Breu història de l'antiga fàbrica de Ca l'Enric Calderer

Les arrels de l'empresa Hayes-Lemmerz

Commemoració de les noces de plata del matrimoni Marquet-Casals, propietaris de l'empresa el setembre de 1944. Festa celebrada a la nau  principal de caldereria del carrer del Bruc. Hi van assistir els treballadors de Manresa i Sallent. La commemoració familiar la va presidir el bisbe de Zamora, Jaume Font i Andreu. Fotografia: Marc Vilarmau i Vilella.

L'empresa Hayes-Lemmerz té els seus origens en el taller de caldereria d'Enric Casals, obert l'any 1894 al carrer del Bruc. La fàbrica construïa i reparava calderes, però, a partir dels anys 30 del segle XX, van introduir noves funcions que la van catapultar: la fabricació i l'embotellament d'oxigen i de gas acetilè. L'empresa va crear la societat Oxígeno y Construcciones Metlálicas, SA (OCOMESA), tot i que ben aviat es va conèixer pel seu nom més popular, cal Marquet. L'empresa va créixer ràpidament degut al seu gran èxit. Va construir més espais industrials i també van adquirir nous tallers a la ciutat de Manresa i fins i tot una forja fora al poble de Sallent.

Abans de la Guerra Civil, va començar a fabricar rodes per a vehicles de la marca Atril i va entrar amb contacte amb potents industrials alemanys del sector. Amb el temps serien absorbits per aquests empresaris alemanys i l'any 1960 es construí oficialment l'empresa Lemmerz Española, S.A. Cap a finals de la dècada dels anys 60, el 1968 concretament, s'abandonen els locals que l'empresa tenia al carrer del Bruc i carrer de Francesc Moragas i es traslladen a un nou indret més gran i als afores de la ciutat, a la carretera de Sant Joan de Vilatorrada.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

Postals pel record, la canalla de la plaça

Postal editada per Àngel Toldrà i Viazo l’any 1906 on es veu la Plaça Major de Manresa plena de canalla. L'any 1892, la mortalitat infantil manresana era molt elevada, però malgrat tot, la ciutat eminentment industrial guanyava població gràcies a la gent que abandonava el camp i anava a la ciutat a buscar-hi feina. Manresa esdevenia la quarta ciutat més gran de tot Catalunya a finals del segle XIX.

("Postals de Manresa. Imatges per a la història" de Joan Vila-Massana i Portabella, publicat a Dovella, núm. 101, 2009)

"La Ciutat de l'Esdevenidor"

Créixer a l'engròs: la ciutat del futur

La ciutat de Manresa va aprovar el seu primer "Pla d’Eixample" l’any 1933, quan la seva població superava els 34.000 habitants i esdevenia una de les cinc ciutats més importants de Catalunya. 

Pere Armengou va començar a treballar en el projecte de l'eixample manresà a partir de l'obra dels arquitectes Josep Firmat i Ferran Tarragó, i finalment un any després, el 3 de novembre de 1933, firmà el projecte final del Pla de l'Eixample de Manresa. El seu projecte ubicava una caserna per a la Guàrdia Civil, la piscina municipal de Manresa (estrenada aquell mateix any 1933), l'escola pública La Renaixença (inaugurada pel president Lluís Companys el 1934), el cobriment del torrent de Sant Ignasi (donant lloc a una de les vies d'entrada més important pels vehicles que travessaven la ciutat, fins a la construcció de la Ronda Exterior el 1984-1985) i la reorganització del barri de Valldaura (l’anomenat eixample de ponent). 

També projectava obres que no serien realitzades fins després de la postguerra (i que ara formen part del paisatge manresà) com la reforma de l’entrada de la ciutat per l’estació del Nord (la Renfe), mitjançant la construcció d’un pont nou (construït a principis dels seixanta), i les realitzacions de la plaça de la Reforma, la façana de la Seu i l’actual carrer d’Alfons XII (obert l'any 1965) alineat amb el carrer del Born. Armengou també tenia present les àrees verdes: Puigterrà i Puigberenguer havien de ser zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de casetes-jardí-hortet per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burges del president de la Generalitat Francesc Macià.

La nova Manresa republicana

Manresa "La ciutat de l'esdevenidor", de 1933. Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Ferran. ANC1-21-N-11190 

Bibliografia:

• Manresa i la seva rodalia / [equip base: Francesc Mestres i Angla, Ricard Fayos i Molet, Josefina Recasens i Guitart] ... [et al.] Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 1988 
• OLIVERAS, Josep: La Consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900) / Josep Oliveras i Samitier, Manresa: Caixa d'Estalvis, 1986 
• OLIVERAS, Josep, Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa: 1800-1870 / Josep Oliveras i Samitier, Manresa: Caixa d'Estalvis, 1985 
• OLIVERAS, Josep. El Bages: transició industrial i centralitat territorial / [aquest estudi ha estat realitzat per Josep Oliveras i Samitier, José Antonio Giménez Ruiz; amb la col·laboració de Montserrat Jardí i Porqueras; i ha estat prologat per Jesús Serra i Santamans] Caixa de Catalunya, 1992
• RELAT, Claudina: El pla de Manresa de 1933. Màster oficial d’urbanisme- Projectar la ciutat; 2009.

Bibliografia en línia:

• Civtat.cat: Pere Armengou i Torra (1905 ·1990)
• Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936) 
• Memoria.cat: Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)

La Plaça del Pes Vell de la Farina i el carrer de les Piques

Espais històrics mal interpretats, un ateneu obrer i una plaça que ha perdut el nom

Un dels carrers característics del Barri Antic, amb la seva clàssica i típica orografia de pendents i terres empedrats és el carrer de les Piques i la plaça del Pes Vell de la Farina, reformada durant els darrers anys del segle XIX, en ple període d'expansió de la ciutat i d'obertura de Manresa muralles fora. El carrer va ser un cop més la seu de diversos establiments comercials, sastres i serrallers, d'entre d'altres, i la plaça (avui desapareguda del nomenclàtor oficial) va acollir fins i tot un teatre-cafè molt concorregut entre les classes populars. El cafè-teatre era el de l'entitat Ateneu Obrer Manresà, nascut l'any 1887, i que havia tingut diversos emplaçaments: carrer d'Urgell, carrer del Born, passeig de Pere III i, finalment el carrer de les Piques. En aquest punt, l'Ateneu desenvolupà una intensa activitat instructiva i de lleure, orientada, sobretot, a la classe obrera de la ciutat, que a finals del segle XIX va augmentar de forma considerable. L’any 1922 l’Ateneu Obrer Manresà es va traslladar al carrer de les Piques 1, edifici que actualment està buit, formant el trist catàleg d'edificis abandonats que assolen el centre de la ciutat. A escassos metres de l'Ateneu Obrer Manresà, hi ha la Casa Llissach, un altre edifici emblemàtic, que literalment s'està podrint a l'aire lliure. Tornant a l'ateneu, en aquest local també es va crear una escola, aquest cop ja fundada específicament sota els principis de Ferrer i Guàrdia. Una escola moderna, una escola dirigida per als fills i filles dels treballadors de Manresa i comarca.

A l’escola de l’Ateneu s’ensenyaven conreus, sembra, poesia, literatura, fauna i es feien excursions. Cal remarcar que abans de l’època republicana la ciutat de Manresa només tenia dues escoles, ambdues religioses. Tot i això, l'escola no va estar exempta d'atacs i dures campanyes reaccionàries, com per exemple durant el període conegut com el Bienni Negre (1934-1935). El conservador doctor Isidre Alabern, cap de l’Associació Catòlica de Pares de Família, va exigir durant anys a les autoritats que tanquessin l’escola. El doctor va enviar al diari El Pla de Bages un article que deia que a l’escola racionalista s’ensenyava els nens i nenes a utilitzar la pistola i fabricar bombes, i que era un centre satànic on s'orinaven sobre un crucifix. De fet un dels seus mestres, el professor Díez va ser empresonat, gràcies a la campanya retrograda que es va fer durant aquells anys als diaris de Manresa.

Un carrer "nexe" d'espais fins als anys 60

Una part de les cases del carrer de les Piques es va haver d'enderrocar al tombant del segle XX per urbanitzar el sector de la Reforma. Amb aquestes obres, el carrer de les Piques va esdevenir un carrer molt important de la ciutat, un enllaç directe entre l'estació del Nord i la ciutat de Manresa. En aquest carrer hi havia un establiment molt popular, el Restaurant el Suís, obert l'any 1940. La seva cuina aviat seria una de les més sofisticades del panorama manresà amb reconegudes especialitats en plats empordanesos, com el pollastre amb llagosta o la sèpia amb mandonguilles, plats internacionals com la bullabessa, o els populars esmorzars de forquilla de menuts de l’escorxador, com el morro i tripa o el cap i pota. En Sebastià Rodà Llorens (1904-1982), nascut a Sant Pere Pescador (Alt Empordà), anomenat “Sebastiani” per alguns clients pel bigotet que li donava aspecte de cuiner italià, va ser l’expert xef que va donar nom i reputació al restaurant. Li van posar el nom de Suizo per un restaurant de molt renom de Barcelona situat entre la Rambla i la plaça Reial, que va ser centre de trobada d'intel·lectuals i de comerciants i corredors de borsa a finals del segle XIX i primers del XX.

L'obertura del carrer Alfons XII a mitjans dels anys 60, va deixar el carrer de les Piques en un carrer de segona fila, ja que la nova via que es va obrir enllaçava de forma directa a la Plana de l'Om, i permetia continuar el recorregut pel carrer del Born direcció al centre neuràlgic de la ciutat. El carrer va patir un canvi de nom durant la dictadura franquista, les noves autoritats feixistes van canviar el nom pel de carrer Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, un nom que seria abolit de forma oficial l'any 1979, durant la primera sessió del nou ajuntament democràtic encapçalat pel socialista Joan Cornet, quan va derogar i suprimir tots els noms que la dictadura va imposar l'any 1939. El carrer va tornar a denominar-se pel seu nom original: carrer de les Piques.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

Bibliografia en línia:

- JÀNDULA, Montse (2016). Restaurant SUÍS. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2016/09/14/restaurant-suis/

- GÓMEZ, Miguel (2017). L’educació racionalista a Manresa durant les primeres dècades del segle XX | B Llibertari | Portal anarquista de l’Alt Llobregat i el Cardener (Bages i Berguedà). https://www.bllibertari.org/11027.html

Les impremtes manresanes del segle XIX

Un invent revolucionari

Durant els segles de l'edat mitjana, juntament amb la invenció del paper, els xinesos van fer els primers passos en el desenvolupament de la impremta. Van buscar un procediment que, en lloc de copiar els escrits a mà, els permetés obtenir moltes reproduccions iguals d'un mateix original. La impremta és un dels invents més importants de la història de la humanitat, ja que amb la seva aparició va permetre la reproducció de textos de forma rapida i econòmica que al llarg dels segles ha fet arribar l’escriptura i la lectura a tothom. Popularment, es diu que la impremta es va inventar el 1440 aproximadament per Johannes Gutenberg. El que Gutenberg va inventar realment va ser el que s’anomena la impremta “moderna” que era un mètode més industrialitzat i perfeccionat de còpia de textos molt més ràpid, econòmic i eficaç que el que s’havia fet fins aleshores.

Durant l’edat mitjana europea el mètode de còpia de llibres era portat a terme per monjos o clergues especialitzats que escrivint a mà, recopiaven llibres bàsicament religiosos per encàrrec. Era una feina que podia durar fins a deu anys, ja que la tipografia i les ornamentacions d’aquests llibres manuscrits eren molt complexes i detallades. Un llibre manuscrit tenia un cost molt elevat i només els nobles o els mateixos clergues s’ho podien permetre. Molt poca gent sabia llegir i escriure, i els costos dels llibres no contribuïen gens a la seva alfabetització.

Durant el segle XVIII, a Manresa ja podem trobar diverses fàbriques de paper a prop del riu, però una impremta a la ciutat no es va implantar fins a la creació de la pionera impremta de Pau Abadal, fundada al carrer Sant Miquel l'any 1718. La nissaga de la família Abadal, estamper i gravador, va durar quasi 200 anys. Al segle XIX, a Manresa hi havia tallers gràfics en ple rendiment, la impremta Roca (1824), la impremta el Progreso (1885), la Impremta Miralda (1880), la Impremta Fàbregas (1866) i la Impremta Catòlica de Domingo Vives, que es dedicava a la impressió de tota mena de llibres i també revistes religioses.

La impremta Sant Josep, fundada el 1882 i la impremta Esparbé, fundada el 1876, foren les més importants durant molts anys de la nostra ciutat. Ambdues empreses aviat van guanyar reputació, com a marques de referència dintre el sector. Un altre impremta amb història, és la que es va crear l'any 1915 amb el nom d'Imprenta Alcaraz de Bausili, que més tard esdevindria la Bausili Indústria Gràfica. Tanmateix també podem trobar llibreries com la Nadeu, que són provenen d'una nissaga d'impressors: Josep Nadeu i Tarrés.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Ed.Efadós.

La Setmana Tràgica i la Guerra Civil, a ulls de les monges de Santa Clara

Documents recuperats

L'Associació Memòria i Història de Manresa ens ofereix la transcripció de dos documents inèdits de gran interès històric del Convent de Santa Clara de Manresa. Es tracta d’unes cròniques manuscrites del segle XX redactades per les monges dominiques del Convent. Ara es donen a conèixer per primera vegada gràcies a la tasca dels investigadors de l'Associació Memòria i Història de Manresa. El web es va presentar el dia 1 de juny al mateix Convent de Santa Clara per Marc Torras, director de l’Arxiu Comarcal del Bages; Sor Lucía Caram i Sor María Pilar Eguiluz, del Convent de Santa Clara i Joaquim Aloy, president de l’Associació Memòria i Història de Manresa. 

Al primer document es relaten els fets de la Setmana Tràgica (1909), que va comportar l’exclaustració de les monges durant cinc dies. S’hi descriu la seva angoixa en veure que els escamots revolucionaris havien començat a cremar esglésies, la sortida del convent i el seu refugi en cases de familiars i veïns. El document explica que el Convent de Santa Clara va acollir les monges de les Caputxines i les de l’Ensenyança, després de l’incendi. 

"... ens vestírem de la manera que vàrem poder, quedan disfrassades de tal manera que semblàbem gitanes"

L’altre document és el dietari dels fets que afectaren la comunitat entre els anys 1922 i 1958. S’hi parla de la seva vida interna: les celebracions religioses, les diferents obres de millora de l’edifici, la malaltia i mort d’algunes monges, etc. S’hi constata també la “pena” que els produeix la proclamació de la República. El capítol més extens, però, és dedicat als fets succeïts el juliol de 1936, quan es veuen obligades novament a sortir del convent i a refugiar-se en diferents cases, tret de quatre monges que s’instal·len a casa d’un capellà, que acabarà sent detingut pels revolucionaris. S’hi descriu l’entrada al convent d’un grup armat, les destrosses ocasionades i el progressiu retorn a la normalitat el 1939, amb la recuperació d’una part de documentació i de béns salvats durant la guerra.

- Podeu veure les transcripcions en el web: 

www.memoria.cat/conventsantaclara

Obre les portes «Néixer a Manresa 1930-1960»

Una nova temporada a l'Espai Memòries

Néixer a Manresa 1930-1960 és un projecte creat i dissenyat de forma col·laborativa per les persones que han participat en els tallers de memòria a l'Espai Memòries durant els mesos de març, abril i maig del 2017. Les seves aportacions, tan pel que fa a coneixements i vivències com a materials d'època, han permès construir el relat de l'exposició que s'inaugura aquest dimarts vinent. 

En els tallers hi han participat persones provinents d'àmbits diversos com el de la salut, l'assistència social o la recerca històrica, entre les quals hi ha col·laborat activament Maria Cunill, Mireia Isern, Montse Margarit, Dolors Puigdemont, Lurdes Purtí, Montserrat Ribas, Conxita Serena i Núria Serra. 

Els coordinadors dels tallers i de l'exposició han estat Jordi Bordes, Francesc Comas, Conxita Parcerisas i Pilar Priego. 

A partir de les converses i debats tinguts durant els tallers de memòria s'han elaborat els continguts i el guió que configura l'exposició en diferents àmbits: Dones, drets i maternitat, Ritus i tradicions, Aspectes mèdics del part, Primer any de vida, Institucions i abandonaments, Llevadores i tocòlegs i una relació de personal d'obstetrícia i pediatria. Cada àmbit s'ha pogut complementar amb l'aportació d'un gran nombre de fotografies, documents, i objectes molt diversos de l'època en què se centra l'exposició i que il·lustren molt bé els aspectes que s'expliquen. 

Durant la fase de preparació i documentació del projecte també s'ha realitzat una recerca a través de testimonis orals i escrits per tal d'ampliar la informació i per elaborar una llista dels toco-ginecòlegs, llevadores i pediatres que treballaven a la ciutat durant el període. 

Totes aquestes aportacions han estat fetes per diverses persones a les quals cal agrair la seva col·laboració: Paquita Almendros, Àngels Borrós, Joan Garriga, Rosa Gil, llevadora d'Althaia, Joan Ramon Gómez, Rocío Hernández també llevadora d'Althaia, Jordi Julià, Carme Martinez de la Residència Montblanc, Judit Marta, Pere Menendez-Arango, Anna Pey, Dolors Reverte, Alicia Santolaria i la seva mare Maria Àngels Morros, Joan Subirana i Dolors Vidal. 

Amb motiu de l'exposició, també s'ha fet un treball de recollida de testimonis sobre el fet de néixer a Manresa al Centre de dia de la Residència de Sant Francesc amb persones assistents al centre. A l'exposició s'hi poden trobar diferents elements relacionats amb els naixements com ara estris mèdics, roba de nadons, materials gràfics o projeccions audiovisuals d'entrevistes a llevadores i documentals sobre els naixements. 

Entre d'altres es reprodueix una entrevista a Roser Carrera i Elena Arnau, dues llevadores de 95 i 88 anys respectivament que descriuen com era l'ofici de llevadora en l'època que treballa el projecte. Alhora hi ha una foto aèria de grans dimensions dels anys 40 de la ciutat de Manresa, on estaran senyalitzats els espais que van tenir un paper important en els naixements a la ciutat durant el període 1930-1960; des de les consultes dels ginecòlegs, passant pels hospitals o les institucions que acollien els nens i nenes orfes. 

En el marc de l'exposició hi ha també un àmbit de bibliografia sobre els temes de què s'hi tracten que ha estat aportat per la Biblioteca el Casino, que també farà una mostra de llibres d'aquesta temàtica a les seves sales. I al final de l'exposició queda obert un espai de treball i recerca per tal de poder completar i ampliar les dades que es presenten a partir de les aportacions dels visitants. 

Dues exposicions complementàries 

L'acostament a aquest entorn del naixement i del part es completa amb dues exposicions més que conviuen en el mateix espai buscant l'ampliació d'interpretacions a la circumstància de néixer: La medicina de les dones. Ginecologia històrica a Catalunya. Una visió des del punt de vista mèdic a la història del part, la medicina de les dones i l'evolució de la professió. Una producció del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya que consta d'uns plafons informatius amb moltes il·lustracions i d'alguns estris antics com ara una cadira de parts del segle XIX. Només la memòria. Des de la creació artística, Dolors Puigdemont, presenta una instal·lació que ens obre a altres significats més interiors, més diversos i personals perquè com diu ella mateixa "tot té dues mirades en l'acte de donar a llum". 

La inauguració de l'exposició es farà en un acte obert a tothom el dimarts dia 30, a les 8 del vespre, a l'Espai Memòries del Museu Comarcal Manresa i comptarà amb una presentació i visita comentada de l'exposició per part de totes les persones que hi han aportat el seu coneixement, testimonis, documents i objectes. 

Més informació:

- Espai Memòries, laboratori del segle XX: www.espaimemories.cat