Cent anys de farina

Capítol 2: La nova marca de la ciutat, la Florinda

L'any 1911 Joan Masana demanava a l'ajuntament, en nom seu i de Josep Casajuana, poder construir una fàbrica farinera al carrer del Bruc. L'edifici va ser projectat per l'arquitecte modernista Ignasi Oms i Ponsa. El nou recinte industrial tenia tres parts: una gran nau de doble cruïlla de planta baixa i quatre pisos, un cos de setze sitges molt altes arrebossades de blanc i una nau en un extrem, perpendicular al carrer Ausiàs March. Al mig de tot, un gran pati interior.

Cada pis de l'edifici principal presentava una resistència de 350.000 quilos i amb uns sostres de gran solidesa gràcies a la utilització del formigó armat. De l'edifici principal cal destacar els capcers esglaonats i la torre en forma de merlets i els tocs de color que li confereixen rajoles vidriades verdes en els paraments verticals i ceràmica groga a la cornisa superior.

Les setze sitges, amb capacitat per a més d'un milió de litres de blat, van ser dissenyades per l'arquitecte Lluís Homs, que també fou el responsable de l'estructura de ciment armat de l'edifici. Aquesta va ser una de les primeres construccions de la ciutat en què es va utilitzar aquest nou material.

Les obres de paleta van anar a càrrec del constructor Cristòfol Borinas, que també va construir molts altres edificis d'Ignasi Oms. També hi van participar d'altres industrials de Manresa, com el marbrista Antoni Andreu; les enguixades van anar a càrrec de Pasqual Ribas; els estucats, de Joan Ribalta; els treballs de fusteria, dels industrials Joan Herms i Domènec Andreu; els de serralleria, de Perera, Masnou i Armengou, i vidre i llauneria, de Valentí Masana.

La maquinària de la nova farinera es va importar de la ciutat alemanya de Dresden, mentre que els grans motors elèctrics provenien de Suïssa. En una cara de l'edifici principal unes lletres mostren el nom i l'activitat del complex fariner: "Florinda, fábrica de harinas, 1912". El nom venia de Florinda Maristany Oliver, esposa del propietari Josep Casajuana, que al cap de poc es va convertir en el propietari únic de la fàbrica.

Bibliografia: 

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

- Virós, Lluís: "La Florinda", el Pou de la Gallina (17/07/2013)

Veure altres capítols:

- Capítol 1: Aprofitant els torrents, aquí

Cent anys de farina

Capítol 1: Aprofitant els torrents

El 1859 arribava a Manresa el tren que anava cap a Lleida i seguia cap a l'interior de la península Ibèrica. L'arribada d'un nou mitjà de transport ràpid i amb una enorme capacitat de càrrega va comportar l'aparició de noves activitats fabrils que ampliaven les que existien a la ciutat.

L'aigua del Cardener i del Llobregat a través de la Séquia, les escorrialles de la qual anaven a parar als torrents de Sant Ignasi i Predicadors, van permetre transformar l'energia potencial útil de l'aigua en energia mecànica per mitjà de rodes hidràuliques. Per tal d'aconseguir un cabal d'aigua constant, es construirien les rescloses a la llera del riu, algunes de les quals encara podem observar, com la dels Panyos, la fàbrica Bonamusa, el Bullidor del Pont Vell i la resclosa dels Polvorers.

La indústria de la farina en fou una d'elles sense cap mena de dubte. Manresa al bell mig dels centres de producció de blat de la Segarra, l'Urgell, el Segrià, la costa catalana i l'Aragó, esdevindrà un dels centres de consum més importants del país. Hi havia certa experiència en aquest sector a casa nostra, ja que feia segles existien molins fariners artesanals, i un gran nombre d'empreses auxiliars que feien de complement com els tallers de maquinària, foneries, ferrers i manyans de tota mena.

Molt a prop dels cursos d'aigua, de les carreteres de terra i de les estacions del Nord (la Renfe actual) i la desapareguda estació de Manresa-Riu van començar a construir-se grans farineres industrials com la de les Obagues (La Favorita) i l'Albareda. Enmig de la ciutat, als torrents que la creuaven, hi havia farineres més petites, com les del molí de Jorbetes, al costat del torrent dels Predicadors o els molins de la Pixarada, de Ca l'Areny i de Sant Marc, tots tres al costat del torrent de Sant Ignasi i fins i tot el molí de les Puntes, aprofitant un salt d'aigua de la Séquia.

Si fins a la construcció de les farineres la societat catalana era deficitària en farina, amb l'arrancada d'aquestes revolucionàries instal·lacions les empreses van començar a produir tanta farina que es va exportar i també consolidar un important mercat agroalimentari de primer nivell.

Bibliografia:

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

Manresa capital del carlisme

Les Joventuts Tradicionalistes de Manresa convocant l'aplec del 28 de juny de 1908 amb motiu del Centenari de la Guerra de la Independència (Guerra del Francès, a Catalunya). En lletra petita s'anuncia que hi haurà trens especials cap a la capital del Bages en motiu de la celebració.

(Cartell de l'arxiu particular D. Ramon Hernández)

El bandoler Capablanca

El camí ral de Coll de Daví 

Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris del Bages és sense cap mena de dubte l'anomenat camí ral de Coll de Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac. Fins a l'arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona i la ciutat. Per aquesta ruta s'hi transportava, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la ciutat i la comarca del Bages; de la mateixa forma, però a l'inrevés, el vi i l'aiguardent que produïen els ceps bagencs que es dirigien per aquest camí al port barceloní. Per fer el trajecte entre Barcelona i Manresa calien unes tretze hores per terme mitjà. En un trajecte tan llarg i freqüentat, era necessària la presència de diversos hostals per descansar o passar-hi la nit. No és gens estrany que la via estigui farcida de successos on es barregen història i llegenda; l'escenari adient perquè bandolers hi fessin de les seves com Pere Perdiguer, o en Joan Muntada; àlies "lo minyó de Sant Llorenç Savall", que formà part de la quadrilla del mític Perot Rocaguinarda. Però el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.

Sembla que aquest personatge, abans de dedicar-se a fer de saltejador de camins, fou un pagès que es llogava temporalment, com a mosso de bastaix, a les masies dels afores de Manresa. En una de les seves estades a la ciutat fou assaltat, robat i maltractat, la qual cosa el féu sentir profundament desenganyat de la societat i decidí viure'n completament al marge, com a bandoler.

Sobre l'origen del sobrenom Capablanca hi ha dues versions. Una explica que era degut al fet que duia sempre una capa de color blanc, que havia guanyat en una partida de cartes. L'altre conta que el bandoler -que era perseguit implacablement per un capità de miquelets- va retallar un tros de la capa blanca que duia el capità, mentre aquest, distret, contemplava una obra de teatre, i que després li envià a casa seva com a mostra de desafiament. Es féu ràpidament famosa la manera com Capablanca realitzava els seus assalts, especialment en el camí ral de Coll de Davi: quan veia a venir la víctima, estenia a terra la seva capa i, enfilat dalt d'un arbre amb el pedrenyal a la mà, esperava l'arribada de l'infeliç viatger, el qual havia de dipositar tot el que duia de valor damunt la capa si no volia deixar la pell.

La singularitat del Capablanca envers altres bandolers de l’època era la seva actuació solitària i la gran capacitat per moure’s pels amagatalls de la muntanya de Sant Llorenç, de la que coneixia tots els racons, forats i amagatalls. No se sap, ni se sabrà mai, quin fou el destí final del bandoler Capablanca. Alguns afirmen que va ser finalment agafat i pres pel sometent. D'altres pel contrari, diuen que va ser trobat mort sota d'una aixeta d’una bóta de vi del mas de la Teuleria. L'únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca de pares a fills generació rere generació.

Els bandolers: herois o lladres?

El bandolerisme, amb una base popular i aristocràtica, té els seus orígens en la crisi de la baixa edat mitjana, tot i que el període de la seva màxima intensitat el trobem entre 1540 i 1640 per iniciar la seva declinació en la segona meitat del segle XVII.

La violència era una pràctica freqüent a la Catalunya de l'Edat Moderna. Els bandolers no eren cap mena de Robin Hood a la catalana, no donaven el botí als pobres, com a molt donaven una part com a agraïment als seus còmplices, els valedors o fautors. La literatura renaixentista del segle XIX els va transformar en elements heroics i fins i tot patriòtics. Per això molts d'aquests bandolers, lladres i assaltadors de camí ral, han passat a la mitologia popular catalana, no com a simples lladregots, més o menys polititzats, sinó en autèntics herois del poble que lluitaven contra la tirania i la injustícia moral dels senyors i dels reis.

Bibliografia:

- FERRANDO ROIG, Antoni (1983). Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac (història i arqueologia vista per un excursionista). Sabadell: El Pot.

- FERRANDO ROIG, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt, El camí ral de Barcelona a Manresa. Montserrat: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Bibliografia en línia:

- Bloc BTT La Pera: "El Bandoler Capablanca"

- Bloc Ciències Socials en Xarxa: "El bandolerisme a la Catalunya moderna", aquí

Més informació:

- La cova d'en Capablanca, entre la llegenda del bandoler i el misteri de les estaques: aquí

- Fets més significatius del bandolerisme català als segles XVI i XVII: aquí

Lluís Uró i Servitja

Un artista a París

Lluís Uró i Servitja va néixer a Manresa el 20 de setembre de 1903 i fou ben aviat un dels millors artistes que va donar la ciutat. Escultor, dibuixant o entre altres pintors de ceràmiques, les seves mans aviat serien sinònim d'un artista que avui se'l podria etiquetar "d'artista total". De ben jove estudià amb el mestre Evarist Basiana a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Durant la seva etapa en l'escola va conèixer al dibuixant Joan Vilanova. La seva bona amistat arribaria fins i tot al punt d'ocupar dos estudis en un mateix replà del Carrer Urgell.

Talent, intuïció, ofici i una capacitat de treball entusiasta, justifiquen el seu llegat que fou bruscament frenat per la Guerra Civil Espanyola, ja que moriria l'any 1938 a la batalla de l'Ebre, defensant el bàndol republicà. Durant els anys de la Segona República, Manresa va viure una època d'esplendor cultural en tots els aspectes, tant en la literatura, com en l'art i fins i tot en la pràctica dels esports de masses entre els més populars el futbol, el ciclisme o la natació.

L'any 1934 Uró inaugura l'obra més important de la seva carrera, la font de la Colònia Jorba. En aquests anys va ser un dels artistes que va exposar en més galeries de la ciutat, convertint-se en un artista de renom i treballant en la secció de propaganda dels grans Magatzems Jorba, on realitzava els dibuixos dels anuncis dels populars magatzems. També començaria a impartir classes de dibuix i pintura a l'Acadèmica Cots. L'any 1935 arribaria la seva gran oportunitat durant un viatge a París, on ampliaria els seus estudis artístics. Del seu viatge a la ciutat de llums va adquirir experiència en treballar amb pirogravats, metalls, joies, però sobretot amb la terracota. D’entre les seves obres destaquen: "Bailaor", "Lluitadors", "Atletes", "Gran Relleu" i "Noia asseguda".

L'any 1969 els amics, familiars i el Cercle Artístic de Manresa, així com els Magatzems Jorba, li van dedicar una exposició-homenatge a la sala d'actes dels magatzems. Avui en dia la seva obra es pot contemplar al Museu Comarcal de Manresa.

"Posseïa una sensibilitat finíssima, Estudis d'anatomia que es noten en la seva obra. Les seves figures femenines tenen la gràcia prehel·lènica, mediterrània. Va intuir que l'escultura no es basa en masses, ni tan sols en superfícies, sinó en perfils, infinits perfils que se succeeixen en l'espai i a les seves llums".

Joan Vilaró, 1969

Bibliografia:

- Vilaró Llach, Joan: "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Llibreria Sobrerroca. Manresa, 1983

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Revista el Pou de la Gallina: "Lluís Uró, un artista frenat per la guerra" (núm. 261 - Gener 2011)

Buscant els orígens

La Manresa prehistòrica 

Trobar els orígens i l'àmbit dels primers pobladors del terme de Manresa no és gens fàcil, ja que cal endevinar les petjades humanes mitjançant l'arqueologia, la qual, sense una excavació sistèmica de la ciutat és difícil de localitzar.

Els inicis de la ciutat de Manresa són confusos, perquè les prospeccions arqueològiques no han aportat material que ens indiqui quan va començar la nostra història. Ens hem de remuntar al període del neolític on tenim algunes informacions relacionades amb la presència humana dins l'actual terme municipal de Manresa, a partir d'unes troballes realitzades a les Marcetes, a la zona de Viladordis. En aquest lloc, l'any 1905 quan es feien unes obres d'una central hidroelèctrica, van aparèixer dues sepultures corresponents a la cultura dels enterraments típica del neolític mitjà. En la mateixa zona, l'any 1980, també es va descobrir accidentalment una altra fossa neolítica. Les darreres aportacions referents al període neolític corresponen a les excavacions realitzades l'any 1986 al mateix indret de Viladordis, on es van trobar cinc fosses més.

Durant l'edat del Bronze hi ha un buit, que no ens permet dir gran cosa. Després d'aquest buit històric, podem confirmar l'existència d'un poblat ibèric al Puigcardener gràcies a la troballa d'una necròpoli baix imperial i d'un lot de ceràmiques gregues localitzades l'any 1915 en aquest lloc, mentre s'executaven les obres de la façana neogòtica de la Seu.

La importància d'aquest descobriment i l'estudi que se'n va derivar, sobretot tenint en compte la manca de restes constructives, rau en el fet que els ibers compraven i utilitzaven aquestes peces de ceràmica àtica, datables dels segles VI i IV abans de Crist. Actualment, aquest material està exposat al Museu Comarcal de Manresa. El lot descobert de 1915 constava de trenta peces, de les quals onze són vasos d'origen àtic, mentre que la resta són atuells protocampanians i campanians. Conjuntament amb aquestes peces, també se'n localitzen unes altres, de color gris monocrom, provinents de Catalunya.

L'excavació fou assumida per mossèn Josep Guitart, del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, que es va fer càrrec de la direcció dels treballs. Aquests treballs també van dur al descobert en una àrea de 120 metres quadrats algunes restes de paviments i conduccions d'aigua d'època romana posteriors en un tall estratigràfic de 8 metres d'alçada resultat de l'acumulació de terra per anivellar el paviment.

El material recuperat pel mossèn Guitart no va ser estudiat rigorosament fins que a la dècada dels 80, Miquel Cura i Enric Sanmtartí van fer el seu treball, on s'establia per primera vegada el tipus i la cronologia de cada una de les peces descobertes l'any 1915. La peça més antiga es tractava d'un lekytos de tipus Black Deianeira entre tipologies més modernes com stemless, skyphos, llànties, bols, cràteres i kylix de figures roges.

La protohistòria manresana: "Menresa"

D'altra banda, les fonts històriques també semblem confirmar l'existència d'un nucli habitat per ibers, tal com es descriuen els texts romans, concretament Tit Livi, en el que es fa referència a un oppidum ibèric anomenat Mentissam que, segons Miquel Cura i Albert Benet, es pot relacionar amb l'evolució etimològica de Menresa, mot utilitzat en documents del segle X per designar la nostra ciutat, tot i que posteriorment seria utilitzat en major freqüència la seva forma llatina per excel·lència: Minorisa. Tit Livi descrivia l'organització de les tribus iberes, que es basaven en petits territoris controlats per un cabdill (T.L. 21, 12, 7). A més afegeix que el 195 aC Cató convocà els senadors de les ciutats ibèriques situades al nord de l'Ebre.

La protohistòria se situa cronològicament entre la Prehistòria i la Història. Les fonts per al seu estudi són gairebé completament arqueològiques, encara que també existeixen tradicions orals. La majoria dels pobles i civilitzacions, especialment els ibers o celtes, en coneixem la història de forma indirecta a través dels escrits dels romans i grecs.

Bibliografia:

- Junyent i Maydeu, Francesc: "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir, Manresa 1993

- Vilar, Carles; Santamaria, Jordi; Lladó, Meritxell; Martín, José Andrés: "L'evolució del món ibèric a la Catalunya Central. L'skyphos del Museu Comarcal de Manresa". Revista Dovella, núm. 105. Hivern 2010

Per la Festa Major abstinència

Mecca-cola o Coca-cola, aquesta és la qüestió

Mecca-Cola o Coca-cola? Aquesta era la decisió que havien de prendre els clients dels bars i terrasses situats als actes de la Festa Major de Manresa a l'hora d'adquirir aquest refresc tan popular durant la Festa Major d'ara fa deu anys. A través d'uns cartells col·locats als bars i carrers de la ciutat en què explicaven les diferències entre la marca americana i la incipient marca alternativa, els consumidors podien escollir la beguda que més s'ajustava a les seves conviccions polítiques, de manera que podien beure a consciència i triar amb criteri, tal com indicaven els cartells en qüestió. Aquesta mesura va partir de la proposta de la Plataforma Bages Aturem la Guerra, que amb la invasió americana de l'Iraq del 2003, va realitzar un boicot a l'americana Coca-cola perquè, segons la plataforma, era una font de finançament del govern republicà de George Bush. "Un boicot pretén educar i denunciar. Creiem que amb informació la gent deixarà de consumir Coca-cola i prendrà altres begudes alternatives", havia explicat Jacob Montsec, de la plataforma. 

"La beguda amb compromís. No em sacsegis, sacseja la teva ment", era l'eslògan de la Mecca-cola, un refresc comercialitzat per l'empresari francès d'origen tunisià Tawfik Mathlouthi, que destinava el 10% dels seus beneficis nets a ajudar els nens palestins i el 10% a ONG dels països on es distribuïa.

En aquells dies d'agost del 2003 el preu de la Mecca-cola era lleugerament més elevat que la Coca-cola, però tal com explicava el regidor de Solidaritat i Cooperació de l'Ajuntament de Manresa, Xavier Rubio, perquè fos competitiva es venia al mateix preu. El que interessava era que la ciutadania podia escollir amb criteri. La Plataforma Bages Aturem la Guerra insistia que no volia fer propaganda de la Mecca-cola, sinó que l'objectiu era boicotejar la marca Coca-cola. El problema va venir amb la Comissió Manresa de Festa, perquè ja tenia els contractes de distribució de begudes fets i, finalment, es va negociar amb els organitzadors de la Festa Major Alternativa de Manresa.

Els organitzadors de la Festa Major Alternativa es trobaven en una situació similar, tot i que van comprometre's a no vendre cap producte registrat de la marca Coca-cola tampoc no podien oferir la Mecca-cola perquè, com havia explicat Laura Amella, membre de l'Alternativa, era un producte difícil d'aconseguir i pocs majoristes de begudes estaven interessants en la Mecca-Cola.

Seguint amb la vocació de conscienciació i responsabilitat els membres de la Plataforma, van projectar un vídeo just abans del Castell de Focs (un dels actes més seguits de la Festa Major de Manresa) sobre les mobilitzacions que es van fer a Manresa i al Bages l'estiu del 2003 per aturar la guerra d'Iraq. 

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Els bars de la festa major s'uneixen al boicot preventiu contra la Coca-cola" (28/08/2003)

- La Xarxa: "Mecca-Cola per la Festa Major" (28/08/2003)