On són els fanals de la Plaça Major?

Fa temps que diverses persones em pregunten per les antigues "faroles" que hi havia a la Plaça Major de Manresa. Els quatre fanals estaven instal·lats davant el mateix edifici consistorial. No sé en quina data ni per quin motiu es van retirar de la plaça gran. Faig una petició expressa a tothom que em pugui indicar quan van desaparèixer exactament i on van anar a parar. Moltes gràcies!

La Plaça Major a finals de la dècada dels 50, amb els quatre fanals
(Fotografia original Joaquim Vert)

Dia de Mercat a la Plaça l'any 1977, els quatre fanals han desaparegut
(Fotografia original Llobet)

Imatge de la Plaça Major del present any 2012
(Fotografia original Amanda Hinojosa - Diari Regió7)

Les fotografies

Les tres fotografies del post són de la plaça gran de Manresa, en la primera, la de la dècada dels 50 encara podem observar els fanals, dos a cada cantonada i dos més col·locats als pilars centrals, per on s'accedeix a l'ajuntament.

La següent fotografia, la de 1977, els fanals ja no hi són, però encara es conserven les plaques que estaven col·locades a banda i banda de l'edifici. La placa del cantó esquerre, cantonada amb el carrer Bisbe, era una placa imposada pels vencedors de la Guerra Civil on es llegia el següent: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejercito rojo, han alcanzado las tropas nacionales los últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. 1 de abril de 1939. III Año Triunfal". La placa fou retirada l'any 1979 pel primer ajuntament democràtic manresà encapçalat per Joan Cornet. La placa del cantó dret, cantonada amb Baixada dels Jueus, és la placa que recorda els fets de la Guerra del Francès a casa nostra. En l'actualitat està col·locada a la Baixada dels Jueus. En la darrera fotografia, la del 2012, es pot comprovar que la placa ja no es pot veure si es realitza una fotografia frontal de l'edifici de l'ajuntament.

Més sobre fanals manresans:

- El buit de la Plaça Gispert: aquí
- "La Farola" un símbol urbà oblidat: aquí

Una sentència de mort a peu d'andana

L'estació del Nord, campanes a morts

El 31 de juliol de 1890, a Sant Martí de Provençals dues nenes són cruelment degollades. L'assassí es deia Isidro Mompart i té poc més de vint anys, és un conegut dels pares i sabia que a la casa hi havia uns diners procedents d'una herència. Va esperar que els pares, un matrimoni obrer, sortís a treballar i la nena i el seu germà, un nadó, quedessin sols a càrrec d'una minyona d'onze anys, per esmunyir-se amb la intenció de robar els diners i sortir abans que ningú se n'adonés. Va marxar amb un botí de dos rellotges de plata i 87 pessetes. Sortí per la porta, fugint entre els horts que envoltaven la casa. Va ser detingut poc després del crim.

Un any després l’Isidro és jutjat pel doble assassinat amb robatori. El judici va quedar enllestit en dues sessions, el jurat popular va donar el veredicte final i el jutge del cas va efectuar la seva sentència, l’Isidro Mompart era condemnat a la pena capital, a morir pel sistema criminal del garrot vil. Al poc de ser dictada la sentència de mort va ser jutjat de nou i condemnat per una violació i robatori, la condemna s’ha de complir al penal de Santonya (Cantàbria) i cap allí traslladen a l'Isidro.

Un any després surt del penal de Santonya escoltat per la Guàrdia Civil per agafar un tren en direcció a Barcelona, Mompart va convençut que el traslladen a una nova presó de la capital catalana.

Quan el tren procedent de Santander acaba de creuar Manresa, al fons d'un vagó, Isidro Mompart s’acaba d'assabentar que aquest és el seu darrer viatge, ha sentit com ho pregonava un venedor de diaris a l’andana de l’Estació del Nord. El seu destí és al Pati de Corders on el rebrà Nicomedes Méndez, un sabater d’Haro convertit en el botxí titular de Barcelona.

Més informació:

- La Campana de Gràcia. Any XXIII, p.4 (23/01/1892): aquí
- Hemeroteca digital La Vanguardia. Revista 11 (12/08/1990): aquí
- Bloc Catalunya En Negre: Històries de crims i criminals

Les esglésies enderrocades a la Guerra Civil

Un itinerari per les esglésies destruïdes

El juliol de 1936 amb l'esclat de la Guerra Civil va produir-se una follia popular, del tot incontrolada i destructiva, contra els símbols religiosos de la ciutat de Manresa. El 22 de juliol de 1936, en un context de desordre i confusió administrativa, es va desfermar un sentiment antireligiós contra els edificis de culte, el mobiliari religiós i els objectes litúrgics que componien l'alt patrimoni eclesiàstic de la capital del Bages. Durant una setmana el saqueig, el pillatge i la destrucció van ser els protagonistes d'un clima irrespirable contra tot el que simbolitzava la religió catòlica. 

Aquestes accions es portaren a terme en contra el consistori manresà i en un ambient carregat, en què el poder real de la ciutat havia passat a les mans del Comitè Revolucionari i Antifeixista. L'Ajuntament desbordat per l'onada d'esdeveniments va perdre el control real i estratègic de la ciutat. Els seus intents se centraven a salvar tot el patrimoni religiós que quedés dempeus o per cremar. De la mà de la Generalitat republicana es van decretar una sèrie d'accions per salvar el patrimoni del caos. Aquesta situació de tibantor va acabar-se amb els Fets de Maig, quan les tensions a la rereguarda republicana van acabar-se per complet.

El final del patrimoni religiós manresà (1936-1937)

Entre el mes de setembre de 1936 i fins a la primavera de 1937, el Comitè Revolucionari va engegar una política d'obres públiques, destinada a millorar l'urbanisme de l'època  i amb un rerefons anticlerical concret: destruir tota infraestructura eclesiàstica de la ciutat. Per portar a cap aquesta tasca es crearen brigades d'atur forçós amb 600 obrers, que amb mig any van enderrocar set edificis: les esglésies de Sant Pere Màrtir, Sant Miquel, el Carme, Sant Ignasi i Sant Bartomeu, el convent de les Caputxines i l'antic hospital de Santa Llúcia.

1. L'església de Sant Ignasi i l'antic Hospital de Santa Llúcia: A la plaça de Sant Ignasi hi havia l'Hospital Inferior, documentat des del segle XIII, on s'atenia els malalts, els lisats i els pobres. La ubicació fora muralles impedia el contagi a la població de Manresa. L'any 1323 es va construir la capella sota invocació de Santa Llúcia. Sant Ignasi de Loiola hi féu estada entre 1522 i 1523. L'any 1623 hospital i capella foren donats als pares de la Companyia de Jesús, els jesuïtes, que fundaren el col·legi de Sant Ignasi. Ambdós edificis foren enderrocats per ordre del Comitè Revolucionari.

2. L'intent d'enderrocar la Seu: La Seu de Manresa fou projectada per Berenguer de Montagut, el 1322 i construïda sobre una anterior església romànica. Forma part del gòtic català, on n'és un dels referents més importants. Van trigar 160 anys per construir-la. El pòrtic neogòtic de la façana i el baptisteri, de planta poligonal foren construïts entre els anys 1916 i 1934, sota la direcció de l'arquitecte Soler i March, amb l'assessorament del mestre Antoni Gaudí. L'any 1936 es va salvar de la destrucció total, tot i que es va arribar tard perquè el campanar en forma d'agulla fou enderrocat. Més informació a la pàgina temàtica del portal memoria.cat: El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936.

3. L'església de Sant Miquel: L'església de Sant Miquel d'estil gòtic s'havia construït sobre les restes d'una antiga capella romànica. Tenia un campanar d'espadanya que constituïa un dels elements més visibles. L'absis gòtic es podia veure baixant pel carrer de Sant Miquel des de la plaça Major. Durant segles i en més d'una ocasió, s'hi havia reunit el Consell de la ciutat. Fou enderrocada per ordre del Comitè Revolucionari, només se'n conserva l'escala que conduïa al temple.

4. El convent dels Caputxins: El convent fou fundat l'any 1638 i erigit al mateix lloc on va néixer la mare Serafina, iniciadora de l'orde dels Caputxins a la península. Per la seva construcció es van utilitzar capitells gòtics del monestir de Valldaura, que es trobava al carrer del Cós. L'any 1909 fou atacat durant la Setmana Tràgica. Fou enderrocat per ordre del Comitè Revolucionari. L'any 1950 es va reconstruir.

5. L'església de Sant Domènec: L'església de Sant Domènec, parròquia de Sant Pere Màrtir des de 1877, fou començada a construir el 1321 i fins al segle XVIII no es van acabar les seves obres. Situada al costat del convent dels dominics, que el segle XIX es va convertir en el Teatre Conservatori. La porta d'entrada era davant l'edifici de la Casa Torrents (la Buresa) i l'absis es podia veure des de la carretera de Cardona. La capella del Roser acollia un valuós retaule barroc que es va salvar del foc l'any 1936, i s'exposa a la sala barroca del Museu Comarcal de Manresa. Del conjunt d'esglésies, es va considerar que aquesta era la que presentava menys interès històric i artístic de manera que fins i tot el mateix consistori manresà va autoritzar-ne la demolició per fer realitat un vell projecte urbanístic  la gran plaça de Sant Domènec. Un cop ensorrat el temple s'hi va construir un refugi antiaeri. La parròquia de Sant Pere Màrtir es va traslladar a l'església de Crist Rei.

6. L'església del Carme: De construcció gòtica i projectada per Berenguer de Montagut, és una de les grans esglésies medievals de Manresa. La tradició explica que el 1345 s'hi va produir el miracle de la Llum Fou enderrocada el 1936, on es van descobrir una important col·lecció de ceràmica medieval que es va traslladar al Museu Comarcal de Manresa. La reconstrucció es va portar a terme els anys 1944 i el 1959, amb les aportacions dels feligresos.

Patrimoni religiós afectat durant el període 1936-1937

Reconstrucció durant el primer franquisme

Finalitzada la Guerra Civil, el nou règim franquista va valer-se de la ira anticlerical per legitimar llur victòria. La nostra ciutat fou un testimoni fefaent de la reconstrucció, en alguns casos total i en d'altres de parcial, dels edificis religiosos  El 1942 es posà la primera pedra de Crist Rei i el 1944 es féu el mateix amb el Carme. L'any 1960 s'inaugurà l'església de la Mare de Déu de la Mercè, al barri de Valldaura.

Quedava palès que el record a la persecució religiosa va servir per establir les bases d'un règim que s'havia associat amb el catolicisme intransigent per crear unes noves estructures socials, autoritàries i jerarquitzades del que havia de ser el nou estat espanyol.

Bibliografia:

- Esglésies enderrocades durant la Guerra civil a Manresa: Itinerari pels escenaris de la destrucció del patrimoni (tríptic publicat per l'Ajuntament de Manresa)

- Bloc Manresa Calidoscopi

- Memoria.cat: El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936

- Diari Regió7: "La Manresa sense esglésies del 1936" (28/09/2012)

- Garcia i Casarramona, Gal·la: "L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965", Editorial Efadós, 2001

La propaganda a peu de carrer

La propaganda comercial dels magatzems Jorba l'any 1914 era innovadora i al mateix temps insòlita. Per demostrar a la seva clientela que fabricava els gèneres que venia a la botiga, va col·locar dos telers davant l'establiment, conduïts per un contramestre i una teixidora.

Fotografia: Camprubí i Plans, Josep: "La clau de girar la fàbrica", Manresa 1995

Manresans assassinats en camps de concentració

Fitxa d'Agapito Colom Armengol

El ministeri espanyol de Justícia ha posat en marxa fa pocs dies un motor de recerca que permet accedir a les dades dels 4.400 ciutadans espanyols que van morir als camps de concentració nazis d'Àustria i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. La base de dades està disponible tant per a investigadors com per a particulars i permet fer recerques per nom, data o població de naixement.

El llançament d'aquesta base de dades ha estat possible gràcies al procés de digitalització dels arxius del ministeri francès d'Excombatents i de Víctimes de la Guerra, en les que s'inclouen els avisos oficials de morts en camps de concentració.

A continuació, la llista de manresans morts en camps de concentració nazis, amb la data de la defunció i el camp de concentració on foren executats.

1. ARNAU SOLER, José (14/11/1941): Gusen, Àustria
2. CAMPS PUIGROS, Miguel (15/01/1942): Gusen, Àustria
3. CAMPS VIVES, Antonio (30/12/1941): Gusen, Àustria
4. COLOM ARMENGOL, Agapito (02/06/1941): Gusen, Àustria
5. DALMAU COLON, Jesús (10/02/1942): Gusen, Àustria
6. MUNT COSTA, Enrique (01/10/1941): Gusen, Àustria
7. PARES SANS, Pedro (10/09/1941): Mauthausen, Àustria
8. RIBAS PUJOLS, Mauricio (01/11/1941): Gusen, Àustria
9. SALLES OLIVERAS, Juan (31/03/1942): Mauthausen, Àustria
10. SERRANO PONS, Juan (18/05/1941): Gusen, Àustria

- Entrar al motor de recerca: aquí

Una manresana i tres guerres

Dolors Molist i Colom

Dolors Molist i Colom és una manresana de 93 anys que té el trist record d'haver viscut tres guerres: la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria.

La Dolors va néixer el 13 de gener de 1917 a la ciutat de Manresa, fou la tercera de sis germans d'una família d'ideals republicans. De petita no va anar a l'escola, però va aprendre a llegir de forma autodidàctica gràcies al seu avi matern. Des dels 12 anys treballava en una fàbrica tèxtil. Enamorada de França, va abandonar Catalunya el 1939 amb el triomf dels feixistes de general Franco, exiliada durant tot el franquisme es va casar amb un anarquista de Berga, en Climent Santacreu i Tor. Va escriure les seves memòries en francès.

L'exili a França, el camp de concentració d'Argelers i l'antic pavelló de Romania

En finalitzar la Guerra Civil, i aconsellada pel seu marit Climent, que estava a la presó, la Dolors emprèn el camí de l’exili i se'n va cap al coll del Pertús, direcció França. Hi arribà en un cotxe amb altres republicans, el camí era molt perillós. El xòfer els va abandonar en plena carretera abans d'aconseguir travessar la frontera a peu. 

Portada del seu llibre 

Ja en territori francès, als homes els van traslladar cap al camp d’Argelers i a les dones i els nens els van fer pujar en un tren direcció a Toulon. Allà els van repartir en autobusos, durant el trajecte cap a Niça n’anaven deixant un grup a cada població per on passaven. La Dolors va baixar a Flassants-sur-Issole. Va viure uns mesos en un camp de refugiats improvisat a l’església del poble. Els francesos de la zona els donaven llegums per menjar i els portaven matalassos per dormir.

La Dolors va assabentar-se que el seu espòs, en Climent era viu a Catalunya. Aprofitant que el govern franquista va oferir una amnistia, no ho va dubtar ni un instant, va agafar un autobús de retorn, que passava per la ciutat fronterera d'Hendaia. En arribar a Saint Jean-de-Luz, la Creu Roja Espanyola els va fer baixar ràpidament dels autobusos. Les tropes espanyoles concentrades allà els esperaven amb entrepans i begudes. Si en volien un, havien de cantar l'himne del Cara al Sol, la Dolors no va cantar-lo perquè duia un entrepà fet a casa.

Van continuar el seu viatge fins a Barcelona, on els van instal·lar a l’antic Pavelló de l'Exposició Universal de Romania, a Montjuïc. La Dolors es va escapar del grup i va aconseguir arribar fins a casa nostra, a Manresa. Mentrestant, en Climent també havia aconseguit fugir de la presó i el seu pare l’havia ajudat a travessar la frontera.

Pavelló romanès de l'Exposició Universal de 1929 (barcelofília)

Retorn a França amb en Climent

Sense diners, ni cap pertinència a sobre, però lliure, la Dolors era altra vegada a França. Aviat va començar a treballar a l’hotel de Mont-Louis i va aconseguir treure en Climent del camp de concentració d'Argelers, on encara quedaven molts republicans catalans i espanyols.

La vida de la Dolors i en Climent està marcada per dues guerres més, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria i, més endavant, pel Maig del 68. Durant la Segona Guerra Mundial, a França, en Climent s’allistà a la resistència contra els nazis. Més endavant, van viure uns deu anys a Algèria, on vivia una germana de la Dolors. A l’inici de la revolta dels algerians contra el domini colonial francès els van expulsar del país nord-africà. 

El 1962, amb la independència d'Algèria, tornen a França per tercera vegada i s’instal·len a la Roque d’Anthéron, a Provença. L'any 1974, als seixanta-cinc anys, mor el seu marit Climent, la Dolors viurà a França fins al 2007, any en què torna a Manresa.

Bibliografia i recerca:

— Bloc Manresanes que han fet història: Dolors Molist i Colom (Manresa,1917)
— Revista BagesERC, núm. 1, Gener-Març 2010

Fitxa:

— Memoria.cat: Cens de manresans privats de llibertat: Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975); Dolors Modist i Colom: aquí

La "Farola obrera"

Manifestació unitària dels sindicats de la ciutat de Manresa el març de 1978 per reclamar convenis col·lectius en diversos sectors. Fotografia realitzada per Manolo Sànchez, a l'Arxiu Comarcal del Bages.

Font: "Bages una història per conèixer. El moviment obrer i sindical al Bages (1939-1982)"