La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (4a. part)

L'església durant el conflicte bèl·lic

Per animar la població durant el conflicte contra els francesos, l'església espanyola practicava un catecisme revolucioni i ultracatòlic, per defensar la pàtria del invasor heretge, el francès.

"Catecismo" Español (1808)

- Dime hijo: ¿qué eres tu?
- Soy español, por la gracia de Dios.
- ¿Cuantas obligaciones tiene un español?
- Tres: ser crisitano y defender la patria y el rey.
- ¿Quién es el enemigo de nuestra felicidad?
- El emperador de los franceses.
- ¿Quién es ese hombre?
- Un malvado, un abmicioso, principio de todos los males, fin de todos los bienes y compuesto y depósito de todos los vicios.
- ¿Cuantas naturalezas tiene?
- Dos: diabólica y otra humana.
- ¿Quienes son los franceses?
- Antiguos cristianos y herejes modernos.
- ¿Es pecado asesinar un francés?
- No, padre: se hace una obra de meritoria librando a la patria de estos violentos opresores.

cit. Historia de España. Vol. 5 Ed. Caroggio, Barcelona (1982) p.49

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (3a. part)

La resistència del corregiment durant la Guerra

Pocs dies després, el 20 de juny, la mateixa divisió de Chabran, que havia ocupat i saquejat el Vallès, va amenaçar el coll del Daví. Immediatament, els sometents de Berga i pobles dels voltants, comandats pel tinent de cura de Sallent Ramon Mas, i els de Manresa, sota la direcció del canonge Ramon Montanyà, van tornar a defensar el Bruc.

Alhora, es va organitzar a Manresa el primer terç de miquelets, pagat i armat pels ciutadans de Manresa, format per 1.520 homes. L'exèrcit francès va rebre el reforç de 25.000 soldats del mariscal Saint Cyr, força superior a l'espanyola comandada pel general Joan Miquel de Vives, que es va veure obligada a desfer el setge sobre Barcelona (22 de desembre) i va fugir cap a Tarragona. Llavors, els sometents de Manresa dirigits per Montanyà, els de Sallent per Mas i els de Moià per Josep Otret, tornaren a defensar el Bruc i Can Maçana i, encara que el 29 de desembre no van poder rebutjar l'enemic, ho van fer l'endemà impedint-ne la penetració al corregiment.

Durant l'any 1809, Manresa i els seus pobles van mantenir les tropes i sometents situats al Bruc, coll del Daví, Vacarisses, Terrassa, Cales de Montbuí, coll de Roses, Moià i Calders. Del gener fins al agost, és van produir continus enfrontaments de sometents del corregiment amb l'enemic. En una topada al coll de Poses, destaca l'actuació de 300 homes de Moià, comandats pels capitans Pere Plans i Sebastià Pellicer, que van impedir que els enemics passessin a Vic: quan van rompre el cordó defensiu, perderen 1.500 homes entre morts, ferits i desapareguts. Una altra acció brillant va ser la protagonitzada pel capità del sometent de Sallent Josep Antoni Ferrusola que, amb 75 homes, va envestir i destruir la guarnició de 300 francesos situat al punt del Fanell de la Muntanya. Per la seva banda, la vila de Sallent va mantenir, l'any 1809, un hospital militar per atendre de forma gratuïta els soldats ferits o malalts.

El 16 de març de 1810, Manresa va veure per primera vegada l'arribada del enemic a la ciutat. Mentre alguns veïns amagaven les seves pertinences, d'altres es van situar vora el pont de Cabacanes per atacar la rereguarda enemiga fins a Can Maçana. Quatre dies després, van tornar a Manresa la divisió Schwartz, de 2.000 homes. Els manresans van abandonar la ciutat, excepte els vells i els impedits. L'objectiu del mariscal Augereau era posar contribucions i controlar el territori. L'Ajuntament de Santpedor va destinar una partida de paisans a Can Maçana i la Junta Corregimental de Berga va informar tots els pobles perquè agafessin les armes i municions. El 23 de març es va iniciar el foc contra l'enemic, que era a Manresa, amb la pèrdua d'un mort i alguns ferits a Santpedor. L'endemà arribaren els dispersos de les muntanyes i altra gent armada dels pobles de les ribes del Llobregat i del Cardener, amb què els sometents van rodejar Manresa. També hi va acudir la Junta Corregimental de Manresa, que va donar les ordres oportunes d'armament i defensa, de manera que, des del 22 de març fins al 3 d'abril de 1810, els francesos van restar tancats a la ciutat. Els ocupants abandonaren Manresa la nit del 4 al 5 d'abril i van deixar-hi uns 300 ferits.

El 5 de novembre de 1810, Manresa va tornar a ser envaïda pel mariscal MacDonald i abandonada per tots els seus habitants. Per sembrar el terror, els francesos cremaren una trentena de cases i ordenaren penjar als balcons de l'Ajuntament el jove Nadal, veí de Manresa, i Marià Ubach, de Berga.

Quan els francesos van tornar el 30 de març de 1811 i no van trobar cap veí, MacDonald va ordenar reduir a cendres més de 800 cases i va permetre el saqueig i la profanació dels temples, el pillatge i tot tipus de robatoris, fins i tot la violació de les poques dones que quedaven.

Proclama del capità general marquès de Campoverde als catalans amb motiu de l'incendi de Manresa (març 1811)

(...) Manresa, la desgraciada Manresa sin otro delito que el ser leal a la nación, ha sido entregada a las llamas por un exército, que no conoce otra virtud y derecho que la obediencia al tirano de Europa (...). Catalanes ya no hay término medio entre la nuestra esclavitud y nuestra libertad. Si no quereis ser testigos oculares del robo, y de la violación de vuestras mujeres e hijas, los sois del incendio de vuestros hogares. ¿Que debeis pues hacer, vivir felices o morir sin oprobio? Correr, correr a las armas; sevios de ellas con aquella honradez, y valor propio del verdadero catalán; dad muestra vosotros mismos al desertor español que abandona las banderas de nuestro exército, y unidos con este, corramos contra estos batallones de bandidos que pisan el Principado con la antorcha den la mano, y nuestras bayonetas pondrán, con el auxilio divino, fin sus inquidades.
Quartel General de Tarragona, 3 de abril de 1811. El marqués de Campoverde
(BC, fullets Bonsoms 3974)

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (2a. part)

La participació dels sometents d'Igualada

Pel que fa a la participació dels sometents d'Igualada al Bruc, cal assenyalar la partida d'igualadins que, sota el comandament dels germans Llimona, va partir el dia 5 de juny i una altra que sortí el dia 6 amb la bandera del Sant Crist. A aquesta segona partida, s'hi agregà a Castellolí Antoni Franc i Estadella. Per les seves qualitats, Franc es va convertir en el cap de les forces igualadines i un dels primers guerrillers catalans. Una memòria de l'època reflecteix l'arribada de Franc a can Solà del Bruc:

"Repuesto Franch casi del todo montó el caballo del expresado confidente u ordenanza Polvo emprendiendo desde luego nuevamente la marcha, llegando a vistas de casa Solá a las 2 de la tarde. A poco descubrieron al enemigo, empezando la griteria y confusión, oyéndose tan solo las voces de Avall y ap ells, que daba Franch de un lado a otro, multiplicandose por tas partes (...) Sin duda Schwartz y sus soldados amedrentados por la valentía y arrojo temerario de aquellos grupos de paisanos (que a pesar de no contar más de unos 300) debieron multiplicarse a su vista, creyendo que el país en massa se había levantado contra ellos, lo que les obligó a adeclararse pasadas dos o tres intentonas de ataque y resistencia, en precipitada retirada, mejor dicho fuga, cobrando con ello los catalanes nuevos bríos y ánimo ganosos de una amplia victoria."

("Relación de Alejo Fábregas y Estruch, viduo...". a: Martí Figueras, 1958)

Aquesta es la imatge tradicional i mítica dels diferents relats que no mencionem la participació en aquesta primera acció del Bruc d'alguns soldats professionals integrats en l'exèrcit reial que s'havien escapat de Barcelona, del regiment d'infanteria Wimpffen, format per soldats valons i suïssos, que sumarien un terç dels dos milers d'efectius que tenia la resistència.

El 6 de juny, després dels fets de Can Maçana, els invasors van ser atacats en la seva fugida per diverses partides de guerrillers. És de destacar l'acció d'una partida bruquetana que atacà les tropes napoleòniques a la zona de l'antic pou de glaç que hi havia entre el final del Bruc de Baix i can Pasqual. Entre d'altres, hi col·laboraren el cap del sometent Joan Colom, el batlle Sebastià Domènech, Pau Solà de Roca i els germans Condal.

A la segona batalla, el dia 14 de juny, van ser dirigits pel coronel lleidatà Joan Baget, que s'hi va sumar amb dues companyies de terços procedents de Cervera i amb voluntaris civils i militars de Lleida, a més els militars fugits de Barcelona. Entre els sometents, hi participaren els d'Igualada, manats per Antoni Franc, i els de Manresa, dirigits per Ramon Montaña. Es van produir escaramusses a les Forques, al pla de la Cova, a can Rovira, a can Pasqual i a can Maçana. A conseqüència de les accions bèl·liques, foren incendiades quatre cases del Bruc: ca n'Antonet, can Guitarrer, ca l'Alfonso i ca l'Ignasi (Estrada i Planell, 1991).

El Bruc es va convertir en un lloc mític de la guerra i, més tard, s'hi va col·locar una columna commemorativa amb la inscripció següent: "Viajero que pasas por aquí, el francés ha aparecido y vencedor en todas partes, no ha podido forzar este paso. Los vencedores de Marengo, Austerlitz y Jena fueron vencidos aquí el 6 y 14 de junio de 1808".

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

La Memòria Històrica, bicentenari de la Guerra del Francès a la Catalunya Central (1a. part)

Les accions mítiques del Bruc

El dia 5 de juny de 1808 havia plogut molt i la columna d'uns 3.800 homes comandada pel general Schwartz, que es dirigia cap a Lleida i Saragossa, es va detenir a Martorell. Això va donar temps als pobles del corregiment de Manresa a preparar la defensa als voltants del Bruc, on els francesos arribaren l'endemà seguint el camí ral. Els primers paisans de Manresa van poder contenir l'enemic diparant-li darrere dels matolls a boca de canó. Per un instant, el van obligar a dispersar-se, encara que els francesos van arribar a ocupar la muntanya de Can Maçana.

Quan l'Ajuntament i la Junta de Govern de Manresa van conèixer la situació. van reunir més municions i armes dels sometents de Sallent, Santpedor i Moià. L'avantguarda enemiga va fer un reconeixement del terreny escabrós que hi havia fins a Manresa i, mentre estava indecisa respecte a què calia fer per no ser molestada pels sometents, van arribar uns cent homes de Santpedor amb un timbal, que era la Congregació dels Dolors d'aquesta vila, i sis càrregues de cartutxos. Un home desconegut, probablement un soldat dels que havien fugit de la guarnició de Barcelona -per a alguns historiadors es tracta d'Isidre Lluçà i Casanoves, fill d'un pagès de Santpedor-, va demanar als de Santpedor que li deixessin el timbal per tocar-lo. Quan els francesos van sentir el soroll de la caixa, van pensar que arribava un reforç de tropes de línia de la plaça de Lleida i Cardona per donar-los suport i van fugir ràpidament.

La discutida adscripció del Timbaler del Bruc

"Es bien particular que nada se haya podido saber de positivo, quien fuera este tambor. El señor Cabanes [militar català] opina que fue alguno de los que [se] fugaron de Barcelona con la tropa española a primeros del mismo junio de 1808. Los de Sant Pedor, sienten que era un paisano suyo que sabía tocarlo; otros que un soldado retirado; otros que un muchacho que salió al encuentro del somatén de Sant Pedor cuando subía al Bruc, y aún añaden que a las instancias que hacía el dicho muchacho de que le dexasen tocar la caxa, le constestaron con desprecios y después con amenazas teniéndole por espía, pero que últimamente se la cedieron, y que habiéndoles dirigido en toda la acción y acompañado hasta Martorell tocando la retaguardia a los franceses, les entregó la caxa y no le vieron más. Lo cierto es que cuando a últimos del mismo junio se levantaron en Lérida los Tercios de Migueletes, ni después en otra época se ha sabido nada de su paradero, ni consta que haya sido reconocido su mérito, el cual sin duda fue grande..."

(F. J. Cabanes, p. 35 - 36. Citat a: R. Ferrer, 1815 - 1819, vol. 1, p.135 - 136, nota 4)

Torbat, l'exèrcit francès es va retirar de forma vergonyosa per la carretera del Bruc i va ser perseguit més enllà d'Esparraguera. En total, els francesos van perdre 400 homes, dos canons i una caixa que va prendre el sometent de Santpedor. Les forces catalanes comptaven amb uns 100 fusells, 15 arroves i 18 lliures de pólvora i 11 arroves de bales de plom. Aquesta és la primera derrota en regla d'una divisió francesa de 3.800 homes per part d'uns paisans que no tenien cap perícia militar i que lluitaven "per la seva pàtria, per la seva religió i pel seu rei" (més tard aquesta afirmació es convertiria en el lema dels carlistes "por dios, la patria y el rey").

Recollint el sentir general, Raimon Ferrer atribueix la victòria a la intercessió de la Verge de Montserrat baluard espiritual de Catalunya:

"Seria apartarme del voto general de la Provincía, confirmado por los papeles públicos, si no reconociera en esta gloriosa acción el dedo de Dios, y sin duda por intercesión de la Virgen baxo el título de Montserrate, pues frente de sus singulares y famosas montañas sucedió la derrota. Véase el Mapa grande de Cataluña del Geógrafo catalán Aparici, en el qual se observa punta de la Imagen de la Virgen entre las aserradas peñas y el lema Sub teum praesidium confugimus (al pie Bruch)"

(Ferrer, 1815-1819, vol. 1, p. 142)

Dècima de lloança als manresans

Gime infeliz Barcelona,
gime ciudad noble y fuerte,
lamenta y llora su suerte,
pues el Francés te aprisiona:
la antigua historia te abona
tus proezas recordando
no estarías oprimida,
y que sabrás dar la vida
por el septimo Fernando.

Cubiertos de inmortal gloria,
en el Bruch los Manresanos
triunfando de los tiranos,
cantan la primera victoria:
en los fastos de la historia
vuestros nombres aclamando
está España publicando
que quando más le interesa,
la primera fue Manresa
por el septimo Fernando.

(Diario de Manresa, nº 71, 31 d'agost de 1808, p. 319, BUB, manuscrit 395)

Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"

El pistolerisme manresà

L'atemptat contra Àngel Pestaña

Fotografia: Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Sant Andreu, acompanyat de la seva companya Maria i la seva filla Azucena (agost de 1922)

El 25 d'agost de 1922 el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña cau greument ferit en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una noia que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim.

Fotografia: Carrer Cantarell on fou disparat Pestaña

L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir una àmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Martínez Anido i Arlegui, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Viñals -que va ser qui va disparar-, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.

L'atemptat contra Pestaña va conduir a la destitució del general Arlegui i del governador civil de Barcelona, Martínez Anido, i va posar fi a la sinistra "llei de fugides", consistent en l'assassinat legal de sindicalistes.

Fotografies:

- Ateneu llibertari Estel Negre

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Història de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

La Renaixença

Una escola model en el camp de la pedagogia

L'escola pública Renaixença que pren el nom del moviment de recuperació de la llengua i la cultura catalanes del segle XIX, va ser impulsada per l'ajuntament republicà de Manresa. Emplaçada en un solar entre el carrer Saclosa, del Canonge Montanyà, la via dels Ferrocarrils Catalans, l'actual l'Era de l'Esquerra i la plaça de la Independència, les obres van començar el 1933 amb el projecte de l'arquitecte Pere Armengou, seguint l'estil europeu més avançat dels anys trenta i els criteris del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). El centre es va construir tenint presents necessitats pedagògiques com la il·luminació, la bona orientació i l'acústica de les classes. Es van construir catorze aules, amb capacitat per a 700 alumnes, i sales complementàries, com ara un gimnàs, un laboratori, tallers i sales de jocs i de treballs manuals. L'escola també disposava de sala d'exposicions, biblioteca, menjador i servei mèdic, i a la planta baixa, hi havia el parvulari.

El 15 de setembre de l'any 1934, l'escola va ser inaugurada pel president de la Generalitat Lluís Companys.

S'hi van aplicar mètodes pedagogs moderns per intentar superar l'estructura de l'escola unitària, agrupant per edats i no en grups heterogenis. Aviat va esdevenir un model en el camp de l'educació primària del període republicà: una escola amb bones condicions per a tothom. Els mestres guiaven l'alumnat, però eren ells mateixos els que s'encarregaven de portar a terme tasques com ara la catalogació i l'ordenació dels llibres de la biblioteca. A cada aula hi havia un president, un secretari i un tresorer, elegits democràticament. Poc després de la seva inauguració, el 9 de desembre de 1935, l'Ajuntament traslladà l'alumnat al col·legi Sant Ignasi per fer obres de reforma de l'edifici, que el 4 d'abril de 1936 es va reinaugurar.

El 1939, el consistori franquista denominà l'escola Grupo Escolar Generalísimo Franco. Van passar 40 anys perquè l'escola recuperés el seu nom original. L'any 1979, el nou ajuntament democràtic de Manresa, li retornà el nom.

Més informació:

- 75 anys de l'escola Renaixença: aquí
- La República a Manresa en un clic: http://www.memoria.cat/republica/

Els reis de visita a la ciutat

Recepcions solemnes i arcs triomfals per la visita de personatges reials

Membres de la família reial espanyola han visitat diverses vegades la nostra ciutat al llarg dels anys. Isabel II, per exemple va ser a Manresa el 5 d'octubre de 1860; Amadeu de Savoia, el 23 de setembre de 1871; i Alfons XII (Rei d'Espanya de 1875 a 1885) va ser durant unes quantes hores a Manresa el dia 23 d'agost de 1883. També l'infanta Maria Teresa, germana d'Alfons XIII, va ser a Manresa el juny de 1908 en el cementiri de la Batalla del Bruc, i la infanta Isabel, tia d'Alfons XIII, va visitar la ciutat el 1912.

Destaquem també les diverses visites que el rei Alfons XIII (rei d'Espanya de 1902 a 1931) va fer a Manresa: el 15 d'abril de 1904, el 20 d'octubre de 1907 (va visitar diferents indrets i fàbriques afectats pels importants aiguats que va provocar la crescuda del Cardener), el 31 d'octubre de 1908, el 8 de juliol de 1924 (visita a la fàbrica Pirelli) i el 19 d'octubre de 1926. També el 25 de maig de 1929, Alfons XIII, acompanyat per les infantes Beatriu i Cristina, va ser a Manresa per a la imposició de les insígnies de capità general a les banderes del Bruc. Van ser rebuts al Pont de Sant Francesc per un nombrós públic, les diverses autoritats locals -civils, militars, eclesiàstiques i judicials- i diferents entitats i corporacions. A l'arribada de Ses Majestats, la banda del Regiment de Badajoz interpretà la Marxa reial (himne d'Espanya) i la comitiva es dirigí a l'antiga plaça de la reina Victòria Eugènia, on s'imposaren les insígnies en el transcurs d'una solemne cerimònia.

Com aquesta, les visites dels diferents personatges de la reialesa espanyola s'emmarcaven en rebudes i recepcions solemnes, i de vegades, també es portaven a terme actes de caràcter popular, com la construcció d'arcs commemoratius al carrer amb grans cartells que donaven la benvinguda als personatges reials o concentracions populars. El conegut comerciant i industrial Joan Jorba i Rius acostumava a guarnir un gran arc a la plaça Sant Domènec, davant els seus magatzems, que eren parada obligatòria dels reials visitants, que hi anaren a signar el llibre d'honor de la casa.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans a Manresa. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós