Un "L'Antic", per tornar a gaudir del Barri Vell

Una crònica comercial i quatre dones

L’abril de l'any 2016 es va fundar l’associació L’Antic per acabar amb els prejudicis i clixés que anava arrossegant el Barri Antic (Vell) de Manresa. Aquesta associació va sorgir de les inquietuds de quatre dones: l'Alba Martínez de la botiga Killing Weekend, l'Anna Solsona de l’Espai Rubiralta, la Sònia Sanz de la botiga TocToc i la Vicky García de la Vermuteria Santa Rita. Aquesta nova associació pretenia retornar la vida al barri antic de la ciutat de Manresa a través d’activitats que contemplaven la restauració, l’esport, el comerç i l’art. Les impulsores del projecte van fer palès la necessitat de recuperar “l’orgull de viure o treballar al barri”, i de trencar definitivament els tòpics que el presentaven erròniament com un espai poc segur. Nous comerços, per a nous temps.

L’Antic havia nascut “de manera espontània, fruit de les inquietuds de comerciants, restauradors i veïns” segons explicava una de les seves fundadores al diari Regió7, la Sònia Sanz, que havia deixat la seva carrera periodística a la ràdio i la televisió, per instal·lar-se definitivament a Manresa amb la seva parella sentimental l'any 2014. Un altre de les seves fundadores l'Alba Martínez, deia: “vam aterrar al barri fa quatre mesos i després de parlar amb altres botiguers vam veure que faltava una mica d'impuls. Volem que hi passin coses, coses diferents, innovadores. Volem dir a la resta de manresans: som aquí i tenim ganes de tirar endavant molts projectes”. Per fer-ho possible, L’Antic va començar a actuar des de quatre vessants diferents: “Mou L’Antic”, que incloïa accions que permetien conèixer el centre històric a través de l’esport; “Tasta L’Antic”, que oferia activitats encarades a potenciar la restauració del barri; “Compra a L’Antic”, que perseguia potenciar el moviment comercial; i “L’Antic Artístic”, que tenia per objectiu rehabilitar la imatge de la zona a través d’accions culturals. La proposta de la creació d’aquest nou moviment fou rebuda amb els braços oberts tant per part de l’Ajuntament de Manresa, com per l’Associació de Veïns del barri i l’Associació de comerciants del nucli antic, que asseguraven que aquesta nova iniciativa era una alenada d’aire fresc.

En la presentació d'aquesta nova associació es va fer el 18 d'abril de l'any 2016 a la Plaça Major, hi van assistir el comissionat per al Centre Històric de Manresa, Adam Majó, i la regidora de Promoció Econòmica de Manresa, Mireia Estefanell, que va remarcar que el nou grup dotava els carrers d'una mirada nova i d'un relleu generacional amb gent que ha creat projectes personalitzats, que no tenien res a veure amb cadenes ni amb establiments de baix poder adquisitiu.

Nous comerciants, amb nous reptes l'any 2016

Josep Trapé, de l'Associació de Comerciants de Sobrerroca, plaça Major i voltants, i Anna Martínez de l’Associació de Veïns del Barri Antic, van agrair la tasca a les impulsores de L'Antic i va destacar que “el problema del Barri Antic no és si hi passen cotxes o no; no és si hi ha aparcament o no. El problema és que està estigmatitzat i aquesta iniciativa va en la bona direcció per trencar estigmes. Aquesta part de la ciutat no és més insegura que d'altres”. L'Antic es tractava d'una associació oberta a tothom que en volgués formar part –“no necessàriament ha de ser gent del barri”, exposaven a la presentació davant els mitjans– en la qual no es pagava cap classe de quota.

El tret de sortida de l'associació va ser per la diada de Sant Jordi d'aquell any. El nucli històric de Manresa va oferir activitats des de les onze del matí i fins a les deu del vespre, amb música en directe, un mercat de joves dissenyadors, un concurs de tapes, exposicions d'art, recitals de poesia, i un taller de patchwork.

Bibliografia:

— BONVEHI, Jordi (16/07/2017). Sònia Sanz Heras: Periodista esportiva, bloguera i emprenedora. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2017/07/16/sonia-sanz-heras-periodista-esportiva-bloguera-i-emprenedora/ [Consultat el 26/09/2023]

— FONT, Aina (19/04/2016). L’Antic escalfa motors per oferir un Sant Jordi farcit de propostes amb continuïtat. NacióManresa. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/59117/antic-escalfa-motors-oferir-sant-jordi-farcit-propostes-amb-continuitat?rlc=an [Consultat el 26/09/2023]

— IGLESIAS, Alba (19/04/2016). L’Antic vol revifar el barri vell a través de l’art, l’esport, la gastronomia i el comerç. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2016/04/20/l-antic-vol-revifar-barri-50404834.html [Consultat el 27/09/2023]

— OLIVERES, Carmina (19/04/2016). Saba nova per “revitalitzar” el barri antic de Manresa. El Punt Avui. https://www.elpuntavui.cat/societat/article/959916-saba-nova-per-lrevitalitzarr-el-barri-antic-de-manresa.html [Consultat el 27/09/2023]

Antoni Gaudí, la façana de la basílica de la Seu i "el joc" amb la natura

Sabies que l’arquitecte Antoni Gaudí va intervenir en la reforma de la façana principal de la Seu?

La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat de l'arquitecte Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona. Les observacions que va fer Antoni Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou. El bisbe Torras i Bages va decidir que fos revisat i aprovat per una petita comissió d'experts, entre els quals el mateix bisbe va voler que hi fos Antoni Gaudí.

L’any 1913 i en el marc de les anomenades festes constantinianes commemoratives del XVI Centenari de l'Edicte de Milà, s'inaugurà el monumental cimbori de la catedral de Barcelona, amb la qual cosa culminava l'obra de construcció de la façana deguda a la munificència de la família Girona. Els Girona eren una família que va deixar empremta a tot Catalunya contribuint a transformar el Principat i la seva economia en els prolegòmens i durant la primera revolució industrial. La historiadora Lluïsa Pla reivindica la gran aportació del llinatge, clau en el desenvolupament català, al llibre de recerca Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX (Editorial Mil·lenni), un treball que ha pogut accedir per primera vegada als arxius privats de la família, a més de consultar multitud de documents notarials, entre d'altres.

El 1914, Soler i March va acabar el projecte i el va presentar a la Junta d’obres que s’havia constituït. Aquesta el va presentar al bisbe de Vic, Torras i Bages, per tal de ser aprovat. El bisbe Torras i Bages va voler que fos revisat i aprovat per una comissió de tres arquitectes de la seva confiança: l’arquitecte diocesà Josep Maria Pericas, Josep Font i Gumà i Antoni Gaudí, per qui sentia una gran admiració.

Un dels participants en la festa era Prudenci Comellas i Sala, un octogenari de la ciutat de Manresa, considerat una de les persones més riques del moment. Comellas estava content i engrescat d'haver participat en aquella trobada. No tant ric segurament com els Girona, es proposà de realitzar quelcom per l'estil a la Seu de Manresa. En aquest brillant article del web Història de Manresa podeu llegir-ne més. Tot va començar amb la inauguració del cimbori de la catedral de Barcelona, que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres.

"El dia 3 de maig de 1913 s’inaugurà el cimbori de la Catedral de Barcelona, que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres (pare d’Apel·les Mestres, que ja hem vist implicat en la restauració dels vitralls de finals del segle XIX) inspirada en un dibuix de l’any 1408 del mestre francès Carles Galtés de Ruen. L’obra es pogué dur a terme gràcies a la munificència del banquer i polític barceloní Manuel Girona i Agrafel. A la festa d’inauguració de les obres hi assistí l’octogenari manresà Prudenci Comellas i Sala, considerat l’empresari més ric de la ciutat i que tornà embadalit i engrescat a emular la munificència dels Girona, malgrat la seva fama de gasiu, a la façana principal de la Seu, que igual que la Catedral de Barcelona, restava inacabada des del segle XV. Tal fou l’entusiasme de Prudenci Comellas, que dies després, al carrer de Sant Miquel es trobà amb l’arquitecte Alexandre Soler i March i després d’expressar-li la joia per la inauguració de la façana de la Seu barcelonina li encarregà els plànols d’una nova façana per a la Seu de Manresa. L’encàrrec anava acompanyat amb la promesa d’engrescar en el projecte tots els estaments de la ciutat i de la seva donació inicial de 30.000 duros més un llegat testamentari per a les obres un cop mort, cosa que no podia esdevenir-se massa temps enllà tenint en compte que tenia vuitanta-cinc anys."

Inici de les obres i un viatge controvertit a Manresa

Les obres de la Seu s'iniciaren l'any 1915 amb l'enderroc dels antics pòrtics i la construcció de les parets de la nova façana. El febrer del 1917 es començà a construir la torre del campanar, que fou inaugurada el 23 de gener del 1918. Després de la construcció del baptisteri (inaugurat el 15 de maig de 1921), les obres es paralitzaren i no foren represes fins al 1933 (creant un malestar entre els intel·lectuals de Manresa), en plena Segona República. Aleshores es van construir els tres arcs de la gran porxada de la façana, el terrat corresponent, la sala destinada al museu i l'escalinata. Les obres s'inauguraren per la Festa Major del 1934.

El projecte substituïa la porxada antiga per un pòrtic compost per tres arcades, hi afegia un nou baptisteri i coronava el campanar amb una agulla piramidal d'estil neogòtic, que canvià radicalment la fesomia de la basílica. 

En aquell moment, Antoni Gaudí estava dedicat únicament a les obres de la Sagrada Família de Barcelona, però davant la petició que li va fer el bisbe Torras i Bages va desplaçar-se a Manresa per visitar la basílica de la Seu. La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat d’Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona. Les observacions que va fer Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou. Com a anècdota, Soler i March explicava que Antoni Gaudí va voler cobrar per la seva col·laboració. Segons sembla, la quantitat que demanava era força alta i la Junta de l’obra es resistia a pagar, ja que considerava que era el bisbe qui li havia fet l’encàrrec. Finalment, però, el van pagar. Gaudí va dedicar aquests diners a les obres de la Sagrada Família. Així que els primers diners del pressupost de les obres de la façana de la Seu, en realitat van anar a parar a les de la Sagrada Família.

Segons explicava el mateix Soler i March en un article publicat a la revista manresana Ciutat el juny del 1926, Josep Font i Gumà li va comentar: “Es farà el que digui en Gaudí; els demés no hi tenim res a fer en aquest assumpte”.

Els panots del passeig de Gràcia: “Tot surt en el gran llibre de la Natura”, Antoni Gaudí

Al passeig de Gràcia de Barcelona el panot dissenyat per Antoni Gaudí l'any 1904 recrea figures del fons marí. Gaudí buscava la inspiració en els elements que la mateixa natura ofereix a l'ésser humà i va elaborar una forma pròpia i ineludible d'entendre l'arquitectura mitjançant la reproducció d'elements naturals i cercant jugar amb allò que la natura li oferia. Va sustentar part del seu ideari en la llum, el color, la geometria i en superfícies amb materials que evoquen elements que podem trobar a la natura. La genialitat de Gaudí era un reflex de la seva filosofia de vida. La seva passió per la natura el va fer intentar comprendre els seus processos, i sobretot, els seus ritmes, contraris a l'accelerament que es va viure al segle XX i del qual en som conseqüència.

El mosaic dissenyat per Gaudí expressa la capacitat de l'autor per a la innovació. Destaca la creació d'un senzill paviment monocolor amb format únic i relleus suaus on la llum és l'actor que el fa visible. La combinació d'aquesta peça de paviment texturat i ondulant ens evoca la sinuositat del moviment del món marí amb referència a figures botàniques i animals en relleu: una estrella de mar, un caragol i una alga. La periodista Cristina Sala Roig al portal The New Barcelona Post, ens ensenya aquest paviment de forma hexagonal inspirat en la natura, que ha esdevingut l'obra no arquitectònica d'Antoni Gaudí més coneguda.

Alexandre Soler i March, recordava aquest fet a la revista Civtat, l'any 1926:

"[...] En Gaudí sentia la pruïja de les formes curves i l'empleu de les tres dimensions: amb dificultat, en composar, la seva fantasia s'aturava en una façana, una porta o una reixa planes i rectangulars. Si no hagués estat arquitecte, dintre de les arts plàstiques, hauria triat abans l'escultura que la pintura. Si l'atzar hagués dut a l'exercici de la medicina, hauria estat operador. I, dedicat a les ciències naturals, l'admiraríem com a geòleg especialitzar en els estudis dels grans cataclismes orogènics o en la espeologia."

 

Bibliografia:

— GALOBART, Josep (2016). La construcció de la Seu: de principis del segle XX a l’actualitat. Història de Manresa. https://historiademanresa.wordpress.com/2015/03/06/la-construccio-de-la-seu-de-principis-del-segle-xx-a-lactualitat/ [Accedit el 04/08/2023]

— GASOL, Josep Maria (2002). Gaudí i la Seu de Manresa. Revista Dovella, núm. 77, pp. 5-8

— SALA, Cristina (2022). El panot d’Antoni Gaudí, la seva obra no arquitectònica més popular. The New Barcelona Post. https://www.thenewbarcelonapost.com/ca/el-panot-gaudi-la-seva-obra-no-arquitectonica-mes-popular/ [Accedit el 04/08/2023]

— SOLER i MARCH, Alexandre (1926). En Gaudí a la Seu de Manresa. Revista Ciutat núm. 5.

Bibliografia web:

— Memoria.cat: Antoni Gaudí i la Seu

El "joc de la pilota" de l'hospital de Sant Andreu: un joc lucratiu

Com es finançava un hospital al segle XVIII?

A mitjan segle XVIII els administradors de l'Hospital de Sant Andreu (antic hospital major) van tenir una idea per recollir diners, crear un joc de frontó, un joc de la pilota, en un solar situat vora de la muralla que anava del portal de Sobrerroca al portal del Planeta i que avui en dia és de sobres conegut, gràcies a la nomenclatura de la ciutat: carrer Joc de la Pilota.

Els jocs de pilota, eren els més populars al segle XVIII. Les fonts sobre aquesta afició és una sol·licitud dels administradors de l'Hospital de Sant Andreu que van presentar el 23 de juny de 1752, on demanen permís per instal·lar el joc de la pilota per recollir diners. La petició va ser acceptada i el corregidor va atorgar la llicència, afegint, que si es demanava un altre permís d'aquest joc els administradors de l'hospital de Sant Andreu, tindrien també el dret d'encarregar-se de la seva explotació.

Obtinguda aquesta llicència, els responsables de l'hospital van arrendar, al preu de dos sous anuals el lloguer, uns terrenys situats a l'actual carrer Joc de la Pilota i hi van aixecar les parets i els tancats corresponents que delimitaven els diversos patis. Un cop realitzades aquestes construccions, els administradors van arrendar la gestió del joc a particulars a canvi d'un lloguer de 60 lliures, que els va proporcionar un gran benefici net que servia per ajudar a pal·liar les necessitats del centre hospitalari de Sant Andreu.

L'any 1803, l'arrendatari del joc de la pilota, el manresà Manuel Terrades, va demanar permís als administradors per ampliar l'oferta lúdica i la possibilitat d'augmentar els beneficis econòmics amb la instal·lació d'un billar. La sol·licitud va ser acceptada i el 1805 es té constància documental que hi havia una mesa de billar a les instal·lacions. El 1833, es fan obres per instal·lar teulades als patis.

El final del joc de la pilota

No s'han trobat documents explícits on se cessi l'activitat del joc. La darrera notícia que es té d'aquest espai de joc és de l'any 1867, quan el propietari del terreny en va reclamar l'ús en compliment d'una clàusula del contracte d'arrendament pel qual si el joc de la pilota romandria tancat durant més de 10 anys, el propietari o els hereus en recuperarien el seu ús.

Bibliografia:

— SARRET i ARBÓS, Joaquim. (1910), Història de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep

— TORRAS, Marc. (2010), Un hospital de 750 anys. Hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010). Manresa: Fundació Sociosanitària de Manresa

Els gegants i el carrer Àngel Guimerà

Comitiva dels gegants participants en els actes de la festa de presentació de la Pubilla, nou gegant de la ciutat. La desfilada al seu pas per la plaça de Sant Domènec i l'inici del carrer Guimerà. En primer terme, els gegants vells de Berga, seguits dels gegants nous de Berga i de la geganta de Manresa. Data: 21-10-1951. Fotografia original: Francitorra.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages.

La festa del peix de 1911

Quan el riu era oci

El 25 de maig de l'any 1911 es va celebrar a la ciutat de Manresa la primera Festa del Peix. Aquesta era una festivitat que s'havia celebrat un any abans en altres viles i ciutats catalanes, com Banyoles, amb un notori èxit de participació. La festa en qüestió, consistia en exposicions sobre tot allò que tenia relació amb el món de la pesca i els peixos, i en especial, en un gran llançament d'aquests per repoblar el riu Cardener. La festa era similar a la Festa de l'Arbre instaurada també en aquesta època i simbolitzava l'interès de les primeres societats industrialitzades amb la natura de l'entorn. La Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i l'Ajuntament van col·laborar per organitzar per primera ocasió a Manresa la festa, sota l'impuls de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona. Com a preludi d'aquesta festa es va organitzar una exposició de piscicultura i pesca a l'antic col·legi de Sant Ignasi.

La festa es va celebrar amb l'assistència de nens i nenes de les escoles de Manresa, autoritats i un gran nombre de públic que no va dubtar a ocupar les dues ribes del Cardener, concretament del tram del camí de Sant Pau (davant la fàbrica de cal Fabrés) i la carretera de Manresa a Esparreguera. Durant la jornada es van tirar a l'aigua vint espècies diferents de peixos, entre les quals destaca el peix gat, el salmó de Califòrnia, la truita, el peix sol, la carpa, l'anguila, la tenca, la bresca i el gardí, entre altres. 

Els infants i els membres de la Societat de Caça i Pesca van llançar un total de 100.000 peixos que estaven col·locats dins de cinc caixes metàl·liques i vint bidons, així com els peixos que portaven els infants també a les peixeres. La festa acabaria amb un castell de focs a l'estil japonès i amb els músics interpretant l'Himne del Peix. 

La Festa del Peix va ser una celebració de caràcter festiu creada a principis del segle XX pel veterinari Francesc Darder i Llimona amb la intenció de repoblar diferents rius i estanys de Catalunya.

Boles de vidre que portaven els infants durant la festa, que feien de peixera. A la fotografia superior es pot observar al nen que apareix a la dreta. Font: Anna Comas

Bibliografia:  

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- COMAS, Francesc (2023). Manresa mira el riu. Manresa: Zenobita

- GARCÍA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

La Seu a vista d'ocell

Fotografia aèria del nucli urbà de Manresa. En primer terme, l'església de la Seu, el passeig del Riu, el riu Cardener i el Pont Vell i la fàbrica del Pont Vell. Al seu damunt hi ha la Cova de sant Ignasi i, més enllà, el convent de Santa Clara. Data: [1976-1977]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages.

Els jocs a la Manresa medieval

La legislació dels jocs al segle XV: el tafurer i les partides “clandestines”

L'edat mitjana és una època on l'entreteniment era força rústic. La gent s'havia de conformar amb històries d'èpica medieval dels llibres o que explicaven els trobadors a la plaça del poble. També hi havia jocs per gaudir entre amics. La majoria eren antecessors de jocs moderns que ara formen part de la cultura popular. Gràcies al treball de l'historiador navassenc Adrià Mas Craviotto, sabem que al segle XV els jocs que més agradaven a Manresa eren els daus i les cartes. Les primeres ordinacions que es van promulgar contra el joc són de Sant Vicent Ferrer l'any 1409. A la ciutat de Manresa s'arribaria a prohibir la fabricació, venda i revenda de daus i cartes (naips), tal com es recull en una ordenació de l'any 1421.

Els daus, les cartes i el joc de «dossets» van ser els primers que va prohibir la ciutat de Manresa. Aquests jocs on s'apostaven diners i sovint s'acabaven perdent de forma ràpida, provocaven problemes i conflictes de tota mena. El joc sempre ha estat una diversió, i un bon al·licient per allunyar les persones de la política, els negocis, la religió i sobretot, del poder. Altres jocs, en canvi, si van ser acceptats, i es permetien fer apostes però mai de més de quatre diners per jugador. Aquests jocs eren les ballestes (jocs de destresa física i punteria) i els escacs.

El 23 de desembre de 1416, els consellers de Manresa van atorgar una llicència per tal que des d'aquell dia i fins a la Quaresma de l'any vinent, tothom qui volgués jugar a daus, podia fer-ho sense restriccions a la cuireteria de la ciutat, que estava a la Plana de Sant Miquel i en altres llocs de la ciutat on es jugava per les dates nadalenques. Quan arribava Nadal, les restriccions al joc eren més toves. El 1421 fou una data important. Es van promulgar ordenacions contra l'adulteri, la blasfèmia, renegar de Déu (i els sants) i també contra el joc. En aquestes ordenacions es perseguia el joc de forma més punyent, ja que prohibia el joc en espais públics i també de forma clandestina amb penes de fins a deu sous. Altrament, es posava el punt d'atenció amb tot el que provocava el joc, sobretot a les persones que feien els ulls grossos i permetien que es practiqués el joc de forma clandestina. 

Igualment, es van aplicar penes dures, a persones que jugaven o organitzaven partides de forma clandestina. Aquestes persones es coneixien amb el nom de tafurers. El tafurer o tafurera era la persona que jugava de forma “professional” i sovint obtenia beneficis amb maniobres fraudulentes. L'espai on es jugava es deia tafureria. Els càstigs pecuniaris contra els tafurers eren més alts. El 1440 s'ordenava que cap persona no gosés jugar a cap joc, excepte a les cartes, la pilota, als escacs, les bitlles o la ballesta en llocs on se solia jugar, sota la pena de cinc sous, dels quals la meitat anirien a la Seu i l'altra meitat al mostassaf de la ciutat. 

Per acabar, destacaríem que quan hi havia sequeres fortes a la ciutat de Manresa, com la de 1427 i 1456, el Consell de la ciutat prohibia directament el joc, amb l'objectiu de «mitigando et placando iram Deum». El joc era mal vist a ulls de l'església i les temporades on la pluja escassejava el joc era el primer a rebre per ser impúdic i viciós. 

Bibliografia:

— MAS CRAVIOTTO, Adrià (2022). «Daus, tafurers, alcavots i prostitutes. La persecució de les pràctiques immorals a Manresa durant el segle XV» a Miscel·lània d’Estudis Bagencs. Bagencs. De la Guerra Civil Catalana (1462-1472) a la Guerra dels Segadors (1640-1652). Miscel·lània d’Estudis Bagencs núm. 14. Manresa: Centre d’Estudis del Bages.

La confraria de Minverva

Cartell imprès per a anunciar els actes de l'octavari de la confraria de la Minerva, que se celebren a la Seu de Manresa. Hi ha espais reservats en blanc per a posar la data de celebració i el nom del predicador. Imprès a la Impremta de Sant Josep, de Manresa. Data: [1900-1920]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-180 / Confraria de Minerva

L'última estocada de la pesta del segle XIV

Un segle d'or no gaire daurat

El Centre d’Estudis del Bages, una entitat cultural creada el 1979 per preservar i difondre el patrimoni del Bages, va publicar el passat mes de desembre la 14a Miscel·lània d'Estudis Bagencs, en la qual s’agrupen els treballs de diferents autors relacionats amb l’època en què va viure i va tenir una influència directa Ignasi de Loiola, des de la Guerra Civil Catalana (1462-1472) fins a la Guerra dels Segadors (1640-1652). Precisament, la Miscel·lània porta per títol “De la Guerra Civil Catalana (1462-1472) a la Guerra dels Segadors (1640-1652)”, i recull un conjunt de 20 articles dels segles XV, XVI i la primera meitat del XVII. A través d’aquests, es pretén omplir alguns dels buits històrics que hi havia d’aquest període, així com ampliar i aprofundir, a través d’algunes aportacions inèdites i novadores, en l’estudi de la comarca del Bages i Manresa durant els segles baix-medievals i els primers segles moderns.

En aquesta entrada ens aturarem a parlar d'un dels capítols d'aquesta miscel·lània, concretament el que firma l'historiador navassenc Adrià Mas Craviotto, que porta per títol: Daus, tafurers, alcavots i prostitutes. La persecució de les pràctiques «immorals» a Manresa durant el segle XV. Precisament en llur capítol destacarem la part on s'explica el darrer brot de la Pesta Negra que va assolir la ciutat de Manresa al segle XIV. Sempre s’ha dit que la pesta s’expandia a través de les rates que arribaven als vaixells. Però estudis recents apunten al contagi a través dels humans, a més dels animals. En tot cas, no tenia cura i un cop n’apareixien els primers símptomes, la majoria d’infectats morien en el termini de quatre a set dies. La majoria d'afectats per la Pesta Negra creien en la Ira Dei, la ira de Déu, atribuint la plaga a un merescut càstig diví. Sovint les acusacions envers els jueus, s'afirmava que ells eren els culpables de l'enverinament premeditat de pous i fonts, ja eren suficients per desfermar la histèria col·lectiva i oferir una explicació antisemita aquest fenomen devastador. Les masses, enfurismades, assaltaren i incendiaren els calls de Barcelona, Cervera, Tàrrega i d'altres de tot Europa. El Papa Climent VI va arribar a firmar una butlla on negava la culpabilitat jueva alhora que oferí aixopluc als refugiats hebreus al seu feu del comtat de Venaissin, prop de la cort papal d'Avinyó.

El rei Martí I i les súpliques manresanes

L'últim brot de pesta a la ciutat de Manresa del que es té constància documental es va produir l'any 1397. La dada referent a aquest episodi prové d'un document en el qual es descriu la situació paupèrrima de la ciutat i els efectes devastadors que l'epidèmia va provocar a Manresa. El document té data del 29 de juliol. Durant aquest fatídic dia, el Consell Municipal de Manresa va decidir enviar a Bernat Amargós com a síndic i procurador per informar el rei Martí I de la difícil situació que estava patint la ciutat de Manresa. Suplicava en nom del consell la redempció de la host ciutadana que el monarca volia enviar contra el vescomtat de Castellbò. Els motius eren més que evidents, la pèrdua constant d'habitants de l'urbs. La ciutat perdia població i els supervivents a la pesta emigraven amb les seves famílies cap a zones suposadament més segures i on la fiscalitat fos més laxa.

La ciutat de Manresa entrava al segle XV amb una crisi demogràfica galopant. Dels 2.000 focs fiscals abans de la Pesta Negra (1348-1349) va passar als 839 l'any 1382, i a 602 caps l'any 1411. La Pesta Negra de 1348 va tenir sis brots durant la segona meitat del segle XIV, que van afectar greument la ciutat. De fet, mai es va poder recuperar d'aquestes embranzides mortals. L'endeutament municipal, la mortaldat i l'èxode dels supervivents va acabar per destrossar la ciutat. Aquests episodis de mort i pestilència, cal afegir d'altres com la carestia de productes bàsics, l'augment de preus i sobretot la fam —en especial dels cereals— que afectaria de forma punyent durant els anys 1374, 1375 i 1376. Les mesures del consell per aturar aquestes catàstrofes foren des de l'exempció fiscal fins a l'enfranquiment de certs individus notables de la ciutat per evitar que emigressin.

Bibliografia:

— DIVERSOS AUTORS (MAS CRAVIOTTO, Adrià) coord. Miscel·lània d’Estudis Bagencs. Bagencs. De la Guerra Civil Catalana (1462-1472) a la Guerra dels Segadors (1640-1652). Miscel·lània d’Estudis Bagencs núm. 14, ed. Centre d’Estudis del Bages, 2022

— MAS CRAVIOTTO, Adrià (2023) "«Per relevar aquestes mortaldats qui·s meten en la dita ciutat». Epidèmies i crisis de mortalitat a Manresa durant el segle XIV", Ab Origine Magazine, 81 (febrer) [en línia].

— TORRAS, Marc (1994). Aproximació a la crisi del segle XV a Manresa a través dels llibres dels manifests. Tesi doctoral: Universitat de Barcelona.

— TORRAS, Marc (1996). La crisi del segle XV a Manresa: Una aproximació a partir dels Llibres de Manifests. Manresa: Angle.

El segle d'or manresà a debat: 

— Adrià Mas Craviotto: «Hauríem de començar a desmitificar el XIV com el segle d’or de la ciutat de Manresa». Llegir entrevista: aquí

Una baixada amb molta història

Fotografia de la Baixada dels Drets de l'any 1962, de Manresa, vista des de la plaça de Sant Ignasi. A dalt de tot es veu l'inici el carrer del Joc de la Pilota. La fotografia original és d'Enric Villaplana Vargas, fotògraf oficial de l'Ajuntament de Manresa.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113. Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

Quan els cotxes passaven per Crist Rei

Fotografia del segon tram del passeig de Pere III, de Manresa, feta des de davant de l'església de Crist Rei. Encara es pot veure la intersecció per on circulaven els cotxes que anaven en direcció Carrer Àngel Guimerà o volien donar el canvi de sentit. Data: 14/04/1991

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-296 / Vicenç Pachés i Molla

Censos, números i carrers. Per què tenim numeració senar i parell?

El padró de la ciutat de Manresa

L'any 1867 Manresa va estrenar un nou cens municipal. L'últim cens que s'havia fet era de fa 10 anys, tot i que el reglament establert obligava els municipis a fer-lo anualment. El reglament en qüestió, era un reglament policial de 1822 que establia a marcar els carrers i places, i també numerar les cases i places. El número de cada casa era el “número de policia”. Aquesta obligació mai fou portada de manera regulada i molts consistoris només l'aplicaven en funció dels tributs a cobrar, o per ordre del govern de Madrid. Aquest caos administratiu es va resoldre amb una Reial Ordre del 31 de desembre de 1858, on s'obligava a tots els ajuntaments a portar a terme una acció que resolgués de manera directa aquest desordre administratiu.

La nova ordre pretenia harmonitzar un nomenclàtor general per tot l'estat i ordenava als alcaldes que en termini de 60 dies havien de retolar tots els carrers, carreteres, places i avingudes i fixar la numeració de tots els immobles. Es va determinar una numeració fixa, senar (esquerra) i un parell (dreta). L'inici de la numeració es fixaria sortint del centre de la ciutat cap a l'exterior, en els carrers transversals des de la cruïlla més ampla cap a la més estreta, i en el cas de les cases desapariades, des de l'Ajuntament, en els sectors delimitats pels quatre eixos cardinals. Un cop acabada la relació completa del nomenclàtor i números, s'havia d'enviar al govern central.

Finalment, més endavant, es publicava una altra Reial Ordre de 24 de febrer de 1860 en què s'obliga a mantenir actualitzat el registre del nomenclàtor de les localitats i la numeració de tots els edificis existents, fossin habitacles, de producció i també oficials. Un altre punt important és l'obligatorietat de retolar les entrades dels pobles pels diferents camins d'entrada que hi menaven. La revisió del nomenclàtor es faria cada cinc anys, de la mateixa manera que el cens de la població local.

Qui faria els cartells de la ciutat?

L'any 1861 l'Ajuntament de Manresa va publicar un concurs públic per la fabricació i subministrament de les plaques dels carrers que s'havien d'entregar al consistori i un altre per a la col·locació d'aquestes plaques amb la numeració dels edificis de la ciutat que l'Ajuntament subministra. El plec tècnic o de bases d'aquest concurs porta la data del 26 d'abril de 1861. La subhasta es faria dos dies més tard. El preu de sortida era d'un ral (25 cèntims) per placa instal·lada.

L'afortunada seria l'empresa d'Hostafrancs denominada “La Porcelana”.

Bibliografia:

- VILA-MASANA, Joan (2022). «El padró de Manresa de 1867». Dovella, Núm. 134, pp.22-23

La tornada a la Seu del frontal florentí restaurat

Una joia del gòtic a la vista de tots

A la Seu de Manresa ja està tot més que a punt per rebre la peça que va fer el brodador venecià Geri di Lapo el segle XIV per encàrrec del manresà Ramon Saera, una de les personalitats més importants de la ciutat de l’època, que va deixar el brodat en herència a la Seu. La valuosa peça del segle XIV quedarà exposada en una vitrina feta expressament, que és la que n’està endarrerint la posada de llarg. S'instal·larà definitivament a la capella de la Mare de Déu de Lourdes de la Seu el divendres 7 d'octubre.

Des de fa anys, el frontal ha estat tancat al Museu de la Seu, un espai totalment inadequat per a una peça de la seva vàlua, però que, en canvi, ha tingut una part positiva, en el sentit que ha ajudat a salvaguardar-lo dels lladres per les dificultats d’accés a aquest espai, a on s’arriba per una escala de cargol que és molt estreta. L’operació per restaurar la peça va començar el 9 de setembre del 2021. Una grua es va encarregar d’extreure’l de la Seu i va ser portat fins al Centre de Restauració i de Béns Mobles de Catalunya (CRMBC), a Valldoreix, custodiat per un cotxe dels Mossos d’Esquadra. Allà, les mans expertes de les restauradores Carme Masdeu i Mariluz Morata van fer la feina.

Quan la Generalitat va anunciar que, per fi, es faria la restauració va concretar que l’objectiu era presentar-la un cop executada coincidint amb la commemoració, dels 700 anys de la signatura del contracte per a la construcció del temple gòtic de la Seu. De fet, en un primer moment, la parròquia de la Seu va parlar del 30 de juny del 2022 com el dia òptim per fer la inauguració, coincidint amb la data exacta del document notarial que encomanava la construcció del temple a l’arquitecte Berenguer de Montagut. No va poder ser perquè la vitrina, encarregada a una empresa d’Alemanya especialitzada en el tema, no estava a punt.

En el cas del frontal florentí, el projecte de restauració i de reubicació de l’obra, que es va donar a conèixer al públic el febrer del 2021, s’ha dut a terme en el marc del programa Temps de Gòtic, promogut pel Departament de Cultura de la Generalitat i la Fundació La Caixa, amb un pressupost atorgat al bisbat de Vic de 125.000 euros.

El frontal florentí, un breu recorregut

El “Frontal de la Passió”, conegut popularment com a Frontal Florentí és una peça cabdal del gòtic a escala mundial, obra del brodador Geri di Lapo. L’any 1357 Ramon Saera, una de les personalitats manresanes més importants del segle XIV, la deixà en herència a la Basílica Santa Maria de la Seu de Manresa, tal com consta en el seu testament fet el 24 de novembre de 1357 i conservat a l’Arxiu del Museu Comarcal.

L’obra es pot anomenar tècnicament “pintura a l’agulla” i està realitzada amb sedes policromes, fils d’or i de plata sobre una tela on hi ha pintat el disseny. Aquesta tècnica, que es dona a base de puntades minúscules, permet crear llums i ombres molt precises i, en el cas del Frontal Florentí, la perfecció tècnica és inigualable.

La peça fa 90 cm d’alçada i 333 cm d’amplada. A la part central hi ha representada la Crucifixió i les dues parts laterals estan dividides en nou registres disposats de tres en tres, en tres fileres. A la part esquerra s’hi representen les Esposalles de Maria, l’Anunciació, la Visitació, el Naixement de Jesús, l’Adoració dels reis, la Fugida a Egipte, la presentació al Temple, Jesús entre els Doctors i l’Expulsió del Temple. A la part lateral dreta hi trobem l’Entrada de Jesús a Jerusalem, El Sant Sopar, l’Oració a l’Hort, El bes de Judes, Jesús davant Caifàs, la Flagel·lació, El Camí del Calvari, la Resurrecció i la Davallada als Inferns.

La ubicació del Frontal ha canviat al llarg dels anys: el 1888 va anar a l’Exposició Universal de Barcelona i tot seguit va passar a formar part del fons del Museu Episcopal de Vic. L’any 1901 va tornar a Manresa per a l’Exposició General Manresana. L'any 1929 s’exposà a l’Exposició Internacional de Barcelona. Durant la Guerra Civil Espanyola el Comitè de defensa del patrimoni artístic el va amagar a la Cova de Manresa i l’any 1938 a Darnius (Alt Empordà). Finalment, l’obra ha estat exposada al Museu Històric de la Seu, ubicat en una galeria situada a la part superior de l’atri del temple en una vitrina de fusta.

El 20 de desembre de l’any 2017, la Seu de Manresa va encarregar un estudi al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya per avaluar l’estat de conservació del Frontal. La diagnosi subratllava la fragilitat de l’estat de l’obra, ja que presentava deformacions, taques de cera (degudes al seu ús en oficis litúrgics), oxidació de fils, fissures i pèrdua de brodat entre moltes altres observacions que n’alteraven l’estabilitat.

"... avuy tenim la gran satisfacció de consignar que creyèm havèr pogut determinar la època en que fou confeccionat el bellíssim frontal florentí, que guarda curosament l'Iltre Cabildo de nòstra Sèu Basílica, y 'l nòm del donant. Es un eczemplar tan primorosament brodat, que l'anglès Jeorge Edmund Street diu d'ell: <Entre 'ls numerosos frontals d'altar ni millors ni pitjors dels que 's vèuen comunmen n'hi ha un que, fins després d'haver vist infinits brodats per tot arreu d'Europa, el considero, ab seguretat, com el millor de sa classe y de sa època>. Hem trobat en l'importantíssim arxiu notarial manresà un infòlio, ab cubertes de pergamí, cònsta de dues mans de paper y 100 fulls..."

Butlletí del Centre Excursionista del Bages, núm. 52 (novembre-desembre 1911)

Llegir més:

- Com es va salvar el frontal florentí de la Seu: (I), (II)

- El frontal florentí de la Seu: aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (Anys: 2020-2022)

- La Seu de Manresa (09/09/2021). S’inicia la restauració del Frontal Florentí. Recuperat el 27 de setembre de 2022, de https://seudemanresa.cat/sinicia-la-restauracio-del-frontal-florenti/

- NacióManresa (09/09/2021). El Frontal Florentí de la Seu emprèn el viatge cap a la seva restauració. Recuperat el 27 de setembre de 2022, de https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/99224/frontal-florenti-seu-empren-viatge-cap-seva-restauracio

Els confrares dels Cossos Sants

Abast i contingut: Josep de Rocafiguera, vicari general del bisbat de Vic, notifica a Andreu Corominas, degà de Manresa, que ha autoritzat a l'Ajuntament de Manresa i a la confraria dels Cossos Sants que pugui fer una revisió i posterior exposició de les relíquies dels cossos sants durant els tres dies de la Festa Major i li mana que s'encarregui de dur a terme l'acte de revisió i exposició i que en faci aixecar acta. Data: 1815.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-265. Reial Confraria dels Cossos Sants

Claus, portes i muralles

Una ciutat emmurallada i un serraller amb molta feina

Des de l'edat mitjana i fins al darrer terç del segle XIX, la ciutat de Manresa estava clausurada per les muralles que la protegien dels atacs enemics. A finals del segle XIII, la ciutat no cabia dintre d’aquests límits, i es desbordava per tots els cantons en forma de ravals, barris i vilanoves. L'últim tram de muralla medieval es va construir a la segona meitat del segle XIV i no es va ampliar més. De fet, la majoria d'intervencions únicament eren de manteniment i reforç. El 1876 amb la derrota carlina a la Tercera Guerra Carlina, les muralles de Manresa van començar a enderrocar-se per donar més espai i esponjar la ciutat. Finalment, l’Ajuntament de Manresa n'ordenà l’enderroc de les restes que encara quedaven en peu l’any 1877.

Un document notarial del 31 de juliol de 1374, en temps de guerra entre el rei català Pere III i el de Castella Enric II ens parla de les muralles de Manresa i les mesures que es prenien per la seva conservació. És un protocol notarial que hi ha a l'Arxiu Comarcal del Bages. El document tracta d’una ordre emanada d’Huc de Rosanes, “donzell, capità general designat pel Senyor Rei per a la ciutat de Manresa i vicaria de Bages” que va adreçada a Bernat de Ladernosa, “obrer de les obres dels murs i valls de Manresa”, perquè encarregués a diversos ciutadans les obres reformes en diversos trams de la muralla. Les obres, de renovació o complements del murallat, consistien a refer trossos de paret de pedra, fer o refer merlets o completar el coronament de murs amb tàpies. 

Un dels punts més febles del sistema defensiu de les muralles eren les portes, que amb el pas del temps necessitaven un manteniment continuat i d'un encarregat que fes revisió de panys, claus i forrellats. L'any 1599, la reparació dels panys i fer les claus de tres portals de les muralles, estava en mans del serraller Jaume Pallarès. Aquest serraller va presentar una llista de feines que havia fet per la ciutat¹, on fa un memorial de tota una sèrie d'execucions d'obres com: "la tanca del Hospital", "un forrallat [...] per la tanca del portal de mossèn Bosc" o un "altre clau per la tanca dels Caputxins". El cost de la feina feta sumava 4 lliures i 17 sous. El document estava signat per dos consellers de Manresa, Francesc Casamitjana i Maurici Nebot, que manaven al racional que fes una pòlissa de manament de pagament per a Jaume Pallarès.

Bibliografia:

- GASOL, J. M. (2001). “Els carrers medievals de Manresa”. Manresa medieval. Història, art i cultura a l’edat mitjana. Amics de l’Art romànic del Bages. Manresa. p. 193-202

- SITGES, Xavier (2017). «Noves Dades Sobre Les Muralles De Manresa». Dovella, [en línia], Núm. 121, p. 36-37, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/343527 [Consulta: 21-07-2022].

- TORRAS, Marc (2022). «Les noves claus d'algunes portes de les muralles de Manresa l'any 1599». Dovella, Núm. 133, p. 52

- VALDENEBRO, Raquel (2007). «El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles». Arqueologia medieval: revista catalana d’arqueologia medieval, [en línia], Núm. 3, p. 80-97, https://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254562 [Consulta: 21-07-2022].

---

¹ Arxiu Comarcal del Bages. Fons Ajuntament de Manresa. Lligall 379. La transcripció del mateix es pot llegir a: TORRAS, Marc (2022). «Les noves claus d'algunes portes de les muralles de Manresa l'any 1599». Dovella, Núm. 133