A mitjan segle XIV, Manresa era una ciutat en transformació i també ho era la seva comunitat jueva. Darrere de les activitats quotidianes del call —el comerç, els préstecs, els oficis, la vida religiosa i les relacions amb la resta de la ciutat— hi havia una estructura comunitària amb responsabilitats fiscals cada vegada més importants.
Un document excepcional conservat a l’Arxiu Comarcal del Bages permet observar aquesta realitat amb una precisió poc habitual. Es tracta del Liber secretariorum aliame judeorum Minorise, un llibre que recull documentació relacionada sobretot amb la gestió econòmica i fiscal de l’aljama de Manresa entre 1342 i 1353. És, a més, un dels dos únics llibres d’aquest tipus conservats a Catalunya.
Entre els documents del llibre n’hi ha uns que resulten especialment reveladors: els acords que els responsables de l’aljama van establir amb prestadors jueus que no residien a Manresa però que volien operar en el mercat de crèdit de la ciutat. Aquests pactes mostren una combinació sorprenentment moderna de fiscalitat, regulació econòmica i negociació.
Una comunitat dins d'un sistema fiscal complex
Per entendre aquests acords cal començar per la fiscalitat.
Les comunitats jueves de la Corona d’Aragó estaven sotmeses a una fiscalitat específica i tenien una organització pròpia per distribuir les càrregues entre els seus membres. Un element important d’aquest sistema eren les collectae, agrupacions territorials de diverses comunitats jueves creades, en bona part, per facilitar la recaptació fiscal de la monarquia. La collecta de Barcelona, per exemple, agrupava diverses aljames catalanes.
Manresa havia format part de la collecta de Barcelona, però aquesta estructura es va dissoldre l’any 1341. A partir d’aleshores, l’aljama manresana va adquirir una posició fiscal pròpia. Aquesta transformació administrativa ajuda a explicar per què, precisament a partir de la dècada de 1340, trobem una documentació tan intensa sobre la gestió econòmica de la comunitat.
El canvi no era menor. La comunitat havia de respondre directament davant de la Corona de quantitats importants. El Liber secretariorum documenta subsidis de milers de sous: 6.500 sous el 1343, 3.000 sous com a bestreta del subsidi de 1344, 7.000 sous el 1345, i altres quantitats importants els anys posteriors.
La fiscalitat jueva, per tant, no era una qüestió marginal: condicionava bona part de la vida econòmica de l’aljama.
La monarquia necessitava diners, i les aljames havien de trobar-los
Aquesta situació manresana s'inscriu en una tendència més general de la Corona d'Aragó. Els estudis de Yom Tov Assis han mostrat fins a quin punt la relació entre la monarquia i les comunitats jueves estava vinculada als diners: préstecs, comerç, impostos, subsidis i mecanismes de recaptació formaven part d'un mateix entramat econòmic.
La Corona podia recórrer a les comunitats jueves per obtenir recursos extraordinaris, mentre que les aljames desenvolupaven sistemes interns per repartir aquestes càrregues entre els seus membres.
A Manresa, però, els diners no sempre hi eren disponibles.
El Liber secretariorum conserva diverses moratòries i renegociacions. Alguns contribuents no podien pagar en els terminis establerts i havien de pactar noves condicions amb els recaptadors reials. En algun cas, la pressió va arribar a l'empresonament de membres de l'aljama.
L’aljama es trobava, doncs, davant d’un problema fonamental: com aconseguir liquiditat per complir les seves obligacions?
La resposta ens porta directament al crèdit.
Els jueus de la Corona d’Aragó participaven activament en activitats creditícies. La historiografia ha estudiat àmpliament tant la política de la monarquia envers el préstec jueu com el control que les pròpies comunitats exercien sobre l’activitat econòmica dels seus membres. Els préstecs no eren una activitat aliena al sistema econòmic medieval: formaven part de les xarxes comercials i financeres de les ciutats.
Manresa no n’era una excepció. El Liber secretariorum mostra que els jueus hi prestaven diners i que la comunitat regulava aquesta activitat també des del punt de vista fiscal.
Però el més interessant és que l’aljama no es limitava a gravar els prestadors que ja vivien a la ciutat. També intentava atraure capital procedent d’altres comunitats jueves.
Això explica els pactes amb els prestadors forasters.
Una mena de “llicència fiscal” per prestar diners
Els contractes estudiats per Josep Xavier Muntané Santiver són, en essència, acords entre els secretaris de l’aljama i jueus de fora de Manresa.
El prestador obtenia el dret d'exercir la seva activitat creditícia dins de l'espai econòmic manresà i, a canvi, assumia una contribució econòmica pactada amb l'aljama.
Les quantitats eren relativament moderades en determinats casos: la taxa podia ser de l'1% del capital invertit, mentre que a partir d’un determinat volum de capital el gravamen podia arribar al 12%. Segons Muntané, la finalitat sembla haver estat doble: regular fiscalment aquests prestadors i, al mateix temps, atraure capital jueu foraster per ampliar la base econòmica de la comunitat.
És important no interpretar aquests contractes com si fossin simplement un impost modern. Eren pactes negociats, amb condicions concretes, durades determinades i contraprestacions.
En un dels documents, aquest tipus d'acord és qualificat amb els termes llatins compositio et transactio i relacionat amb el terme hebreu peixarà, que significa acord, compromís o pacte.
Això ens mostra que l’aljama disposava de mecanismes propis per negociar les obligacions fiscals.
No calia viure a Manresa
Un dels aspectes més sorprenents és que no calia residir a Manresa per beneficiar-se de l'acord.
Maimó Samuel, per exemple, va pactar amb els responsables de l’aljama unes condicions que li permetien desenvolupar la seva activitat a la ciutat sense tenir-hi el domicili. En canvi, si durant la vigència del pacte decidia instal·lar-s’hi, les seves obligacions econòmiques podien augmentar.
El cas de Jucef Vidal, jueu de Vic, és especialment interessant. En l'esborrany del contracte apareix una clàusula segons la qual hauria d'establir temporalment el seu domicili a Manresa, però aquesta condició va desaparèixer de la versió definitiva. Muntané interpreta que probablement va continuar residint a Vic.
Això suggereix una certa flexibilitat jurídica i econòmica: la frontera entre ser “de Manresa” i fer negocis a Manresa podia ser més complexa del que una lectura superficial de la documentació faria pensar.
Què obtenia el prestador a canvi?
L'altra cara del pacte era especialment important.
Mentre complís les obligacions acordades, el prestador podia gaudir dels privilegis i immunitats de l’aljama de Manresa, encara que no hi residís. En el cas de Bellsom Escapat, per exemple, el document estableix que podia gaudir d’aquestes prerrogatives com qualsevol altre membre de l’aljama mentre complís les condicions pactades.
Això converteix els contractes en alguna cosa més que simples acords tributaris.
L’aljama estava venent, per dir-ho en termes moderns —amb totes les precaucions que cal prendre amb aquesta comparació—, accés regulat a un mercat i a un marc de protecció comunitària.
Per al prestador, Manresa podia ser un lloc atractiu per invertir capital. Per a la comunitat, cada nou prestador significava una possible font d’ingressos.
El negoci del crèdit beneficiava tothom?
No necessàriament, i aquí cal evitar una simplificació.
El sistema de crèdit medieval generava oportunitats però també tensions. Els prestadors obtenien rendibilitat; els deutors podien aconseguir liquiditat; les comunitats podien obtenir ingressos fiscals. Però, al mateix temps, els deutes podien provocar conflictes socials i dificultats per als deutors.
La historiografia sobre les aljames de la Corona d’Aragó mostra que la pressió fiscal creixent podia provocar conflictes dins de les mateixes comunitats. Un estudi sobre l’aljama d’Osca, per exemple, relaciona l’augment de la pressió tributària del segle XIV amb tensions internes i conflictes al voltant de la recaptació.
A Manresa, les moratòries, els endeutaments i els empresonaments documentats al Liber secretariorum mostren també que la fiscalitat tenia conseqüències molt concretes sobre la vida de les persones.
Una comunitat amb les seves pròpies despeses
A més dels impostos reials, l’aljama havia de finançar les seves necessitats internes.
El llibre documenta despeses relacionades amb la sinagoga, els banys, l’almoina i la celebració de la Pasqua jueva. Això és important perquè ens permet veure que els diners recaptats no servien únicament per satisfer la Corona: també sostenien les institucions i els serveis de la comunitat.
Els secretaris tenien, per tant, una funció central. Rebien diners dels contribuents, negociaven amb creditors, podien contractar préstecs en nom de l’aljama, nomenaven procuradors i controlaven el compliment de les obligacions fiscals.
No eren simples escrivans. Eren gestors econòmics i representants polítics de la comunitat.
Un sistema comunitari molt organitzat
Aquest fet encaixa amb el que sabem de l'organització de les comunitats jueves de la Corona d'Aragó. Les aljames tenien institucions pròpies i exercien importants funcions de regulació interna. El sistema de les collectae, per exemple, demostrava que les comunitats podien actuar conjuntament davant les exigències fiscals de la monarquia.
La fiscalitat, paradoxalment, contribuïa així a reforçar les estructures comunitàries: calia disposar de persones capaces de repartir els impostos, recaptar-los, negociar amb els creditors i respondre davant del rei.
Per això el Liber secretariorum és tan valuós. No només parla de diners. Parla de com s’organitzava una comunitat per poder funcionar.
El que no ens ha arribat
Hi ha, però, una advertència fonamental.
El llibre no és un registre complet de tota l’activitat de l’aljama. Els seus 44 folis i els documents que contenen només representen una part de la documentació que es va generar durant aquells anys. Muntané detecta, per exemple, que les quantitats que es poden reconstruir a partir de les àpoques de pagament no sempre coincideixen amb el total dels impostos que calia satisfer. Falten documents.
La història dels prestadors jueus forasters de Manresa no és un fenomen aïllat. Forma part d’un sistema econòmic molt més ampli en què les comunitats jueves de la Corona d’Aragó estaven integrades en xarxes de crèdit, comerç i fiscalitat.
Els estudis generals d’Assis mostren que la Corona intervenia activament en l’economia jueva i que els préstecs, els impostos i els subsidis formaven part d'una relació estreta entre poder reial i comunitats jueves.
Altres investigacions sobre la fiscalitat de les aljames catalanes mostren, igualment, que la pressió tributària va adquirir formes diverses durant el segle XIV i que les comunitats havien d'adaptar contínuament els seus mecanismes de recaptació. El cas de Tarragona, per exemple, permet comparar l'evolució dels subsidis i altres formes de contribució fiscal.
Manresa ens ofereix, en aquest context, un cas especialment interessant perquè la documentació permet observar el pacte individual entre la comunitat i el capital foraster.
Una història de diners, però també de poder
A primera vista, aquests documents podrien semblar simples contractes financers. En realitat, expliquen molt més.
Ens mostren una comunitat jueva que havia de respondre a una monarquia cada vegada més exigent fiscalment; uns prestadors que circulaven entre ciutats i buscaven oportunitats de negoci; uns dirigents comunitaris que regulaven l'accés al mercat del crèdit; i una xarxa de privilegis que feia possible que persones no residents participessin en la vida econòmica de Manresa.
El més interessant és precisament aquesta interdependència.
La Corona necessitava diners. L’aljama necessitava liquiditat. Els prestadors buscaven oportunitats. I el crèdit connectava aquestes tres necessitats.
Els contractes de 1343-1346 documentats per Muntané són, per tant, molt més que una curiositat d'arxiu. Són el testimoni d'una economia urbana en què el capital podia circular entre comunitats i en què la pertinença a una aljama podia ser, almenys en determinades circumstàncies, una qüestió negociable.
I també ens recorden una cosa fonamental sobre la història medieval: darrere dels grans conflictes polítics i de les institucions hi havia sempre persones que havien de pagar, prestar, endeutar-se, negociar i trobar recursos per continuar endavant.
Bibliografia:
- Assis, Y. T. (1997). Jewish economy in the medieval Crown of Aragon, 1213–1327: Money and power. Leiden, Netherlands: Brill.
- Assis, Y. T. (1997). The golden age of Aragonese Jewry: Community and society in the Crown of Aragon, 1213–1327. Oxford, England: Littman Library of Jewish Civilization.
- Benet i Clarà, Albert. «L’origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294- 1392)». Dovella, 10 (1983), p. 26-31.
- Fynn-Paul, J. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.
- Guerson, A. (2015). Muerte en la aljama de Huesca: Los judíos y los tributos reales en el Aragón del siglo XIV. Sefarad, 75 (2), 35-63
- Forcano, M., & Hurtado, V. (2019). Atles d’història dels jueus de Catalunya. Rafael Dalmau.
- Mas Craviotto, A. (2023). "«Per relevar aquestes mortaldats qui·s meten en la dita ciutat». Epidèmies i crisis de mortalitat a Manresa durant el segle XIV", Ab Origine Magazine, 81 (febrer) [en línia].
- Morelló, J. (2011). En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, 71 (2), 361–394.
- Muntané Santiveri, J. X. (2016). Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, 76 (2), 251–288.
- Torras i Serra, M. (1999). El deute públic a la ciutat de Manresa a la Baixa Edat Mitjana. En M. Sánchez Martínez (Ed.), Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval (pp. 155–183). Barcelona: CSIC-IMF.
Més informació dels jueus a la Corona d'Aragó:
- History of the Jews in Aragon: aquí