24 de maig 2009

Galeria fotogràfica "Històries Manresanes"

Vull presentar com a novetat exclusiva per a tots els lectors i lectores d'Històries Manresanes, tot el conjunt d'imatges d'arxiu en forma d'àlbum digital, que he utilitzat en molts dels meus articles. Moltes d'aquestes imatges no han estat publicades en el bloc. No ho dubteu i entreu a la galeria d'Històries Manresanes!

- Per accedir a l'àlbum: aquí.

22 de maig 2009

De la sèquia als Dipòsits Vells

L'aigua a Manresa

Des del segle XIV fins al 1865 Manresa utilitzava l’aigua que arribava directament per la Séquia sense cap tractament. Es distribuïa per a l’ús domèstic i artesanal, per abeurar el bestiar, per rentar, etc. Si hi havia algun problema a la Séquia i s’havia de tallar el subministrament durant uns dies, no suposava cap problema greu a causa del tipus de vida d’aquells temps, ja que es gastava menys aigua, i a què moltes cases tenien cisterna. Amb el creixement de la ciutat i les noves indústries, la necessitat d’aigua va augmentar i va caldre poder garantir el subministrament. La solució va ser construir dipòsits. El 1865 es van inaugurar uns grans dipòsits a la zona alta de la ciutat, que van assegurar una reserva d’aigua i en facilitaren la distribució per canonades als habitatges. A més, als dipòsits es produïa una decantació del fang i l’aigua subministrada era més clara que abans, però encara no tenia garanties sanitàries. Les instal·lacions van ser construïdes pel mestre d'obres Marià Potó i projectats per l'enginyer Enrique León, entre el 1861 i el 1865.

L’any 1927 es va començar a posar clor a l’aigua i es van evitar els riscos sanitaris. Fins a l’any 1980 subministrava aigua a les parts baixes de la ciutat. L’any 1991 es va restaurar l’edifici amb motiu del 125è aniversari de Caixa Manresa.

Fotografia: Interior del dipòsit 1 del Museu de la Tècnica de Manresa. 

Al cap de pocs anys ja s’havien construït edificis més alts que el nivell d’aquells dipòsits i no hi arribava l’aigua. Això va obligar a construir-ne uns de nous, i als primers dipòsits se’ls va anomenar “Dipòsits Vells”, que fa uns anys es van restaurar, transformant-se en la seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Manresa. El 1888 varen construir els Dipòsits Nous, a una cota força més alta que els vells, de manera que permetien fer arribar l’aigua als pisos més alts de la ciutat. Els tres dipòsits, de 40 m de diàmetre, 6 de profunditat i una capacitat d’uns 8.000 m³ cada un, són els que s’utilitzen actualment, tot i que han estat força refets. Fins al 1950 els dipòsits estaven connectats en sèrie: l’aigua de la Séquia entrava al número 1, passava al 2 i s’extreia del 3.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965. El Papiol: Efados

18 de maig 2009

El frau de la Bertrand i Serra

La fi d'un imperi tèxtil

El dia 10 de març de 1983, el diari El País, va publicar una notícia que canviaria el decurs de la història de la Fàbrica Nova de Manresa. El president de l'empresa Textiles Bertrand i Serra S.A., és obligat a declarar davant la Guàrdia Civil per frau a la Seguretat Social.

Eusebio Bertrand Batlló, president de l'empresa Textiles Bertrand Serra S.A., desena indústria tèxtil espanyola l'any 1983, era obligat a declarar pel Servei d'Informació de la 411a Comandància de la Guàrdia Civil, en relació amb el frau a la Seguretat Social. Eusebio Bertrand es trobava fora de l'estat espanyol quan va ser descobert el presumpte frau i de moment no tenia la intenció de tornar.

El president de Bertrand Serra concentrava a la seva persona un nombre considerable de llocs de màxima responsabilitat en consells d'administració de diverses empreses tèxtils i energètiques, entre les quals es troben Carbons de Berga, Hidroelèctrica de Catalunya, Catalana de Gas i Electricitat i La Seda de Barcelona. La seva implicació en els fets, juntament amb altres grans empreses de fort arrelament en el sector, entre les quals destacaven Hilados y Tejidos Puigneró, Indústries Burés i Sucesores de J. Coma Cros.

Bertrand desconeixia, segons fonts solvents de l'edició de l'El País, la implicació de la seva empresa en aquestes irregularitats, en les que, segons la mateixa versió, va intervenir un exgerent, que va cessar del seu càrrec. L'esmentada indústria comptava amb una plantilla de 2.600 treballadors, repartida principalment en les factories de Barcelona i Ordis (Girona). La quantitat suposadament defraudada a la Seguretat Social s'elevava als 73 milions de pessetes. Aquest fet contrastava amb la inversió financera de 4.000 milions de pessetes, efectuada per la família Bertrand en els darrers anys, suma destinada a pal·liar les fortes pèrdues de l'entitat i que havia estat obtinguda de la venda del seu patrimoni immobiliari particular.

Bibliografia:

- Bloc: "Memòries del segle XX - Descobreix-te Vic Remei!"
- Hemeroteca Diari Regió7 (1983-1984)

13 de maig 2009

Els anys foscos del franquisme

Il·lustració del dibuixant manresà Joan Vilanova.

El Memorial Democràtic, aquests últims anys, s'ha centrat en la recuperació de les víctimes del règim franquista o fins i tot de les víctimes de la rereguarda republicana com les religioses. Les autoritats franquistes fomentaven i animaven les denúncies i delacions contra tots aquells sospitosos de no ser “adictos al régimen”. A Manresa, igual que la resta de Catalunya, moltes d’aquestes denúncies corresponien a víctimes, o familiars d’aquestes, de qualsevol dels aspectes de la repressió a la rereguarda republicana durant la guerra. Però també lamentablement, moltes d’altres responien a motius de venjança personal o bé d’oportunisme polític, social i laboral.

Els informes i les denúncies servien per efectuar tota mena de represàlies i també de prova acusatòria en els judicis civils o consells de guerra sumaríssims que podien acabar amb anys de presó i, fins i tot, amb la pena de mort per a l’acusat. A casa nostra, davant la manca d’edificis oficials que reunissin les condicions adients, aquesta farsa judicial–per les nul·les possibilitats reals de defensar-se que tenien els acusats- es realitzaren a la sala d’actes de l’actual Institut Lluís de Peguera.

Tenim molts exemples i documents que ens permeten fer una síntesi del període més dur del franquisme, els seus primers anys, des de la fi de la guerra fins a pràcticament a principis de la dècada dels 60.

Els judicis militars celebrats a l’Institut Lluís de Peguera

En primer lloc, a banda del coneixement d’aquest fet per via de la història oral (gràcies a testimonis encara vius), va ser la trobada d’una notícia en el mateix diari “Manresa”, que certificava per escrit la celebració d’uns judicis militars a la Sala d’Actes de l’actual Institut Lluís de Peguera. Tanmateix, el gran valor testimonial d’aquest apartat el proporciona la senyora Francesca Burgués quan en el mateix Institut explica amb tot detall com ella el 1939 –quan era una nena- havia assistit a diversos judicis militars que s’hi celebraven contra presos antifranquistes i que eren presidits pel venjatiu oficial Goded, el fill del general que havia d’encapçalar la insurrecció militar a Barcelona i que havia estat afusellat pels republicans a l’inici de la guerra civil. Alguns dels presos jutjats a l’Institut van ser després afusellats al camp de la Bota. D’altres restarien a la presó durant molts anys. És un testimoni molt valuós que es complementa amb el de Margarida Marcet, que va assistir, a la mateixa sala, al judici contra la seva àvia, a qui ja de seguida el jutge militar es va encarregar de fer saber que era “la madre del ex-alcalde rojo de Manresa” (el republicà Francesc Marcet).

“L’hotel Ciment” de Cervera

Així l’anomenaven sarcàsticament els soldats que hi van haver de passar uns dies, entre els quals molts manresans. Era un antic magatzem de ciment de Cervera. Allà les autoritats franquistes hi van reunir centenars i centenars de soldats per procedir a la seva depuració. Les condicions eren infrahumanes i els detinguts havien de respirar la pols del ciment que hi havia pertot. Dos soldats manresans de la lleva del biberó, Francesc Terra i Pere Sobrerroca, al cap de 67 anys d’haver-hi estat detinguts, van tornar a visitar l’”Hotel Ciment” –i després la Universitat de Cervera, convertit aleshores en un camp de concentració- per explicar-nos les vivències allí viscudes.

(Per veure la realitat manresana dels primers anys de la dictadura existeix el documental: "Viure en una dictadura, Els primers anys del franquisme a Manresa 1939-1959"). Els dos exemples citats apareixen en aquest documental.

L'alcaldia de Manresa de 1939 a 1959

Durant la dictadura els alcaldes eren escollits a dit, la majoria eren importants caps del Movimiento local (FET-JONS) o comerciants i rics industrials afins al franquisme per preservar el seu status econòmic. A Manresa la fórmula es va aplicar al peu de la lletra. Els tres primers alcaldes que van ocupar la cadira del consistori manresà van ser: el procurador de tribunals Domingo Prunés Miquel, de 1939 a 1943; el metge Juan Montardit García, de 1943 a 1945 i l'industrial i perit Juan Prats Pons, de 1945 a 1958, aquest darrer va ser el que més anys va ocupar el càrrec d'alcalde en el període franquista, un total de 13 anys, fins que fou destituït per un cas de corrupció especulativa del sòl, on estaven implicats també dos tinents d'alcalde.

Bibliografia:

- MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col·lecció Seminari, 12.

09 de maig 2009

L'esclat de la Guerra Civil

Manresa i els primers mesos de la Guerra Civil: La Formació del Comitè Antifeixista

Manresa en esclatar la Guerra Civil Espanyola es trobava en el bàndol republicà, lleial al govern constitucional de Madrid i a la Generalitat de Catalunya. En aquells dies calorosos d'estiu d'agitació i desordre popular, l'Ajuntament republicà va perdre gran part del control sobre la ciutat. Aquest descontrol per part de l'Ajuntament va ser aprofitat per un nou òrgan creat per les faccions revolucionàries del bàndol republicà: el Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa.

Però abans, durant els primers dies de la guerra, es va crear un altre comitè que va prendre el nom de Comitè d'Enllaç Antifeixista de la comarca Manresa-Bages, format per un petit grup de la CNT-FAI de Barcelona comandat per Solé i Asensi que varen arribar a Manresa amb dues camionetes carregades de fusells i armes. La situació va acabar quan la Federació Local de Sindicats de la CNT va decidir unificar el comitè d'Enllaç Antifeixista amb el Comitè Revolucionari. Josep Corbella (que era membre del comitè d'Enllaç Antifeixista) va esdevenir el primer secretari del Comitè Antifeixista de Manresa el 10 d'agost de 1936, durant la seva reestructuració, després de la fusió d'ambdós comitès antifeixistes de Manresa. El 19 d'octubre d'aquell mateix any Corbella va ser escollit alcalde del Consell municipal i reelegit l'octubre de 1937 fins al 31 de maig de 1938.

Aquesta unificació i reestructuració va permetre al Comitè Antifeixista, acordar i aprovar l'enderrocament de gairebé totes les esglésies. L'Ajuntament quedà pràcticament marginat de la vida política de la ciutat. La decisió d'enderrocar les esglésies de Manresa tenia inevitablement dos vessants. Per una banda, l'oportunitat de donar feina a un gran nombre d'aturats, els quals ensorrarien les esglésies a canvi d'un sou i que també treballarien en la construcció de noves obres públiques com la cobertura del torrent de Sant Ignasi o el nou pont de la Reforma. Però d'altra banda hi havia el desig, molt més fort, que en nom de la revolució s'esborrés tot símbol religiós i d'opressió clerical.

Abans de l'autorització dels enderrocaments grups incontrolats ja havien entrat a esglésies per robar i destruir tot mobiliari artístic, així com les relíquies i icones del seu interior, la majoria dels objectes robats acabarien al foc. Així i tot algunes persones i entitats van poder salvar alguns dels objectes de la crema i destrucció.

Poc després, a finals d'estiu de 1936, es van aprovar els enderrocaments de totes aquestes esglésies i es van organitzar les anomenades brigades d'atur forçós. La posició de l'Ajuntament va ser dramàtica, ja que s'oposava als enderrocaments, però no podia fer res per aturar-los, ja que no tenia capacitat d'acció davant el Comitè Antifeixista. A més a més el consistori havia de pagar els sous dels treballadors que ensorraven les esglésies. El finançament de l'enderroc de les esglésies va arruïnar definitivament l'Ajuntament, i els treballadors van deixar de cobrar pels enderrocs. També es va crear la Junta de Defensa Passiva de la Població Civil que, entre altres coses, va construir refugis antiaeris per a la població.

En aquells moments en què l’Ajuntament pràcticament no tenia cap pes a la ciutat –ja que era el Comitè Revolucionari Antifeixista qui n’exercia el poder real- cal valorar molt positivament la seva fermesa i valentia en la defensa de la Seu, que estava a punt de ser enderrocada, com ho foren set esglésies importants de la ciutat.

Bibliografia:

- POZO GONZÀLEZ, Josep Antoni (2002). 
"El Poder Revolucionari a Catalunya durant els mesos de juliol a octubre de 1936 / Crisi i recomposició de l'estat". Tesi Doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat de Lletres.

Més informació:

- Manresa Calidoscopi,
"Els temps Perduts" > enllaç

Fotografies:

- Memoria.cat,
"El Salvament de la Seu, 1936" > memoria.cat/laseu 
- Fons Josep Maria Rosal i Argullol > lasequia.cat/rosaldargullol

07 de maig 2009

La vaga de la Fàbrica Nova de 1946

Les dones surten a la vaga

La desaparició de la Fàbrica Nova és ja un fet assumit per la consciència manresana, amb ella s'han emportat els records i el que quedava de la memòria històrica del moviment obrer manresà. Potser no s'ha parlat gaire del tema, però a la fàbrica Bertrand i Serra es van viure episodis molt especials, com per exemple la vaga que van protagonitzar les dones l'any 1946, una de les primeres realitzades en plena dictadura franquista a l'estat espanyol. Fita doblement important per tractar-se d'una de les primeres reivindicacions públiques i populars en una època on sobretot destacava la dura repressió i el silenci imposat, i pel fet de ser les dones les protagonistes, les quals havien de trencar amb més tabús patriarcals i prejudicis a l'hora d'encapçalar la lluita de la classe treballadora, tan important pel desenvolupament econòmic de Manresa.

Són molts els historiadors i historiadores que consideren la vaga general de Manresa, el gener del 1946, com la primera gran vaga que va patir franquisme. No va ser la primera vaga, ni tampoc la primera protagonitzada per dones, ja que a principis de gener hi havia hagut una altra vaga a Castellar del Vallès, també protagonitzada per dones, però, malgrat el silenci de la premsa franquista, va influenciar tot un moviment vaguístic arreu de Catalunya.

El dia de la liberación es paren les màquines

Fotografia: Fabrica Nova (Manresa), dècada dels 70, arxiu: Memòria del Segle XX


La Joana Picoy i les seves companyes de la fàbrica tèxtil més important del país van decidir aturar les màquines fins que l'empresa no els pagués el que elles creien que era just. La crònica detallada dels fets ens ha arribat a través del diari personal de la Laura Sanmiquel, l'administrativa de la fàbrica.

El 24 de gener del 1946, a Manresa, se celebrava l'aniversari de la "Liberación" (entrada dels exèrcits nacionals a la ciutat) i lògicament era dia festiu. El divendres següent era dia de paga a Bertrand i Serra, la fàbrica tèxtil més gran de l'estat espanyol. Però les treballadores cobraven un dia menys. No els havien pagat la festa de la "Liberación" i com que no hi estaven d'acord, van decidir no acceptar el sobre amb la setmanada i van parar de treballar.

Feia temps que les treballadores reclamaven un plus de vida cara, però no se'ls havia concedit. Ja n'estaven tipes, i aquell descompte del festiu va encendre la metxa. La vaga es va estendre per totes les plantes de la fàbrica.

El dilluns 28 ja feia quatre dies que la fàbrica estava aturada i l'alcalde va anar a donar suport al director de la fàbrica. Tots dos es van reunir amb una representació de les treballadores perquè tenien por que el conflicte s'encomanés a altres empreses. Però les dones es mantenien fermes: no tornarien a la feina si abans no se'ls pagava el plus de vida cara i el dia que els havien descomptat.

El dimarts 29 continuava l'aturada. A la tarda, el propietari de la fàbrica i el governador civil, Bartolomé Barba, van fer cap a l'empresa per intentar arribar a un acord, però l'endemà la vaga continuava. Les obreres del torn de matí van entrar a la fàbrica i es van quedar davant les màquines sense treballar. A l'hora de plegar, a les dues del migdia, la guàrdia civil va entrar a la fàbrica, van deixar passar les treballadores del torn de tarda i van tancar la porta.

Ja era dimecres i totes les treballadores de la Bertrand i Serra estaven tancades dins la fàbrica. Si no engegaven les màquines, ningú no podria tornar a casa. Però tot i l'ultimàtum, les màquines van continuar aturades i el governador va decidir utilitzar l'última mesura de força: a la tarda va arribar la policia armada de Barcelona, els temuts "grisos". Amb la seva presència, la situació a l'interior de la fàbrica encara va empitjorar, però les dones no es van fer enrere. El governador va haver d'ordenar la retirada de la policia, i va demanar a les dues parts del conflicte que pactessin una solució. El dijous 31, quan faltaven deu minuts per les sis de la tarda el personal va arribar a la fàbrica disposada a treballar. Finalment, l'empresa havia cedit: va pagar el festiu i el plus de vida cara que les dones reivindicaven feia temps.

Després d'una setmana molt dura, la vaga s'havia acabat. L'any següent, Franco va anar a Manresa. Va visitar les indústries més importants, entre les quals la Bertrand i Serra, va fer un recorregut per la ciutat i va acabar la jornada fent un discurs des del balcó de l'ajuntament en què va demanar més diàleg a les empreses, per evitar aquesta mena de conflictes.

Aquesta mobilització espontània va aconseguir descol·locar el règim: les protagonistes eren dones i no tenien motivacions polítiques, només demanaven un sou digne per poder menjar.

Més informació:

- Isabel Pérez Molina: "La vaga de les dones de Manresa de 1946"

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.

- GARCIA, Gal·la (2005). En veu de dona: La Fàbrica Nova de Manresa. Manresa: Ajuntament de Manresa

Bibliografia en línia:

- Pecats Capitals (2006), Capítol 3: Aturar les màquines, Televisió de Catalunya

01 de maig 2009

El Museu Comarcal de Manresa

La seva història (1896 - 1977)

Els antecedents d'aquest museu comencen l'any 1882 amb una exposició artístic-arqueològic, els dies de la Festa Major de la ciutat. L'1 de setembre de 1896, el museu és inaugurat oficialment per l'alcalde de Manresa Francesc Gallifa i Gomis, el Museu Municipal amb la base d'alguns materials aplegats amb motiu d'aquella exposició i molts d'altres objectes d'interès arqueològic, artístic, històric o folklòric varen reunir-se al segon pis de la Casa Caritat. La direcció fou confiada a l'arxiver local el senyor Leonci Soler i March i al seu eficient col·laborador, Joaquim Sarret i Arbós. Durant la guerra civil de 1936-1939, els objectes del museu, de la Seu i de les entitats excursionistes locals van ser traslladats a l'edifici de la Cova de Sant Ignasi que la Generalitat de Catalunya destinava al Museu de Manresa i a la resta de la comarca del Bages.

Acabada la guerra i retornada bona part del contingut als llocs de procedència, va néixer el Museu de Manresa, creat per un ordre ministerial del 6 de febrer de 1941 i obert al públic oficialment des del 29 d'agost del mateix any, instal·lat a l'antic Col·legi de Sant Ignasi, edifici monumental que data de 1742. El Museu de Manresa quedà agregat a l'Arqueològic de Barcelona, i n'exercí la direcció primerament el Doctor Martín Almargo, i després el Doctor Eduard Ripoll, i es delegà la direcció efectiva en un sotsdirector i secretari del patronat. Per defunció del sotsdirector mossèn Valentí Santamaria, el mes de novembre de 1968, el Museu restà clausurat fins al 19 de febrer de 1977, prèvies importants obres de restauració de l'edifici, declarat monument historicoartístic per l'Estat espanyol, el març de 1962. La reobertura provisional es va fer amb el nom de Museu Comarcal de Manresa.

Bibliografia:

- Vilaró i Llach, Joan (1983). Art a Manresa, ss. XIX i XX. Manresa

27 d’abril 2009

La restauració de la casa Lluvià

Una joia recuperada

L'aleshores alcalde de Manresa, el convergent Juli Sanclimens, i el secretari de la demarcació del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya pel Bages i Berguedà (COAC), Josep Maria Gorgas, van signar el 28 de novembre de 1988 un acord que permetria treure la casa Lluvià de l'estat ruïnós en què es trobava i garantir-ne la continuïtat. El pacte beneficiava les dues parts. D'una banda, la restauració donaria aire a un edifici que havia quedat marginat durant anys de la vida pública de la ciutat i, de l'altra, la delegació del Col·legi d'Arquitectes podria utilitzar l'immoble com a seu social. L'única condició que hi posava l'Ajuntament era que la rehabilitació de l'edifici, juntament amb el pati i la tanca de la finca, fossin a càrrec del COAC.

La casa Lluvià, obra de l'arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa i que data de 1908, és l'edifici més representatiu d'una època i d'un estil de vida. Durant dècades l'immoble havia acollit famílies de la burgesia mitjana i alta de la ciutat. Dècades després Sanclimens es mostrava satisfet per l'acord firmat amb el COAC que permetia resoldre d'una manera definitiva el que considerava una "assignatura pendent de Manresa". Des del Col·legi d'Arquitectes tampoc no s'amagava la felicitat: "ocupar la casa Lluvià és la culminació de la campanya que al final dels anys setanta es va fer per salvar el patrimoni arquitectònic de la ciutat a la qual molts vam donar suport", deien. La imatge renovada de la casa Lluvià es va voler inaugurar l'any següent, coincidint amb el 1.100 aniversari de la ciutat. Des d'aleshores, la nova seu de la delegació del Col·legi d'Arquitectes ha acollit exposicions, conferències, presentacions de llibres i concerts amb la voluntat d'obrir aquest espai a la ciutat i fer-lo accessible als manresans.

- Si voleu llegir més sobre l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa i el seu bagatge a la nostra ciutat, podeu visitar aquest enllaç.

20 d’abril 2009

Els orígens del futbol manresà: De les primeres guitzes a la inauguració del Pujolet

"Aquest esport que actualment fa moure milers de persones, de diners i de passions va aparèixer a la nostra ciutat vuitanta anys enrere. Junt amb l'agitació obrera va arribar la del football."

Lluís Len i Corrius (1981)

Les primeres guitzes

Els primers encontres eren entre dos equips de més de 20 jugadors per bàndol. Però no serà fins a l'arribada a Manresa d'en Verdier, destacat exjugador del F.C. Barcelona, i d'en Paco Bru, defensa del mateix club, que els manresans rebran les primeres lliçons d'aquest novell esport; i per tant el que podríem anomenar inici del futbol a la nostra ciutat. Destacaven entre d'altres Mora, Guitart, Murieda i els germans Lluvià.

La formació del club degà

L'any 1905 es passarà de l'antic camp de Sant Ignasi al de L'Esbarjo de l'hort (proper a la Cova), allí s'hi va jugar fins a l'any 1907. I serà en aquest període d'anys que es gestarà el Manresa F.C. Però no fou fins a la temporada 1907-1908 que el Manresa tindrà una seu social, aquesta es trobava en el "Casino Artesano", on hi celebraven les reunions.

Els partits es disputaven al camp dels Barrets (on actualment es troba la Pirelli); i tenint com els seus primers onze homes: Vila, Castellà, Gros, Verdier, Guitart, Murieda, Barba, García, Vila, Llobet I i Llobet II.

Catalonia E.C.

Sense maldecaps les coses sembla que no puguin rutllar i com que no tot són flors i violes, van sorgir les disputes i discussions, havent-hi una escissió de la qual es va formar el Catalonia S.C. Degut això el camp dels Barrets es dividirà en dues parts (situació que dura bastants anys), fins, que el Catalonia, es traslladà al nou camp, al cap del passeig (on actualment hi troba la Renaixença). Mentrestant el Manresa F.C. seguia la seva trajectòria particular destacant dos trofeus força importants un l'any 1909 en el Veloz-Sport Balear i l'altre en el Gironella l'any 1912. L'any 1914 la rivalitat entre ambdós clubs arribà al màxim a causa de la copa que oferí la casa xampany "Blanchar", aquest trofeu es disputà a dos partits sortint-ne guanyador el Manresa F.C.

C.E. Manresa

Després d'aquests encontres i mercès a llargues negociacions, hi haurà la fusió naixent el C.E. Manresa F.C. Durant els dos anys vinents s'assoliran diversos trofeus destacant: l'any 1915 els guanyats al C.S. Sabadell, el Vic i l'U.S. Sants; i el 1916 en el C.S. Sabadell, el R.C.D. Espanyol i el Veloz-Sport Balear. A partir de l'any 1920 el C.E. Manresa passarà a jugar al camp del camí de l'Escorxador (carrer Barcelona), figurant a la segona categoria del Campionat de Catalunya: a part cal destacar el trofeu guanyat al Mallorca l'any 1923 i la copa Jorba l'any 1924 en el Granollers.

Flor de Lis F.C.

Encara que d'equips n'hi va haver molts un que destacà entre tots, llevat del Manresa fou el Flor de Lis. Aquest equip, fundat l'any 1923, inicia la seva trajectòria jugant partits per la comarca, fins que es construí el "Stadium Manresà" (era on hi ha actualment el Centre Hospitalari), estrenat l'any 1924.

La primera copa què va disputar el Flor de Lis va ser contra la Penya Escarxofa a la qual guanyà enduent-se el trofeu. El mateix any 1924 el Flor de Lis jugà en el grup B de la segona categoria, assolint el títol de campió. L'any 1925 es disputà un encontre molt interessant entre el C.E. Manresa i el Flor de Lis, partit que acabà amb empat a zero i que com deia una revista de l'època: "Cal reconèixer que la constitució del club Flor de Lis representa per a Manresa, el ressucitament de l'afició futbolística, la lluita de bàndol, l'emoció precisa, en fí, característiques de les bones èpoques d'aquest esport". (i és que el futbol en aquell temps ja era vell). Posteriorment l'equip desapareixeria per raons polítiques, ja que com el mateix nom indica tenia tendències carlistes.
 
El Pujolet

Fins a l'any 1925 el Manresa jugà al campionat de segona categoria de Catalunya, com ja hem dit, i va ser en aquell any que aconseguí el títol de campió pujant a primera categoria en el seu grup B. Davant d'això es va creure necessari el que s'havia de tenir un terreny de joc digne del club. Sorgí així la idea del Pujolet. El 4 d'abril del 1926 el camp va ser inaugurat oficialment, onejant la senyera blanca i vermella es batejà amb un encontre enfront del Sants. I l'endemà, diumenge, se celebraren diversos actes on hi col·laboraren els millors equips de la ciutat junt amb el C.E.C.B. Un fet destacable aquell any fou la copa guanyada en el Llevant F.C., trofeu donat per l'ajuntament. La lliga 1925-1926 el Manresa inicià la competició en la nova categoria en la qual és mantenir. La següent quedà subcampió, davant d'equips tan potents com el Lleida, el Nàstic, Sant Andreu, Sabadell, Espanyol, Barcelona, Terrassa i d'altres, sent, doncs, per aquell temps un dels equips més potents del nostre país.

Bibliografia:

- Lluís Len i Corrius, Dovella: "Els orígens del futbol manresà", núm. 1 (1981), pp.22-24

17 d’abril 2009

Almansor i la destrucció de Manresa: any 999

Gràcies a la tesi doctoral d'Albert Benet i Clarà, sabem avui que els exèrcits d'Almansor van destruir el Pla de Bages i la ciutat de Manresa a la tardor de l'any 999. Una vegada més, la notícia s'extreu de documentació cristiana; en aquest cas, d'un recull de miracles atribuïts a Sant Benet, recopilades a l'abadia francesa de Fleury. Un d'ells narra, per boca de dos coetanis, la protecció obtinguda el monestir benedictí del Bages, únic reducte que es va salvar d'una incursió musulmana liderada pel cabdill Almator (sic, per Almansor).

Encara que aquests textos historiogràfics solen estar ple d'exageracions -com podria ser el cas de la miraculosa salvació del monestir de Sant Benet- queda clara la destrucció del territori veí. Segons aquest relat, els habitants de la fortalesa de Barcelona van fugir en tenir notícia de l'avanç islàmic, la ciutat de Manresa fou arrasada i la seva església de Santa Maria destruïda fins als fonaments. No consta que es lliurés cap batalla, ja que és probable que Ramon Borrell, en conèixer la importància de l'exèrcit invasor, s'ocupés de protegir el pas cap a Barcelona.

Més informació:

- Els sarraïns, la Seu primitiva i els reis francs: aquí

Bibliografia:

- BRAMON, Dolors: "Más sobre las campañas de Almanzor", Anaquel de estudios árabes, nº 5, 1994

13 d’abril 2009

Històries Manresanes a les ones

Programa "La Placeta" de Ràdio Arenys, Xavier Mir, 2/03/09.

L'espai és una petita secció dins del programa "La placeta" que condueix Josep Maria Cano de dilluns a divendres de 10 a 13 h. Si el voleu escoltar en directe, podeu fer-ho per Internet.

11 d’abril 2009

La Fàbrica Balcells

De la seda a la música

Els Balcells eren empresaris de la seda que treballaven a Manresa des dels inicis del segle XIX seguint la forta i antiga tradició a la nostra ciutat amb els teixits o “vels” de seda.

L’any 1891 Sederies Balcells aixequen aquesta gran fàbrica, entre els carrers d'Arbonés, Pepet (actual Ignasi Balcells) i Campanes. Durant dècades, els nombrosos treballadors de la fàbrica (entre cent i més de dos-cents, segons les èpoques) van excel·lir en l'art de transformar la seda en peces de vestir i ornaments d'alta qualitat. La fàbrica Balcells acollí una de les poques sederies encara vigents després del gran apogeu d’aquesta indústria el segle XVIII. Sederies Balcells va representar una forta dinamització en la producció de teixits i vels de seda a Manresa.

L’activitat industrial cessà l’any 1965, durant la primera gran crisi del tèxtil manresà, l'edifici va restar abandonat durant 30 anys.

Als anys 80 la Generalitat, a través de l'Institut Català del Sòl (INCASOL), va començar a promoure un pla de reforma urbanística que afectava l'illa delimitada pels carrers Arbonés, Campanes, Sant Francesc i Ignasi Balcells. Com a primer pas, l'INCASOL va comprar totes les finques de l'illa que havien de ser enderrocades i també la fàbrica Balcells, que havia de ser preservada i destinada a equipament.

L'any 1995 l'INCASOL va cedir la fàbrica a l'Ajuntament, que un any abans havia creat la societat municipal Foment de la Rehabilitació Urbana de Manresa (FORUM), i va començar el debat sobre l'ús que s'havia de donar a l'edifici. En un primer moment es va proposar que la fàbrica acollís la Fundació Universitària del Bages, juntament amb altres edificis que s'haurien de construir al seu entorn. Aviat, però, es va considerar que per raons funcionals i d'espai era millor destinar l'edifici a la nova seu del Conservatori Municipal de Música de Manresa.

Tot i que la fàbrica tenia l'estructura en bon estat, adaptar-la als requeriments d'una escola de música del segle XXI no ha estat fàcil. FORUM va assumir la gestió del procés i va començar a treballar-hi. Entre 1997 i 1998 es va consolidar l'estructura de l'edifici, se'n va substituir la coberta i se'n va recuperar la façana; aquests treballs van comptar amb el suport dels 40 alumnes d'una escola taller gestionada per l'Ajuntament.

L'any 1999 es va aprovar el projecte de rehabilitació de l'interior de l'edifici, que implicava, a més d'obrar totes les plantes i fer un nou forjat per guanyar un altell, construir dos edificis annexos de serveis, entre els quals la torre blanca que supera en alçada la mateixa fàbrica. L’any 2002 es va rehabilitar com a conservatori de música.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- SOLÀ, Àngels. (2004). Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860). Manresa: Centre d'Estudis del Bages

- OLIVERAS, Josep (1986). La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa

06 d’abril 2009

El Xup

El barri Pare Ignasi Puig

Anant per la carretera d’Igualada (C-37) i just al límit territorial trobem el barri del Pare Ignasi Puig. El nom prové d’un jesuïta nascut a Manresa l’any 1887. Segurament aquest nom no us sonarà gaire, però si us dic el Xup, la cosa ja canvia. Aquest sobrenom ve d’una masia situada en aquells terrenys, datada del segle XVIII. Manresa, de la mateixa manera que Igualada, havia estat escollida com a ciutat destinada a descongestionar el cinturó de Barcelona. Així mateix, experimentava un fenomen curiós: la gent més jove, fills de catalans manresans de sempre, anaven a estudiar a Barcelona i s’hi quedaven. Aquesta pèrdua demogràfica quedava compensada per l’arribada de noves fornades de treballadors vinguts d’Andalusia, Extremadura, Galícia i Astúries.

El sorgiment d'un barri perifèric

Sembla que en la seva construcció hi va contribuir decisivament un matrimoni benestant de Manresa, que va cedir els terrenys. Aquest matrimoni estava format per Joan Farrés i Amat, natural de Vacarisses, nascut l'any 1908, i Maria Torra i Tarrés, manresana, nascuda el 1914. El Joan havia treballat de taxista i la Maria ajudava els seus pares en l'explotació d'una antiga Cerveseria i el Cafè Magèstic, antics establiments instal·lats a la Muralla del Carme. Davant la necessitat de construcció d'habitatges, en un temps en què hi havia una manca absoluta, el matrimoni Farrés-Torra va entrar en negociacions amb l'Ajuntament de la ciutat, llavors presidit per Josep Moll i Vall. Després dels pertinents tràmits legals, la ciutat va disposar, per cessió voluntària, d'una extensa zona per construir-hi el que avui és el complex d'habitatges conegut amb el nom d'El Xup.

El barri del Xup va ser construït l’any 1965 sacrificant unes terres de secà dedicades al conreu de la vinya per tal d’acollir aquestes noves famílies que s’instal·laven a Manresa. El Xup va donar una resposta parcial a una demanda creixent d’habitatge social a la comarca L’Obra Sindical del Hogar (OSH), organisme enquadrat en el sindicat vertical franquista, encara que finançat pel Ministerio de la Vivienda, va ser la promotora d’aquest grup als terrenys del Xup. Els pisos van ser lliurats als seus propietaris –480 famílies i un total de 2.200 veïns–, el barri presentava deficiències enormes: pràcticament no hi havia cap mena de serveis o equipaments, els carrers eren de terra i estaven plens de sots i la qualitat dels materials dels habitatges no era l'òptima en molts casos.

El nom del Xup ve d’una masia ja documentada al segle XVIII situada al costat de l'actual barri. El Xup va ser, doncs, el nom amb què es va conèixer el barri des del primer moment, i com a tal figura en el projecte de l’obra. L’Ajuntament de Manresa, va acceptar, però la proposta de la Delegación Sindical Comarcal de Manresa fou batejar el barri amb el nom de Pare Ignasi Puig (Manresa 1887 – Barcelona, 1961). La realitat és que el Grup Pare Ignasi Puig ha quedat com a nom oficial, per exemple per a la correspondència, la guia telefònica i el padró municipal, però la gent continua dient “jo visc al Xup”.

Font: Federació d’Associacions de Veïns d’Habitatges Socials de Catalunya

05 d’abril 2009

Ernest Brunet Señal

El fuster comunista

Fotografia: Ernest Brunet Señal (Revista Dovella, núm.27, Any 1988)

Ernest Brunet Señal va néixer a Manresa l'any 1912. De família conservadora, va ingressar al sindicat manresà de la Fusta de la UGT, com a fuster de professió. Es va afiliar al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) des de la seva fundació el 23 de juliol de 1936, al Bar del Pi de Barcelona. El març de 1937 va incorporar-se a l'Exèrcit Popular de la República, a la 30a Divisió, abans anomenada Macià-Companys. Des del front feia de corresponsal al diari de la UGT, editat a Manresa. Durant el conflicte bèl·lic, va ser nomenat comissari polític de batalló. Va participar en els fronts de Terol, Castelló i Extremadura. El van fer presoner el 1939, a Belalcázar (Còrdova). Jutjat a Puente Genil, va ser condemnat a cadena perpètua. A les presons on fou confinat va estar organitzat amb els comunistes i va fer estudis de periodisme.

El Nadal de 1945 el van alliberar perquè el metge va creure que tenia una malaltia del cor i es moriria aviat. Amb la llibertat condicional tenia ordre de viure desterrat a Sant Vicenç de Castellet, però hi va passar pocs mesos. Sortint de la presó, va entrar en contacte amb el PSUC de Manresa a través del seu dirigent, Cèsar Roman. El 13 de juliol de 1953 va ser detingut per associació il·legal junt amb dos comunistes més de Manresa. Va sortir de la presó de la Model el 18 de març de 1954, sense judici i després de pagar 5.000 pessetes de fiança. Tornà a Manresa, i al PSUC, on va formar part del comitè local diverses vegades. Afiliat a Comissions Obreres (CC.OO.) des dels inicis, va ser membre de l'executiva del Sindicat de Jubilats i Pensionistes de Catalunya i president del mateix sindicat a Manresa. Al congrés del PSUC de març de 1985 era a la presidència en representació del Grup de Jubilats.

Bibliografia:

- VV.AA. "Diccionari Biogràfic dels Països Catalans" Abadia de Montserrat, 2000 (El Pou de la Gallina, núm. 13, any 1988)

- Daniel Díaz: "Memòria popular. Conversa amb Ernest Brunet i Señal" (p. 30-34) Revista Dovella, núm. 27, any 1988

02 d’abril 2009

Franco ens visita

Ahir dia 1 d'abril es va commemorar els 70 anys del final de la Guerra Civil Espanyola. Tres anys de conflicte que van portar la destrucció i una repressió de postguerra duríssima als perdedors. Gràcies al fantàstic arxiu digital en format PDF del diari La Vanguardia, faré un breu resum de la visita de Franco a Manresa l'estiu de 1966, la seva segona visita a la nostra ciutat, la primera fou el maig de 1947. De fet aquesta segona visita seria l'última del dictador espanyol a Manresa.

A continuació un resum de la notícia del dia 2 de juliol de 1966, que portava per títol:

"Manresa, jubilosa por la prespectiva de amplias realizaciones urbanísticas"

El Generalismo asistio a un tedeum en la Basilica de Manresa y desde el balcon del ayuntamiento agradecio la adhesion y el entusiasmo de los manresanos.


Manresa es va vestir de gala per donar la benvinguda a S.E. el Cap d'Estats i expressar d'aquesta forma l'alegria per la presència del Caudillo, que no estava en aquesta ciutat des de feia dinou anys. Des de primera hora de la tarda, els carrers es van omplir de públic per aclamar al Generalísimo i les façanes dels edificis oficials i públics apareixien banderes nacionals, tapissos i estàndards, en una expressió de festivitat en honor de S.E. El comerç i les indústries van tancar perquè els treballadors poguessin anar a veure i retre homenatge al Caudillo.

La recepció oficial al Cap d'Estat va tenir per escenari la carretera de Vic, cantonada amb el carrer Montardit, on s'havia aixecat un arc triomfal, amb salutacions de benvinguda. Una de les llegendes deia: "Bienvenido a Manresa".

El Caudillo va arribar a Manresa, procedent de Berga, a dos quarts de sis de la tarda, acompanyat en el mateix cotxe pels ministres de Governació i el comissari del Pla de Desenvolupament. En baixar del vehicle fou rebut per l'alcalde de Manresa, el senyor Ramon Soldevila, que li va donar la benvinguda a la ciutat. Acompanyaven al senyor alcalde, el jutge de Primera Instància, el senyor Ramos, el cap local del Movimiento, el senyor Carreras i el jutge municipal, el senyor Martínez Palomares.

Després de saludar a les autoritats, el Generalísimo va passar revista, acompanyat del capità general de la IV Regió, a una companyia del regiment d'Infanteria Jaén 25, de guarnició a Barcelona, amb bandera i banda de música, que va interpretar l'himne nacional.

Immediatament, el Generalísimo acompanyat per l'alcalde de la ciutat, va emprendre un viatge per un itinerari urbà carregat del fervor popular i patriòtic. Milers de manresans s'havien col·locat a ambdós costats dels carrers per on circulava el vehicle, amb una de les rebudes més entusiastes del Cap d'Estat per terres catalanes. Els crits de Franco! Franco! Franco! no deixaven de cessar al pas de la comitiva.

Al llarg del seu itinerari pels carrers de Mossèn Jacint Verdaguer, plaça Cots, carrer Hospital, carrers de Sant Andreu i Sobrerroca, plaça dels Màrtirs (actual Pl. Major) i baixada de la Seu, nombroses inscripcions, en diverses pancartes que portaven els nois del Front de Joventuts i membres d'altres organitzacions del Movimiento, de sindicats i altres entitats, donaven testimoni de l'alegria del poble manresà amb la visita del Caudillo.

L'espectacle de la plaça dels Màrtirs, on està situat l'Ajuntament, era realment impressionant pel gran nombre de persones presents i per l'entusiasme que es podia respirar. Les mateixes mostres d'adhesió es van repetir a l'arribada del Generalísimo a la plaça de la Seu. A la plaça Cots, al costat al monument de la sardana, es van concentrar els cantaires dels Cors Clavé de Manresa i comarca per sumar-se a l'homenatge al Caudillo.

Després de la missa solemne a la basílica de la Seu, acompanyat pel bisbe de Vic, el Caudillo va tornar a la plaça dels Màrtirs per entrar a l'ajuntament, on l'esperava el senyor Soldevila, els membres de la Corporació Municipal, el Consell Local del Movimiento i els trenta-quatre alcaldes de la comarca.

Franco, els ministres i les altres personalitats del seguici, van pujar a la primera planta de l'ajuntament, on després de conversar uns moments amb les autoritats, van passar al Saló d'Actes per presidir una breu sessió en la qual el senyor alcalde, Ramon Soldevila va expressar a la seva felicitat per la visita del Caudillo.

“Recibimiento apoteosico en Manresa”. Noticiero del 11/7/1966. Copyright Filometca Española (NO-DO)
Bibliografia:

- La Vanguarda Española (02/07/1966, p.9)

Printfriendly