Les dones de Cal Torrents

Fotografia de 1949 dels treballadors de l'empresa Manufactures Torrents S.A. de la ciutat de Manresa. Podem comprovar que quasi la totalitat de la plantilla era personal femení. L'edifici actual avui en dia és la seu del diari de les comarques centrals: Regió7.

Fotografia: Camprubí i Plans, Josep: "La clau de girar la fàbrica", Manresa 1995

Vacances a la Unió Soviètica

El viatge al país del pèndol de 1977

El llibre "El viatge al país del pèndol. L'URSS de 1977", publicat a l'editorial manresana Zenobita l'abril del 2010, és un recull de les vivències i anècdotes que el manresà Lluís Grifell visqué durant un viatge de turisme a la Unió Soviètica, l'estiu de l'any 1977. El relat és senzill i alhora clarificador, partint d'un vocabulari autodidacte a tall de dietari i dels apunts recollits sobre el terreny, té com a objectiu principal fer una exposició de les vistes d'aquell país i la seva societat tan aïllats de nosaltres durant els anys de plom del franquisme.

Grifell valora de forma positiva les ciutats que va veure, els monuments i els paisatges, però especialment les persones amb qui va tenir un tracte proper. Es va trobar amb un país convençut políticament, disciplinat, que al mateix temps venera i recorda els combatents que l'han defensat; va constatar l'ambient artístic i romàntic, però també expeditiu mentre realitzava unes vacances programades amb un grup de turistes espanyols aquell estiu de 1977. 

A continuació un recull del seu particular dietari:

Dijous 11 d'agost

"Avui la cosa ja pinta d'una altra manera. D'entrada, cal destacar l'arribada al port fluvial de Volvograd, un nom que la ciutat recupera el mes de novembre de 1961, ja que se'n deia Stalingrad. És una ciutat situada a la vora del riu Volga, just en el punt de convergència de diverses carreteres i vies de tren, a més del port fluvial on ara mateix ens trobem [...]"

Dimecres 17 d'agost

"Aquest matí anem a visitar el Mausoleu de Lenin. La sortida prevista era a les nou. Són dos quarts d'onze i encara no han vingut a recollir-nos. La gent està que bota, i tres o quatre dels més decidits empaiten el Barbas (la màxima autoritat que portem d'Espanya) a fi de preguntar-li si hem vingut a Moscou a perdre el temps [...]"

Dissabte 20 d'agost

"Avui s'aprofita el temps de valent, al contrari d'ahir, que alguns varen perdre tot el dia darrere l'ambaixada espanyola. El programa consta de dues visites importants i un espectacle: al matí ens portaran a visitar el Palau d'Estiu dels tsars, a la tarda el Museu de l'Ermitatge i, a la nit, anirem a veure un ballet rus".

Lluís Grifell 

L'autor del llibre

Lluís Grifell Pons neix l’any 1925 a Manresa en el si d’una família menestral. Cursa estudis de primària i de secundària, als catorze anys, comença una novel·la i una comèdia musical, intents que no arribaran a terme. Durant la Guerra Civil i la postguerra, estudia comerç i peritatge mercantil mentre treballa a la botiga dels seus pares. Després treballa de comercial en uns grans magatzems i viatja per Catalunya i País Valencià. El 1973 funda una empresa, que regenta fins a setanta-cinc anys, moment en què en delega la direcció en un seu fill. Llavors comença la seva etapa d’escriptor, publicant Sants i mites de Catalunya (en tres volums), Petites històries per matar el temps i Memòries i aventures d’un temps i d’un país (Catalunya 1930-1950).

Més informació:

- Editorial Zenobita, aquí

- Pàgina web de l'autor, aquí

- El Banc de la Memòria: Lluís Grifell, aquí

Els empaitabisbes

Ceballots al cap del bisbe de Vic

Els manresans mai han estat prou bé amb els bisbes. Així ho explica una rondalla explicada per Mateu Valls de Manresa de l'any 1911, i que recull el folklorista Joan Amades en el seu llibre "Rondallística".

"El bisbat que avui radica a la ciutat

de Vic diuen que en altres temps

havia estat a Manresa.

En una ocasió els manresans estaven

disconformes amb la conducta del seu

bisbe. Aquest hagué d'anar a Vic

a fer una visita, i, en retornar al 

seu palau de Manresa, els manresans

sortiren a retrobar-lo i l'apedregaren

a cops de ceba, amb tant de delit

que no el deixaren entrar a la ciutat.

El bisbe se'n tornà a Vic, on fou molt

ben rebut, i decidí quedar-s'hi a viure.

Els manresans, penedits de llur fet,

moltes vegades han reclamat el retorn

del bisbe, però ell mai més no hi ha

volgut tornar".

Extracte:

- Franquesa, T.; Recasens, J.: "Coneguem la Séquia", Caixa d'Estalvis de Manresa, 2a edició, Manresa 1984

Altres entrades al bloc relacionades amb el folklore:

- Manresans, lladres, pillos i gormands: aquí

- Entre Tots Sants i Manresa: aquí

El Palau Firal

El nou ExpoBages al Guix 

Fotografia: L'edifici del Palau Firal, situat al barri del Guix.

L'ExpoBages, és la fira multisectorial de referència de la Catalunya Central. Al llarg de la seva trajectòria (la primera edició és de 1980) l'Expobages ha fet d'aparador de l'activitat econòmica de Manresa i el Bages, i ha tingut un paper destacat en la dinamització econòmica i comercial al conjunt de la Catalunya Central, però des de l'any 1986 té una nova ubicació: El Palau Firal. 

L'ExpoBages de l'any 1986 va ser especial, perquè per primera vegada arribava en un nou edifici ubicat als afores de la ciutat de Manresa. La fira de mostres es traslladava al barri del Guix en la seva sisena edició i estrenava el nou Palau Firal de la ciutat, d'on ja no es mouria en les següents edicions. El recinte, obra de l'arquitecte Josep Maria Esquius, tenia com a principal virtut la seva construcció modular en forma de creu grega, que permetia dividir-lo en diferents pavellons i adequar-los a les necessitats de cada mostra amb facilitat. La curiositat de molts manresans va fer que fins a pocs moments abans de tancar la fira continués entrant fent per veure la nova infraestructura.

Fotografia: L'alcalde de Manresa Joan Cornet (a la dreta de la imatge) a la inauguració del Palau Firal, que va coincidir amb l'ExpoBages de 1986 (Diari Regió7 - Joan Esteve).

L'obra va tenir unes despeses elevades, per un ajuntament que no podia permetre's luxes. La compra del sòl, les obres d'adequació del terreny i la construcció de l'edifici es van valorar en 250 milions de pessetes, a les quals es van afegir 150 milions més en concepte de costos financers. Calia buscar finançament per efectuar aquesta gran obra. Una gran part d'aquesta inversió va anar a càrrec del Patronat de Fires (65%), però també van ser importants les aportacions de la Generalitat i l'Ajuntament de Manresa, 15% cadascun respectivament i les contribucions, menors, d'altres entitats locals com la Cambra de Comerç de Manresa i la Caixa d'Estalvis de Manresa.

Bibliografia i recerca:

- Hemeroteca Diari Regió7 

- Fira de Manresa: "Fira ExpoBages"

Més informació:

- ExpoBages: tres dècades fidels a la ciutat, aquí
- El Palau Firal de Manresa, vídeo realitzat per E2S, aquí

Art urbà, art manresà

Portada del llibre (Ed. Zenobita)

Avui us vull parlar d'un llibre sobre patrimoni històric i natural de la nostra ciutat, Manresa Art Urbà (MAU). Els autors de l'obra són, Pere Izquierdo i Jordi Biel, i la seva idea és donar a conèixer les diverses representacions d’art que hi ha als carrers de Manresa. El llibre, publicat per Zenobita Edicions, és un recull fotogràfic d'elements urbans, des de portes, finestres i balcons fins a escuts, plaques, logotips, pintades i tota mena de detalls artístics i arquitectònics que es troben pels carrers de Manresa i que moltes vegades passen desapercebuts als ulls dels vianants.

Els dos autors quedaven els caps de setmana per pentinar els carrers de la ciutat, un per cada vorera, sobretot al barri antic. Al llarg de més de tres anys, van recopilar 3.000 imatges i a partir d'aquí "les vam anar visualitzant i seleccionant fins a dividir-les en 29 capítols" va explicar Biel en la presentació de l'obra a la llibreria Parcir de Manresa el 19 d'abril, que va afegir que "el llibre inclou finalment 800 fotos; i a 120 d'aquestes s'identifica el lloc on han estat preses". 

- Més informació: aquí

Història d'un canal impossible

Un port fluvial per la ciutat 

L'interès per millorar les anacròniques comunicacions de Manresa a principi del segle XIX van traslladar-se en el projecte de construcció d'un canal de navegació, i també de reg, que unís la nostra ciutat amb el port de Barcelona. Abans de l'arribada del ferrocarril a la ciutat el 1859, Manresa necessitava un accés ràpid a la costa per donar sortida als seus productes manufacturats, i evitar els tortuosos camins de l'època amb les tartanes tirades per cavalls.

El projecte havia de millorar el desenvolupament econòmic del Bages, però ben aviat va resultar irrealitzable pel seu alt cost econòmic, el cabal insuficient, els notables estiatges dels rius Cardener i Llobregat, i la quantitat d'encluses que les barcasses haurien hagut de superar. A la secció "Comunicaciones interiores", del periòdic El Español, el 24 de març de 1836, apareixia un article que portava per nom "Canal de navegación y de riego de Manresa a Barcelona". Ens podem fer una idea de quin impacte tindria la construcció d'aquest canal, no només a la comarca del Bages, sinó fins i tot a les comarques del pre-pirineu: 

"Este es el gran monumento que ha de eternizar el reinado de la inocente Isabel II, bajo la sabia direccion de su augusta Madre. El enlazará á la populosa Barcelona con Manresa, y esta vendrá a ser un remoto arrabal de aquella [...]. Por él se transportará ese apreciable y puro mineral de sal del coloso de Cardona, que se convertirá en oro y plata. El carbon de mina que rodea á Manresa será esplotado, y dará impulso á un sinnúmero de ingeniosas máquinas. El azogue que se oculta en sus entrañas, y cuya esplotacion es facilisima por la ventajosa posicion del sitio en que se encuentra su laboratorio natural, no dejará de ofrecer ricos cambios. El trigo, que es estraido de los estensos campos de Urgel y Aragon, se derramará por la muchedumbre de los pueblos que rodean la linea del canal. Los algodones, que se hilan primorosamente en las numerosas fábricas de Manresa, y en las de Sallent, Navarcles, Castellgalí, Suria, Molins de Rey y otros pueblos, y que luego se consumen y tejen en aquella ciudad, y en Berga, Bagá, Gironella, Cardona, Prats, Sallent, Sampedor. Las lanas y acreditados paños, estameñas y otros tejidos de las poblaciones indicadas, y las de Moyá, Castelldersol. Los riquisimos tejidos de seda, cintas, pañuelos y otros artefactos primorosos, en que se ocupan millares de telares en Manresa y pueblos circunvecinos. La pólvora, el papel, el salsaturno ó albayalde, llamado por los franceses blanc de plomb, el vidrio, el aguardiente; en una palabra, todo género de artefactos que elaboran sus fábricas é ingeniosos talleres [...]."

El projecte del canal de reg i navegació de la ciutat de Manresa entra en el camp dels intents de modernització que es van emprendre a la primera meitat del segle XIX a càrrec dels governs liberals de Madrid, molts dels quals no reeixits, com en cas dels canals navegables; i altres amb un èxit aclaparador, com en el cas dels ferrocarrils.

El projecte de canalització dels rius Cardener i el Llobregat, que havia de millorar el transport entre les ciutats de Manresa i Barcelona, va aparèixer l'any 1814, amb la finalització de la Guerra del Francès, quan la Junta de Comerç de Barcelona va encarregar a l'arquitecte Tomàs Soler i Ferrer, expert en projectes de canalització i construcció de ports, l'estudi de l'obra. Soler va dir que la construcció era factible, i n'elaborà els plànols poc temps després, tot i que mai s'han pogut trobar en l'actualitat.

La Junta de Comerç de Barcelona va comunicar aquest projecte al consistori de Manresa el 21 de juny del 1815, anunciant la propera visita de Soler i Ferrer. En la missiva, que es conserva a l'Arxiu Comarcal de Manresa, hi diu que el canal navegable permetria "fer més fàcils, més barates i millors les comunicacions i els transports". Aquest projecte no va fructificar mai a causa del seu elevat cost de construcció. La hisenda pública estava en bancarrota i les despeses havien de sortir directament de l'increment dels impostos entre els pobles veïns, que encara patien les conseqüències d'una guerra que va durar 6 anys.

Bibliografia i recerca:

- Diari Regió7: "Un projecte del segle XIX preveia un canal navegable entre Manresa i Barcelona" (07/10/10)

- Bloc "Navarcles: notícies aparegudes en diaris i revistes antigues"

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 3: Fabricants, amos i obrers

Fotografia: La ciutat de Manresa a principis de segle XX (Arxiu Històric Comarcal de Manresa).

Els personatges més rics, influents i amb un gran poder econòmic que els permetia accedir fàcilment a la política de Manresa de finals de segle XIX eren una minoria molt selecta. A les eleccions municipals de 1889 (les últimes amb sufragi masculí censatari) només eren elegibles 468 persones, que representava un 2,3% dels habitants de la ciutat, i els electors eren 1.373, o sigui prop del 7% de la població, la qual cosa demostrava fins a quin punt la participació en els afers de la municipalitat quedava reduït a un petit grup de persones.

En el quadre (més avall) hi figuren els noms, adreces i activitat econòmica dels 25 majors contribuents de les llistes electorals de les eleccions de 1889, els personatges mencionats d'aquesta llista tenien dret a vot i podien escollir els governants locals, membres sempre del seu grup social: fabricants, amos, burgesos i terratinents.

Font: AHCM, Cens electoral de l'any 1889 (revista Dovella, núm.41, p.54)

Els elegits com a regidors municipals aniran a l'Ajuntament més per defensar interessos de sectors determinats que no programes generals del municipi o opcions polítiques més amplies i globals. L'actuació de molts regidors es regia sempre en benefici propi o de les famílies dels fabricants, terratinents i comerciants de torn. Aviat es demostrarà en les actuacions d'obres públiques i el programa d'urbanització municipal, amb l'adjudicació de les obres i els contractes de serveis a determinats individus poderosos de la nostra ciutat.

Manresa tenia una minoria de propietaris molt rics, amb un grau de riquesa i patrimoni molt per sobre la mitjana, i entre els seus béns destacaven propietats rústiques (de secà i regadiu) i un gran nombre de finques urbanes. Al capdavant d'aquest grup destacava Marià Batlles que posseïa 24 peces de terra, set cases, dues fàbriques, dos molins i un blanqueig; el seguien altres fabricants o fills de fabricants que també eren propietaris de finques urbanes i rústiques.

Fotografia: La carretera de Vic, a principis de segle XX. Igual que la carretera de Cardona, les activitats industrials tèxtils es combinaven amb les foneries, tallers mecànics i magatzems comercials (l'Abans: Manresa Recull Gràfic 1876-1965).

Les rendes de la terra i els lloguers completaven els beneficis empresarials. Per als fabricants posseir cases i terres era ampliar els seus actius familiars i empresarials, això era altament rendible perquè aquests actius generaven plusvàlues en un altre moment, o servir de garantia real en cas de necessitar un préstec. En un període en què la propietat era considerat un bé sagrat (més que els diners en circulació) i de distinció social, ser propietari era gaudir d'un prestigi real que només discutien i posaven en dubte dues tendències polítiques que a les acaballes del segle XIX encara restaven força desconegudes: els anarquistes i socialistes.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. La seva participació política en els afers municipals era marginal, no fou fins a 1890 quan el govern liberal de Madrid va restaurar el sufragi universal masculí, obrint al vot a tots els homes majors d'edat. Les dones haurien d'esperar 40 anys per poder votar. Les úniques referències polítiques de les masses obreres eren els partits republicans, perquè tenien discursos amb certa base social i reivindicaven millores bàsiques pels treballadors i pagesos de la ciutat de Manresa.

L'any 1892, any en què es van reunir els ponents de les Bases de Manresa, encara no feia dos anys que la ciutat s'havia iniciat una important vaga d'obrers de les fàbriques tèxtils que ajudada pel sindicat moderat i reformista de les "Tres Classes del Vapor" s'estengué per altres poblacions de l'interior de la província de Barcelona. Més informació sobre la vaga de 1890, aquí.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts: aquí
- Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya": aquí

Més informació al bloc:

- La vaga de 1890 (I), (II), (III)
- Les eleccions de 1891, escàndol a les urnes: aquí
- Manresa al tombant del segle XX: aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009