Manresa acollirà les jornades del bicentenari de la fàbrica dels Panyos

La ciutat de Manresa acollirà de l’11 al 13 de març de 2027 les jornades «La fàbrica dels Panyos de Manresa. 200 anys de l’arrencada industrial de Catalunya», una trobada científica i divulgativa que commemorarà el bicentenari de la fàbrica dels Panyos (Cal Miralda), considerada un dels elements patrimonials més representatius i simbòlics dels inicis de la industrialització catalana.

Organitzades per la Comissió Organitzadora del Bicentenari, amb la participació de l’Ajuntament de Manresa, el Museu de l’Aigua i el Tèxtil, el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) i la Generalitat de Catalunya, les jornades volen esdevenir un espai de debat i reflexió sobre l’origen, l’evolució i el futur del patrimoni industrial i del model social i econòmic sorgit de la Revolució Industrial.

Durant tres dies, investigadors, professionals i representants d’universitats, centres patrimonials, institucions de recerca, empreses i organismes internacionals abordaran qüestions com els inicis de la industrialització a Catalunya i Europa, la innovació científica i tecnològica, la transformació del model econòmic i social, la preservació de la memòria industrial o la reutilització del patrimoni fabril.

Les Jornades d’Investigació i Estudi de la Fàbrica dels Panyos de Manresa es realitzaran al Museu de l’Aigua i el Tèxtil i s’organitzen i estructuren a partir de conferències, ponències encarregades, taules rodones deliberatives i visites a espais i equipaments patrimonials de referència en els primers moments de la industrialització de Catalunya, entre els quals destaquen la fàbrica de l’Anònima, el Museu de l’Aigua i el Tèxtil i l’exposició commemorativa «La fàbrica dels Panyos de Manresa. 200 anys de la industrialització a Catalunya».

Les jornades es desenvoluparan principalment en català, tot i que la tarda del dijous 11 de març hi haurà servei de traducció simultània en català, castellà, anglès i francès per facilitar la participació internacional.

Les inscripcions romandran obertes fins a l’1 de març de 2027, amb una tarifa reduïda per a les inscripcions formalitzades abans del 15 de febrer. També s’han previst descomptes per a estudiants, persones jubilades o en situació d’atur, persones amb diversitat funcional, membres de centres d’estudis i professionals vinculats al patrimoni, l’arquitectura o l’enginyeria: INSCRIPCIONS.

Adjunt a la notícia trobareu el programa de les jornades.

Més informació: https://mnactec.cat/ca

El convent de Sant Carles Borromeu: de clausura a patrimoni de tota la ciutat

Hi ha edificis que expliquen la història d'una ciutat millor que qualsevol llibre. El convent de Sant Carles Borromeu, conegut popularment com el convent de les Caputxines, n'és un dels exemples més clars. Durant gairebé quatre segles ha estat un espai silenciós, amagat rere els seus murs del carrer de Talamanca, però alhora profundament vinculat a la vida de Manresa. Ara, després de la seva adquisició per part de l'Ajuntament, comença una nova etapa que posa fi a 388 anys de vida monàstica i obre un futur encara per escriure.

Una història que comença amb una manresana excepcional

Els orígens del convent ens porten fins a Àngela Margarida Prat (1543-1608), més coneguda com la Mare Serafina, nascuda precisament a la casa on anys més tard s'aixecaria el monestir. En una època marcada per la Reforma catòlica, aquesta religiosa va impulsar l'arribada de les clarisses caputxines a la península Ibèrica, fundant primer el convent de Santa Margarida la Reial de Barcelona.

El seu gran desig, però, era que la seva ciutat natal tingués també un convent de l'orde. Les gestions van començar ja el 1608, però la iniciativa va topar amb les dificultats polítiques i eclesiàstiques del moment. El bisbe de Vic defensava una altra fundació, mentre que els jurats de Manresa van adquirir la casa natal de la Mare Serafina i van buscar directament l'autorització de Roma. Finalment, el papa Urbà VIII va aprovar la fundació l'any 1638 i aquell mateix any cinc religioses procedents de Barcelona s'hi van establir. L'església conventual fou dedicada a Sant Carles Borromeu, una de les grans figures de la reforma catòlica del segle XVI. Aquesta no fou beneïda fins a l'11 de gener de 1687. Els actes per festejar la inauguració els va costejar el consell de la ciutat.

Les primeres cinc monges que hi van arribar van ser les germanes: Victòria Pujol, de Ripoll; Coleta Casas, d’Ardèvol; Verònica Ferrer, de Camprodon; Eulàlia Barba, de Castellar, i Francesca Rossell, de Barcelona, en qualitat d’abadessa, tal com va relatar l’historiador Francesc Comas en una xerrada que va fer sobre els quatre segles d’arrelament de les caputxines a la capital del Bages.

El convent de les caputxines té una cripta on descansen les monges que hi han viscut els últims 400 anys.

Quatre segles resistint la història

Poques institucions manresanes poden presumir d'una continuïtat tan llarga. El convent va sobreviure a les epidèmies del segle XVII, a la Guerra del Francès, a les convulsions liberals del segle XIX, als períodes d'exclaustració, a la Guerra Civil i a totes les transformacions urbanes que ha experimentat el barri antic.

Mentrestant, rere els murs de clausura, les religioses mantenien una vida discreta de pregària i treball, mentre el convent es convertia en un dels paisatges més característics del nucli històric de Manresa. El conjunt, amb els seus horts, el claustre i les dependències conventuals, constitueix avui un dels espais patrimonials més singulars de la ciutat.

El final d'una comunitat històrica

El maig de 2025 es va tancar definitivament una etapa. Sor Pilar Lumbreras, de 92 anys, l'última caputxina resident, va abandonar el convent després de dècades de vida contemplativa. Amb la seva marxa desapareixia una presència ininterrompuda iniciada gairebé quatre-cents anys abans.

La mateixa religiosa va expressar reiteradament el desig que el convent continués essent patrimoni de la ciutat i es destinés a una finalitat útil per als manresans, fos social, cultural o comunitària. Aquest sentiment era compartit per moltes persones que identificaven el monestir com un element inseparable de la memòria col·lectiva de Manresa.

De la petició de cessió a la compra

L'estiu de 2025 el Ple de l'Ajuntament va aprovar, amb un ampli consens polític, una moció per demanar que el convent passés a mans municipals, preferentment mitjançant una cessió, però sense descartar-ne la compra si aquesta era l'única via possible. Aquella iniciativa reflectia tant la voluntat institucional com el desig expressat per les mateixes religioses.

Finalment, les particularitats del dret canònic van fer inviable una simple donació. La propietària legal de l'immoble era la Federació de Clarisses Caputxines d'Espanya, i qualsevol transmissió exigia un procediment complex amb les corresponents autoritzacions eclesiàstiques. La solució va ser una compravenda, acordada per 1,46 milions d'euros i formalitzada davant de notari el 23 de juny de 2026. Aquell dia la presidenta de la Federació va lliurar simbòlicament les claus del convent a l'alcalde Marc Aloy, culminant un procés llarg però molt esperat.

Un nou futur per a un espai emblemàtic

L'edifici ocupa una parcel·la de més de 4.400 metres quadrats i conserva prop de 3.200 metres quadrats construïts, amb nombrosos elements arquitectònics i històrics d'interès. L'Ajuntament ha manifestat que el seu destí serà exclusivament d'ús públic i que ara s'obrirà un procés de reflexió per definir-ne els futurs usos, sempre des d'una perspectiva de servei a la ciutat i de preservació patrimonial.

Una oportunitat per reconciliar passat i futur

La història del convent de Sant Carles Borromeu és, en realitat, la història de Manresa. Va néixer en plena època barroca, va veure passar guerres, epidèmies i revolucions, va resistir els canvis socials del món contemporani i ha arribat fins als nostres dies pràcticament intacte.

La compra municipal no és només una operació immobiliària. És també un exercici de responsabilitat envers el patrimoni històric. Poques vegades una ciutat té l'oportunitat d'incorporar al seu patrimoni un espai que forma part de la seva identitat des del segle XVII.

Ara que les portes del convent deixen de separar la clausura de la ciutat, s'obre una etapa nova. El repte serà trobar un ús que respecti la memòria del lloc i, al mateix temps, el converteixi en un espai viu. Si això s'aconsegueix, la voluntat de la Mare Serafina —que aquest indret estigués sempre al servei de Manresa— continuarà, quatre segles després, plenament vigent.

Llegir més:

• El convent de les clarisses caputxines del carrer Talamanca: aquí
• Les Caputxines del carrer Talamanca. El monestir de Sant Carles Borrmeu: aquí

Informació general:

• Monestir de les caputxines de Manresa: aquí

Webgrafia bàsica:

• Ajuntament de Manresa. (2026, 26 de gener). L'Ajuntament de Manresa arriba a un acord per adquirir el convent de les Caputxines. Recuperat de: https://web.manresa.cat/web/noticies/13653-l-ajuntament-de-manresa-arriba-a-un-acord-per-adquirir-el-convent-de-les-caputxines
  
  
• Catalunya Religió. (2026, 25 de juny). L'Ajuntament de Manresa signa la compra del convent de les Caputxines per més d'1,4 M€. Recuperat de: https://www.catalunyareligio.cat/ca/ajuntament-manresa-signa-compra-convent-caputxines
  
  
• Regió7. (2026, 26 de febrer). El convent de les Caputxines té una cripta on hi ha enterrades 82 monges. Recuperat de: https://www.regio7.cat/manresa/2026/02/26/convent-les-caputxines-cripta-on-127267306.html

Els portals de Manresa: la ciutat fortificada del Bages

La Manresa medieval. Mapa fet a partir de les indicacions i les dades de Marc Torras.

Durant l'edat mitjana, Manresa va ser una de les ciutats més importants de la Catalunya interior. El seu creixement demogràfic, comercial i polític va obligar a construir successius recintes emmurallats entre els segles X i XIV. La muralla no només tenia una funció militar: també delimitava la ciutat, regulava l'entrada de mercaderies i simbolitzava el poder municipal. El recinte definitiu, acabat durant la dècada de 1380, correspon a l'època de màxima esplendor medieval de la ciutat, coneguda com el «segle d'or manresà».

Tot plegat posa de manifest la importància estratègica de les muralles de Manresa al llarg dels segles. Aquestes fortificacions no només protegien la ciutat i els seus accessos per l'entrada de mercaderies com hem dit abans, sinó que contribuïren a consolidar el seu paper polític i militar. La seva eficàcia quedà demostrada encara al segle XVII, durant la Guerra dels Segadors, quan una part de la Diputació del General de Catalunya es va instal·lar provisionalment a Manresa per raons de seguretat. Gràcies a la combinació de fonts documentals i de les recents investigacions arqueològiques, avui és possible reconstruir amb molt més detall l’aspecte i el funcionament d’aquest complex sistema defensiu medieval.

L'evolució de les muralles

Les primeres fortificacions documentades de Manresa daten del segle X, en un context de frontera amb al-Àndalus. Amb el pas dels segles, l'expansió urbana va fer insuficient aquell primer recinte defensiu i la ciutat va anar ampliant progressivament les seves muralles. Al segle XIV, gràcies al creixement econòmic impulsat pel comerç, l'artesania i grans obres com la Seu, la Sèquia o el Pont Nou, es va construir el gran perímetre que encerclava pràcticament tot l'actual centre històric.

Aquest recinte disposava de torres, llenços de muralla, fossats en alguns sectors i diversos portals que controlaven els accessos a la ciutat.

Els vuit portals de la ciutat

Els portals eren els punts de pas obligatoris per entrar o sortir de Manresa. De dia restaven oberts, però podien tancar-se durant la nit o en temps de guerra.

El Portal de Sobrerroca

Era probablement el portal més important de la ciutat. Donava accés al camí ral procedent de Barcelona i estava protegit per dues torres. Actualment se'n conserva una, coneguda com la Torre de Sobrerroca, que s'ha convertit en el símbol més visible de les antigues muralles manresanes. És l'únic portal medieval conservat de manera significativa.

El Portal de Sant Domènec

Situat a la zona que avui continua essent un dels principals espais urbans de Manresa, connectava la ciutat amb els camins que arribaven des del sud i l'est. Amb el temps, l'espai va evolucionar fins a convertir-se en una de les places més importants de la ciutat.

El Portal de Santa Llúcia

Permetia l'accés cap als barris i camins orientals. El seu nom provenia de la proximitat d'un antic espai religiós dedicat a aquesta santa.

El Portal de Sant Miquel

Situat a prop d'un dels nuclis més antics de la ciutat, connectava amb el sector històric que encara avui conserva carrers medievals com el carrer de Sant Miquel.

El Portal de Valldaura

Controlava una de les sortides occidentals de la ciutat i formava part de l'estructura defensiva del sector més elevat del recinte.

El Portal de Sant Francesc

Situat prop del convent franciscà, constituïa un dels accessos importants de la Manresa baixmedieval.

El Portal de Galceran Andreu

Rep el nom d'un personatge destacat de la història local i apareix documentat entre els portals del recinte medieval.

El Portal de les Piques

Era una altra de les portes secundàries del sistema defensiu manresà, vinculada a zones d'activitat artesanal i comercial.

La funció defensiva

Les muralles protegien la població davant conflictes armats, però la seva funció anava molt més enllà.

Servien per:

• Controlar les mercaderies que entraven a la ciutat.
• Cobrar impostos i drets de pas.
• Regular els moviments de persones.
• Protegir els mercats.
• Reforçar el prestigi polític de Manresa davant altres viles del territori.

Durant el segle XIV, Manresa era una ciutat pròspera i necessitava unes defenses acordes amb la seva importància econòmica i estratègica al centre de Catalunya.

El declivi de les muralles

A partir dels segles XVI i XVII les muralles van perdre utilitat militar. El creixement urbà va fer que moltes portes s'enderroquessin per facilitar la circulació, mentre que alguns trams de muralla es van integrar en edificis particulars. El 1876 es va iniciar el procés d'enderrocament dels recintes emmurallats per permetre l'expansió urbana i millorar la circulació. L'Ajuntament acabaria ordenant l'eliminació de moltes de les restes encara dempeus el 1877.

Què es conserva avui?

Tot i les destruccions, encara es poden visitar diversos vestigis importants:

• La Torre de Sobrerroca, l'element més emblemàtic.
• Els llenços de muralla de la Plaça Europa.
• La Muralla del Carme.
• El sector de la Via Sant Ignasi, conegut com el Mur d'en Jaffa.

Aquests fragments permeten entendre les dimensions que va tenir la ciutat fortificada medieval i la importància que Manresa va assolir durant el segle XIV.

Conclusió

Les muralles de Manresa són el testimoni més visible de l'època en què la ciutat es va consolidar com un dels principals centres urbans de la Catalunya central. Els seus portals —Sobrerroca, Sant Domènec, Santa Llúcia, Sant Miquel, Valldaura, Sant Francesc, Galceran Andreu i les Piques— eren molt més que simples portes: constituïen els punts de contacte entre la ciutat i el territori. Encara avui, passejant pel centre històric, és possible seguir el traçat d'aquell gran recinte emmurallat que va definir la Manresa medieval durant segles.

[Article recopilatori fet a partir d'altres entrades d'aquest web]

Més informació:

• Bonvehí i Castanyer, J. (02/08/2010). Les muralles, el perímetre fortificat. Històries Manresanes. Recuperat de https://www.historiesmanresanes.cat/2010/08/les-muralles-el-perimetre-fortificat.html
  
  
• Sitjes i Molins, X. (2017). Noves dades sobre les muralles de Manresa. Dovella, 121, 36–37. https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/343527

• Valdenebro, R. (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l'estudi de les seves muralles. Arqueologia Medieval: Revista Catalana d'Arqueologia Medieval, 3, 80–97. Recuperat de https://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254562
  

La fabricació de l'acohol

Fotografia de les instal·lacions de l'empresa Alcoholera Manresana, situada a la cantonada de la carretera de Santpedor i l'actual carrer de Sant Antoni M. Claret, de Manresa. En primer terme, a l'esquerra de la imatge, veiem la carretera de Santpedor i, a la dreta, el carrer de Sant Antoni M. Claret, amb els edificis dels tallers de Cal Payàs. Més enllà, al mateix carrer hi ha la fàbrica Torrents, actual seu del diari Regió 7. Al costat de la xemeneia, al fons de la imatge, s'intueixen els edificis de la fàbrica i la torre de Cal Carreras, a la Pujada Roja. Cronologia: [1945-1960]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

L'etapa 27 del camí ignasià: els paisatges de Montserrat

Un camí per gaudir

L’etapa 27 del Camí Ignasià, que uneix Montserrat amb Manresa, no és només el final físic del recorregut, sinó també la culminació simbòlica del procés espiritual iniciat per Ignasi de Loiola l’any 1522. Aquest tram final, d’uns 24–26 km, concentra en una sola jornada una densitat excepcional d’experiència, tant en termes paisatgístics com interiors.

A diferència d’altres etapes, aquest recorregut presenta una estructura clara i significativa: una sortida des de l’altura espiritual de Montserrat i una baixada progressiva cap a Manresa. Aquest descens, però, no implica una pèrdua d’intensitat, sinó més aviat un procés d’integració de tot el viscut al llarg del camí. El pelegrí no abandona la muntanya: la transforma en experiència interior.

El trajecte s’inicia a l’entorn del monestir, seguint el camí dels Degotalls. Aquest primer tram és especialment rellevant perquè manté la connexió visual i simbòlica amb Montserrat mentre aquesta es va allunyant. La muntanya, amb les seves formes abruptes, deixa de ser un centre físic per esdevenir un referent interioritzat.

A mesura que s’avança, el paisatge experimenta una transformació notable: de la roca escarpada es passa a un entorn més suau i humanitzat, característic de la comarca del Bages. Aquí apareixen vinyes, camins rurals i masies, que introdueixen una nova lectura del territori: la natura treballada per la mà humana. Espais com l’Oller del Mas simbolitzen aquest canvi, marcant el pas de la contemplació a la vida activa.

Malgrat aquesta aparent suavitat, el camí encara reserva exigències. Trams com la serra de Montlleó impliquen un últim esforç físic significatiu, recordant que el final del camí no elimina la dificultat, sinó que la concentra. Aquesta tensió final reforça el caràcter iniciàtic de l’etapa.

L’aproximació a Manresa es fa visible des de punts elevats com Santa Caterina, des d’on es pot observar la ciutat. Aquest moment és clau perquè anticipa l’arribada i permet una preparació emocional del final. No es tracta només de veure el destí, sinó de comprendre’l abans d’arribar-hi.

Tanmateix, el veritable punt final no és la ciutat en si, sinó la Cova de Sant Ignasi. Aquest lloc és essencial perquè representa l’espai on Ignasi va viure una experiència transformadora profunda i va iniciar la redacció dels Exercicis Espirituals. Per això, l’arribada a la cova no és un final, sinó un inici: el pas del moviment exterior a la reflexió interior.

En aquest sentit, l’etapa 27 es pot entendre com una síntesi perfecta del Camí Ignasià. Integra tres moments fonamentals: sortida (Montserrat), travessa (el paisatge del Bages) i arribada (Manresa). Aquesta estructura no és només geogràfica, sinó també simbòlica, reflectint un procés de transformació personal complet.

Així, aquest darrer tram revela amb claredat la naturalesa profunda del Camí Ignasià: no és només una ruta històrica, sinó un itinerari de canvi interior. El pelegrí que arriba a Manresa descobreix que el veritable recorregut no ha estat només el del territori, sinó el de la pròpia consciència.

Powered by Wikiloc

Bibliografia:

• Ajuntament de Manresa. Montserrat - Manresa: rutes per l'etapa 27 del Camí Ignasià [Fulletó]. Oficina de Turisme de Manresa.
  
  
• Iriberri, J. L., & Lowney, C. (2018). Guide to the Camino Ignaciano. Oficina del Camino Ignaciano.
  
  
• Ramis, S., Burgui, D., & Barba, C. (2016). Guía del Camino Ignaciano. Sua Edizioak.

El Retaule del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir (Manresa)

Devoció i art: El Roser al barroc català

Durant el segle XVII, la devoció a la Mare de Déu del Roser es va convertir en un fenomen central de la vida religiosa i cultural de Catalunya. L’orde dominicà, fortament vinculat a la difusió del Rosari com a pràctica de pietat i meditació, va impulsar la construcció de capelles i retaules dedicats a aquesta advocació. La batalla de Lepant (1571) havia reforçat la percepció del Rosari com a símbol de protecció i fidelitat catòlica, i Manresa —com a centre religiós i cultural— va esdevenir lloc de producció d’obres artístiques que integraven la fe amb una expressió artística ambiciosa.

Les confraries del Roser —a Sant Pere Màrtir i en altres esglésies— actuaven com a motors socials, no només religiosos, en congregar fidels al voltant d’obres que narraven visualment els misteris de la vida de Jesús i de Maria. Aquest context explicita com l’art i la devoció es retroalimentaven: el retaule no era només un objecte d’ornament, sinó un instrument de mediació espiritual accessible a tots els fidels.

La Confraria del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir de Manresa va ser una associació religiosa activa abans de 1642, dedicada a promoure la devoció a la Mare de Déu del Roser. Organitzava cultes, processons i iniciatives com l’encàrrec del retaule del Roser, combinant funció espiritual i cohesió comunitària. La confraria servia també com a centre de formació moral i religiosa dels feligresos, consolidant el Rosari com a element central de la vida religiosa i de l’art sacre de la ciutat. Aquesta institució reflecteix la importància de les confraries en la difusió de la fe i en el suport a la creació artística barroca.

Joan Grau i la seva obra: Un escultor barroc de referència

Joan Grau (1608‑1685) és reconegut com una de les figures més destacades de l’escultura barroca catalana i autor del Retaule del Roser de Sant Pere Màrtir. Nascut a Constantí (Tarragonès) i establert a Manresa, Grau desenvolupà una obra extensa que combina domini formal de l’escultura, profunditat emotiva i riquesa ornamental. La seva trajectòria artísticament s’inscriu en un barroc català de caràcter contingut però expressiu, amb influències plateresques visibles en la policromia i la composició.

El retaule és datat entre 1642 i 1656: va ser encarregat per la Confraria del Roser el 1642 i col·locat a la capella del Roser de l’església dos anys després. El moble s’adaptava a la corba del mur amb l’objectiu de crear un espectacle visual coherent i ascendent que guiava el visitant des dels misteris de Dolor fins als de Glòria.

Els dauradors Gabriel Adrià i Magí Torrabruna realitzaren l’estofat i el daurat que dotaren el retaule d’una riquesa cromàtica i lluminosa que reforçava l’impacte iconogràfic de l’obra.

Estructura i narració visual del retaule

La composició del retaule segueix una narrativa progressiva i meditativa dels quinze misteris del Rosari. La predel·la es reserva per als misteris de Dolor; els nivells superiors inclouen els de Goig i de Glòria, culminant amb escenes centrals com la Presentació al temple o la Pentecosta. La fornícula central allotjava la imatge de la Verge del Roser donada pels dominics de Barcelona el 1631, que actuava com a fulcre devocional de tot el conjunt.

Entre les escenes més destacades s’inclou el plafó del Naixement amb l’Adoració dels pastors, peça considerada una de les més elaborades del conjunt per la seva expressió i detall ornamental: figures, paisatges arquitectònics i elements decoratius s’entrellacen per fer de l’escena un relat visual captivador.

L’efecte general combinava moviment, dramatització i ordre. Aquest tipus d’organització del retaule —funcional i simbòlicament pensada per a la meditació— era habitual en els grans retaules barrocs que volien fer de l’art una forma de catequesi visual.

El Retaule del Roser combina exquisida tècnica escultòrica, riquesa ornamental i eficàcia narrativa. 

El retaule es disposa en cinc carrers i tres cossos, amb una predel·la inferior i la fornícula central que allotja la Verge del Roser. Aquesta organització jeràrquica permet una lectura ascendent dels misteris del Rosari, des del Dolor fins a la Glòria, i reforça la funció didàctica de l’obra. La simetria formal, combinada amb la dinàmica de les figures en alt relleu, genera moviment i drama sense trencar l’equilibri global.

Les escultures presenten expressions facials detallades i postures corporals que transmeten emoció: el dolor, la devoció i la joia espiritual s’expressen amb gestos i inclinacions subtils. Això mostra l’habilitat de Joan Grau per a integrar la narrativa religiosa amb l’impacte emocional, un tret distintiu del barroc català.

Cada escena del retaule està carregada de significat: la Presentació al temple, l’Adoració dels pastors i la Pentecosta són exemples de com les escenes bíbliques s’ordenaven per guiar la meditació del visitant. Els detalls ornamentals —motius florals, angelicals i arquitectònics— reforcen el simbolisme de l’obra i serveixen com a suport visual per a la narrativa.

Tragèdia, salvament i conservació actual

L’església de Sant Pere Màrtir va ser completament enderrocada el juliol de 1936 en el context de la Guerra Civil espanyola. Amb tot, abans d’aquest fet, el retaule del Roser havia estat desmuntat i traslladat per ser preservat, arribant a dipòsits de protecció de béns artístics. Aquesta salvaguarda va permetre que una part substancial de les seves peces es conservessin i poguessin ser restaurades posteriorment.

Des de 1940, els fragments del retaule formen part del fons del Museu de Manresa, situat ara dins del Museu del Barroc de Catalunya, on es presenten —després de diverses restauracions— molts compartiments en exposició. Aquest procés de restauració ha inclòs la recuperació de plafons narratius com Ascensió, Coronació de la Mare de Déu i Jesús entre els doctors de la Llei, entre d’altres, impulsat per professionals del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.

Aquestes peces no només rescaten el valor artístic original sinó que permeten als visitants actuals visualitzar la intensa expressivitat barroca del conjunt.

Un llegat artístic i espiritual

Avui, el Retaule del Roser de Sant Pere Màrtir es reconeix com una de les obres més paradigmàtiques de l’escultura barroca catalana del segle XVII. S’hi conjuguen habilitat tècnica, narració icònica i funció devocional, amb una composició que ha inspirat altres retaules i ha ajudat a definir l’estil del barroc manresà.

La seva preservació —malgrat la destrucció de l’edifici original— exemplifica la importància de la protecció del patrimoni artístic i la capacitat de l’art sacre de transcendir segles gràcies a la cura de les institucions museístiques i la comunitat cultural.

Bibliografia bàsica:

• Català‑Roca, F., Miralles, F., & Fontbona, F. (1983). Història de l’art català: L’època del barroc, s. XVII‑XVIII (Vol. 5). Edicions 62.

• Nadal Tenllado, A., & Holgado García, I. (2025). L’art de l’època del Barroc a la Seu de Manresa. Zenobita edicions.

• Museu del Barroc de Catalunya. (2025). Retaule del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir. Recuperat de https://museudelbarroc.cat/retaule-del-roser-de-lesglesia-de-sant-pere-martir/

• Nació Digital. (2021, 15 de febrer). El Museu Comarcal rep quatre escenes restaurades del retaule del Roser de Sant Pere Màrtir. Recuperat de https://naciodigital.cat/manresa/cultura-i-mitjans/el-museu-comarcal-rep-quatre-escenes-restaurades-del-retaule-del-roser-de-sant-pere-martir.html

• Revista Museologia.cat. (2025). El Museu del Barroc de Catalunya: projecte i programa en procés. Recuperat de https://revista.museologia.cat/en/article/el-museu-del-barroc-de-catalunya-projecte-i-programa-en-proces-254

Àngels Freixanet: ferro, memòria i ciutat

Quan es parla de l’art contemporani a Manresa, hi ha noms que formen part del paisatge tant com els carrers o les places. Un d’aquests és el d’Àngels Freixanet, escultora de trajectòria sòlida, mirada compromesa i una obra que ha sabut arrelar-se al territori sense perdre mai projecció universal.

De Moià al món

Àngels Freixanet i Picanyol neix a Moià l’any 1940, en una Catalunya marcada encara per les ferides de la postguerra. En els seus inicis artístics, com tants creadors de la seva generació, s’expressa a través de la pintura. Ho fa amb un llenguatge expressionista, intens, influït per corrents europeus, on el gest i l’emoció tenen més pes que la representació fidel de la realitat. Les seves primeres obres pictòriques presenten una clara influència dels expressionistes francesos, sobretot de Georges Henri Rouault. Es tractava d'una pintura densa de formes simplificades però alhora agressives.

Però el seu camí canvia radicalment a partir dels anys seixanta i setanta, quan entra en contacte amb els nous llenguatges de l’art contemporani. Un viatge decisiu a Nova York la posa davant l’informalisme, l’art matèric i una llibertat creativa que ja no abandonarà mai més. És en aquest moment quan el ferro irromp amb força a la seva obra i esdevé el seu material de referència.

L’escultura com a ofici i actitud

Freixanet no arriba al ferro des de la fredor industrial, sinó des de l’ofici i la intuïció. El treball manual, la soldadura, la reutilització de peces trobades i la transformació de materials rebutjats configuren una manera de fer que connecta amb una tradició gairebé artesana, però amb un discurs plenament contemporani.

A partir de l'any 1990 la seva obra incorpora el color i altres materials naturals conjuntament amb el ferro.

La seva primera exposició individual d’escultura té lloc l’any 1974 a la Sala Gaudí de Barcelona, i marca l’inici d’una trajectòria que la portarà a exposar de manera regular a Catalunya, a la resta de l’Estat i a diversos països europeus. Galeries i centres d’art de ciutats com París, Madrid, Milà o Ginebra acullen la seva obra, sovint en diàleg amb altres artistes de l’escena escultòrica del moment.

Manresa com a espai vital i creatiu

Tot i aquesta projecció exterior, Manresa esdevé amb els anys el centre vital i creatiu de l’artista. És aquí on treballa, exposa i estableix un diàleg constant amb la ciutat i els seus habitants.

Diverses de les seves escultures públiques formen part avui del paisatge urbà i de la memòria col·lectiva. Obres com Mil Cent, creada amb motiu del mil·lenari de Manresa, o L’Àngel del Voluntariat, són exemples d’una escultura pensada no només per ser contemplada, sinó per significar, commemorar i generar identitat. 

L'any 2017, coincidint amb la Festa de la Llum de Manresa, es va inaugurar l'exposició "On l'emoció et porti" al campus de la Universitat de Manresa.

L’any 2011, Manresa li ret un ampli reconeixement amb una exposició antològica repartida en diversos espais emblemàtics de la ciutat —El Casino i el Teatre Kursaal—, convertint l’exposició en un recorregut vital i artístic, gairebé una biografia en ferro.

Matèria, símbol i espiritualitat

L’obra de Freixanet ha anat evolucionant amb el pas del temps. A partir dels anys noranta, incorpora nous materials, pigments i colors, sense abandonar mai el ferro com a eix central. El seu llenguatge es torna més simbòlic i introspectiu, amb formes que evoquen figures humanes, ales, llibres o estructures que semblen sostenir-se en un equilibri fràgil però decidit.

Especial rellevància tenen els llibres-escultura, peces que interroguen la relació entre coneixement, memòria i matèria, així com sèries més recents com Ànimes perdudes, sorgida durant els anys de la pandèmia, on el ferro esdevé metàfora del confinament, la pèrdua i també de la resistència.

Sense ser una artista explícitament religiosa, la seva obra manté una dimensió espiritual constant: una reflexió sobre el pas del temps, la fragilitat humana i la capacitat de reconstrucció.

Una obra que perdura

L'any 2025 va rebre el Premi Bages de Cultura 2025. Òmnium va reconeixer la trajectòria de l'escultora manresana, autora d'obres icòniques al territori.

Àngels Freixanet forma part d’una generació d’artistes que han obert camí a les dones escultores en un món tradicionalment masculinitzat. Ho ha fet amb discreció, perseverança i una obra coherent, reconeixible i profundament honesta.

Avui, les seves escultures continuen dialogant amb l’espai públic, amb els museus i amb els espectadors. I a Manresa, especialment, el seu ferro ja no és només material: és memòria compartida.

Bibliografia bàsica:

• Freixanet, A. Sobre l’artista. Web oficial d’Àngels Freixanet. https://angelsfreixanet.com/sobre-la-artista/
  
  
• Freixanet, A. (diversos anys). Catàlegs d’exposicions individuals i col·lectives (1974–2015). Arxiu personal de l’artista.

L'Hospital de Manresa durant la Guerra Civil (1936-1939)

El treball de documentació i restauració d'un arxiu

“Un fitxer inèdit de refugiats, militars i ferits de guerra a l’Hospital de Manresa (1936-39)” ofereix una visió reveladora sobre el funcionament d’aquest centre sanitari en els anys convulsos de la Guerra Civil Espanyola. Aquest document, conservat al marge de la documentació habitual, recull dades personals i històriques que permeten reconstruir una part fonamental de la memòria col·lectiva de la ciutat.

L’explicació del web anirà a càrrec de Salvador Redó, que n’és l’autor, i en el transcurs de l’acte també intervindrà Conxita Parcerisas, que exposarà l’estat de les investigacions que es realitzen sobre el paper de les infermeres durant el conflicte bèl·lic; ambdós són membres de Memòria i Història de Manresa.

Aquest treball no hauria estat possible sense la conversió de les fitxes en un llarguíssim document Excel fet pel col·laborador de l’Associació, Antoni Puigbò i la supervisió del director de continguts de l’entitat, Joaquim Aloy, que, a més, va intervenir en la recuperació d’aquest fons de l’Hospital de Sant Andreu sobre la Guerra Civil i el seu traspàs a l’Arxiu Comarcal del Bages.

El 9 de desembre, a les 6 de la tarda a la Sala Gòtica de l’Hospital de Sant Andreu, es farà la presentació pública del web.

El fitxer treballat reflecteix l’arribada massiva de persones desplaçades pel conflicte. Les dades inclouen noms, procedències, edats, diagnòstics o estats de salut, així com l’evolució clínica i, en alguns casos, el destí d’aquestes persones després del seu pas per l’hospital. A través d’aquesta documentació, es pot veure l’esforç i la solidaritat del personal sanitari i de la població manresana en moments d’extrema dificultat. A més, l’existència d’aquest fitxer aporta informació del paper de l’Hospital de Manresa com a punt d’acollida i assistència, no només per a la població local, sinó també per a refugiats d’altres indrets, així com la complexitat de la gestió sanitària en temps de guerra. Aquesta troballa ajuda a una millor comprensió de l’impacte social i humà de la Guerra Civil a la ciutat i el seu entorn. Aquest treball ha estat elaborat per l’Associació Memòria i Història de Manresa, promogut per l’Ajuntament de Manresa i amb el suport de la Diputació de Barcelona.

- Més informació: https://www.memoria.cat/refugiats-sant-andreu-manresa/

Quan les places tenen nom de dona

“La Plaça és nom de dona”

L'any 2024 va ser un període de canvis importants al barri de la Carretera de Santpedor, amb diversos esdeveniments que van marcar un abans i un després. La participació ciutadana, la creació d'espais públics i el reconeixement a figures destacades van ser algunes de les claus d'aquests mesos de vitalitat i renovació. A continuació, repassem les fites més rellevants, que va concloure el juny del 2025.

La votació popular per escollir noms d’espais públics

Els mesos de setembre i octubre de 2024, els veïns i veïnes del barri de la Carretera de Santpedor van viure una jornada inèdita de participació ciutadana amb la votació popular per decidir el nom de diverses places i carrers de la ciutat. Aquesta iniciativa, impulsada per l'Ajuntament de Manresa, va permetre als ciutadans d'aquest barri escollir els noms de dos espais públics que formen part del seu entorn diari i que no disposaven de cap nom. Els noms escollits van ser una clara mostra de la voluntat de la ciutat de preservar la seva identitat històrica i donar veu als ciutadans en decisions clau que afectaven l'espai públic.

La votació va tenir una gran acollida entre la ciutadania, amb una alta participació (gairebé 1.000 vots) que va reflectir l’interès per formar part activa en la construcció d’una ciutat i un barri més pròxims i integrats. Els noms seleccionats van ser una combinació de figures històriques femenines i d'espais que tenen una gran significació per als veïns i veïnes.

Del 3 de setembre al 25 d'octubre del 2024, amb el lema «La Plaça es nom de dona» es podia votar entre sis diferents noms: Assumpció Balaguer Golobart, Maria Pepa Colomer Luque, Caterina Albert Paradís, Anna Solà Sardans, Frederica Montseny Mañé i Marina Ginestà Coloma. Les votacions van comptar amb la participació d'importants figures del barri, com la tiktoker Shalana Rodríguez i la periodista esportiva Sònia Sanz.

Les butlletes per a votar es podien recollir a l’Associació de Veïns carretera de Santpedor, a la Biblioteca de les Bases, al Centre Ocupacional d’Ampans, al Museu de l’Aigua i el Tèxtil i a la Parròquia de Sant Pere Apòstol. Diferents comerços també van col·laborar amb aquesta iniciativa, com Visual Òptica, la Casa Coll, l'academia Friends Idiomes, el Forn passeig, el forn Cal Moliné i l'Estanc 22 situat al barri de La Parada.

La creació de dues noves places públiques

Al mes d'agost de 2024, l'Ajuntament va anunciar la creació de dues noves places a Manresa, que es van inaugurar en espais centrals i estratègics de la ciutat. L'objectiu era transformar l'espai públic en zones més accessibles i verdes per als veïns, que poguessin gaudir d'ambients de lleure i convivència.

Les noves places, dissenyades amb criteris de sostenibilitat i inclusió, van incorporar arbres, bancs, zones d'oci per als més petits i espais per a la trobada comunitària. Amb aquestes noves infraestructures, Manresa va voler afavorir una ciutat més viva i integrada, on les persones poguessin gaudir de l’espai públic d'una manera saludable i socialitzadora.

El reconeixement a Assumpció Balaguer i Anna Sola amb la dedicació de dues places

Un dels esdeveniments més destacats va ser el reconeixement a dues figures emblemàtiques de Manresa: Assumpció Balaguer i Anna Solà. Ambdós noms van ser els més votats. El 12 de novembre de 2024, l'Ajuntament va anunciar que una de les noves places creades a la ciutat portaria els noms d’aquestes dues personalitats, amb l’objectiu de fer-les visibles i homenatjar la seva tasca a la comunitat.

Assumpció Balaguer, filla d’un metge i d’una empresària tèxtil de Manresa, va ser una actriu reconeguda per la seva trajectòria en el món del teatre i del cinema. Tot i que va viure gran part de la seva vida a Barcelona, mai va oblidar els seus orígens manresans. Després de la mort del seu marit, l'actor Paco Rabal, Balaguer va tornar als escenaris a l'edat de 75 anys, deixant un llegat important al món cultural català.

Per la seva part, Anna Solà va ser una figura cabdal en la resistència antifranquista i una gran defensora dels drets humans. Republicana i represaliada pel franquisme, la seva història de vida va captivar la ciutat i va ser un símbol de valentia i lluita. La dedicació d’aquesta plaça va ser un reconeixement tan merescut com emocionant per a tots aquells que han recordat la seva figura com a exemple de resistència.

L’obertura de l’expedient per la dedicació oficial de la plaça a Assumpció Balaguer i Anna Solà

Al ple municipal del 17 d'abril de 2025, es va fer un pas definitiu en el procés per aprovar la dedicació oficial de la plaça situada a l’interior d’una illa oberta delimitada per l'avinguda de les Bases de Manresa i els carrers de l’Abat Oliba, Valentí Almirall i el carrer dels Cintaires, als noms d'Assumpció Balaguer Galobart i Anna Solà Sardans. Aquest va ser l’últim tràmit abans de la ratificació definitiva per part dels regidors de la ciutat. La proposta va ser rebuda amb entusiasme, tant pels veïns com pels representants polítics, que van veure en aquest reconeixement una manera de preservar la memòria d’aquestes dues figures cabdals de Manresa.

El mes de maig de 2025 es preveia la incoació formal de l'expedient, una fase final abans de la inauguració de la plaça, que s'esperava amb gran expectació.

Un pas endavant cap a una ciutat més participativa i verda

Amb aquestes iniciatives, Manresa va consolidar un model de ciutat més inclusiva, participativa i sostenible. La creació de noves places, la votació popular per escollir noms d’espais públics i el reconeixement a figures històriques van mostrar un canvi profund en la manera en què la ciutadania participava en la presa de decisions que afectaven la ciutat. Manresa va demostrar que una ciutat pot créixer i transformar-se no només en termes de dimensions, sinó també en qualitat de vida i en el respecte als valors de convivència, solidaritat i igualtat.

El 14 de juny de 2025 va ser una data marcada en el calendari del barri de la Carretera de Santpedor, quan es va celebrar la inauguració de dues noves places dedicades a dues manresanes excepcionals: l’actriu Assumpció Balaguer Golobart i l’activista Anna Maria Solà Sardans. Més de dues-centes persones es van aplegar en aquest moment tan especial, que va ser fruit d'un llarg procés de participació ciutadana.

La dedicació d’aquestes places no va ser un gest casual, sinó que va ser el resultat d’una iniciativa participativa promoguda per l'Ajuntament de la ciutat i l'Associació de Veïns de la Carretera de Santpedor. En aquesta proposta, 825 persones van ser les que van votar i decidir col·lectivament els noms de les dues dones que, a partir d’aquell moment, donaven identitat a aquests nous espais públics.

Bibliografia:

- Regió7. (09/10/2024). Bona participació en la votació per triar el nom de dues places de Manresa. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/10/09/bona-participacio-votacio-per-triar-109062371.html

- Regió7. (02/08/2024). Manresa tindrà dues noves places. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/08/02/manresa-tindra-dues-noves-places-106401783.html

- Regió7. (12/11/2024). Assumpció Balaguer i Anna Solà posaran nom a una plaça de Manresa. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/11/12/assumpcio-balaguer-anna-sola-posaran-111628416.html

- Canal Taronja. (04/11/2024). L’Ajuntament de Manresa porta al ple la iniciativa de plaça en nom de dona. Canal Taronja. https://www.canaltaronja.cat/central/bages/lajuntament-de-manresa-porta-al-ple-la-iniciativa-placa-en-nom-de-dona/

Sílvia Marsó: una trajectòria exemplar i un escenari pendent a Manresa

Catalunya i un buit significatiu

Sílvia Cartaña Ortega, coneguda artísticament com a Sílvia Marsó (en homenatge al mestre del mim francès Marcel Marceau), és una de les actrius més reconegudes del panorama escènic català i espanyol. Nascuda al Poble-sec de Barcelona el 8 de març de 1963, va iniciar-se com a mim a l’Institut del Teatre quan tot just tenia catorze anys amb altres artistes importants com Paco Mir del Tricicle i Jürgen Muller, de la Fura dels Baus. Les seves primeres actuacions van ser al Barri Gòtic de Barcelona quan tenia 15 anys en què treballava de mim. Va debutar al teatre el 1979 amb la companyia de Vicky Luzón, a l'obra Los derechos de la mujer. Des d’aleshores, ha desplegat una carrera coherent i valenta que abasta televisió, cinema i sobretot teatre. 

Al llarg dels anys, Marsó ha sabut resistir la temptació de la popularitat immediata. Quan les televisions privades començaven a despuntar a la dècada dels anys 90, va preferir renunciar a ofertes suculentes per poder escollir els seus projectes amb llibertat. Una decisió arriscada que li ha permès mantenir intacta la coherència artística i convertir-se en referent de la interpretació seriosa i compromesa. Marsó va reconèixer que, al llarg de la seva carrera, ha hagut de prendre decisions difícils per prioritzar la seva família i la seva pròpia salut emocional. Va explicar que, en moments clau, ha deixat projectes importants per estar amb la seva mare o per dedicar més temps al seu fill, demostrant que la seva vida personal ha estat sempre un pilar fonamental.

En l’àmbit personal, Sílvia Marsó va estar vinculada sentimentalment amb Rafael Carrizosa entre 1981 i 1987. Posteriorment, va conèixer Emilio Marco, amb qui va estar en parella fins fa aproximadament disset anys. Junts tenen un fill, David, que actualment té 26 anys.

De la televisió popular al prestigi de les sèries

Sílvia Marsó és una actriu amb una àmplia trajectòria en el món de la televisió, amb més de 28 sèries i telefilms a la seva filmografia. Va iniciar la seva carrera en el programa musical Gent d’aquí de TVE Catalunya l'any 1981, i posteriorment va participar en diversos programes i sèries de la cadena, com Un, dos, tres... responda otra vez (1983-1984), Y sin embargo... te quiero (1984-1985) i Los sabios (1985).

El gran públic la va conèixer a "Un, dos, tres"…, però Marsó aviat va triar el camí del teatre. Va rebutjar contractes televisius molt lucratius quan van aparèixer les privades, convençuda que la seva vocació era l’escena.

A la dècada dels 90, va consolidar la seva presència televisiva amb papers destacats en sèries com Canguros (Antena 3, 1994-1996), Manos a la obra (Antena 3, 1998-2001) i Dones d’aigua (TV3, 1997-1998). També va participar en Mar de dudas (La 1, 1993) i Turno de oficio (TVE, 1986). En els anys 2000, va continuar treballant en diverses produccions, com Ana y los siete (La 1, 2002-2004), Hermanos y Detectives (Telecinco, 2007), El porvenir es largo (La 1, 2009), Gran Hotel (Antena 3, 2012) i Gran Reserva: El origen (La 1, 2013). Més recentment, ha participat en sèries com Paquita Salas (Flooxer, 2016), Merlí: Sapere Aude (2019), El secreto de Puente Viejo (Antena 3, 2019-2020) i La encrucijada (Antena 3, 2025).

Aquesta trajectòria demostra la versatilitat de Sílvia Marsó com a actriu i la seva capacitat per adaptar-se a diversos gèneres i formats televisius.

El teatre, el seu veritable hàbitat

Al llarg de quatre dècades ha interpretat personatges de Lorca, Ibsen, Tennessee Williams, Zweig o Yasmina Reza. Ha estat premiada per muntatges com Yerma o Casa de muñecas i ha explorat també el musical amb èxits com T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré o 24 hores en la vida d’una dona. Amb la seva productora, Lamarsó Produce, ha impulsat obres que combinen sensibilitat i risc artístic.

Amb la seva pròpia productora, Lamarsó Produce, ha assumit el paper d’empresària cultural. Aquesta tasca li ha donat la llibertat de triar repertoris exigents, sovint poc comercials, i fer-los arribar al públic. Autors com Stefan Zweig, Yasmina Reza o Federico García Lorca han passat pel seu catàleg, sempre amb un segell que combina sensibilitat i risc.

Va fundar la seva pròpia productora el 1991 i actualment gestiona la seva carrera i les seves xarxes socials. 

Malgrat la seva relació estreta amb Catalunya, Sílvia Marsó ha expressat sovint sorpresa pel fet que mai hagi actuat a ciutats com Girona, Lleida o Manresa. En una entrevista al Diari Ara el 2018 ho deia amb incredulitat: “És increïble que sent catalana no hagi treballat mai a Girona, Lleida o Manresa”. Aquesta situació també es va reflectir en la seva experiència amb l'obra 24 hores en la vida d'una dona, on va expressar la seva sorpresa perquè, tot i haver invertit significativament en la producció, només tres programadors van assistir a les funcions durant les setmanes que l'obra va estar a la cartellera. Marsó va destacar la seva il·lusió per treballar a Catalunya i va lamentar que, després de 38 anys de carrera professional, no hagués estat mai en molts teatres del país.

El cas de Manresa i el Teatre Kursaal és especialment destacable. L’equipament és avui un dels epicentres culturals de Catalunya central, amb més de seixanta espectacles cada temporada i prop de 60.000 espectadors només en el primer semestre del 2025. Tot i aquesta vitalitat i el prestigi que ha assolit, l’actriu encara no hi ha pujat mai a l’escenari. Una absència sorprenent, gairebé un buit simbòlic, si es té en compte el pes de Marsó en el teatre contemporani i la seva condició de barcelonina.

Una carrera fidel a l’essència

En declaracions a Tot Cerdanyola el gener de 2019, Sílvia Marsó va expressar la seva preocupació per la manca de representació de les dones de més de 45 anys en les històries que es presenten als mitjans i al teatre. Va qualificar aquesta absència com una “injustícia brutal”, subratllant que, tot i que les dones d'aquesta edat han viscut experiències profundes i significatives, sovint són ignorades en les narratives culturals. Marsó va defensar la necessitat de crear més espais per a aquestes veus, ja que considerava que la seva invisibilitat reflecteix una societat que no valora plenament les aportacions de les dones madures.

La trajectòria de Sílvia Marsó és la d’una actriu que ha sabut prioritzar la qualitat i la coherència per damunt de la popularitat fàcil. Ha deixat empremta allà on ha actuat, ha produït obres arriscades i ha mantingut viu el seu vincle amb Catalunya. Però encara queda un deute pendent: veure-la sobre l’escenari del Kursaal de Manresa, un espai que sembla fet a mida per una actriu amb la seva força i sensibilitat.

Marsó ha construït una carrera sòlida sense renunciar a la seva essència. Ha sabut alternar gèneres, arriscar en projectes personals i mantenir-se fidel a la seva vocació teatral. Avui, quan el seu nom continua sent sinònim de qualitat i compromís, només resta esperar que algun dia el públic manresà pugui veure-la al Kursaal, l’escenari que encara falta en el seu recorregut.

Actualització: el debut de Sílvia Marsó al Kursaal el febrer del 2026

L’actriu Sílvia Marsó va actuar al Teatre Kursaal de Manresa l’any 2026, en el que va ser un esdeveniment destacat dins la programació teatral de la ciutat. Concretament, Marsó hi va debutar amb l’obra “Clavells”, el 28 de febrer de 2026, a la sala gran del Kursaal. Aquesta representació tenia un valor especial perquè era la primera vegada que l’actriu pujava a aquest escenari, tot i la seva llarga trajectòria teatral.

L’obra, escrita per Emma Riverola i dirigida per Abel Folk, és una història que combina memòria històrica i drama personal. Se situa en dos moments temporals: la Revolució dels Clavells a Portugal (1974) i el retrobament dels protagonistes quaranta anys després. A través d’aquest doble pla, es tracten temes com l’amor, la traïció, les utopies polítiques i el pas del temps.

La representació va formar part de la programació estable del Kursaal, un equipament cultural clau de la Catalunya Central, amb una gran capacitat i una oferta escènica diversa des de la seva reinauguració el 2007.

En resum, la presència de Sílvia Marsó al Kursaal amb “Clavells” no només va ser una funció teatral més, sinó també un debut significatiu que reforça el paper del teatre manresà com a espai de referència per a les arts escèniques contemporànies.

Bibliografia de referència:

• Viquipèdia. Sílvia Marsó. Recuperat de https://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADlvia_Mars%C3%B3
  
  
• Diari Ara. (2018). Sílvia Marsó: “Vaig renunciar a ser milionària per ser actriu”. Recuperat de https://www.ara.cat/
  
  
• El País Catalunya. (2016). Sílvia Marsó: La meva voluntat és treballar a Catalunya, i no me’n surto. Recuperat de https://elpais.com/cat/2016/08/05/catalunya/1470426353_019552.html
  
  
• RAC1. (2018). El món a RAC1: entrevista a Sílvia Marsó. Recuperat de https://www.rac1.cat/
  
  
• RTVE Catalunya. Programació i trajectòria televisiva de Sílvia Marsó. Recuperat de https://www.rtve.es/rtve/
  
  
• Marsó, S. (s. d.). Currículum i fitxes de treball. Recuperat de https://www.silviamarso.com
  
  
• Tot Cerdanyola. (2019). Sílvia Marsó estrena la gira catalana del seu espectacle musical a Cerdanyola. Recuperat de https://www.totcerdanyola.cat/
  

[Entrada actualitzada el 02/04/2026]