Manresa en xifres a l'any 1900

Evolució de Manresa a la segona meitat del XIX

Evolució de la ciutat de Manresa. (Font: Ajuntament de Manresa) 

El procés de creixement de la ciutat de Manresa durant la segona meitat del segle XIX té dos punts d'estudi molt identificadors: l'augment de la població del seu nucli urbà i de llurs activitats econòmiques. En aquest bloc, n'hem parlat de forma extensiva i al final de l'entrada he deixat els enllaços més destacats sobre aquest període. De fet la ciutat de Manresa i la comarca del Bages, foren les úniques que a la Catalunya central van augmentar la seva població respecte a les comarques veïnes durant el període citat, de 1850 a l'any 1900.

Comarques	Any 1860	Any 1900
Bages	60.041	67.381
Anoia	42.581	35.937
Solsonès	16.065	9.837
Berguedà	30.667	27.217
Osona	61.143	56.941

Font: "Història de la Ciutat de Manresa. 1900 - 1950". Volum 3. Caixa de Manresa, 1991

La població de Manresa va augmentar, però també ho feren els pobles com Sant Vicenç de Castellet, Súria, Castellbell i el Vilar o Navàs. L'any 1900 Manresa era el nucli urbà més important de la Catalunya Central, amb un avantatge sobre les altres ciutats (Vic o Igualada).

Evolució població de Manresa:

Any	Habitants
1857	15.264
1887	22.685
1900	23.252

Font: "Història de la Ciutat de Manresa. 1900 - 1950". Volum 3. Caixa de Manresa, 1991

Comparem ara la ciutat de Manresa amb les de Vic i Igualada:

Ciutats	1860	1900
Manresa	16.193	23.252
Vic	13.036	11.628
Igualada	11.896	10.442

Font: "Història de la Ciutat de Manresa. 1900 - 1950". Volum 3. Caixa de Manresa, 1991

Més informació:

- La Manresa de 1860: (I), (II)

- La ciutat de les Bases de Manresa: (I), (II), (III)
- L'eixample manresà i les fàbriques: (I), (II), (III)
- Les filatures: (I), (II), (III)
- Indústria i urbanisme: aquí
- La consolidació industrial: aquí

Bibliografia:

- D. a. (1991). Història de Manresa 1900-1950. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita.

- FERRER, Llorenç (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX). Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona

- GARCIA, Gal·la (2001). L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965. Efadós Editorial

- OLIVERAS, Josep (1986). La consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

Pujant a la cova de Sant Ignasi

Obres d'eixamplament del camí de la Cova. (Fotografia: Diari "Manresa" - Fons ACBG)

El camí que portava cap a la Cova presentava un aspecte deplorable a la dècada dels anys 40, res a veure amb el d'avui en dia. El diari Manresa, únic diari autoritzat pel règim franquista i sota el control directe de la Falange, del 7 d’agost de 1945 deia: 

“No comprendemos como Manresa no haya tenido hasta hoy la ocurrencia de adecentar el camino de acceso a la Cueva. Porque el defecto no es de hoy ni de ayer sino ya muy antiguo aún cuando las ruinas de la revuelta roja lo hayan hecho más visible e intolerable”. 

L'any 1955, deu anys després de la funesta crítica al periòdic, es va planificar la construcció d’un carrer de vuit metres que havia de pujar pel torrent cobert i el carrer de Sant Marc, on calia tirar a terra algunes cases i fer una corba per girar cap a la Cova. Per eixamplar-lo es va fer un mur de més de set-cents metres de longitud.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador: "Manresa la ciutat transformada 2". Ed. Zenobita: Manresa, 2007

El viatge d'en Sinesio Delgado

"¿Entiendes el castellano?"

La canalla manresana desfilant amb la Creu Roja a la Baixada de la Seu, l'any 1914. (Arxiu Creu Roja - AHCM)

Dintre el projecte del Centre d'Estudis del Bages Els Viatgers a Manresa que un servidor coordina des del novembre de 2015 amb l'ajuda dels socis i bons amics del Centre, no em podia estar de fer alguna entrada al bloc d'Històries Manresanes relacionada amb aquest apassionant projecte. Durant aquests mesos he recollit fotografies, gravats, notícies, cròniques i sobretots molts texts, de viatgers que van deixar quelcom escrit de la ciutat de Manresa. Són molts, des d'erudits britànics experts en art de l'època victoriana, militars francesos de Napoleó fins a maquis que ajudaven als jueus que s'escapaven dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i passaven per l'estació del Nord de Manresa.

“Els viatgers a Manresa” és un projecte de treball interdisciplinari a partir de la compilació del màxim de material possible dels viatgers que han fet parada a Manresa i ens van deixar quelcom per escrit, en imatge, en fotografia o en qualsevol representació artística. El recull ha de ser de persones que no van néixer a la nostra ciutat ni tampoc hi van viure durant períodes massa llargs, amb l’objectiu de guanyar una visió de la història local diferent, conèixer la nostra ciutat en els ulls d’un viatger o visitant a Manresa. La cronologia màxima és fins a l’any 2000, a partir d’aquest any es descarta qualsevol text, imatge o relat. Descriure Manresa es pot fer de moltes maneres, des de l'aproximació a la seva realitat social, passant per fets històrics fonamentals o relatant part de l'experiència del viatger, i és precisament aquesta última, la del viatger-visitant, la que estem posant en relleu i de marc de treball en aquest apassionat projecte.

He escollit una descripció de la Manresa de finals del XIX explicada pel viatger palentí Sinesio Delgado a la seva obra España al terminar el siglo XIX. Apuntes de viaje, on narra amb detalls prou rellevants com era la festivitat de la Llum de Manresa l'any 1897, així com els carrers i comerços d’aquella època. També podem comprovar la incomprensió de l’autor en veure que molts manresans de finals del XIX, els costava entendre el castellà, sobretot la canalla del carrer.

El contraste entre el silencioso, el sublime recogimiento de Montserrat y la animación bulliciosa con que nos encontramos á las siete de la tarde á nuestra llegada á Manresa no pudo ser más fuerte. Éntrase en la populosa y riquísima ciudad catalana por un estrecho puente sobre el río, y en seguida hay que subir empinadísimas cuestas por calles embaldosadas hasta la cumbre del ribazo en que se asienta.

Al llegar á una plazoleta notamos el sordo rumor de la multitud, estampido de cohetes, son de músicas…

– ¿Qué es eso?—pregunté al mozo que portaba la cajeta.

– La procesió de la llum.

– ¿De la llum? ¿Y por qué se hace hoy esa procesión?

Se atarugó el hombre al ver que yo insistía en hablar en castellano, masculló unas cuantas palabras ininteligibles y calló como un muerto. Pero en cuanto dejamos los equipajes en la posada del Centro, situada en el paseo del Borne, corrimos espoleados por la curiosidad hacia donde el confuso rumor seguía percibiéndose. Y vimos desfilar en la plaza, frente al consistorio, adornado con colgaduras de terciopelo ó iluminado con profusión de mecheros de gas encerrados en grandes bombas, una lucidísima procesión con el cortejo siguiente: Dos heraldos á caballo con ricos y flamantes trajes; guardias municipales con uniforme de toda gala, botas altas, pantalón color blanco, levita con cordones y casco, con plumero; guardas de acequias con chaquetones y gorras de vivos encarnados, serenos, bomberos; hasta media docena de cabezudos que bailaban que se las pelaban; dos gigantones con trajes de telas brillantes y costosas recamados de oro y pedrería gorda; banderas y pendones; el alcalde y los concejales de rigurosa etiqueta; infinidad de personas respetables con bandas, cruces y hachas de viento en las manos, y por último el clero y una escultura representando la Santísima Trinidad. Cerraba la marcha un piquete de infantería con charanga. Aquella era la procesió de la llum, que desfilaba lentamente entre apiñada muchedumbre, bajo los balcones en que se agrupaban algunos centenares de muchachas bonitas.¿Y qué significaba aquello?

[…]

Cuando se deshicieron en un laberinto (para nosotros al menos) de callejas oscuras los últimos restos de la procesión eran próximamente las diez de la noche, y nos encontramos desorientados y perdidos en una población grande, absolutamente desconocida, y por la fatal manía de no preguntar nada á nadie, estuvimos á punto de tener un grave disgusto. 

No sé el tiempo que empleamos en caminar á tientas por calles abandonadas y silenciosas, de prisa unas veces, creyendo haber encontrado el hilo que había de conducirnos al paseo del Borne, despacio y desalentados otras, desalentados y sin esperanza de dar con el alojamiento. A la puerta de una casa jugaban unos cuantos chiquillos.

            – Dí, pequeño – me atreví á preguntar al mayor, – ¿hacia dónde cae la plaza Mayor, el ayuntamiento, vamos?

Desde la plaza ya estaba yo seguro de saber el camino. El muchacho nos miró en silencio, haciendo grandes esfuerzos para contener la risa, y en vista de que yo repetía la pregunta por si no me había entendido bien, se dirigió á sus compañeros, les dijo no sé qué y todos rompieron á reir como locos. Pero de la contestación pedida… ni jota. Por suerte, un transeúnte que acertó á pasar por allí se paró en la acera de enfrente, atraído sin duda por la escena cómica, y viendo que no podíamos salir del atolladero, se acercó á nosotros y tuvo la amabilidad de guiarnos á la posada cuando ya casi no podíamos tenernos de pie. Nuestro salvador resultó ser un viajante murciano que nos acompañó durante la cena, nos presentó en el casino y hasta nos invitó á presenciar con él una sesión de la Lliga de Catalunya que se celebraba aquella noche. Declinamos el honor de escuchar los discursos de la Lliga, que habían de pronunciarse en catalán, por añadidura, dimos las gracias á nuestro acompañante y nos retiramos á reposar tranquilamente 

[…] 

Manresa es una ciudad grandísima, con calles tortuosas, de respetable antigüedad, en rápidas y ásperas pendientes, paseos de primer orden, callejones intrincados y ramblas muy extensas… Es tal vez la ciudad más rica de la provincia de Barcelona, donde hay tantas y tan florecientes, porque además de contar, con infinidad de fábricas dedicadas á diferentes industrias, que producen grandes cantidades de mercancías, es el núcleo del comercio menudo de toda la comarca y, gracias á la acequia de la cuestión, su suelo fértil, bien aprovechado, da rendimientos cuantiosos en cereales y vinos. Además, sus montes son abundantes en arbolado. 

De modo que lo reúne todo, y si á esto se añade que sus habitantes son catalanes de pura raza, dicho se está que saben sacar partido de tan excelentes condiciones.

Bibliografia:

- DELGADO, Sinesio: España al terminar el siglo XIX. Apuntes de viaje por Sinieso Delgado. Dibujos de Ramón Gilla. Hijos de M.C. Hernández, impresores. Madrid, 1897. pp 134-135-136

- Els viatgers a Manresa: www.cebages.org/els-viatgers-a-manresa

Manresa-Mathausen

Sobrevivint a l'extermini

L'any 2013 es va celebrar el centenari del naixement de l'escriptor manresà supervivent al camp de concentració de Mauthausen, Joaquim Amat-Piniella, amb diversos actes i homenatges arreu de la ciutat impulsada per l'Ajuntament de Manresa, Òmnium Cultural, la Institució de les Lletres Catalanes i l'associació Memòria.cat. Davant d'aquesta efemèride els instituts Pius Font i Quer i Lluís de Peguera, juntament amb el Centre de Recursos Pedagògics del Bages, es van implicar estretament en la celebració, aportant-hi el seu vessant pedagògic. Va ser a partir de llavors que va començar a prendre forma el "Projecte Manresa-Mauthausen", una iniciativa que no va quedar només amb actes d'homenatge durant el 2013, sinó que va tenir i ha tingut continuïtat. I és que ambdós instituts es van integrar, el 2015, a la Xarxa de Memòria i Prevenció del Feixisme "Mai Més", una proposta de treball plantejada per l'Amical Mauthausen i altres camps, així com van decidir ampliar el seu focus d'interès a la deportació bagenca i manresana.

L'Espai Memòries del Museu Comarcal de Manresa acull del 31 de març fins al 8 de maig una exposició sobre les experiències dels viatges que fan cada any alumnes dels instituts Pius Font i Quer i Lluís de Peguera als camps nazis on van anar a parar els bagencs deportats. Un total de 24 bagencs que fugien de la dictadura franquista es van trobar enmig de la Segona Guerra Mundial i van acabar en camps de concentració nazis. Només en van sobreviure vuit. El visitant que vagi a l'Espai Memòries es trobarà el terra ple de siluetes, d'humans de diferents edats, inclosos nens petits. Haurà de prendre la decisió de xafar-les o bé sortejar-les. L'exposició Projecte Manresa-Mauthausen, organitzada pels instituts manresans Lluís de Peguera i Pius Font i Quer, l'Escola d'Art i l'Ajuntament de Manresa, és oferir un espai de reflexió. Després de l'impacte de les siluetes, al fons de la sala, hi haurà dos projectors. Un amb imatges de les activitats dels viatges fets pels alumnes; i un altre amb imatges de conflictes actuals. Als dos costats, un espai dedicat a Amat-Piniella i un altre amb treballs il·lustrats pels alumnes a partir de K.L. Reich. La mostra proposa tot un seguit d’activitats com projeccions, xerrades, col·loquis, etc. que giren al voltant de l’holocaust i el camp de concentració de Mauthausen.

Més informació:

- Manresans assassinats en camps de concentració: aquí

- Joaquim Amat i Piniella, el relat de K.L.Reich: aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "La reflexió del vincle Manresa-Mauthausen" (31/03/2016)

- Naciomanresa.cat: "El Projecte Manresa-Mauthausen torna amb força per recuperar la memòria històrica" (29/03/2016)

- Web Ajuntament de Manresa: Demà el Museu Comarcal inaugura l'exposició "Projecte Manresa-Mauthausen" (30/03/2016)

Mones, padrins i caramelles

La Pasqua Florida: el diumenge de Resurrecció

El Diumenge de Pasqua era joia i alegria, s'acabaven els dejunis, les penitències i les abstinències de la Setmana Santa. Començava la Pasqua Florida, que es caracteritzava per l'esclat de festa i el cant de les populars caramelles. El Diumenge de Resurrecció els nois i les noies es vestien amb el seu millor vestit i anaven a visitar els seus padrins a buscar la popular Mona. Fa anys les mones eren de merenga, pasta de brioix o de pa de pessic i tenien forma de tortell. A sobre d'ella s'hi col·locaven els ous durs. Fins abans de la primera comunió del nen o nena es ponia cada ou per cada any que tenien. Les pastisseries manresanes com l'Englantina, cal Ribera, Sant Miquel i el Cingle, exposaven les seves mones dies abans, perquè els padrins i padrines poguessin escollir la mona pel seu fillol o fillola. La tradició religiosa catòlica prové del regal que feien els padrins als infants que havien fet aquell diumenge la vetlla esperant la resurrecció de Crist i que, de bon matí, rebien la primera comunió. Com a premi i per tal de recuperar forces se'ls donava "l'altre pa" de Crist en forma de coca dolça i el símbol del naixement a una nova vida: els ous.

Un altre costum típicament manresà fins entrat el segle XIX del diumenge de Pasqua, a l'església de Sant Pere Màrtir, quan encara hi havia els dominics, era la processó de sang i fetge. En aquella data per esmorzar, es feia un gran àpat a còpia de menjar sang i fetge d'anyell. La processó feia una volta pels carrers del costat i a la Plana de l'Om s'aturava perquè un noi entonés cants des d'un cadafal. Les festes seguien, en la vigila i fins a la matinada del diumenge de Resurrecció es feien les caramelles (cants de tint religiós i d'ambient alegre on es feia sàtira de personatges populars, en moltes ocasions), que encara són ben vigents en molts pobles del Bages, com Súria, Callús, Cardona, Aguilar de Segarra o Fonollosa, per citar les més importants. Molts caramellaires anaven acompanyats pels trabucaires, que amb la seva pólvora avisaven de la seva arribada als masos de pagès i les viles de la comarca. La canalla de les parròquies de Manresa, congregacions i d'altres entitats recorrien els carrers de la ciutat cantant i recollint ous o diners que la gent els oferia al seu pas, sovint actuaven en espais amples com en places, i també en ateneus, cafès i algun teatre. Amb els ous o diners aconseguits el Diumenge acostumaven a fer un gran àpat quan acabava el dia. Molts cants de caramelles anaven acompanyats de balls tradicionals i dels balls de bastons o de cascavells.

Més informació:

- D'on prové la tradició de regalar la mona de Pasqua? aquí
- Auca de les Caramelles: aquí
- Les caramelles de Súria: aquí

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

El diumenge de Rams

Les autoritats a la Plaça Major amb els palmons l'any 1962, davant seu els escolans de la Seu. (Arxiu Montserrat Moll)

Gentada sortint de la missa de Rams, amb els palmons a la muralla del Carme, l'any 1963. (Arxiu Comarcal del Bages - ACBG)

Les creus de terme

Entre les parròquies i els municipis

Les creus sempre han estat un símbol religiós i alhora de protecció i fins i tot de guarda. Antigament es col·locaven a les entrades dels pobles i ciutats, vora dels camins i en algun cop fins i tot al bell mig de places o en capelles, esglésies i monestirs. A part de la finalitat de pietat, moltes creus tenien com a funció indicar els límits del municipi, del qual moltes van rebre el nom de creus de terme. Per tal de celebrar la trobada de la Veracreu per Santa Elena (mare de l'emperador romà Constantí, que va declarar el cristianisme oficial a l'imperi Romà a inicis del segle III de la nostra era), l'església havia celebrat al llarg dels segles la festa de la Santa Creu el dia 3 de maig. 

A casa nostra, la festa de la Santa Creu al segle XIX, es va celebrar a la basílica de la Seu, on al matí, començava una processó dins el temple i es pujava dalt dels terrats de l'església, on es col·locava la Veracreu sobre un petit pedestal fet de pedres i es recitaven els Sants Evangelis. En canviar de segle, la benedicció del terme tenia lloc quan acabava la missa. La comunitat, en processó, sortia pel portal de Sant Antoni (també conegut com el portal de l'Orgue), i al parc de la Seu, on antigament hi havia hagut el fossar, es feia la cerimònia. Quan aquesta finalitzava, la processó retornava a la Seu pel portal del Nord.

Manresa ha tingut durant moltes dècades moltes creus de terme, la majoria avui en dia han desaparegut o moltes han estat substituïdes per rèpliques modernes o per còpies més petites. Les creus eren de pedra, però també n'hi havia de ferro. Algunes de les creus desaparegudes eren la de la Plaça, la de sant Ignasi, la de sant Jaume o la del carrer de Montserrat. D'altres han tingut més sort, i sobreviuen encara com la creu de la Culla (restaurada per complet el 1986), la creu del Pont Vell o de la Guia, la creu del Pont Nou o del cementiri, la creu del Pont Fumat (de camí per la carretera de Can Massana) i la creu de cal Gravat o la de la Coscollola, anant de camí a Viladordis.

Un altre creu que encara podem veure és la Creu Guixera, dita originàriament creu del camí del Guix, i que l'any 1920 es va traslladar al grup de cases de la carretera de Santpedor (als afores de la ciutat en aquells anys). Avui en dia la creu és fàcil de localitzar gràcies a la nomenclatura, ja que la creu dóna nom a la via on està ubicada, al carrer Creu Guixera. D'altres creus famoses són la creu del Tort, la creu de Salelles i la creu de Viladordis.

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

Viure als ravals

A tocar de les muralles

Pocs saben que la paraula raval és una paraula d'origen àrab ("Rabad"), que vol dir un suburbi o un barri extramurs. El seu nom s'associa de forma molt directe al popular barri de Barcelona que porta aquest nom i que abans era anomenat Barri Xino. Però tornem al camí que ens toca, i parlem dels ravals de Manresa. L'origen dels ravals de la nostra ciutat és del període baixmedieval, segles XIV i XV bàsicament. Els més importants eren el raval de Sant Andreu, el raval de les Escodines, el raval de Puigterrà, el raval de Predicadors i el raval de Valladura. Aquests ravals, o si voleu també podeu dir-ne agrupacions de cases, es construïen a la zona d'extramurs, és a dir, fora de la Manresa medieval, aquella que estava protegida per una fortificació militar, torres de vigilància i portes d'entrada.

Els ravals manresans naixien a tocar d'un "camí ral" i al costat dels portals de les muralles, perquè les portalades medievals es van construir en el trajecte dels camins i per tant eren els accessos directes a la ciutat. Si volies arribar a Manresa, havies d'entrar per un portal costi el que costi, vaja. Els antics camins (molts es remuntaven al període romà) que enllaçaven les ciutats i viles medievals eren les úniques vies de comunicació fins a l'arribada del ferrocarril a mitjan segle XIX. Potser la millor definició que podem trobar de raval la trobem a la Wikipedia en català, que ens diu:

"Dins de les entitats de població, un raval era originàriament una agrupació de cases fora de muralles, si l'entitat major de la qual depenia en tenia, habitualment formada al llarg d'un camí de sortida d'aquella altra entitat més important. És molt fàcil, doncs, que la definició anterior en sigui l'origen: els primers ravals es devien erigir en terrenys de conreu ran dels camins rals, a tocar de les ciutats i viles. Modernament el nom ha perdurat en molts llocs, la major part dels quals es poden reconèixer encara com perifèrics, respecte dels nuclis urbans dels quals formaven part".

El nom de raval té connotacions negatives i sovint s'ha associat sempre a espais de delinqüència, gent de mala reputació, prostitució i contraban de productes il·legals de dubtosa procedència. A les fortaleses musulmanes de la península Ibèrica s'anomenava "rabad" a la part civil situada fora de la fortalesa o perímetre militar pròpiament dit, de forma que aquesta població quedava aïllada dels assumptes de la ciutat. També es deia "rabad" el barri de les prostitutes i el dels leprosos o entre els cristians, raval també designava una parròquia.

Més informació: 

- Les Muralles, el perímetre fortificat: aquí
- Muralles amunt!: aquí
- La gran expansió del segle XIII, les noves muralles: aquí

Els noms antics dels carrers

Breu repàs històric a la nomenclatura

A Manresa ens trobem amb noms de carrers, que ja apareixien a la documentació segle XIII, i que han perdurat fins als nostres dies. Potser els més coneguts, són el cas dels carrers Sobrerroca i Escodines ("Cudines"), que defineixen clarament una característica del relleu i permeten identificar un vial que s’assenta sobre la roca d’un cingle o una cudina de pedra. Un altre cas és el dels carrers Urgell o Viladordis, que apareixen ja amb aquest nom a finals del segle XIII, per tractar-se d’uns carrers que neixen als voltants d’antics camins rals. 

També es pot parlar de carrer Sant Miquel, conegut com el carrer que va de Sant Miquel a la Plaça, o el carrer Vilanova, que des del segle XIII feia referència a un nou vial nascut fora de les muralles. Altres espais coneguts són la Plana de l'Om, en referència al petit pla existent a tocar de l’església de Sant Miquel, o el Camp d’Urgell, en referència a la zona d’horta propera al carrer Urgell, que acabaria convertint-se en un carrer de la ciutat. 

Quan el carrer era conegut amb el nom d’una persona que hi residia, hi ha dues solucions, o bé el carrer s'ha mantingut fins a l’actualitat el nom d’aquesta persona: com el cas dels carrers Talamanca, Arbonés, Galceran Andreu o Fontanet, que són sempre precedits pel pronom en, en referència a persona; o bé que el nom del carrer anés canviant al llarg del temps i les generacions, en funció dels diversos personatges que hi han viscut, fins que finalment s’acabà perdent. La documentació medieval dóna nombrosos exemples d’aquest darrer tipus. Així, a principis del XIV, apareixen carrers anomenats d’en Romeu Casanova, d’Arnau Sallent, d’en Jaume de Solà, d’en Pere Saroca, d’en Pere Ricolf, d’en Jaume Ricolf, etc. Una sèrie de noms que s'han perdut en la nomenclatura actual de Manresa.

El problema fonamental per identificar correctament aquests vials és, que al cap d’uns anys de morir aquesta persona el nom es perdia i era substituït pel d’altra persona que hi vivia. Un exemple evident d’aquests canvis de nom dels carrers la presenta el carrer de Galceran Andreu. En aquest carrer hi residia la família Andreu almenys des de començaments del segle XIII. L’any 1306 el carrer era conegut com a carrer d’Ermengou Andreu, però a partir del 1387 apareix com a carrer de Galceran Andreu, i el 1490 es coneix ja com a carrer de Francesc Andreu. Evidentment, es tracta del mateix carrer on viu la família Andreu, però el nom del carrer va variant amb el temps en funció del nom de pila del cap familiar. Al segle XVI aquest costum d’aplicar el nom de persona a alguns carrers encara es manté, i per primera vegada apareixen els noms de carrer de Na Bastardes, placeta de Mossèn Creus o carrer Amigant, que segurament substitueixen noms anteriors, amb l'excepció que a partir d’aquest moment ja queden consolidats.

També el carrer del Balç podria ubicar-se en aquesta darrera categoria de carrers, el nom dels quals s’associa a algun dels seus habitants, i per tant va estar sotmès a canvis durant anys. En la documentació medieval i moderna no va ser localitzat cap carrer amb el nom de “Balç”, la qual cosa va fer sospitar que es tractava del nom que li havia estat atorgat al segle XX, concretament als anys 70 del passat segle, fent referència a la seva ubicació al mig d’una cinglera o balcera entre el carrer Sobrerroca i el carrer Santa Llúcia.

El carrer del Joc de la Pilota i el portal de Sobrerroca

Al segle XV el portal de Sobrerroca fou conegut com a portal de "Na Seniosa", segurament pel nom de la seva llogatera, i més endavant amb un altre nom: "Na Camps", pels mateixos motius. L'any 1559, una de les torres del portal de Sobrerroca es convertí en la botiga d’un sabater anomenat Joan Marcserra. El 1464 s’aixecà un pont llevadís que precedia l’entrada al portal i devia permetre el pas del fossat. Tot i això, cal pensar que ja devia existir algun tipus de pontarró que permetés el pas del vall o torrentera en direcció al barri de l’Hospital de Sant Andreu, i permetés seguir el camí de Vic.

Per la seva banda, el tram de muralla del carrer Joc de la Pilota es prolongava fins al final del carrer del Carme on s’obria un altre portal que tancava l’entrada a la ciutat pel sector del Puig Mercadal. Històricament, del Portal del Carme partia el camí cap a Cardona que seguia vers l’actual carrer de Guimerà fins a empalmar amb el camí de Juncadella. Fins al segle XV el carrer del Carme fou conegut com a carrer de Boadella, en referència segurament al fet que algun tram del carrer era cobert amb alguna boada o arcada petita. 

Bibliografia:

- VALDENEBRO, Raquel: "El carrer del Balç de Manresa a través de la documentació històrica". Revista Dovella, Any 2010, núm. 103

- VALDENEBRO, Raquel: "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles". Arqueologia Medieval, Any 2007, núm. 3

Manresa-Mauthausen-Gusen, el relat d'un supervivent

Deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat 

“Per més que expliquem les barbaritats que vam patir als camps nazis, cap paraula no és suficient per descriure’n l’horror” 

JACINT CARRIÓ VILASECA

És aquesta l’autobiografia pòstuma d’un manresà que va viure en la mateixa pell l’horror dels camps d’extermini nazis entre els anys 1940 i 1945. Sortosament per a ell –i foren percentualment ben poques les que tingueren la seva sort- en va poder sortir viu i ho ha pogut explicar. En Jacint Carrió va dedicar tota la seva vida a donar fe de les vivències d’aquell amarg període, portant a terme la promesa feta pels deportats, a l’hora de ser alliberats, de denunciar permanentment a totes les generacions presents i futures l’existència d’aquells camps de cara al fet que el rebuig social faci que no es tornin a repetir mai més. L’autor explica, per altra banda, els seus records de la infantesa i l’adolescència, com també el seu periple durant la Guerra Civil (1936-39). Posteriorment, i una vegada retornat a Manresa, ens mostra la ciutat durant la postguerra del règim franquista, per acabar als darrers anys del seu llarg periple vital, on el seu compromís social el va portar a tenir un paper polític actiu. L’obra de Jacint Carrió esdevé el millor testimoni d’uns anys difícils i dramàtics que, com ell mateix no s’havia cansat de repetir, convé tenir tothora presents.

Breu biografia

Jacint Carrió i Vilaseca neix a Manresa el 16 de setembre de 1916. De pares manresans: Marià fou pagès i treballador de l'Anònima i Dolors, teixidora de Bertrand i Serra. De ben petit estudia a l'escola de l'Hospital de Sant Andreu. Als tretze entra a la Ferreteria Sol, en un moment en què els dependents comencen a organitzar-se sindicalment. Aconsegueixen unes bases de treball que els duplica el sou i fan desaparèixer el règim d'internat dels aprenents. Organitzen la primera vaga mercantil a la ciutat. El 1936 entra a la Comissió d'Organització i Treball, on coneix Rafael Corvinos, líder local de la CNT. S'hi estarà fins a l'agost de 1937, en què s'haurà d'incorporar al front. Fugida per la frontera i exili a França, on el concentren al camp de Sant Ciprià, a la Catalunya del Nord.

Agafat pels alemanys a l'inici de la II Guerra Mundial, és internat al camp de concentració de Mauthausen a Àustria fins a l'octubre del 1941, en què passa al de Gusen fins a ser alliberat el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Torna a França, on treballa de dependent en dues botigues de comestibles de la ciutat de Périgueux, fins que el 1949 decideix aterrar a Manresa. Torna a treballar a la Ferreteria Sol Germans, fins al 1964, en què tanquen per suspensió de pagaments. Tot seguit el fitxa la Ferreteria i Accessoris de Vilarmau i Freixa, on s'estarà fins a la jubilació, l'any 1981.

El 5 de maig del 1950 es casa amb Maria Grau Sisquella, amb qui tenen un fill, Joan, que és mestre del col·legi Puigberenguer. Morí a Manresa l'any 2000. Políticament i sindicalment, durant la República havia estat vicepresident a Manresa de l'ADCI (Associació de Dependents del Comerç i de la Indústria). L'any 1935 també va ser tresorer del Foment de la Sardana. Membre de les Joventuts d'Estat Català, arran de la desfeta del 6 d'octubre passarà a militar a les Joventuts d'ERC, recentment fundades per Amat i Piniella, un altre manresà que acabaria als camps nazis també. Participa en la batalla de l'Ebre com a enllaç de la XIV Brigada Mixta Internacional. Des de l'any 1997 fa xerrades i conferències als instituts sobre la seva experiència als camps nazis.

L'any 1976 reingressa a ERC. És membre fundador de l'Amical de Mauthausen des de l'any 1968, tot i que no foren legalitzats a l'estat espanyol fins al 1976, un any després de la mort del dictador Franco. A començaments dels anys 90 passa a militar a Esquerra Catalana i a les eleccions municipals de 1991 és elegit regidor com a independent a les files socialistes, on forma part de la Comissió de Medi Ambient. Fou militant del PSC de Manresa, des del 1995. Del 1995 al 1999 seria el regidor dedicat a la Gent Gran.

L'any 2001 l'Ajuntament de Manresa va anomenar al Centre de Formació d'Adults de la ciutat, "Escola Jacint Carrió".

Més informació:

- Memoria.cat: www.memoria.cat/jacint
- L'home dels ulls tristos: allunyament.wordpress.com
- Gusen, el matadero de Mauthausen: deportados.es/hechos-gusen

L'Anònima, la fàbrica de la Llum

El miracle de la llum elèctrica 

Antigament, la ciutat estava a les fosques durant la nit. Al segle XVIII s’hi van posar graelles que cremaven teies que només s’encenien en els dies de festes públiques. Al final del segle es van posar als carrers llums d’oli en uns petits fanals que van quedar fixats a les parets i el sereno havia d’enfilar-se a una escala per encendre’ls. Més tard els llums d’oli van ser substituïts per llums de petroli que feien més llum. L’any 1859 el gas va arribar a la ciutat i els fanals de gas van substituir els de petroli per il·luminar els carrers. A partir d’aquells moments es van fer diferents projectes i experiments per portar la instal·lació elèctrica a Manresa i en diferents Festes Majors es van il·luminar edificis com l’ajuntament, la Seu, el Carme o el passeig de Pere III amb focus d’arc voltaic.

Finalment, l’any 1892 l’ajuntament feia pública la convocatòria de subhasta per l’enllumenat públic per mitjà de llum elèctrica mitjançant la instal·lació de 350 bombetes de 16 bugies i 10 arcs voltaics de vuit amperes. La concessió es va donar a Lluís Muntadas, enginyer industrial de Barcelona, però al cap de quatre mesos els industrials manresans Magí Gallifa, Lluís Vila i Àngel Ferrer li van comprar la concessió i es van convertir en els protagonistes de la llum elèctrica a Manresa si bé la instal·lació de la maquinària va anar a càrrec de Muntadas.

A primers de 1893 en un solar del carrer Llussà on hi havia el teatre d’estiu del Buen Retiro es va començar a construir la fàbrica d’electricitat, obra de l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa. L’emplaçament reunia molt bones condicions per la nova centralitat urbana –la ciutat creixia pel cantó de la carretera de Vic- i per instal·lar generadors d’electricitat per subministrar l’enllumenat públic i privat. És un edifici industrial de planta baixa més dues plantes. Oms va construir tres cossos d’edificació totalment diferenciats, responent a les diferents funcions de cada part, ja que la que dóna al carrer Llussà havia de servir de fàbrica tèxtil que aprofites el possible sobrant d’energia que generava el complex industrial i oficines de l’empresa. Per la portalada s’accedeix a un pati interior on hi ha dues naus paral·leles a la primera que havien de servir per fabricar electricitat: la nau d’entremig per a sala de calderes i l’altra, més espaiosa, ja que fa 28x10 metres i sense columnes per a sala de màquines, quadres de distribució, maquinària auxiliar, etc.

A sota dels edificis hi ha uns soterranis que contenen la carbonera, diversos espais de magatzem, el passadís de fums i la base de la gran xemeneia. La façana destaca per l’ús total del maó i les portes i finestrals amb arcs de mig punt o arc pla segons els pisos. Al mig trobem un arc central amb la porta de planxa i barrots de ferro i uns barrots superiors disposats radialment que envolten la data de 1894 i coronat per una torre de major altura, Un altre element destacable és la xemeneia situada a l’interior del recinte. Construïda amb maó i reforçada amb cèrcols metàl·lics està coronada per una espècia de barret.

En els seus orígens l’edifici fou ocupat per la Companyia d’Enllumenat que va destinar les naus a fàbrica tèxtil i a producció d’electricitat amb carbó. Per generar electricitat es va instal·lar una gran màquina de vapor de 200 cavalls que feia moure les turbines de la sala de màquines i els generadors, de corrent continu, que subministraven l’energia a la ciutat. La central consumia carbó de les mines de Fígols, quatre-centes cinquanta tones mensuals, que arribava amb el Carrilet i era transportat fins a la central tèrmica amb carros o des de l’estació del Nord si venia d’altres indrets. Posteriorment va ser ampliada fins a 1000 kW. El corrent produït era rebut en un quadre general de distribució amb dues xarxes que facilitaven l’enllumenat: una línia fins a mitjanit i l’altre per als llums que eren encesos fins que es deia clar. Les primeres proves es van fer per les Festes de la Llum de 1894 instal·lant uns focus a la plaça Major i els voltants del Carme. Però nova ser fins a l’1 d’abril del mateix any que es va fer la inauguració oficial de l’enllumenat elèctric amb l’encesa de 10 focus d’arc voltaic al Passeig de Pere III. 

El primer establiment particular il·luminat va ser la drogueria Ferrer –un dels propietaris de la companyia- de la Plaça Major. L'any 1899 es va posar en marxa una central hidroelèctrica a Les Hortes de Viladordis que aprofitava un ramal de la Séquia i el 1906 es va construir una nova central hidroelèctrica a les Marcetes al costat del Llobregat. Per problemes de liquiditat la Companyia es va transformar el 1910 en Companyia Anònima Manresana d’Electricitat (CAME) i la gent li deia, l’Anònima i aquest va ser el nom popular en què es va conèixer durant molts anys la companyia que se’n cuidava del subministrament elèctric de la ciutat i l’edifici del carrer Llussà. Tot i que hi va haver també, més endavant, altres companyies. El 1913 es va instal·lar Energia Elèctrica de Catalunya de la mà de la Cooperativa Manresana d’Energia Elèctrica que va fer l’estació receptora d'Els Dolors. Aquest fet va provocar una competència entre les dues companyies i als anys cinquanta la ciutat es va dividir en dues zones: a l’esquerra de la carretera de Vic i Santpedor per l’Anònima i la zona de la dreta per l’Energia (aleshores FECSA). 

El 1920 arribaria Catalana de Gas i Electricitat per subministrar energia a la Fàbrica Nova mitjançant l’estació receptora de La Catalana. Als anys vint la família Gomis que ja tenia negocis d’electricitat en molts pobles del Bages es van convertir en els propietaris de la Companyia Anònima. El 1945 es va constituir la nova societat Forces Hidroelèctriques del Segre SA que absorbia totes les empreses del grup Gomis. La companyia, després de la guerra civil, va fer l’embassament d’Oliana que es va inaugurar el 30 de juny de 1959 i que permetia transportar una gran potència (37.800 kW) a l’estació transformadora del Congost. Més endavant la companyia elèctrica local SEGRE, va ser absorbida per Forces Elèctriques de Catalunya FECSA, després FECSA-Enher i actualment Endesa.

L’any 2014, al cap de cent vint anys, l’empresa elèctrica ha deixat les instal·lacions del carrer Llussà i s’ha traslladat al complex elèctric de La Catalana a la vegada que l’edifici ha estat cedit a la ciutat perquè aculli equipaments municipals.

Bibliografia:

- Manresa Desconeguda 2015, text elaborat per Francesc Comas Closas.

"A sota l'asfalt hi ha el torrent"

La via de Mèder i els set ponts

Durant l'època medieval, el torrent de Sant Ignasi se l'anomenava Mèder o Miràbilis. La zona era un punt d'atracció dels gremis de treballadors que assaonaven i blanquejaven pells, perquè podien utilitzar l'aigua del torrent. El vial d'aigua que separava l'actual barri de les Escodines i el de Sant Marc del nucli urbà, era creuat per una sèrie de ponts, passeres i pontarrons, fins a un total de set.

El torrent de Sant Ignasi a principis del segle XX, amb un dels set ponts que el creuaven, just a sota del carrer de la Codinella. A l'esquerra de la fotografia hi ha ca l'Asols. Fotografia: Arxiu Ramon Salisi i Bonastre

Segles més tard, amb l'arribada de la indústria, el torrent fou el lloc escollit per ubicar les primeres fàbriques de filats i teixits de cotó, com la de Ca l'Areny o la del Salt, que utilitzaven l'aigua del torrent per generar energia. La rodalia del torrent formaven una zona molt poblada. Eren els treballadors que vivien apinyats, en pisos, al costat de les indústries del torrent i a principis del segle XX, la situació es convertí en un problema greu d'higiene i un focus de malalties, ja que el torrent també era a la vegada el clavegueram de tota la ciutat de Manresa. L'any 1911 l'alcalde de Manresa Maurici Fius i Palà ordenà el cobriment del tram de torrent de la plaça Sant Ignasi fins a la font de l'Obac.

El torrent de Sant Ignasi en una fotografia de la dècada dels anys 20. Fotografia: Arxiu Payàs Bertran

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Manresa. Una història per conèixer". Zenobita. Manresa, 2005

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa, 2009

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la: "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós, 2001

- JUNYENT, Francesc: "Manresa. Guia de la Ciutat". Parcir/Ajuntament de Manresa, 1993

Llegiu més sobre el torrent de Sant Ignasi:

- Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi: aquí

- El cobriment del torrent de Sant Ignasi: aquí

- El cobriment del torrent de Sant Ignasi en imatges: aquí

Louis Berger el jueu que va sobreviure a l'Holocaust

De Manresa a Barcelona (passant per Miranda de Ebro)

El web Històries Manresanes ha parlat en diferents entrades de les rutes d'evasió, dels passadors, dels maquis, dels evadits i dels jueus que s'escapaven de l'Europa dominada pels nazis, durant els anys de la Segona Guerra Mundial (1941-1944). Conegudes i estudiades a fons per molts historiadors i investigadors són aquestes rutes que utilitzaven els passadors per ajudar a travessar els Pirineus (i també bona part de la geografia del nostre país) a persones perseguides pels nazis: soldats aliats capturats pels nazis i ciutadans jueus dels països ocupats (Bèlgica, Països Baixos, França). En aquesta entrada us vull parlar de Louis Berger, un jueu polonès que va viure un autèntic periple per escapar dels nazis i que va aconseguir sobreviure a l'Holocaust, als camps de concentració de la França de Vichy i de l'Espanya de Franco i que finalment es va establir amb la seva família a la ciutat de Barcelona el 1946. Josep Calvet, doctor en història per la Universitat de Lleida ha estat uns dels investigadors que millor ha treballat les rutes d'evasió dels maquis a Catalunya. En el seu article publicat a la revista berguedana L'Erol número 123, repassa les rutes de la comarca del Berguedà que feien els passadors per arribar fins a Manresa i d'altres ciutats, per agafar el tren que els duia fins a Barcelona.

Berger havia estudiat ciències químiques a Viena atès que no aconseguí plaça a les universitats del seu país a causa del “numerus clausus” que afectava els estudiants jueus. A la Polònia d'entreguerres, del general Józef Piłsudski, els jueus eren tolerats, però se'ls tenia vigilats. Quan va acabar la universitat va començar a treballar en diverses fàbriques d’adobament, primer a Berlín i després a París. A la capital francesa contrau matrimoni amb una jueva també polonesa. L’any 1937 neixen les seves dues filles bessones. Quan va començar la Segona Guerra Mundial Louis s’enrolà a la prestigiosa Legió Estrangera de l'exèrcit francès, on hi havia molts jueus desitjosos de parar els peus als nazis. El 1940, després de ser desmobilitzat, aconsegueix passar a la França lliure (França de Vichy no ocupada pels nazis) amb tota la família, establint-se a les proximitats de la ciutat industrial de Lió. L’avenç de l’exèrcit alemany és imparable i l'any 1942, Louis decideix fugir cap a la "neutral" Espanya mentre la seva dona i les dues filles s'amaguen, ja que a la França de Vichy, titella dels nazis, havia començat a detenir tots els jueus que trobava. Berger havia estat denunciat per ser jueu i enviat en un camp de concentració francès on va entrar amb contacte amb republicans catalans que estaven connectats a la Resistència francesa i als maquis que operaven als Pirineus catalans. Berger s'escapa del camp de Vernet.

La Guàrdia Civil i els camps de concentració

Louis Berger contracta els servies d'un guia (passador) per travessar els Pirineus, el seu objectiu era l'estació de tren de Manresa (moltes estacions de tren com les de Lleida, Puigcerdà i d'altres viles, eren el punt final del trajecte, ja que amb tren el viatge fins a Barcelona era molt més segur), allà la xarxa que s'encarregava de passar els evadits, el faria pujar en el famós "electrico" que anava fins a Barcelona. Louis mai agafaria aquell tren, seria detingut per una parella de guàrdies civils a les proximitats de Manresa. A Manresa Berger és interrogat, i com que anava indocumentat és traslladat a la presó de la Model de Barcelona. La Guàrdia Civil de Manresa sospita que pot ser un espia aliat, o pitjor encara, un jueu que ha entrat de forma il·legal a l'estat espanyol, si és així, seria retornat a la frontera hispano-francesa, on la Gestapo vigilava que no escapés cap ciutadà jueu. La Guàrdia Civil de Manresa estava a l'aguait, tenia coneixement que la ciutat era un punt habitual de moltes xarxes d'evasió i l'estació del Nord sovint era vigilada per guàrdies i policies de paisà. Molts passadors (com en Joan Peremiquel) actuaven amb cautela, fent llargues esperes i amagant-se a la zona del Congost (propera a l'estació de tren) per evitar la policia, d'altres passadors (com en Josep Baldrich) optaven per una via més diplomàtica i "conciliadora", el suborn a policies i personal de l'estació del tren. Amb diners pel mig, les coses anaven millor, i ningú feia preguntes. Malgrat tot, més d'un ensurt s'havien endut moltes vegades, tal com va passar en una ocasió amb un passador, de nom Viadiu, quan fou interceptat per la policia. Viadiu va acabar amb el seu grup dispersat a trets a l'estació de tren de Manresa.

Berger fou tractat de forma cordial (li van donar cafè calent per reanimar-lo del fred) pels guàrdies manresans, tal com explicaria el seu gendre, Victor Papo, en una entrevista anys més tard. Aquí comença el seu periple de detenció i privació de llibertat. Un llarg viatge per les presons franquistes que el dugué a la presó Model de Barcelona i, més tard, al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos) on es tancava a tots els nois en edat militar, 18 i els 40 anys. Gràcies a les gestions de l'American Joint Distribution Committee i el seu delegat a Barcelona (que disposava d'una important "xarxa" de cases segures pels refugiats jueus), Samuel Sequerra, que aconseguí sortir del camp de concentració. Berger fou dels escassos refugiats jueus que aconseguí establir-se a Barcelona després de la guerra. Muntà una fàbrica d’adobament a Badalona, tal com havia fet abans de l'esclat de la guerra. L’any 1946, finalitzada la Segona Guerra Mundial la família Berger aconseguí retrobar-se a la Ciutat Comtal després de quatre anys d'infausta guerra.

Bibliografia:

- CALVET, Josep: La fugida de jueus a través del Berguedà. Guies i xarxes d'evasió. L'Erol, revista cultural del Berguedà, núm. 123. Any 2015

- LUENGO, Andrés: Passadors, guies de la llibertat. Revista Sàpiens, núm. 73. Novembre 2008

- Televisió de Catalunya | Boira Negra: http://www.ccma.cat/tv3/boira-negra/

Més informació:

- Perseguits i salvats: www.perseguitsisalvats.cat

Jesuïtes contra caputxins

L'autenticitat de la balma de Sant Ignasi

Avui us vull parlar d'una polèmica, que va quedar enterrada i cap historiador, local o forà, la va tractar en profunditat i amb dades a la mà, més enllà de petites referències en algun article o notícia relacionada amb l'activitat dels caputxins a Manresa. Gràcies al llibre El Convent de Framenors caputxins de Manresa 1582-2007 de Pere Cardona, publicat a la col·lecció "Monogràfics" del Centre d'Estudis del Bages l'any 2014, ressuscitem l'agria polèmica entre els caputxins i els jesuïtes sobre l'autenticitat de la cova de Sant Ignasi.

La polèmica entre jesuïtes i caputxins manresans "per culpa" de Sant Ignasi va arrancar l'any 1662 i s'allargaria fins al 1734. Eren els manresans víctimes d'una estafa? Un engany potser? I si Sant Ignasi va anar a una altra balma de la qual trobem a la Santa Cova d'avui en dia? Aquesta polèmica donaria per un bon documental i seria motiu de debat en els mitjans sens dubte. El plet entre l'autenticitat de la balma de Sant Ignasi va durar 72 anys i va acabar amb una concòrdia signada per les dues parts. Els caputxins s'havien establert molt abans que els jesuïtes a Manresa, la ubicació de l'ermita de Sant Bartomeu i el convent (avui edifici municipal on es troba l'Associació de Veïns de les Escondines) estaven edificats sobre una de les moltes balmes que hi havia ("les codines") i des de les quals es podia veure tota la panoràmica de Montserrat, així com el Pont Vell i el riu Cardener, no és impossible que la cova situada sota Sant Bartomeu fos la o una de les coves en què Sant Ignasi féu vida de penitent. Per situar-nos al temps una mica millor, l’establiment de la primera fraternitat de caputxins a Manresa data del 24 d’agost de 1582. Els frares s’aplegaren a redós de la capella de sant Bartomeu, ubicada al barri de Les Escodines, en aquells temps a la zona d'extramurs de la població, és a dir, fora de la ciutat emmurallada.

Va ser amb motiu de la visita del pare general de l'Orde jesuïta, Innocenci de Calagirone, que va demanar que els frares de Manresa tinguessin una especial veneració i cura de la cova que era tinguda per la de Sant Ignasi (sempre segons la versió caputxina) i que, de tant en tant, s'hi retiressin a fer exercicis espirituals tal com havia fet el guipuscoà. El pare Ignasi de Sant Feliu Sassera va manar que s'arreglés de manera digna la cova situada sota el claustre del convent tal com havia ordenat el pare general de l'orde mendicant l'any 1649. La polèmica anà pujant de to entre caputxins i jesuïtes, i aviat els ciutadans de Manresa van anar prenent partit a favor d'uns o dels altres. Tant és així que l'any 1661 el Consell de la ciutat va voler acabar amb la discussió del "lloc" sant d'Ignasi de Loiola i va publicar un al·legat titulat Protesta de la ciudad a N.P: Provincal sobre la fingida cueva de S. Ignacio. 1661, amb un títol que donava com a versió oficial la versió dels jesuïtes. 

El novembre del 2014, durant les visites a la "Manresa Insòlita. La ciutat que no t'han explicat" organitzat pel Centre d'Estudis del Bages dintre les Aules de Cultura de l'Ajuntament de Manresa, els visitants van tenir l'oportunitat de veure "la cova de Sant Ignasi" dels caputxins. Per accedir aquest espai s'ha d'entrar a l'edifici de l'Associació de Veïns de les Escodines per la zona antiga. [Fotografia: Centre d'Estudis del Bages]

A la fotografia, la "creu" on va resar Sant Ignasi a la balma que es trobava sota l'antic convent dels caputxins de Sant Bartomeu l'any 1522. Suposadament, i sense que en tinguem cap coneixement de la persona concreta, l'espai es va anar pintant i restaurant de forma puntual. Difícilment és factible que aquesta creu es remunti fins al segle XVI.[Fotografia: Centre d'Estudis del Bages]

El 1663 els caputxins manresans van aixecar unes capelles en les coves que es trobaven sota el seu claustre i restaven protagonisme a la devoció del sant als caputxins. Davant aquest clima de confrontació el pare caputxí Ignasi de Sant Feliu Sasserra va delegar al pare Josep de Puigcerdà perquè aquest obris un procés d'informació sobre l'autenticitat de les coves i la seva devoció. Va presentar una súplica al degà de la Seu, mossèn Jaume Aldabó, demanant-li que interrogués a persones de "bona fe" per establir i fonamentar la versió que Sant Ignasi l'any 1522 féu penitència, en alguna o moltes vegades, en la balma o cova sota de l'era de Sant Bartomeu, situada en aquell temps sota el claustre del convent de caputxins. La petició anava acompanyada d'un qüestionari de nou preguntes per a interrogar els testimonis. Els interrogatoris van començar el 19 de desembre de 1664 i el lloc on van ser convocats a declarar fou el convent del Carme. Com a notaris actuaven Francesc Madriguera i Josep Rovira. Els ciutadans escollits per declarar  van ser mossèn Jaume Geli (canonge de la Seu), Joan Rovira (pagès) i el mossèn Leandre Capdepós.

Bibliografia:

- CARDONA, Pere (2014). El Convent de framenors caputxins de Manresa 1582-2007. Aproximació història. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció Monogràfics núm. 28.

- Monestirs.cat: http://www.monestirs.cat/monst/bages/ba15capu.htm

Una de carrers estrets

La ciutat dels vials: peculiars i especials 

El carrer més curt de Manresa és el carrer de Vallcendrera que enllaça el carrer de Sant Miquel amb la plaça del mercat de Puigmercadal per damunt del carrer Nou. Es fa difícil situar-lo a la majoria de mapes de Manresa, i quasi ningú el fa servir per res, com molts altres carrers de l'anodí Barri Antic. Tan sols una placa penjada en una façana li dóna "el certificat" de carrer de Manresa. Aquest vial té tan sols 22 metres de llargada. Segons les dades que dóna l'Ajuntament, és el més curt de la ciutat. En contraposició, al més llarg, la carretera de Vic, té, entre la muralla del Carme i el Pont de Ferro, 2,3 quilòmetres de llargada. Tot i que aquí fem trampes, ja que aquest vial és una travessia i no un carrer, és una carretera dintre un tram urbà. Pel que fa a l'amplada, comparteixen protagonisme l'avinguda Universitària, a les Bases de Manresa, i el carrer de la Divina Pastora, al barri de les Escodines, ambdós amb una calçada de 40 metres.

Si hi ha quelcom que dóna caràcter peculiar a la ciutat de Manresa són les baixades i pujades. No és com les set muntanyes de Roma, però tenim uns quants puigs: Puigberenguer, Puigmercadal, Puigcardener... Això fa que alguns vials siguin especialment costeruts i amb pendents considerables. És el cas de la baixada del Pòpul, a la banda esquerra de la casa consistorial, i de la baixada dels Jueus, a la banda dreta. La nova estètica del primer, reurbanitzat fa pocs anys, contrasta amb la del segon, que probablement és igual ara que quan era l'epicentre del call jueu manresà, entre els segles XIII i XIV. Ja fora del Barri Antic, hi ha el Torrent dels Predicadors i el passatge Sinera, dos carrers que van deixar de ser cul-de-sac i a tenir sortida i entrada per les dues bandes. El primer, que comunica el carrer del Cós amb la carretera de Vic, té accés per aquest cantó gràcies a les escales. El segon serveix per lligar la carretera de Cardona amb el passeig de Salvador Espriu.

Per trobar l'accés més estret a un espai públic cal anar fins a la carretera de Santpedor. Al costat del semàfor per travessar, a la banda oposada de la plaça de Mallorca, hi ha l'entrada al parc infantil de la Mineta: un túnel no gaire llarg fet de maons que no supera el metre i mig d'amplada. Dues persones juntes de costat no hi passen.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Història de Manresa". Zenobita. Manresa, 2009

- Diari Regió7: "Del més ample al més estret i costerut" (11/08/2010)