Memoria.cat presenta la web: "La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes"

El dilluns 19 d’octubre, a les vuit del vespre, a l’Auditori de Caixa de Manresa (La Plana de l’Om 5), tindrà lloc la presentació del nostre darrer web La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes.

El web inclou 41 entrevistes a manresanes i manresanes sobre les presons de Franco: 23 han estat realitzades a manresans que van patir en pròpia carn les penalitats ocasionades per la pèrdua de llibertat i 18 s’han fet a familiars directes (majoritàriament vídues i fills) de persones empresonades.

Seran 12 hores de gravació penjades a Internet, amb el testimoniatge de persones empresonades al llarg de la dictadura, des dels empresonats el 1939 fins als que ho van estar el 1975, a les famoses detencions de membres del PSUC i de CC.OO.

Els records continguts en aquest munt d’hores de gravació simbolitzen milers de persones que van patir privació de llibertat als múltiples camps de concentració, presons, batallons de treballadors o batallons disciplinaris estesos al llarg de tota la geografia espanyola. Les vivències d'alguns testimonis són especialment colpidores i mostren l'abast i la crueltat de la dictadura franquista.

El web “La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes” vol constituir també un modest homenatge a totes aquestes persones que van patir privació de llibertat a causa de les seves idees.

L’acte del dia 19 consistirà en la projecció d’una selecció de fragments de les 41 persones entrevistades.

Font: memoria.cat

Nostàlgia en color blau

Districto II, calle Camps y Fabrés

Passejant a prop de la plaça 11 de setembre, concretament al carrer Camps i Fabrés podem trobar un cartell metàl·lic de color blau poc vist, és l'antiga nomenclatura franquista que es va imposar a partir de 1939 a l'ajuntament de Manresa.

El cartell ha sobreviscut al pas del temps estoicament, es conserva en un estat bastant correcte (malgrat l'oxidació inferior) i es troba ubicat a l'edifici de la guarderia Sonall.

Els fets d'octubre de 1934

Proclamació de la República Catalana a Manresa

Avui fa exactament setanta-cinc anys dels fets coneguts com del 6 d'octubre de 1934. Feia poc que les dretes havien guanyat les eleccions legislatives de la Segona República. La victòria va significar que les reformes que s'havien engegat els dos anys anteriors, quedaven aturades. A primers d’octubre del 1934, la situació política i social era realment tensa. La pugna entre dretes i esquerres arreu de l’Estat havia arribat a un punt crític.

El dia 5 d’octubre de 1934, després de l’arribada de la CEDA al govern espanyol, l’Aliança Obrera, amb el suport tàcit de la Generalitat, va declarar la vaga general a Catalunya. La vaga va prosperar a Manresa, alguns piquets van fer tancar establiments i bars mentre alguns assaltaven armeries i el local del Partit Radical de Lerroux (que havia donat suport a la CEDA). Escamots d'Estat Català, de l'Aliança Obrera i alguns rabassaires patrullaven els carrers de la ciutat, en previsió a una possible reacció per part de les classes benestants i de la dreta manresana. L'endemà, 6 d'octubre, va tenir lloc una manifestació pels carrers que va arribar fins a la plaça de l'Ajuntament (Pl. República) i van demanar a les autoritats locals la implantació de la República Catalana, la dissolució dels ordes religiosos i l'alliberament dels presos polítics. L'ajuntament governat per l'alcalde Francesc Marcet, d'ERC, va donar suport a l'acció del president Companys, que havia proclamat la República Catalana des del balcó de la Generalitat de la Plaça Sant Jaume.

Al vespre, els militars van actuar ràpidament, el comandant militar de Manresa, Emeterio Saz, va trucar a l'Ajuntament per comunicar que s'havia declarat l'estat de guerra a Catalunya, i que els militars es feien càrrec de la ciutat. El comandant Saz, va declarar toc de queda i va convidar a l'alcalde a la caserna del Carme, per coordinar el govern municipal.

Armats fins a les dents

Durant la nit, a la plaça de l'Ajuntament, estava plena de gent als terrats i balcons, armades amb fusells i metralladores de la guàrdia d'assalt i mitja dotzena de mossos d'esquadra a sota els porxos de l'edifici consistorial.

L'alcalde, acompanyat pel regidor de Cultura Vicenç Prat, va accedir a les peticions de Saz i es va desplaçar a la caserna, on l'esperaven el tinent coronel, el capità de la Guàrdia Civil i el jutge de primera instància. El primer li va comunicar que esperava que l'ajuntament es posés al costat del govern central, és a dir, de l'autoritat militar de la zona per restablir l'ordre. L'alcalde Marcet va respondre que ell no tenia coneixement, de la nova situació, i que ho faria immediatament quan rebés ordres del govern de la Generalitat. Després d'una conversa tensa, Emeterio Saz va dir que donava una hora perquè l'Ajuntament acceptés les seves ordres. Un cop finalitzada l’entrevista, foren acompanyats pel mateix Emeterio Saz cap a la sortida de la caserna, però per un camí diferent del de l’arribada, de manera que veiessin formant en peu de guerra tot el batalló de metralladores amb homes, animals i màquines. El propòsit d'Emeterio Saz fou el de tenir controlada la ciutat plenament.

Arribats a l'ajuntament, i veient l'actitud d'uns, partidaris de retirar-se, i la preparació de l'exèrcit, l'alcalde Marcet ordenà que tothom marxés cap a casa, excepte els consellers de la ciutat. Els dos caps armats dels mossos d'esquadra i guàrdies d'assalt van ser deslliurats de defensar l'edifici.

En plena matinada, a les tres de la nit, l'exercit des de la caserna del Carme, va baixar cap a l'ajuntament i va començar a ocupar posicions a Sobrerroca, Cap del Rec i Sant Miquel, com també a la baixada del Carme, amb les metralladores a punt.

Companys es rendeix

Passades ja les sis del matí, arriben les notícies que el president Lluís Companys s'havia rendit, els càrrecs electes de la ciutat de Manresa posaven a disposició del comandament militar. Els regidors van sortir de dos en dos i van ser traslladats a la caserna del Carme, pel mig d'un doble cordó de soldats.

Unes 500 persones van ser empresonades, 97 van ser processades pels fets d'Octubre a Manresa i 36 funcionaris municipals van ser acomiadats de la seva feina. La majoria de processats van sortir pels volts de Nadal, en llibertat condicional. L'ajuntament va passar en mans del militar Luís Menéndez (que estava sota les ordres del general Domingo Batet, màxim comandament militar a Catalunya) fins a l'any següent, quan Josep Maria Servitje, de la Lliga, va ser nomenat alcalde el maig de 1935, amb un consistori format primordialment per partits de dreta. El nou ajuntament va ordenar clausurar diversos centres sospitosos de donar suport a la revolta, com la seu d'ERC Manresa, el Centre de Dependents i la CNT. Forces de l’exèrcit patrullaven pels carrers, registraven als sospitosos i impedien la formació de grups. Segons el diari barceloní “La Veu de Catalunya”, Manresa estava presa per l'exèrcit.

Bibliografia: 

- COMAS, Francesc: Històries de Manresa. Zenobita Edicions. Manresa, 2009 

- La república a Manresa en un clic 1931-1936: http://www.memoria.cat/republica

- SARDANS, Jordi; GASOL, Pere: Manresa els fets del 6 octubre i les seves repercussions. Revista Dovella, núm.11, 1983 

Fotografies:  

- Memoria.cat: La república a Manresa en un clic 1931-1936, el 6 d'octubre de 1934.

El servei secret francès entre nosaltres

Manresa, parada obligatòria?

El diari francès Libération va posar el 12 de setembre del 2009 una mica de llum sobre el misteriós cas dels dos espies francesos detinguts el 2002 a Manresa quan transportaven una sofisticada arma, que suposadament havia de servir per matar una persona. El rotatiu va citar com a font un antic dirigent dels serveis secrets francesos, que confirma que els detinguts formaven part d'una unitat especial que podia rebre com a encàrrec l'assassinat de persones, tot i que no desvela l'objectiu de l'arma intervinguda.

La matinada en què va ser detingut pels Mossos d’Esquadra, l’espia francès Rachid Chaouati tornava a un hotel on l’esperava la seva dona, desesperat perquè no havia aconseguit trobar el zulo en què havia d’amagar les armes que viatjaven al maleter del seu cotxe. A la una del migdia havia de telefonar a un contestador fix de París detallant el fracàs de la seva missió al que era l’agent secret per al qual treballava, Christian Piazzole. Chaouati va caure abans per conduir un Opel Corsa llogat de color verd de matinada, per la C-25 (eix Transversal), amb els llums apagats.

Segons la font citada pel diari Libération, els detinguts eren dos agents secrets gals que estaven fent "el transport clandestí" d'un arsenal de guerra molt sofisticat: un rifle artesanal de mira telescòpica amb el seu trípode, per disparar a 200 metres, una pistola del calibre 22 amb silenciador i un punter làser. La mateixa font indica que els agents pertanyien a una unitat especial denominada Alpha, encarregada d'executar operacions que es coneixen com a Homo, i que entre les seves atribucions hi havia matat persones. Aquestes operacions només es dirigeixen contra persones que no tinguin nacionalitat francesa i el president de la República (que aleshores era Jacques Chirac i ara Nicolas Sarkozy) és qui té la facultat d'ordenar les execucions.

Libération citava també ahir l'exfiscal en cap de Catalunya José María Mena, que assegura que va rebre "pressions oficials" per part de la "jerarquia judicial espanyola" i que va rebre "una persona" que es va presentar com a general de l'exèrcit francès, que li va donar "garantia oficial" que els detinguts eren funcionaris francesos. El diari l'identifica com el general Philippe Rondot. Segons Mena, tots dos van ser posats en llibertat al cap de sis mesos després d'aquesta mediació. El procés judicial, però, va continuar i el judici es va assenyalar a l'Audiència Provincial el gener del 2004, però no hi va comparèixer cap dels agents.

Llegeix més:

- La Unitat Alpha: aquí

Bibliografia:

- LASKE, Karl. (12/09/2009). Rondot à la pêche aux agents. Libération.

- ROS, Elianne; NAVARRO, Mayca. (13/09/2009). Los Mossos frustraron un crimen del espionaje francés en Manresa. El Periódico.

Joaquim Aloy: "Manresa té moltes coses que no s'han explicat"

Joaquim Aloy i Bosch (Manresa, 1956) és llicenciat en Història Contemporània i treballa com a tècnic en Cultura a la Diputació de Barcelona. L'any 2007 va rebre el Premi Bages de Cultura, concedit per Òmnium Cultural, "pel seu treball de recerca, investigació i divulgació de temes relacionats amb la memòria històrica, així com la tasca de recuperació de personalitats i persones anònimes".

Els seus treballs d’història es centren en l’època de la República, la Guerra Civil i el franquisme a Manresa, i alguns d’ells es poden llegir a la web: memoria.cat

- Podries presentar de forma breu quines feines realitzes habitualment?

- Tinc dos àmbits de treball: el de la difusió artística, a la Diputació de Barcelona, on treballo de gestor cultural, i el de la història, on des de fa molts anys faig treballs de recerca. Sóc llicenciat en història contemporània i m’ha apassionat sempre furgar en arxius per intentar trobar documentació de Manresa, contextualitzar-la i donar-la a conèixer. De tant en tant també faig xerrades als alumnes de batxillerat dels instituts sobre temes de memòria històrica, com la repressió, les fosses comunes, Amat-Piniella..., si bé mai m’he dedicat a la docència.

- Quan vas començar els teus primers treballs un cop llicenciat, vas pensar que acabaries fent història local de la ciutat de Manresa?

- Ja de seguida vaig començar a treballar el període de la República i la Guerra Civil a Manresa, que m’interessava moltíssim. Vaig poder constatar que el tema donava molt de si i era apassionant investigar-lo a fons, tenint en compte, a més, el gran desconeixement que hi havia d’aquella època. La història d’aquell període és molt rica, ja que Manresa era la setena ciutat de Catalunya i tenia un protagonisme molt accentuat en diversos àmbits (el cultural, el polític, el del moviment obrer...) i, per tant, permetia realitzar molts estudis. L’existència d’un fons documental molt voluminós a l’Arxiu Comarcal del Bages va esperonar del tot aquesta tasca.

Al costat de la recerca en arxius, el 1978 vaig començar a fer servir també la memòria oral, amb entrevistes a testimonis de l’època, per tal de procurar ampliar la informació dels temes tractats .

- Vas rebre algun tipus de suport econòmic o ajuda institucional en els teus primers treballs?

- De suports en vam tenir... però pocs. Algun de l’Ajuntament i, sobretot, del Centre d’Història Contemporània, que dirigia Josep Benet. Aquest centre, als inicis dels anys 80, ens va encarregar també l’estudi del cost humà de la guerra a la comarca del Bages. Posteriorment l’Ajuntament també ens ha fet algun encàrrec, com el documental del franquisme a Manresa. Tanmateix, la majoria de produccions (com el documental sobre els bombardeigs franquistes, els webs, les exposicions, etc.) són propostes nostres per a la realització de les quals sol•licitem suport. Els darrers anys els ajuts del Memorial Democràtic ens han permès executar projectes molt ambiciosos en poc temps. Sense el seu ajut, alguns d’aquests projectes no existirien o hauríem tardat anys a enllestir-los.

- Actualment ets el president de l’Associació Memòria i Història de Manresa, un grup de persones que els apassiona la història i que volen investigar i donar a conèixer el passat recent de Manresa. Com va sorgir l’idea de crear l’Associació Memòria i Història de Manresa?

- Volíem crear una entitat molt operativa, que facilités portar a terme alguns dels nombrosos projectes relacionats amb la memòria històrica de Manresa que teníem al cap.

L’associació és recent, neix el febrer del 2006, si bé amb un altre nom, Grup d’Estudis per a la Recerca i Difusió de la Memòria Històrica de Manresa. El gener del 2009 es va passar a denominar Associació Memòria i Història de Manresa

L’Associació té com a objectiu elaborar i impulsar projectes sobre la República, la Guerra Civil i el franquisme a Manresa i intentar donar a conèixer els resultats a un públic el més ampli possible, pensant molt especialment amb els joves, i utilitzant sovint les noves tecnologies, per les seves enormes possibilitats de difusió.

Quan es crea l’associació el 2006, el domini memoria.cat venia a ser una pàgina personal on havia agrupat diferents treballs d’història que jo havia anat fent els darrers anys. Aleshores ja portàvem 10 webs fets conjuntament amb el meu fill, que és dissenyador gràfic. A partir de la constitució de l’entitat, vaig creure que el memoria.cat havia de passar a ser el web oficial de l’associació, que agrupés els treballs d’història de tots els membres de l’associació. I així és. Ara ja inclou 13 webs i un munt d’informació més sobre.

- Creus que la ciutadania d’avui en dia té interès en la història local de Manresa, o únicament per commemorar efemèrides i anècdotes?

- Les efemèrides poden ajudar a conèixer un personatge, un fet o un capítol de la història i es bo aprofitar-les. D’interès per a la història, en general n’hi ha força. D’una banda, el de la gent gran que ha viscut la guerra i el franquisme i que valoren que, després de desaparèixer la llosa de silenci que va comportar la dictadura, ara es pugui tractar obertament, i amb aportacions documentals d’arxius militars que fins fa poc no s’hi tenia accés. Tot i així, encara hi ha gent gran, que té certa por a parlar de determinats temes. D’altra banda, també veig molta gent jove interessada. Aquest interès ho constato sovint en aquestes xerrades als instituts que comentava abans. Malgrat tot, és evident que n’hi hauria d’haver molt més d’interès i aquest és un dels grans reptes que ha d’afrontar la nostra societat: la de conèixer a bastament el nostre passat col•lectiu.

- Per últim, ens pots dir quin és el darrer projecte en el que estàs treballant?

- El més immediat és el projecte que presentarem el 19 d’octubre a La Plana de l’Om. L’hem fet en Jordi Basiana, en Pere Gasol i jo. És una nova web amb quaranta entrevistes, de les quals vint són a persones que van estar als camps de concentració o a les presons franquistes des de l’any 1939 fins a 1975 (s’acaba amb les detencions del PSUC l’octubre del 1975). Les altres vint entrevistes són a familiars de presos que van morir, i per tant, hem entrevistat a les viudes o els seus fills.

La nova web es titula: “La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes”, i donem molta importància al testimoni dels protagonistes, de com els torturaven, de la fam que patien, de com agafaven sarna, rodejats de puces per tot arreu... dels camps de treball forçats i dels batallons disciplinaris... això explicat en directe i a través de la seva veu, té molta més força que si ho recollíssim en un llibre. Els vam preguntar sobre les condicions de vida a les presons, sobre els companys de captiveri que van afusellar... Algunes de les declaracions són realment colpidores, expliquen vivències que fan posar la pell de gallina. És una autèntica denúncia de les atrocitats del franquisme. Volem que el web constitueixi també un reconeixement a aquestes persones que van patir tota mena de privacions

El web contindrà un total de dotze hores de gravació. Per a la presentació estem preparant una tria de declaracions de les quaranta persones entrevistades. El reportatge que es projectarà durarà una hora i quart i serà un tast de la web, que també va acompanyada de molts documents.

(Entrevista publicada a Manresainfo.cat el 26/9/09)

Anem a veure els toros!

Les places i curses de braus abans de la Guerra Civil

L'afició a la tauromàquia va despertar entre la població manresana durant els últims anys del segle XIX, quan es construí una plaça a la caserna del Carme que va restar en actiu fins a l'any 1897, aproximadament, i on se celebraven festes taurines i cercaviles populars pels carrers cèntrics de la ciutat. En aquestes festes, a part de participar-hi bandes de música, prenien un paper rellevant, igual que va passar en els posteriors anys, fins a pràcticament els anys 50, les anomenades "manoles", noies típicament vestides a l'estil espanyol, amb la pinta i la mantellina cobrint el cap, i que a la plaça de braus animaven calorosament els joves toreros.

A part d'aquesta instal·lació, la ciutat va tenir un bon nombre de recintes per l'espectacle de braus al llarg de tot el segle XX fins a la dècada dels setanta, la majoria eren de curta duració i provisionalment s'instal·laven durant les festes dels barris, com la de 1901 que hi havia a prop del carrer del Bruc, entre la carretera de Cardona i el carrer del Cós. El 1904 s'instal·là una nova plaça al Passeig Pere III, en el solar que actualment ocupa la Telefònica i on hi havia hagut el Teatre Nou, que va durar poc temps. El 1915 es projectà una gran plaça de toros als terrenys del Blanqueig, a la Bonavista, sense èxit perquè mentrestant es construïa la plaça dels toros del futur Lluís de Peguera amb capacitat per 7.000 persones. Un any més tard, s'inaugurà les instal·lacions d'una nova plaça que el Catalonia Park tenia a la prolongació Guimerà, però el 1918 desapareixeria igual que la del Passeig Pere III.

Fins a l'any 1932 s'obrí un període d'inactivitat, va ser precisament l'any 1932 que s'inaugurà una de les places de més llarga durada, l'anomenada plaça d'Espectacles Monumental, situada a prop de l'actual Plaça 11 de setembre, va ser el primer cop on va aparèixer les discrepàncies entre detractors d'una festa nacional de caràcter espanyol i fervents defensors. La plaça s'inaugura oficialment el 18 de setembre de 1932 amb l'actuació dels toreros Nicanor Villalta, Pedro Basauri ("Pedrucho") i Enrique Torres. La Plaça tenia un caràcter polivalent, perquè a part d'espectacles taurins, també es feien obres de teatre, opera i fins i tot sarsueles, combats de boxa i lluita lliure. La plaça era feta d'una estructura de fusta i disposava d'estables per guardar els bous. L'any 1936 es va desmuntar definitivament, l'aforament era de 6.000 espectadors.

Els aficionats dels toros van crear la primera penya taurina fundada per Valentí Servitja, antic vaquer de la barriada de Saldes, i el seu punt de trobada era la Bodega Andalusa, que actualment encara podem visitar a la Via Sant Ignasi.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós

Descripció imatges:

1) Plaça de Braus a prop de l'institut Lluís de Peguera, fotografia de 1916.
2) Plaça de braus a l'actual plaça 11 de Setembre, s'observa les banderes de la república espanyola i la Generalitat de Catalunya.

Fotografies: L'Abans, Manresa recull gràfic 1876 - 1965

Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX

Capítol 2. L'epidèmia de 1817 i la 1819

El 1817, l'Estat Espanyol es va alertar per l'epidèmia de pesta bubònica que patien Algèria, Bona i un gran nombre de pobles africans. La Junta Suprema de Sanitat redacta una instrucció per declarar el contagi de pesta, o d'alguna altra epidèmia, i així poder preservar la resta de les poblacions de la seva escomesa. Aquesta instrucció constava de 24 normes i es va difondre el 25 d'agost del 1817.

Les seves característiques es podrien resumir en els següents punts:

1. La difusió de comunicats quinzenals de l'estat de salut dels habitants dels pobles litorals i dels ports, en els quals els metges havien de comunicar l'aparició de les malalties sospitoses a les Juntes de Sanitat i autoritats locals.
2. Els malalts sospitosos serien sotmesos a aïllament per mar i per terra.
3. Prohibició de l'emigració i la desinfecció en vinagre dels plecs de les cartes i del correu.
4. Llatzerets per casos determinats, preferint els ingressos als Hospitals i a les pròpies cases.
5. Incomunicació total dels pobles afectats, mitjançant un cordó sanitari a mitja llegua de distància.

Novament, el 1819, una nova epidèmia de pesta bubònica va esclatar a diferents pobles d'Andalusia, concretament a San Fernando, la qual cosa va determinar l'aparició d'un seguit de mesures preventives a la ciutat de Manresa.

A nivell estatal, a primers de juny del 1819, es va establir l'impost de sanitat per atendre les despeses que ocasionaven les epidèmies en les quals la pesta atacava Andalusia i altres províncies d'Espanya. Per cobrir les despeses que aquest focus epidèmics ocasionaven, es varen demanar 516.300 rals mensuals per tot l'Estat, i cada província havia d'aportar una quantitat concreta. A la província de Barcelona s'havia de pagar 42.902 rals. El motiu d'aquest impost generalitzat era poder subsanar el gran dèficit econòmic que suposava mantenir les despeses que ocasionaven els soldats i vaixells que practicaven els cordons sanitaris.

Davant d'aquesta important epidèmia de pesta bubònica que afecta els pobles d'Andalusia, Manresa es va sensibilitzar i la primera mesura que va realitzar fou la creació de la Junta de Sanitat Local. L'Ajuntament va elegir com a llatzeret la Casa de la Culla, on es practicaven les quarantenes dels malalts sospitosos o amb contagi. A més a més, es van establir unes guàrdies o controls a diferents indrets de les entrades de la població, a fi de vigilar totes les possibles entrades dels forasters, i exigir-los el passaport. Aquest punts claus foren: Santa Clara, Pont Vell, Pont de Fusta, Pont Nou, Era del Milor i Remei.

La vigilincia es composava d'unes guàrdies integrades per quatre homes que depenien d'un superior, designat amb el nom de caporal o comandant de guhrdia. Les guàrdies es rellevaven tots els dies a les nou del matí . El primer d'aquests serveis de vigilincia començà el 19 d'octubre del 1819. La vigilància va durar fins el 19 de novembre del 1819, data en la qual va començar a decrtixer la intensitat de l'epidèmia a Andalusia, malgrat que encara se seguia exigint a la ciutat el passaport sanitari a tots els forasters, mitjançant el comissari de barri.

Aquestes guàrdies foren una bona mesura de control per evitar la propagació de la malaltia. Aquest servei de guàrdies va començar pels barris de la Plaça Major i Santa Llúcia, on era obligat que els caps de família realitzessin aquests torns. A més a més, es va encarregar una Junta per controlar i avisar els 24 homes que havien de cobrir les 6 guàrdies tots els dies. No estava permès llogar o pagar aquests serveis a cap altra persona que no fos el que li tocava, permetent-se que, entre les mateixes famílies, es pogués fer el canvi. Tampoc no es permetia la supressió d'aquest servei a cap classe social.

Totes les classes representatives de la ciutat tenien l'obligació de realitzar aquests torns de guàrdies. Així es va acordar que el clergat secular i regular, els nobles, artistes, facultatius, comerciants i tota la classe social representativa de la ciutat, realitzés el servei de guardies. Aquestes "classes privilegiades" començaren el servei el 17 d'octubre per donar exemple a la resta de la població. Aquestes guàrdies es varen instaurar de la següent manera: A l'Era del Milor, el clergat regular; a Santa Clara, el clergat secular; al Pont Nou, els nobles; al Pont vell, els artistes; al Pont de Fusta, els comerciants i al Remei, els facultatius.

El 24 d'octubre del 1819 la Junta de Sanitat demana a l'Ajuntament oli i llenya per a les sis guàrdies de vigilància que s'havien establert l'entrada de la ciutat. Aquest era l'únic privilegi d'aquestes guàrdies. El dia 24 d'octubre es va noticiar la mort a Balsareny de dues persones que foren visitades pel doctor Antoni Solà, metge de sallentí, amb la sospita de l'epidèmia. El mateix metge tambt visitar uns malalts de Viladordis víctimes d'una malaltia contagiosa.

El 25 d'octubre del 1819 es va requerir per l'Ajuntament i Junta de Sanitat l'informe del metge sallentí Antoni Solà, ja que havia visitat uns forasters a Balsareny que havien mort i que se sospitava que tenien la malaltia contagiosa. També, l'esmentat metge visita uns malalts de la "Casa del Grau" a Viladordis amb símptomes alarmants d'aquesta malaltia. Per tot això, es demanà un informe al metge Soll que immediatament contestà:

"En contestación al oficio de V. S. del 24 de octubre digo: que los enfemos de la casa del Grau de Viladordis, apesar de no ser de especie contagiosa a sus síntomas y el haverse transmitido a 6 ó 7 personas de la misma casa, podrían haber dado motivo de recelar algún contagio, pero por la Gracia de Dios, nada queda de practicar ni a mi parte, ni a la Junta. Lo mismo digo de uno los dos enfennos de Balsareny que enfermó a la Parroquia de Comet. Todos están perfectamente curados y reestablecidos menos dos o tres que están convaleciendo. En el mesón de Balsareny murió en pocos días un ofiastero a quien no he visitado y si quiere que le informe, mande Ud. al mesonero y me den notícias de loocurrido por medio de los facultatives que los visitaron. Dichas enfermedades son mucos-bilioso-nerviosa quales se han observado de 2 a 3 años de esta parte en Llusanés, Gironella y a otras parets de este principado desde que cesó el tifus castrense de la última guerra"

Així mateix, el Dr. Antoni Solà trobava una relació d'aquestes epidèmies de tifus castrense i de febre groga:

"En vista de la variación y sucesión de estas y otras epidemias a que he asistido desde el año 1786 hasta el presente y de otras que describen los autores, observo un cierto encadenamiento y un cierto enlace entre ellas y las que han ocurrido de fiebre amarilla en las Andalucías, aunque de especie distinta".

- Veure el capítol 1: aquí

Bibliografia:

- ROTLLÁN i VERDAGUER, Armand. «Prevenció sanitària a Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del 1809, 1817, 1819 i 1820». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], 1996, Vol. 25, p. 205-8, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/45075 [Consultat el setembre 2009]