Les restes arqueològiques de la Plaça Gispert

La reforma amb sorpresa

Quan l’Ajuntament de Manresa va reformar la Plaça Gispert cap allà el 2008, es va trobar amb una sorpresa: restes arqueològiques de la Manresa moderna, l'impàs del període medieval al contemporani. Immediatament es va fer un seguiment arqueològic dels moviments de terres que s’havien de portar a terme a la plaça amb motiu de l’execució del projecte de renovació de la deteriorada plaça. Les restes trobades eren la base de diferents murs d’edificacions que corresponien a cases anteriors al segle XIX. Més en concret, els materials ceràmics recuperats es van datar d’entre els segles XVII i XVIII. Històricament, es tenia constància que abans de mitjans del segle XIX l’actual plaça Gispert estava ocupada per una illa de cases.

Quan es va començar a aixecar el paviment de la part nord de la plaça van aparèixer restes de l’antiga illa que se sabia que havia existit en aquest espai. En tenir constància de l’aparició, es va fer una excavació més acurada per posar les restes al descobert i poder-les catalogar degudament. En un principi l'ajuntament no estava molt predisposat a seguir amb les excavacions tot i que més tard van rectificar, després que historiadors i arqueòlegs de Manresa i el Bages van criticar el poc interès del consistori amb les troballes que s'havien fet a la Plaça Gispert.

El consistori va encarregar a l'empresa Arqueociència que fes un seguiment arqueològic de les obres al mateix temps que es duien a terme. Es tractava d'un encàrrec conjunt de les regidories d'Urbanisme i de Cultura. Una raó de pes per demanar que es fessin excavacions a la plaça de Gispert, entre les moltes d'esgrimides pels experts, era que, prenent com a base la troballa de fragments de ceràmiques iberoromanes al carrer d'Arbonés, on es van fer unes prospeccions intensives abans d'aixecar-hi el palau judicial, els arqueòlegs que les van trobar van establir que entorn d'aquest vial –carrer d'Urgell fins a la plaça Gispert– podria haver-hi hagut antigament un assentament iberoromà.

Que hi havia a sota la Plaça Gispert? L'impacte de la Guerra del Francès

A finals del mes de juny de 2008 es va publicar a la premsa el resultat del seguiment arqueològic practicat a la Gispert. S'hi van trobar cendres abundants, carbons i alguna biga de fusta cremada. Tal com confirmava l'arqueòloga Goretti Vila, van permetre arribar a la conclusió que un dels edificis documentats va ser destruït pel foc entre els anys 1810 i 1811, en el marc de la guerra del Francès.

Per un plànol que datava del 1849 es tenia constància que la plaça Gispert ja existia abans de finalitzar la primera meitat del segle XIX. Per tant, de les dades que s'havien recuperat en el seguiment arqueològic es desprèn que la destrucció de les restes s'hauria produït cap a principis del segle XIX, coincidint amb els fets històrics de la Guerra del Francès. Durant la Guerra del Francès (1808-1814) Manresa va patir cinc incursions de l'exèrcit imperial francès entre els anys 1810 i 1812. El novembre del 1810, es va produir la primera operació de càstig amb l'incendi d'unes 50 cases i el saqueig d'edificis. Els fets més greus de l'ocupació francesa es van produir el març del 1811 amb la crema d'almenys 440 edificis dels 1.730 que hi havia. Un any més tard, el 1812, es van produir cremes a carrers pròxims a la plaça Gispert: carrer de la Mel i Camp d'Urgell, Barreres, Vilanova, Cirera, Urgell, Nou i Santa Maria.

Llegir més al bloc:

- La nova Plaça Gispert de 1932: aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L'Ajuntament rectifica i encarrega fer un seguiment arqueològic a la plaça Gispert" (18/05/2008)

- Diari Regió7: "Troben cendres a la plaça Gispert d'una casa cremada durant la guerra del Francès" (26/06/2008)

La pesca en aigua dolça

Les associacions de pesca i la Festa del Peix de 1911

Les vores dels rius i rieres de Manresa sempre han estat llocs concorreguts de pesca, abans més que ara també s'ha de dir. La pràctica de la pesca esportiva o lúdica, com una forma d'aconseguir menjar fresc fou aviat també una activitat d'oci i més tard de competició. La pesca era una afició per bona part de la classe treballadora de la ciutat de Manresa, pares i fills compartien l'afició per la pesca a les ribes del Cardener, del Llobregat i també de les rieres, com la de Rajadell o Cornet. Els peixos més característics de la zona eren els barbs, les anguiles i les truites.

Aviat aquesta afició a la pesca va portar a crear entitats i agrupacions afines amb aquestes activitats. L'any 1902 es va crear la Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i comarca i la Unió Esportiva de Caçadors i Pescadors de Manresa, creada l'any 1932. Un dels punts de trobada dels pescadors de Manresa era el bar de la Reforma, que acollia la seu de la Societat Recreativa de Caçadors i Pescadors, propietat d'Antonio San Andrés, fins a l'any 1939, moment en què la passera de ferro de la Reforma a l'estació del Nord fou destruïda en acabar la Guerra Civil. Durant la dècada dels anys quaranta va néixer una entitat nova, l'Agrupació de Pescadors de Manresa i Comarca amb el seu sant patró, Sant Pere.

La Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i l'Ajuntament van col·laborar per organitzar per primera ocasió a Manresa la Festa del Peix de 1911, sota l'impuls de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona. La festivitat s'havia organitzat abans a Terrassa i Banyoles, i enguany el 1911 li tocava a Manresa. L'objectiu d'aquesta jornada era repoblar els rius de Catalunya. Com a preludi d'aquesta festa es va organitzar una exposició de piscicultura i pesca a l'antic col·legi de Sant Ignasi. S'hi instal·là una enorme tribuna davant la fàbrica de cal Fabrés, per fer-hi els parlaments corresponents de les autoritats i seguidament es llançaren tres grans boles de vidre al riu que van deixar anar els primers peixos. En acabat, 350 nens d'escoles de Manresa van abocar els peixos que duien en peixeres, al mateix temps que es buidava la resta de bidons instal·lats a les ribes.

En total, aquell 25 de maig de 1911 Festa del Peix, es van llançar al riu Cardener 30.000 exemplars de diferents espècies: salmó de Califòrnia, truites, carpes i anguiles, entre d'altres.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita 

- GARCÍA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

El mamuts del Puigberenguer i els fòssils amagats

Els ullals dels turons, restes d'antics elefants

Grup de treballadors de la gravera de la Riera (al turó del Puigberenguer) amb l'ullal d'elefant trobat l'any 1957. (Font: Arxiu Comarcal del Bages)

El turó del Puigberenguer és la terrassa més alta de la ciutat, està per sobre el nivell del riu Cardener entre 80-90 metres. És una gran muntanya de grava que es va aprofitar durant molts anys com a gravera per la construcció de moltes cases i edificis. La segona terrassa més antiga és la del Tossal dels Cigalons (a la zona entre el carrer Navarra i la Plaça Catalunya). L'explotació d'ambdues graveres va permetre descobrir restes fòssils de mamífers que habitaven per aquesta zona.

"L'any 1957 els treballadors de la gravera de la Riera, al Puigberenguer, van trobar un ullal d'elefant meridional de 380 cm de longitud i 24 cm de diàmetre. La peça que fou catalogada pel geòleg Valentí Masachs i l'arxiver municipal, el mossèn Santamaria, es va portar al Museu Comarcal de Manresa, on encara es pot veure exposat".

Les restes més antigues que es van trobar són de l'any 1936 al Puigberenguer, concretament a la gravera Masats. Es tractava d'una defensa dreta d'un elefant meridional d'uns tres metres de llarg i de més de 200 kg de pes. Les fotografies que es van realitzar, no s'han pogut trobar, com que fou l'any que va esclatar la Guerra Civil i es va destruir molta documentació. El 1955 es va trobar un nou ullal a la gravera Riera, també al Puigberenguer, però els obrers la van destruir pensant que eren ossos d'animals corrents de la zona. El 1957 amb la trobada d'un tercer ullal, a la mateixa gravera de la Riera, el geòleg i professor de l'institut Lluís de Peguera, Valentí Masachs i l'arxiver municipal, mossèn Santamaria, van poder datar de quina espècie era l'ullal, concretament d'un Elphas meridionalis, espècie extingida. La troballa fou significativa perquè es va datar l'ullal en uns 300.000 anys.

Finalment, el 1960, al tossal dels Cigalons, situat a uns 35 metres per sobre el nivell del riu Cardener quan es feien els fonaments per un edifici del carrer Navarra, una nova descoberta d'un altre ullal d'elefant. La peça era diferent, ja que en aquest cas es tractava d'un Elphas antiquus, d'uns 100.000 anys d'antiguitat i que està exposat al Museu Comarcal de Manresa.

Els fòssils amagats

Al voltant del polígon industrial de Bufalvent, podem trobar autèntics tresors naturals valorats en centenars d’euros cadascun. Aquestes joies geològiques són caragols marins de grans dimensions, uns quaranta centímetres de llarg. Caragols fòssils que van viure fa uns 40 milions d’anys submergits en un mar tropical amb esculls, el que avui seria la comarca del Bages. Són pistes de com era l’espai ocupat per la Manresa actual fa uns 40 milions d’anys. Un punt amb menys vegetació i molt pedregós, però igualment molt interessant és la zona del Malpàs. Allà s'hi poden veure fòssils d'antigues algues marines sobre unes grans lloses. I tot i que ja no en queden gaires encara podreu trobar algun fòssil d'animal marí perdut entre les pedres. Ponts naturals, fòssils marins, estrats de roques sedimentàries característiques... En total són catorze, els punts d’interès inventariats dins del patrimoni geològic i paleontològic de la ciutat de Manresa.

Al terra de l'accés a una perfumeria situada en ple Passeig de Pere III, molt a prop de l'església de Crist Rei, podem veure restes de fòssils que passen totalment desapercebuts. És un terra embellit amb peces d'un material sedimentari, una calcària cristal·lina. Un altre lloc és l'oficina que Catalunya Caixa té uns metres més avall (xamfrà Carrer Casanova) podem descobrir que el material que en revesteix façanes i terres no en conté cap, de fòssil, perquè és granit, una roca magmàtica que en el seu procés de formació va estar sotmesa a grans pressions que la fan especialment resistent.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. Història de Manresa. Manresa: Zenobita, 2009

- Diari Regió7: Un fòssil a l'entrada d'una perfumeria de Manresa [20/05/2014]

- Revista El Pou de la Gallina: El patrimoni geològic [16/09/2014]

Qui va matar a Juan Manuel Sarmiento Somoza?

Terrorisme antiturístic?

El manresà Juan Manuel Sarmiento Somoza, de 63 anys, va morir el 13 de febrer del 1999 a conseqüència de l’explosió d’un artefacte explosiu (un cilindre metàl·lic de 30 cm) a la platja de Cala Cranc de Salou. Una setmana després un guàrdia civil va quedar ferit quan intentava desactivar un explosiu a la mateixa platja. Des del punt de vista judicial, el cas no va tenir avenços ni tampoc hi havia informació de l’autoria del succés, de fet tan sols un periodista fou detingut per aquest succés. Per la seva banda la família continuava esperant que el ministeri d’Interior reconegués l'acció com a atemptat terrorista, cosa que no havia fet perquè no va ser reivindicada mai per cap organització terrorista o grup criminal. L'any 2007 finalment fou reconegut oficialment pel govern espanyol, com a víctima d'un atac terrorista.

Segons el diari Regió7 del 13 de febrer del 2003, l'atemptat que li va costar la vida a Sarmineto era part d'una campanya contra el turisme a la localitat de Salou. L'alcalde de la localitat, Esteve Ferran, revelava que el Patronat Municipal de Turisme havia rebut recentment dues cartes anònimes en què s'amenaçava de col·locar bombes a les platges si no s'entregaven 100 milions de pessetes. Els patronats de turisme de Salou, Cambrils i Tarragona havien rebut els anònims, signats per Robin i Malena, en els quals se'ls exhortava al pagament de 100 milions de pessetes que havien de lliurar si no volien que es col·locaran nous explosius a les platges. La carta exigia la publicació en la secció de desapareguts d'un diari local del nom i la foto d'una terrorista dels GRAPO juntament amb el número de telèfon. Si la foto era publicada, l'autor de l'anònim hagués descobert que els patronats s'havien posat en contacte amb la policia (l'única que podia tenir en el seu poder la imatge de la terrorista).

"Sarmiento, de 63 anys, feia dos mesos que residia a Manresa, on s’havia traslladat des de Sant Jordi de Cercs. El cas de l’explosió que va costar-li la vida de seguida va convertir-se en un misteri, ja que els investigadors van descartar que una banda armada hagués col·locat l’explosiu i enviés als anònims que van arribar al Patronat de Turisme per exigir el pagament de 100 milions de pessetes sota l’amenaça d’una campanya de bombes contra interessos turístics. Només un jove periodista tarragoní va ser detingut com a presumpte autor de l’enviament dels anònims, però va ser posat el llibertat sota fiança".

El jove periodista detingut era Sergi Uzquiano, corresponsal del diari Avui. Després d'aquestes explosions, Uzquiano va signar un ampli reportatge al diari Avui amb relació a aquestes amenaces i oferint tota mena de detalls dels anònims. Una crònica massa perfecta. Dos anys més tard, el 2001, la fiscalia de Tarragona no havia trobat proves que impliquessin el periodista a la col·locació dels artefactes explosius a les platges de Salou i Cambrils que van causar la mort de Sarmiento i ferides greus a la mà a un guàrdia civil. La fiscalia considerava que Uzquiano, era el responsable de l'enviament de les amenaces anònimes que va rebre el Patronat de Turisme de Salou. El periodista sempre va negar la seva implicació en els atemptats a les platges, encara que va reconèixer l'autoria dels escrits amenaçadors.

Uzquiano va ser condemnat a un any i mig de presó per haver enviat el 2000 "cartes anònimes extorsionant" als tres patronats de turisme de la Costa Daurada. En elles afirmava que faria esclatar bombes en platges i al parc temàtic Port Aventura si no li pagaven 100 milions de pessetes. El periodista va confessar que va actuar per reactivar el cas de l'explosió de dues bombes a Salou el 1999. El jutge va exonerar Uzquiano de tenir res a veure amb aquell episodi, encara que mai es va detenir a ningú.

Càndida Lasbats, la vídua de Juan Manuel Sarmiento Somoza, estava convençuda que la mort del seu marit es devia en gran part al fet que l'Ajuntament de Salou no va informar que hi havia una campanya contra els interessos turístics de la costa en aquest municipi per evitar generar pànic entre la població i els turistes. S'havien pres les mesures necessàries i fins i tot la Diputació de Tarragona, amb coordinació amb els municipis afectats, havia preparat un dispositiu per tal de contrarestar les informacions que poguessin sortir a la llum i poder evitar l'alarmisme i les repercussions negatives en el sector turístic en unes dates de gran afluència de visitants com són les de Setmana Santa. Lasbats, no només va perdre el seu marit, sinó que va viure un malson quan va veure que en un primer moment s'apuntava la peculiar hipòtesi, descartada per la Guàrdia Civil amb posterioritat (tot i que havien registrat el seu domicili a Manresa), que podia haver estat el seu marit el que estava manipulant l'artefacte per deixar-lo a la platja.

Convençuda de l'absoluta innocència del seu marit, Càndida Lasbats no entenia com es va relacionar la col·locació de l'artefacte explosiu amb el treball del seu marit, perquè només havia treballat a la central tèrmica de Cercs i no havia tingut mai ni una escopeta de balins, segons manifestava poques setmanes després del tràgic succés al diari El País. La seva vídua i les seves dues filles, Lídia i Irmina, van sol·licitar acollir-se a la Llei de Solidaritat amb les Víctimes del Terrorisme. No obstant això, el Ministeri d'Interior, havia considerat en una resolució de 12 de desembre de 2000 que la mort de Sarmiento no era "conseqüència d'un atemptat terrorista", ja que no havia estat reivindicat per ningú, per la qual que va desestimar indemnitzar i donar una pensió extraordinària als seus familiars.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: Diari "Regió7" / Diari "El País" / Diari "La Vanguardia"

La nova ciutat

Mapa de Manresa de l'any 1878, primer mapa de la ciutat on "desapareixen" les muralles medievals. S'aprecien tots els carrers i places, l'espai on més endavant es projectaria el Passeig de Pere III i l'eixample de la ciutat. A la llegenda del mateix hi podem llegir: "Poblacion de 18 mil almas, situada al centro de Cataluña; eminentemente agricola y fabril, hermosa por su campiña y admirable por su historia".

Font: 

- Centre Excursionista de Catalunya

El carrer del Born: burgesos i obrers

"Roda al món i torna al Born"

El carrer del Born d'avui en dia poc té a veure amb el que era a principis del segle XX, una imatge diferent de l'actual tot i que l'esplendor dels seus edificis no ha canviat gens ni mica. Els anys 30 el carrer presentava una estranya, però agradable simbiosi: la rica burgesia de la ciutat i alhora la gran classe treballadora manresana es barrejaven en aquest carrer. Així doncs, és encara un carrer amb comerç de proximitat i d'ambient manresà cent per cent i que sempre ha conservat un paper destacat en la cultura de la ciutat, i també en l'àmbit social.

A principis del segle XX, els joves de la ciutat passejaven pel carrer del Born, per la Plana de l'Om, pujaven pel carrer de Sant Miquel, Plaça Major i finalment carrer de Sobrerroca, per acabar el seu camí fins al Born novament. Un recorregut que amb el temps seria guanyat per l'obertura del Passeig de Pere III. Coincidint a la dècada dels 30 i amb la primera gran reforma de l'eixample de Manresa (Pla Armengou de 1933) l'evolució urbana de la ciutat va experimentar un canvi important. La petita i mitjana burgesia guanyava espai al mateix temps que les classes populars que treballaven en fàbriques i obradors, la ciutat industrial començava a ser també una ciutat comercial. Els obrers també compraven i s'obrien noves botigues, animades per l'activitat industrial.

L'efervescència social, cultural i comercial d'aquesta Manresa petitburgesa es concentrava al carrer del Born. Establiments tan antics com la loteria del Born, establerta el 1910 per Emili Llatjós; la carnisseria de Josep Fainé, fundada el 1911; els calçats d'Antoni Torra de 1916; la fotografia Villaplana de 1923; la joiera de Salvador Tous de 1927; la Sasterira Tuneu -Señor des de 1961- establera el 1909: la llibreria Rubiralta, el Caribú i la Farmàcia Riu són els noms dels comerços que encara podem veure avui. Negocis que han passat de generació en generació. També la pastisseria Marsinyach, avui l'Englantina fundada per Josep Marsinyac el 1916, on esdevenia el primer lloc de la ciutat on es parlava d'un esport que amb el temps seria conegut per tothom, el foot-ball, el futbol. El propietari de la pastisseria, el senyor Marsinyac, escrivia en una pissarra els resultats dels partits després de trucar a Barcelona. Els aficionats esperaven la pissarra per veure quin resultat havia fet el seu equip.

Durant els anys 30 fins a mitjans del setanta, gràcies a la indústria tèxtil i dels serveis, les classes populars de la ciutat de Manresa podien adquirir els seus productes al carrer del Born. A mitjans dels vuitanta (on l'Ajuntament de Manresa va decidí suprimir-ne el trànsit rodat en benefici dels vianants) i sobretot els anys noranta, les grans superfícies comercials instal·lades als afores del nucli urbà van començar a desplaçar molts dels seus consumidors en espais més grans. Les grans superfícies oferien un ample ventall de productes i ofertes, però el "caliu de ciutat", la pertinença a una ciutat i a les seves persones es perdia.

D'altres negocis que van tenir el carrer del Born com a nexe principal van ser la llibreria Ciutat de Ramon Torra, que va destacar com a espai cultural i social durant una bona colla d'anys. Igual que aquest establiment, també van ser importants la joieria Espinalt, la joieria Grané-Busquets, la Granja Costa -avui el restaurant Las Vegas-, ràdio Codina i la sastreria de Vers, i per descomptat el gran emblema de la ciutat, els grans magatzems de Cal Jorba. El Born era i és l'ànima de Manresa, el carrer on els senyors de casa bona i els fills dels treballadors comparteixen un espai de trobada. Un carrer comercial, un carrer cultural, un carrer elegant i un carrer com ben pocs trobarem a la ciutat.

Bibliografia de referència: 

- COMAS, Francesc (2009), Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

- REDÓ, Francesc; COMAS, Francesc (2006). Manresa, la ciutat transformada. Vol. 1. Manresa: Zenobita

L'arribada del telèfon (1889-1932)

Parlar per telèfon des de casa

El 1889 l'empresa Balet, Graell i Cia obtenia per part de l'Ajuntament de Manresa la concessió per instal·lar a la ciutat la primera xarxa telefònica urbana. La instal·lació de les línies seria lenta, i el 1902, tan sols 150 abonats disposarien d'aquest servei. La xarxa manresana s'ampliaria als pobles del costat, els veïns de Manresa es van poder comunicar ben aviat amb les poblacions de Santpedor, Súria, Sallent o Sant Fruitós de Bages. Les primeres connexions s'havien de realitzar a través de conferència, les persones s'havien de desplaçar fins a la central telefònica de Manresa que va tenir el primer local al carrer de Sant Domènec. Amb el temps la central telefònica es traslladaria a la baixada del Carme, i més endavant al carrer de Sobrerroca. El 1906 s'implantava una novetat molt còmoda, els abonats de Manresa ja podien dur a terme les seves conferències des de casa seva, gràcies al fet que la línia es va modernitzar.

Tres anys més tard, el 1909 l'ajuntament de Manresa, en acabar-se la concessió de l'empresa Balet, Graell i Cia, va obrir a concurs públic una nova concessió, que seria adjudicada a la Companyia Peninsular de Telèfons, que va instal·lar-se a la plaça de Sant Domènec i va modernitzar les instal·lacions de la xarxa, de les quals, les més antigues ja tenien quasi 20 anys. Les millores van ser importants, destaca la implantació d'una nova feina, la telefonista, un nou ofici que solien fer les dones i que s'encarregaven de connectar receptors i emissors. En un principi les telefonistes treballaven dretes i en un dia solien fer uns 50 serveis als abonats. Amb el pas dels anys, a causa de l'augment d'abonats del servei telefònic. Per exemple, a partir de 1910 les telefonistes ja treballaven assegudes per cobrir millor la seva feina, perquè les connexions s'havien duplicat en pocs anys.

El 1924, la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya, la "Telefonica" que tots coneixem, va obtenir el monopoli d'aquest servei, seguint les noves polítiques econòmiques del govern de Primo de Rivera, on els grans monopolis estatals (Campsa, Telefònica...) prenien el control dels principals recursos, primeres matèries i serveis de l'estat. L'any 1932 la Telefònica es traslladà al Passeig de Pere III, xamfrà amb el carrer del Cardenal Lluch.

Durant els anys 30 el servei va passar a ser automàtic, per tant, les telefonistes aviat deixarien pas a màquines que connectaven receptors i emissors de forma automàtica. La companyia Telefònica va fer demostracions públiques i anuncis en la premsa perquè els abonats adaptessin els seus aparells al nou servei. Les demostracions ensenyaven el significat dels tres senyals bàsics: el de línia per marcar, el de crida i el senyal d'ocupat.

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Manresa: Efadós Editorial.

Els manresans d'Estrasburg

Les tortures als independentistes de 1992

El 3 de novembre del 2004 el diari Regió7 publicava que el Tribunal d’Estrasburg havia condemnat l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures a 15 independentistes catalans detinguts abans dels Jocs Olímpics del 1992, entre els quals hi havia tres manresans: David Martínez, Esteve Comellas i Jordi Bardina. Com a la resta dels detinguts, l’estat espanyol els va indemnitzar amb el pagament de 8.000 euros a cadascun (un total de 120.000 euros) per danys morals, així com 12.009 euros per despeses legals. El tribunal establia que no es podia acreditar els maltractaments i les tortures que havien denunciat els independentistes per falta de proves. Com que els fets van passar fa massa temps, no podia condemnar l’estat per incompliment de l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, en què prohibeix aquestes pràctiques taxativament.

El procés que va portar els 15 independentistes al Tribunal d’Estrasburg va començar els dies 29 de juny i 9 de setembre del 1992 quan més de quaranta persones van ser detingudes a Catalunya per ordre de Baltasar Garzón. La majoria estaven vinculades a moviments independentistes, i entre aquestes hi havia David Martínez (que havia estat víctima d'una pallissa per part d'un grup d'ultres el 1988), Esteve Comellas i Jordi Bardina. Els dos primers van estar més de tres anys empresonats, mentre que Jordi Bardina ho va estar més d’un any. Des del primer moment els detinguts van denunciar que havien estat objecte de tortures davant instàncies estatals i internacionals, des de jutjats ordinaris fins al Tribunal Constitucional, però mai no van investigar el seu cas. L'operació va ser dirigida pel mateix Garzón des del Jutjat Central d'Instrucció número 5 de l'Audiència Nacional. Hi va haver 15 detinguts i el 1995 l'Audiència Nacional va condemnar a sis d'ells a penes d'1 a 10 anys per pertinença o col·laboració amb banda armada i va absoldre quatre. L'any 1997 van iniciar un nou procés col·lectiu de denúncia perquè l’estat espanyol no havia investigat les seves tortures que va arribar a la cort d’Estrasburg. El judici es va fer el 18 de novembre del 2003.

En la vista de la causa al Tribunal dels Drets Humans, el principal advocat dels independentistes, Sebastià Salellas, va acusar els tribunals espanyols de "negar-se a investigar els fets del 1992, sota el control del jutge Garzón", de l’Audiència Nacional. Segons l'advocat, aquesta va ser "la infracció fonamental" que va cometre l’estat espanyol, mentre que l’advocat de l’estat, Ignacio Blasco, va assegurar que "el jutjat encarregat del cas va ordenar en el seu dia un exhaustiu informe sobre les condicions en què s’haurien produït" els fets denunciats. "En els repetits i nombrosos informes mèdics no es revelen tortures", per la qual cosa "el govern va entendre que s’havia fet tot el necessari" per aclarir aquests fets, segons Blasco.

L'Operación Garzón: acabar amb Terra Lliure abans dels Jocs Olímpics

L’operatiu per desvallestar l’independentisme combatiu de Terra Lliure –decidit prèviament en una reunió a Baden-Baden (Alemanya) on haurien participat Narcís Serra (ministre de Defensa), José Luis Corcuera (ministre de l’Interior), Felipe Gonzàlez, Pujol i Maragall– es va idear a principis de 1990, quan l'agent Mikel Lejarza "el Lobo" –l’històric infiltrat a ETA– va visitar el despatx de l’Audiència Nacional per proposar al jutge la introducció d’un infiltrat policial a Terra Lliure. El jutge Garzón va acceptar la proposta del "Lobo", a més va garantir plena immunitat policial i judicial per l'infiltrat.

L’infiltrat ja havia estat escollit: es tractava de Josep Maria Aloi, àlies Txema, un manresà. La seva missió, infiltrar-se en un dels nuclis més actius de l’independentisme combatiu. Aloi, aficionat a les curses automobilístiques del circuit de Can Padró i treballador de banca en una entitat situada al Passeig de Pere III, va contactar amb membres de l’organització armada. Fins i tot va participar el març del 1992 en la col·locació d'un explosiu a l'estació de tren de Sant Sadurní d'Anoia. La informació facilitada per Aloi va ser utilitzada pel jutge Baltasar Garzón en la seva ofensiva contra l'organització en vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics.

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme extraparlamentari. Un dels moments més crítics es visqué el novembre del 1989, quan la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba, reivindicat per Milícia Catalana, grup paramilitar de tendència espanyolista, ultracatòlic i antimarxista.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L’Estat espanyol haurà d’indemnitzar tres manresans per no investigar les tortures del 92" [04/11/2004]

- Diari de Girona: "El talp manresà de Terra Lliure" [11/01/07]

- Documental: "Terra Lliure: espies infiltrats" (Televisió de Catalunya, 2006)

- Diari El País: "Detenidos siete disidentes de Terra Lliure tras colocar tres bombas en Cataluña" [30/06/1992]

- Setmanari La Directa: "Una d'infiltrats" [Agost 2012]

El 500 aniversari de Sant Ignasi fa 25 anys

La festa d'aniversari i el mig milió visitants dels jesuïtes

Aviat farà 25 anys exactes, concretament el 18 de gener de 1990, que el diari Regió7 publicava a la pàgina 8: "La Cova es prepara per celebrar el 500 aniversari de Sant Ignasi". La notícia en aquell moment no va tenir gaire acollida a Manresa, és més, la Cova tancaria tres mesos per fer-hi obres de restauració i s'hi faria un museu al seu interior. Repassem breument com va anar tot plegat...

A principis de l'any 1990 l'edifici de la Cova romandria tancat per tal de canviar l'enrajolat de l'església, amb el qual cosa no es podien fer visites ni tampoc celebrar les eucaristies de torn. Segons el pare jesuïta, Joan Martí, el terra de la Cova tenia més de 200 anys i moltes rajoles estaven trencades i eren perilloses. De fet eren les mateixes rajoles que van trepitjar els exèrcits de Napoleó a principis del segle XIX, quan van arribar a la ciutat de Manresa per exemple. Tanmateix es milloraria la il·luminació exterior de la façana, millora que aniria a càrrec de l'ajuntament de la ciutat.

Les obres durarien tres mesos i foren finançades per la Companyia de Jesús. El pare Joan Martí mencionava la creació del museu dintre la Cova -on es mostrarien relíquies, postals i quadres i fins i tot un vídeo a l'entrada- com una de les grans novetats dels visitants que s'acostessin al temple. Però el que sorprèn més era els càlculs que feien els jesuïtes, on parlaven que fins a mig milió de persones podrien visitar la Cova. Una xifra espectacular, fins i tot avui en dia. Així ho va recollir el diari:

"Totes aquestes innovacions esmentades es faran coincidir amb la celebració del cinquè centenari del naixement de Sant Ignasi i del 450è de l'aprovació de l'ordre. [...] Segons els càlculs de la comunitat de jesuïtes de Manresa, durant aquests mesos mig milió de persones podrien visitar la Cova, un dels punts principals de la ruta ignasiana juntament amb Loiola, Montserrat i Barcelona. De moment ja hi ha hagut peticions de visites des de gairebé tots els països d'Europa i, fins i tot, del Canadà, d'entre d'altres".

Bibliografia:

- Diari Regió7: "La Cova es prepara per celebrar el 500 aniversari de Sant Ignasi" [18/01/1990]

Els barris de l'extraradi: La Mion

Les barriades s'obren pas als turons

En un article d'en Pere Planes de la revista "Presència" de l'any 1974, es parlava d'un moviment que prenia força a la Manresa postindustrial dels anys 70, les associacions de veïns sorgides de les barriades populars. Parlava que aquests nous barris que van aparèixer a la dècada dels anys 50 i 60 patien una sèrie de problemes: 

"A la ciutat de Manresa, centre natural de la Comarca del Bages hi ha una colla de barris amb mes o menys problemes".

L'autor repassava el context d'aquell moment i feia especial menció als moments d'expansió i creixement econòmics que tingueren lloc arreu de Catalunya a dècada dels 60. A la ciutat de Manresa, calia mencionar, que les onades d'immigrants provinents d'altres regions espanyoles eren d'abans de la dècada dels 60: el fort d'immigració al Bages es va produir cap als anys 1954 i 1955. Per tant no era gens agosarat dir que la necessitat de mà d'obra per a una indústria que començava a superar tímidament l'antiga cotilla tèxtil per estendre's a altres branques de la producció (metal·lúrgica, construcció, serveis, etc.) va crear la necessitat de nous habitacles socials i de nous espais de convivència i ravals o barris allunyats del centre, per manca d'espai suficient o falta d'habitatges. D'aquí sorgiren els pisos de l'Avecrem (Pare Ignasi Puig), de la Caixa de Manresa (Sagrada Família), els famosos pisos de la Xocolata (a tocar de la Fàbrica Nova) i les barriades del Xup, la Mion i Sant Pau.

Aquests barris van néixer sobretot per la immigració peninsular que arribaria a la ciutat atreta pels llocs de treball. Els nouvinguts van començar a comprar terrenys per construir-hi les seves modestes llars. Uns terrenys, com els del voltant del Puigberenguer, allunyats del centre urbà i amb un pendent tan fort, tenien un preu més baix fet que permetia comprar-los a un baix nivell econòmic. Uns terrenys plens  de pujades i baixades constants, que fins al moment havien servit d'horts als veïns. Així doncs aquestes cases van anar creixent i ocupant els pendents del Puigberenguer fins que gairebé el va envoltar. Era l'inici de la barriada Mion. No és gens estrany que els carrers de la zona portin noms de muntanyes i cims: Cadí, Pedraforca, Aneto...

La gent buscava terrenys barats per construir de forma barata i sobretot ràpida i els propietaris dels terrenys de secà dels voltants del Puigberenguer van veure una bona oportunitat per fer negoci amb els immigrants. A diferència de la barriada de Sant Pau per exemple, els nouvinguts del Puigberenguer s'integraven a les famílies pageses que vivien al puig de la zona del Poal. Entre els anys 1948 i 1955 es van edificar molts habitatges en diferents parcel·les:

"terrenys més allunyats i totalment allunyats [...] en unes cotes properes als 280 metres i en uns pendents superiors al 15%... en carrers que no estaven legalitzats, sense serveis, i en unes parcel·les força irregulars". 

A la barriada Mion, ens trobem doncs amb un model d'autoconstrucció tipus de casa de planta baixa amb una porta al centre de la façana i una finestra amb reixa a cada costat. Pintades de blanc o algun altre color clar. En un primer estadi molts habitatges els van fer en gran part els mateixos habitants però amb el pas dels anys, amb el canvi de nivell econòmic a moltes d'aquestes cases se'ls hi ha renovat la façana o se'ls hi ha afegit alguna planta al damunt.

Un progrés que maquilla lentament la característica arquitectura popular d'aquest barri. En els seus inicis la Mion quedava separat de la ciutat quan el Puigberenguer era una muntanya que es trobava totalment als afores de la ciutat envoltada de l'extensa horta manresana. Un barri menestral i pagès però també obrer, ja que els nouvinguts treballaven a les fàbriques i tallers de la ciutat i comarca.

Un fet destacable de la barriada Mion fou la seva organització i la formació de la primera agrupació de veïns tal com l'entenem avui en dia. Cal recordar que el franquisme prohibia el dret de reunió, a excepció d'organitzacions lúdiques i religioses. El naixement d'aquesta organització fou fruit de la confluència d'un seguit de factors i de les urgències i necessitats que tenia el barri (carrers sense asfaltar, absència de clavegueram, manca de serveis...)

Des del seu inici la Mion fou oblidada per l'ajuntament de Manresa. Tot i aquesta desídia de les administracions la gent de la Mion no va tirar la tovallola i aviat es van organitzar. L'any 1971 naixia l'Agrupació de Veïns Barriada Mion-Puigberenguer, la més antiga de tota la ciutat de Manresa. Una de les grans lluites que va liderar l'agrupació de veïns fou la pavimentació dels carrers i la instal·lació de serveis bàsics pel barri: bus urbà, escoles, cabines de telèfon públiques, un centre mèdic o bústies pel correu postal.

Bibliografia:

- Bloc "Manresa Calidoscopi": El barri de la Mion

- CANAL, Ramon: "Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns". Manresa: Ajuntament de Manresa, 1996

- PLANES, Pere: "Quan les associacions de veïns rutllen". Presencia, 19/09/1974, p. 10

- OLIVERES, Xavier: "Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central". Dovella: revista cultural de la Catalunya central. Núm. 102, hivern 2009

- REDÓ, Francesc; COMAS, Francesc: "Manresa, la ciutat transformada vol. 2". Manresa: Editorial Zenobita, 2007

Les esglésies de la postguerra

Les construccions religioses 

La destrucció de diferents temples religiosos manresans durant els primers mesos de la Guerra Civil, van propiciar que el nou règim, en refés alguns. El franquisme se sustentava en la defensa de la catolicitat de la població i procuraria restaurar tantes esglésies com fos necessari o en cas de necessitat, crear nous temples. Adoptant sovint un toc monumental feren ús de formes periclitades, com és el cas de l'Església de Crist Rei i la nova església del Carme. Així i tot, en altres construccions no es va seguir en aquest ambient de monumentalització, com fou el cas de l'església del Rapte, la primera pedra del qual es va col·locar l'any 1948, ni tampoc a l'església de la Mercè que substituïa l'església de Valldaura, obra de Lluís M. Albín i Josep M. Armengou.

D'altres esglésies i temples que es construirien, com la del Poble Nou, la de Sant Pere Apòstol, la de la Sagrada Família o la Balconada, tindrien formes i estils funcionals, allunyades de l'ambient monumental, esglésies típiques de barris obrers, on la funció i la comoditat eren l'eix primordial i bàsic del temple, harmonia total amb els feligresos.

L'església parroquial de Crist Rei (1942 - 1957)

Aquest temple està ubicat a la cruïlla del Passeig de Pere III amb el carrer d'Àngel Guimerà. L'església fou erigida en substitució a la de Sant Pere Màrtir, enderrocada a inicis de la guerra civil, on actualment hi ha l'esplanada de la plaça de Sant Domènec. S'hi col·locà la primera pedra el 25 d'octubre de l'any 1942, i les obres van començar dos anys més tard de la mà d'Alexandre Soler i March, tot i que la direcció de l'obra aniria a càrrec de Josep M. Armengou, que les acabà l'any 1957. Les imatges de Crist Rei amb els quatre evangelistes serien de Lluís Montané, així com l'ornamentació de la capella del Santíssim, presidia per una imatge del Roser.

Al bloc Conèixer Catalunya se'ns descriu la forma exterior de l'edifici:

"La nau central del temple està coronada per una creu i a sobre el pòrtic hi ha una terrassa, a partir de la seva alçada hi ha tres finestres goticitzants de 3 i 2 lòbuls respectivament. La façana de la nau central està treballada en pedra i les laterals en totxo i encoixinats a les cantonades".

L'església parroquial de la Mare de Déu del Carme (1959)

Aquest temple està emplaçat a dalt del Puigmercadal. Paral·lelament a l'església de Crist Rei, es construí l'església del Carme, just en el mateix lloc on s'havia aixecat l'anterior edifici d'estil gòtic, enderrocat l'any 1936. Aquest nou temple d'estil neogòtic, projectat inicialment per Joan Rubió i Bellver, fou continuat per Solà Morales. Però no n'aconseguí la finalització total, tot i que es va inaugurar a les festes de la Llum de 1959. L'església és presidida per una imatge de la mare de Déu del Carme de Joan Rebull de 1964. Al seu interior també hi podem trobar una imatge del sant Salvador, tallada per l'escultor Camps i Arnau, còpia d'un altre, de factura gòtica, que havia estat objecte d'una gran devoció. Els vitralls del temple eren de Fornells-Pla.

L'església finançada a través d'intenses campanyes populars per recollir fons, va quedar inacabada en el seu exterior. Restava per finalitzar gairebé tota la façana, el campanar i algunes de les voltes del seu interior a part dels finestrals sense obrir. D'altra banda, tot i que l'església conserva l'amplada de l'antiga, és més curta que l'antic temple. L'antiga església tenia una llargada que arribava pràcticament fins a les mateixes escales de la baixada del Carme. Però la nova església es va fer més retirada i curta per poder guanyar una nova plaça al davant de l'església, la plaça del Milcentenari de Manresa.

Bibliografia:

- Bloc "Conèixer Catalunya": Església de Crist Rei

- JUNYENT, Francesc (1993). Manresa, guia de la ciutat. Manresa: Ajuntament de Manresa,

- Mèmoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)