàriament ordenaria el desallotjament forçós de l'immoble. El mateix jutge considerava que per entrar a la casa Amigant (seu de l'antiga residència) els col·lectius van haver d'utilitzar la força, ja que l'habitatge estava tancat, i que les Josefines estaven en un procés de venda de l'immoble i hi tenien una persona delegada responsable del seu manteniment, de manera que no es pot considerar que estigués abandonada. L'Ateneu Popular La Sèquia amb la resolució final del jutge va anunciar, mitjançant un comunitat al seu bloc el divendres dia 29, que desobeiria la sentència que els obligava abandonar l'edifici. Els col·lectius de l'Ateneu havien avançat que interposarien un recurs i que la "sentència injusta" i "la negació de diàleg per part de la propietat" els portaria a "la desobediència per continuar construint el projecte".

La setmana prèvia al judici del dia 22 de novembre, els col·lectius i individus que utilitzaven l'Ateneu van efectuar una setmana de lluita, amb mobilitzacions pacífiques com l'acampada amb tendes a la plaça Major, sessions i xerrades sobre temes de propietat i okupació i finalment una manifestació pels carrers de la ciutat, on van participar-hi mig miler de persones. Des del diumenge 17 fins al divendres 22 de novembre, l'Ateneu Popular de la Sèquia pretenia agafar forces, pressionar les institucions i fer palesa la seva tasca dinamitzadora al Barri Antic de Manresa.

L'enderroc de la Tremenda

La Tremenda acollia des de feia nou anys diferents moviments que simpatitzaven amb el moviment anarquista autogestionari i també amb el moviment feminista contra el patriarcat, que ocupava un immoble sense pisos al carrer Sant Salvador 24-26, xamfrà amb el carrer Hospital. Aquest edifici, i altres del voltant són propietat de Fecsa-Endesa i el 3 de març del 2014 van entrar operaris de l'empresa per retirar els objectes de l'interior de l'edifici per procedir al seu enderroc. L'enderroc que s'havia de portar a terme es va aturar gràcies a la quarantena de persones concentrades a la Tremenda que van recollir les seves pertinences de dins del local. Els okupes havien fet córrer la seva veu per les xarxes socials i s'hi havien presentat una vintena de persones, que s'havien anat incrementant al llarg del matí. La tarda del mateix dia 3 de març es va convocar una manifestació pels carrers de Manresa on es van concentrar uns dos centenars de persones en suport a la Tremenda.

Malgrat l'ocupació del col·lectiu feminista "columna clitoriana", l'Ajuntament de Manresa va atorgar una llicència municipal d'enderroc a Endesa. Els veïns de la zona es van mostrar sorpresos ja que, segons havien afirmat, mai no havien tingut problemes amb les persones que utilitzaven l'espai social ocupat. L'empresa Endesa assegurava que tenia la llicència per l'enderroc i que no tenia constància que hi hagués ningú. L'11 de març, una setmana després els operaris de Fecsa-Endesa van tornar a l'edifici de la Tremenda i van començar les obres d'enderroc. Aquesta vegada els okupes no van poder evitar les obres per tirar a terra l'edifici del carrer Sant Salvador.

L'Ateneu la Sèquia a mans del ajuntament

El 8 de maig del 2014 el diari Regió7 informava que la Casa Amigant de Manresa, on actualment hi ha l'ateneu popular La Sèquia, passava a ser propietat municipal en una operació que pujava a 685.000 euros. L'Ajuntament de Manresa havia arribat a un acord amb la propietat de l'immoble, l'Instituto de las Religiosas Hijas de San José, per fer una permuta de l'edifici per un solar al polígon industrial Els Comtals que era municipal, i compensar la diferència de valor entre els dos béns, que era de 128.703 euros. D'aquesta forma es desactivava el desallotjament dels col·lectius que hi havia a l'immoble que havia decretat un jutjat de Manresa el 28 de novembre del 2013.

La permuta es basava en una valoració de la casa Amigant per 685.886,25 euros, mentre que el solar tindria un preu de 557.183 euros. La diferència entre els dos imports, els esmentats 128.703 euros, es pagaria en dos terminis: una meitat el 2015 i l'altra el següent any.

El nou ateneu anarquista "La Ruda" i l'okupació de la Sala Ciutat

Un nou ateneu anarquista, "La Ruda", va obrir les portes el dissabte 17 d'abril del 2015. L'edifici on s'havia instal·lat el nou ateneu era un bloc d'habitatges de nova construcció totalment buit i en desús des del 2007, situat al carrer Verge d'Alba de Manresa davant l'edifici Cots. L'edifici en qüestió fou ocupat el 22 de setembre del 2014, per diferents individus i usuàries de l'antic espai de "La Tremenda" que havien estat desallotjats per operaris de Fecsa-Endesa per enderrocar-lo. Mesos abans de la seva inauguració els col·lectius i individus que havien ocupat l'immoble (víctima del saqueig, vandalisme de tot tipus i robatori de tot el coure de la instal·lació elèctrica) l'havien rehabilitat i netejat a fons.

D'altra banda el 24 de gener del 2015, l'antic teatre municipal de la Sala Ciutat, clausurat des del 2007, fou ocupada per un grup de persones constituït sota el nom "Recuperem la Sala Ciutat". Un grup d’unes 40 persones havien fet públic l'okupació de la Sala Ciutat, situada a la Plaça de Sant Ignasi del barri de les Escodines. Les persones, agrupades davant l’antic teatre que havia de ser enderrocat pròximament per ampliar el Museu Comarcal de Manresa, van llegir un manifest abans de fer l’entrada. En un primer moment l'Ajuntament de Manresa va ordenar el desallotjament immediat de les persones que havien ocupat l'espai, al·legant que l'edifici estava en mal estat, i fins i tot la Policia Local va precintar els accessos exteriors al recinte i l'alcalde de Manresa va publicar un ban municipal informant de l'estat pèssim que presentava l'edifici. Poques setmanes després de l'okupació, el consistori i l'assemblea de Recuperem la Sala Ciutat van engegar un procés de mediació per intentar arribar algun acord sobre l'ús de l'equipament. A principis del mes d'abril del 2015, el procés de mediació es va trencar, sense arribar a cap tipus d'acord.

(Entrada actualitzada el 21/04/2015)

Bibliografia:

- Apunt.info: "Inauguració a Manresa de l'Ateneu Anarquista La Ruda" (20/04/2015)

- Apunt.info: "Okupen la Sala Ciutat de Manresa" (24/01/2015)

- Diari Regió7: "El símbol que avisa" (19/09/09)

- Diari Regió7: "Ajornat el judici contra l'Ateneu la Sèquia" (08/05/13)

- Diari Regió7: "L'Ateneu popular La Sèquia desobeirà la sentència que l'obliga a abandonar l'edifici" (30/11/13)

- Diari Regió7: "Els ocupes de la tremenda eviten l'enderroc" (03/03/2014)

- Diari Regió7: "Endesa reprèn l'enderroca de La Tremenda" (12/03/2014)

- Diari Regió7: "L'Ajuntament compra la casa Amigant en una operació per valor de 685.000 euros" (08/05/2014)

- Diari Regió7: "Els ocupants de la Sala Ciutat tallen en sec el diàleg amb l'Ajuntament de Manresa" (09/04/2015)

- Manresainfo.cat: "El jutge dóna l'esquena a l'Ateneu la Sèquia i n'ordena el desallotjament" (28/11/13)

- Manresainfo.cat: "El judici contra l'alliberament de l'Ateneu la Sèquia, vist per sentència" (22/11/13)

- Manresainfo.cat: "Endesa entra a enderrocar sense previ avís el local social La Tremenda" (03/03/2014)

- El Pou de la Gallina: "L'Ateneu Popular La Sèquia ultima els preparatius per inaugurar el nou local" (24/11/12)

- El Pou de la Gallina: "Tendes i actes a la plaça Major per lluitar a favor de l'Ateneu Popular La Sèquia" (18/11/13)

- Setmanari La Directa: "L’Ateneu Popular La Sèquia inaugura nou espai en el tercer aniversari" (03/12/12)

- Revista El Pèsol Negre: "Deu anys d'okupació a Manresa" (juny 2012)

Els gitanos manresans

Les grans famílies de 1987

L’any 1987 a Manresa hi vivien més de 250 gitanos, unes 40 famílies aproximadament. La comunitat gitana de la ciutat la constituïen dos blocs ben diferenciats: els catalanoparlants (uns 50) i els castellanoparlants (uns 200). Gitanos "catalans" i "castellans" tal com s’anomenaven entre ells, d'acord amb la llengua que parlaven i no pel seu origen o lloc de naixement.

L’habitatge era un dels maldecaps de la comunitat gitana de parla castellana (que feia pocs anys que s'havia instal·lat a la ciutat), perquè no trobaven qui els llogués pisos i la majoria malvivien al barri vell, les Escodines i cal Ninus, a la zona del Congost (alguns havien viscut anys enrere sota la balma del passeig del Riu). Els prejudicis eterns dels gitanos feien impossible que ningú goses llogar un habitatge o pis, i la majoria optaven per l'autosuficiència i viure en espais que ells mateixos havien construït o ocupat.

A cal Ninus hi vivia la família Ortiz, un clan format per vuit famílies, repartides en sis pisos, sense cap dutxa i amb condicions d'higiene pèssimes, en un estat de precarietat considerable. D’altres, com els Gorreta Amaya vivien en barraques al sector del damunt del convent de Santa Clara i feia poc que havien perdut un dels fills, amb 17 anys. Els seus ingressos provenien de la venda ambulant als populars mercats setmanals de la Font dels Capellans i a la Muralla. L’escolarització era un altre dels temes conflictius de l'ètnia gitana. L’àrea d'Ensenyament de l’Ajuntament havia iniciat el curs anterior un pla per dur a escola 68 nens gitanos, amb material escolar gratuït i beques de menjador, però l’absentisme era elevat i molts nens i nenes gitanos seguien sense assistir a classe.

Tal com recull un informe titulat La Marginació social a Manresa elaborat per l'equip de Serveis Socials de l'Ajuntament de Manresa el mateix any 1987, el consistori manresà intentava aturar la marginació social que patien els gitanos mitjançant els menors de la comunitat:

"El principal problema són els infants, que viuen en unes condicions de vida que podem considerar marginatories: la forma de vida lliure i sense un control familiar determinat. L'elevat absentisme escolar i la poca conscienciació dels pares respecte a la necessitat d'alfabetització, la concepció del treball i la supervivència diferent de la nostra, uns valors i habitats també diferents quant a neteja, l'alimentació, etc. Tot plegat ens porta a adonar-nos que l'automarginació i la marginació imposada formen en el gitano un tot indestriable i inseparable".

Els "gitanos catalans", coneguts com els de Sant Marc (a causa del bloc de pisos que hi havia al carrer de Sant Marc, entrant per la Via de Sant Ignasi) eren tots del mateix clan: els del cal Tit. El patriarca de la família havia estat Jesús Cortès, conegut com el Tit, que va ser considerat l’alcalde dels gitanos de la ciutat de Manresa i va morir l’any 1953. Estaven molt integrats i a part de mantenir les tradicions, com ara el ritual dels casaments, posteriorment la majoria de la comunitat van esdevenir membres de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, que celebrava el culte al carrer de Santa Llúcia.

Els gitanos catalans, molt més arrelats a la ciutat, havien assolit una posició social còmoda i vivien en pisos entre normals i luxosos, considerant el barem de l'època. La comunitat castellanoparlant, per la seva contra, s’havia instal·lat a la ciutat des de feia pocs anys i patien una situació molt més marginal i racista, tot i que Càritas només atenia una família gitana i manifestava que no havia trobat la manera adequada de tractar la seva problemàtica.

Més informació:

- SOLERNOU, Alex: Dos estudis documenten la presència dels gitanos a Manresa fa tres segles. Diari Regió 7 (13/12/2016)

- Entrevista: "Els nostres avantpassats eren i se sentien gitanos catalans"

Bibliografia:

- PUIG, Jaume (1987). Els gitanos manresans. Pou de la Gallina, núm. 1

- Ajuntament de Manresa (1987): La Marginació social a Manresa. Departament de Serveis Socials.

Manresans contra francesos

Herois manresans, herois espanyols? 

A l'estat espanyol una de les primeres manifestacions bèl·liques de repulsa a les tropes franceses va ser l'emboscada del Bruc en els primers dies de juny de 1808. Una fita important per la història contemporània de la península Ibèrica, però sobretot per la nostra ciutat, per primera vegada els espanyols van conèixer l'existència de la ciutat de Manresa, i la seva valentia enfront l'enemic francès. Abans d'esdevenir una important ciutat-fàbrica, en l'imaginari del nacionalisme espanyol del segle XIX, Manresa fou una de les ciutats "numantines" que van resistir als francesos pagant un preu elevadíssim en vides humanes.

Un d'aquells homes que es van enfrontar a les millors tropes del seu temps va ser Maurici Carrió Coll, manresà i pagès. No obstant això, el seu fill -Maurici Carrió Serracanta- segons va manifestar anys més tard també va participar en aquells esdeveniments. La llegenda, el mite i la tradició es barregen en la història, és fa difícil dir en rotunditat si el bo d'en Maurici va ser present al Bruc, en tot cas forma part dels annals de la història de Manresa i llur versió es va creure. L'any 1859 el mateix Maurici Carrió i Serracanta va escriure Relación sobre la Batalla del Bruc, on posava de manifest la seva participació en les famoses batalles.

Els moviments espanyols de contestació a la revolució liberal van germinar en la invasió napoleònica de 1808, molts d'aquells combatents van estar també presents en les posteriors conteses d'aquest mateix caràcter, en Maurici Carrió Serracanta n'és un bon exemple, va lluitar en la Guerra Gran, la Guerra del Francès, la Guerra Realista i la Primera Guerra Carlista.

Pare i fill, la confusió dels Carrió

En el fragment del llibre Tipos manresanos (II), de l'anarquista Pedro Flores, fa referència a la participació destacada del barri d'extra-murs de les Escodines, en la Guerra Gran contra la França revolucionària (1793-1795) i apareix el nom d'en Maurici Carrió Coll:

"A raíz de ser guillotinado el rey Capeto en Francia [Lluís XVI], nuestras eminencias declararon la guerra a la herética y revolucionaria vecina, contribuyendo nuestra católica ciudad con muchos hombres -casi todos payeses- al mando de Maurici Carrió Coll... El 17 de mayo de 1794, en la batalla que tuvo lugar entre Pandis y Castelljou, muere Maurici Bernada, de profesión campesino, que vivía en las Escondinas [sic]. Del mismo barrio y profesión eran los también caídos en aquella jornada: Joan Argemí y Joan Vila. También Josef Verger, Tomás Planes, Antón Planes, del arrabal de San Andrés; y Manuel Puig y Josef Badies, de San Ignacio..."

Maurici Carrió i Serracanta s’aprofità del nom del seu pare que es deia Maurici Carrió i Coll per apropiar-se de les seves gestes en la Guerra Gran i en les mítiques batalles del Bruc. La confusió sobre ambdós personatges continua ben viva a Manresa on la majoria de textos confonen encara el pare amb el fill.

La biografia de Joaquim Sarret i Arbós

"Paz y Tregua. Boletín oficial del cuerpo de somatenes armados de Cataluña".

Biografia de Maurici Carrió i Coll, publicada per Joaquim Sarret i Arbós, en el periòdic manresà "El Pla de Bages".

Bibliografia:

- Tipos de Manresanos (II) de Pedro Flores
- Hispania Nova: Revista de Historia Contemporánea, num.9 - Any 2009
- Arxiu Nacional de Catalunya (documentació)

El túnel del temps de la Carretera de Vic

La fàbrica Perramon i Badia

A la carretera de Vic de Manresa hi ha un petit món subterrani, un túnel que comunica dues dependències industrials d'una mateixa empresa, un espai invisible que molts de nosaltres hem obviat durant pràcticament quatre dècades. És el que conformen les instal·lacions de l'empresa dedicada a la fabricació de cintes i etiquetes teixides Perramón i Badia, fundada el 1926 i que aviat tancarà per culpa de la crisi econòmica.

Durant 40 anys, els treballadors de l'empresa Perramon i Badia han utilitzat un túnel sota terra d'uns dos metres d'alçada, dos d'amplada i vint de llargada (tanta com la calçada i les dues voreres). D'ençà que es va construir aquest peculiar passadís soterrani (el permís municipal data de l'any 1964), mentre milions de vehicles i vianants han circulat per la calçada de la carretera de Vic, centenars de milers de carretons de l'empresa ho han fet sota seu, a uns cinc metres de fondària. El túnel evita sortir a la superfície i agilitzar el moviment intern de mercaderies i productes de l'empresa.

El túnel de l'empresa Perramón i Badia fou construït a principis dels anys 70. Durant la primavera del 1969 l'Ajuntament de Manresa, amb l'aleshores alcalde Ramon Soldevila, va iniciar l'obra de pavimentació de les principals vies de la ciutat, entre les quals la carretera de Vic (i també la de Cardona i el tram de la Muralla de Sant Domènec fins a la plaça dels Infants). En aquells dies el senyor Perramon era un prohom de la ciutat, una figura clau de la burgesia de la capital manresana. Propietari i fundador de l'empresa, havia estat president de l'entitat financera Caixa Manresa, i demanar el permís municipal per habilitar el túnel no fou cap problema.

Barrets i cintes, la història del naixement de la Perramon i Badia

Cartell publicitari de l'empresa

Francisco Badia Serra, fill d'una família de comerciants de moda i barreters de Barcelona, i l'industrial Maurici Perramon Casasayas, fill d'una família de pagesos del barri de les Escodines, van ser els pares de l'empresa més fructífera del sector de les cintes que ha tingut Manresa i una de les punteres a tot l'estat espanyol durant bona part de la seva dilatada història.

La societat entre ambdós s'escriptura el 6 d'octubre del 1926 amb 100.000 pessetes de capital i domiciliada en un local amb possibilitat d'ampliació al número 109 (avui 99) de la carretera de Vic. Deu anys després s'havia convertit en la primera indústria cintera de Manresa i una de les principals de Catalunya. El capital s'havia multiplicat per cinc, el personal per quatre i els telers per dotze. 

Mostra un mapa més gran

El túnel travessa la carretera de Vic a l'alçada del número 99 de la via

Recerca:

- "Manresa perd amb Perramon i Badia una insòlita factoria" (Diari Regió7, 12/01/13)

- "On treballaven les noies més maques de Manresa" (Diari Regió7, 12/01/13)

La grossa de Nadal

El premi de 1898

L'any 1898, de funest record pel nacionalisme espanyol, va ser el gran any de la loteria a Manresa, la ciutat va rebre quasi completament el primer premi de la Loteria Nacional. El sorteig fet el divendres 23 de desembre de 1898 va premiar amb "la gorda" la nostra ciutat. El mateix dia del sorteig el Diario de Avisos es va fer ressò de la notícia. Manresa mai havia estat aliena al fenomen de la loteria, de fet molts manresans compraven alguna fracció o dècim de la loteria de Nadal amb l'esperança que toqués algun dia.

En un primer moment es va anunciar que el primer premi, valorat amb 3 milions de pessetes (una quantitat realment important en aquell temps), havia caigut íntegrament a Manresa. Després es va saber que dos dècims havien marxat cap altres indrets de l'estat espanyol. A la casa que fa xamfrà entre el carrer Viladordis i la plaça de Sant Ignasi hi havia Cal Casasayas. Els baixos d'aquest immoble, on avui hi ha la farmàcia Arroyo, estaven ocupats per la barberia de Lluís Casasayas i Morera. 

La barberia del senyor Casasayas havia comprat vuit dècims del número 52.761 que van representar un total de 2.400.000 pessetes a repartir entre unes dues-centes persones, la immensa majoria del seu barri, les Escodines. Per cada pesseta jugada en tocaven sis mil.

La loteria moderna a l'estat espanyol

La corona espanyola asfixiada pels deutes i amb la necessitat de diners de tot arreu possibles, per seguir finançant la guerra contra les tropes napoleòniques i reconstruir l'estat, formula una idea: "augmentar els ingressos de l'erari públic sense cobrar impostos per als contribuents"... és a dir, crear una loteria. La idea s'aprova i el 4 de març de 1812 se celebra el primer sorteig de la Loteria Nacional, que per distingir-la de la Loteria de Números que existia des de 1763, es coneixerà com a Loteria Moderna. El 28 de febrer del 1814 se celebra el primer sorteig a Madrid, des d'aleshores, la seu de la Lotería Nacional de billetes.

Bibliografia:

- Francesc Comas: "La segona sort a Manresa", Històries del Bages - núm. 317
- Hemeroteca digital La Vanguardia

Veure més entrades relacionades amb la loteria:

- La fe d'una ciutat amb la tragèdia d'un altre: aquí

La Manresa de 1860

Capítol 1: Les filatures i la màquina de vapor

Des de l'inici del segle XIX, a la vora del riu Cardener i dels principals torrents de la ciutat de Manresa, en especial el torrent de Sant Ignasi (al barri de les Escodines), s'hi van construir manufactures tèxtils que aprofitaven la força de l'aigua, l'energia hidràulica. Aquest procés va comportar una lluita pel control de l'aigua entre els pagesos locals i els amos de les fàbriques tèxtils. Es va produir un canvi de política a la Junta de la Séquia, que fins aquell moment regulava el control de l'aigua de la ciutat, ja que cada vegada era més evident que l'ús agrícola també s'hi havia de sumar el cada cop més potent ús industrial. Manresa havia esdevingut una ciutat-fàbrica, i l'aigua era un valor afegit perquè noves instal·lacions fabrils s'ubiquessin a l'urbs manresana.

Els pagesos volien l'aigua per regar la terra i obtenir d'aquesta forma més gra i hortalisses per una població que cada cop era més gran, a causa de la forta immigració de les zones rurals de les comarques centrals. L'aigua de la Séquia pertanyia a la Junta de la Séquia, però no quedava clar en el cas de l'aprofitament de les escorrialles, i això va ser un motiu de conflicte cada cop més latent. Per solucionar aquest maldecap, l'any 1857 es va realitzar una petició a la reina Isabel II que va declarar competència de la Junta la concessió dels torrents, a canvi de la col·locació d'un mòdul hidromètric al capdamunt de la Séquia que en controlés el cabal i en limités a 1.000 litres/segon.

Roda hidràulica de calaixos de fusta procedent de l'antiga Fusteria Andreu, situada a la carretera de Cardona. L'any 2005 es va traslladar al Parc de Can Font amb motiu de la creació del Centre de l'Aigua de Can Font. Fotografia: Jordi Bonvehí

La transformació de l'energia potencial de l'aigua en energia mecànica es feia mitjançant les rodes hidràuliques. Les més habituals que trobem en aquesta època són les de l'eix horitzontal i les de calaixos. Aquestes últimes rebien l'aigua des de dalt, que, en caure, omplia els calaixos i feia moure la roda. Tot i aquest gran avenç de la tecnologia, no fou fins a l'any 1860 quan la indústria manresana es transformà de manera radical. La seda i la llana decauen i són substituïdes per la indústria cotonera, sobretot la filatura i també el tissatge. Aquestes noves indústries van aprofitar l'energia hidràulica per fer treball mecànic que permetia filar el cotó amb el consegüent augment de la producció i un beneficiós estalvi de la mà d'obra.

Malgrat aquests intents aprofitament dels recursos hidrogràfics, la baixada de cabdal del riu Cardener a l'estiu i l'escàs nivell d'aigua del torrent de Sant Ignasi feia insuficient l'aigua destinada per regar els camps. Els industrials van optar per un canvi tecnològic  i van optar per una nova font d'energia: la màquina del vapor. El 1859 arribava el ferrocarril a Manresa, la locomotora de vapor era la reina del moment.

Tot i l'èxit del vapor en el món del ferrocarril, a casa nostra, el vapor va penetrar força tard, les màquines de vapor necessitaven carbó i raïls de ferrocarril per transportar la matèria primera, i un motiu econòmic de pes: el preu del carbó amb contraposició a l'ús de l'aigua, el carbó era car, mentre que l'aigua, com deien molts, corria per sota els nostres peus.

Llegir més:

- Capítol 2: Transformació de la ciutat entre els anys 1860-1900

Bibliografia:

- FERRER i ALÒS, Llorenç. (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX)" Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona.