La fàbrica dels Panyos

Una trajectòria de dos segles

La fàbrica dels Panyos va ser construïda per la societat sedera Pau Miralda i Companyia. Després de la Guerra del Francès la societat va decidir fabricar teixits de llana. La primera fàbrica es va establir a Sallent, a cal Torres Amat, en un antic molí vora el Llobregat l'any 1817. Però la companyia de Pau Miralda volia construir una fàbrica nova a Manresa. El 1820 ja tenia el terreny. El 1822 ja estava fabricant filats i teixits de llana de qualitat anomenats “panyos”. L'any 1826 va aconseguir la concessió per utilitzar l'aigua del Cardener i va començar la construcció de la gran fàbrica dels Panyos. Tenia 4 pisos i 365 finestres (una per cada dia de l'any). L'any 1832 hi treballaven 500 obrers.

La construcció d'aquest edifici va suposar l'inici de la revolució industrial a Manresa amb una gran fàbrica on s'utilitzava energia hidràulica, maquinària moderna importada de l'estranger i el treball d'obrers assalariats, sens dubte tota una revolució industrial, en l'àmbit català com a escala espanyola, de fet és l'única fàbrica de l'estat espanyol que encara es conserva amb les seves característiques inicials. Si a Manresa podem presumir, ho podem fer amb la Fàbrica dels Panyos.

L'any 1866 la fàbrica va ser comprada pel fabricant Manuel Portabella i Cantarell, que la va convertir en una factoria de filats i teixits de cotó. El 1884 els Portabella es van associar amb els Fabra i es va crear la societat Successors de Fabra i Portabella. A principis del segle XX s'hi van fer millores i ampliacions. S'hi va instal·lar una caldera de vapor, noves màquines de filatura, etc. La fàbrica va quedar molt afectada per l'aiguat del 12 d'octubre de 1907.

Prestigi internacional

Si els fundadors de la fàbrica varen ser els Miralda, els que li donaren esplendor van ser els Portabella. L'any 1888 la firma va participar en l'Exposició Universal de Barcelona; el 1900, a l'Exposició Universal de París, i el 1901, a la gran Exposició General Manresana. En aquest certamen, l'empresa va presentar els fils de cosir anomenats "cotons manresans", prou apreciats entre la clientela. També era originària d'aquesta fàbrica la marca "La Cometa", de quan els amos s'havien associat amb la firma Fabra.

L'última galopada

Als anys vint els Panyos va tancar portes i va estar aturada uns anys. Durant la guerra civil es va convertir en una caserna d'intendència militar. L'any 1940 la fàbrica dels Panyos va ser comprada per la companyia de Terrassa Hilados de Estambre del Alto Llobregat S.A. Als Panyos es tornava a treballar la llana, però ara sols feia filatura. El nombre de treballadors i treballadores era d'uns 150. Totes les persones que hi van treballar aquests anys recorden que hi havia un ambient molt bo entre els treballadors i amb el director.

L'any 1976 la fàbrica dels Panyos va tancar les portes definitivament. Havia tingut 150 anys d'activitat. Es tancava un capítol profundament important de la història de la indústria de Manresa.

El 22 de febrer del 2005 l'Ajuntament de Manresa va aprovar executar el projecte de restauració de la teulada de la fàbrica dels Panyos, veient que la situació vorejava la ruïna total, tanmateix l'edifici estava a punt de caure davant dels nostres ulls sense que ningú fos capaç de decidir el seu futur.

Actualització 2010: La reforma de la teulada

La reforma de la teulada de la fàbrica dels Panyos es van donar per acabada el gener del 2010. Les obres van consistir en la reconstrucció integral de la coberta d'aquesta antiga fàbrica, un edifici protegit d'altíssim valor patrimonial, i que és un dels primers exemples d'arquitectura industrial de Catalunya. La coberta que s'ha desmuntat estava feta d'estructures de fusta i de teules, de les quals només s'han reutilitzat les teules per a la construcció de la nova coberta. En concret, es va renovar l'estructura de fusta on es recolzava la coberta, i s'hi va construir un cèrcol perimetral de formigó perquè través el conjunt de façanes de la fàbrica i repartís adequadament les càrregues de la coberta de l'edifici.

Un cop acabades les obres, s'elaborarà un Pla Director de l'edifici, que determinarà les intervencions que s'hi hauran de fer en un futur. El maig del 2009 el Govern de la Generalitat va aprovar la declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional (DOGC 05.05.2009) en la categoria de Monument Històric la fàbrica dels Panyos.

Bibliografia:

- FERRER, Llorenç: Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya central (segles XVIII-XIX), Fundació Noguera, Barcelona, 2011

- SOLÀ PARERA, Àngels: Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860), Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 2004

- VILA, Ramon: Una família burgesa manresana en la Catalunya del segle XIX: els germans Serra-Farreras (1797-1877), Caixa Manresa, Manresa, 1988

Les eleccions de 1891, escàndol a les urnes

La representació a Corts de 1891, un nou cas d'estafa electoral

Les eleccions celebrades l'1 de febrer de 1891 no van ser, ni de bon tros, un mirall de transparència, tal com ho haguessin esperat els aferrissats partidaris de la reintroducció del sufragi universal masculí. Malgrat també els desitjos de sinceritat que tenia el ministre convocant, Francisco Silvela. Els regionalistes de la nova Lliga Regional de Manresa, fundada el 1890, no esperaven cap regeneració. Recelaven de l'agitació que presentava la campanya electoral perquè assenyalaven que "aquí no'es tracta, en general, de portar a las Corts reptresentants veritat del pays, vetlladors constants e incorruptibles dels interessos de la terra, coneixedors de sas necessitats y de sas aspiracions; aquí no's pretén sinó reproduhir la comedia empalagosa, la lluyta tonta y ridícula dels partits, que no es lluyta (...)" [1]. Efectivament, les irregularitats van ser denunciades per la premsa local com per exemple la compra de vots per cinc pessetes o més, i la promesa de rellotges per als campanars dels pobles, fanals per a l'enllumenat municipal o fonts públiques [2].

Tot i així, aquestes van ser unes eleccions molt renyides, des del moment que es va originar un petit motí quan els republicans possibilistes van exigir a l'alcalde conservador Pere Arderiu que ensenyés el certificat de l'escrutini del col·legi novè, un cop les votacions havien finalitzat i no hi quedava ningú. El president d'aquesta mesa, el conservador i tinent d'alcalde Fruitós Sanmartí i Xipell havia marxat del col·legi sense haver lliurat l'acta d'escrutini. El rotatiu integrista La Verdad explicava com "los republicanos movidos por sus jefes, muchos con armas y en actitud hostil, amotinada y por demás ilegal e inconvenientemente, a la Casa Consistorial, pidiendo a gritos el certificado, y profiriendo gravísimas amenazas. A ellos se unieron, ofreciéndose en alta voz su cooperación varios carlistas muy caracterizados, seguidos de muchos de sus adeptos" [3]. Aquest col·legi aglutinava el vot dels obrers que vivien en les casses arrenglerades al costat del torrent de Sant Ignasi, un dels indrets d'industrialització precoç de la ciutat. Fins i tot, van venir de Barcelona entre una i dues dotzenes de carlins armats per tal d'exigir la sinceritat electoral.

En conseqüència, l'acta de Manresa va ser molt protestada, si bé aquestes reclamacions no van afectar la validesa de l'elecció. La Comissió d'Actes del Congrés de Diputats va dictaminar per majoria adjudicar l'acta a l'enginyer conservador Josep Maria Cornet i Mas, per bé que es va pronunciar un vot particular partidari de declarar-la greu. Les protestes del possibilista i vell conegut al districte de Manresa Emili Junoy no van ser escoltades [4]. Amb tot, els conservadors es van fer amb 6 de les 13 actes de la demarcació provincial de Barcelona, i amb un 63,4% del total d'actes del Congrés. Igualment, el districte de Manresa elegia per a compromissaris a senadors per la província de Barcelona tres conservadors conspicus, l'alcalde Pere Arderiu, l'advocat Joaquim Soler i Arola, i el procurador Josep Coll i Barrera.

Extracte:

- Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap.V pp. 229-230

___________________

[1] Aquesta comissió es va constituir el 21-7-1897 i l'integraven l'hisendat Manuel Oms i de Prat, l'advocat Francesc Claret, el metge Oleguer Miró, el farmacèutic Alexandre Pallàs, el procurador Eduard Martínez, l'hisendat Valentí Prat, Joan Torruella, de qui desconeixem la identitat, i el comerciant Francesc M. Capella.
[2] Setmanari Català, 8-1-1891
[3] La Verdad, 7-2-1891
[4] Vegeu el vot particular i les protestes formulades pel candidat perdedor, Emili Junoy, a la sèrie "Doc. Electoral" lligall 106, Exp. 1, Arxiu del Congres de Diputats

El tren de Súria

El tren de la font del Gat

El 1912 dos enginyers, Macary i Viader van començar la perforació d'un pou al poble de Súria a la finca coneguda com del Salí. Van arribar a una fondària de 68 metres i en aquest nivell van obrir una galeria horitzontal de 30 metres de llarga on van descobrir sals potàssiques.

El descobriment va fer que el 1914 l'estat espanyol reservés una part dels terrenys miners que es presumia que contenien potassa. Però finalment seria l'empresa belga Solvay qui adquiriria la concessió de les mines als enginyers Macary i Viader i en començaria l'explotació.

L'empresa belga va construir diverses instal·lacions, cases pels treballadors (colònia Santa Maria), xalets pels enginyers, el camí fins al poble i finalment el projecte per construir una xarxa ferroviària fins al port de Barcelona.

El setembre del 1918 un decret del govern va autoritzar a Solvay poder construir un ferrocarril miner de Súria a Manresa i que des d'aquest punt es pogués donar sortida a la potassa pel port de Barcelona.

La xarxa ferroviària prevista va ser una de via estreta coneguda popularment amb el nom dels Carrilets, i amb el nom oficial de Ferrocarriles Económicos, que eren un tipus de tren concebut pels transports de mercaderies com carbó, potassa o fusta.

La línia de Súria a Manresa es va construir al començament dels anys vint per l'empresa Solvay segons el projecte que havia fet l'enginyer Louis Dupont, primer director de la mina, i la seva finalitat bàsica era el transport de potassa. Es va construir una estació a l'extrem sud de la població amb dos ramals, un dels quals servia per connectar amb el telefèric que venia de les mines de potassa de Cardona -que va deixar de funcionar el 1969 i posteriorment es va desmuntar- mentre que l'altre ramal anava fins a la mina.

La sortida de Súria, a causa del relleu profundament accidentat, va obligar a fer una sèrie d'obres de fàbrica, entre les quals destaquen el pont de Cal Nenus amb trenta-dos metres d'alçada i els viaductes de Cal Cavaller a Callús format per quatre arcs laterals, el de la riera de Vallverd amb tres arcs laterals i el de Joncadella format per tretze arcs i que durant molts anys va ser aprofitat per molts manresans i bagencs per iniciar-se en la tècnica del ràpel.

La línia de tretze quilòmetres va ser inaugurada i molt aviat va passar a formar part de la xarxa dels Ferrocarrils Catalans. Quan la línia va passar a mans d'aquesta companyia es va decidir ampliar l'explotació amb un servei de viatgers, i la companyia va demanar permís al govern espanyol per poder fer aquest transport. Es va construir el baixador a Joncadella -que funcionava amb caràcter excepcional-, a Callús i a Súria, i el dia 12 d'agost del 1924 s'inaugurava el servei.

La poca freqüència de viatgers, dos o tres trens d'anada o tornada, i el temps que trigaven a fer el trajecte van fer que no pogués competir amb el transport per carretera, es deixés de prestar el servei de viatgers durant la postguerra, finalment s'abandonà el servei de passatgers i fins avui en dia només s'utilitzi el servei de mercaderies, excepte esdeveniments com la Festa Major de Manresa (amb servei fins al Parc de l'Agulla), les festes a Ampans, (amb el baixador de Santa Maria de Comabella) i la festa de Sant Miquel de Santpedor. Els serveis especials de viatgers s'utilitzen les locomotores dièsel de la sèrie 3000 dels FGC.

Als anys setanta també s'havia utilitzat un servei de transport de viatgers amb motiu de l'Aplec de Joncadella i la festa de la castanyada que feia l'institut Lluís de Peguera al santuari joncadellenc.

El recorregut del tren a Manresa

El tren entrava a Manresa per la zona del Poal, barri Mion i actual Font del Gat, al final del qual -actual carrer Aragó- hi havia el triangle de Súria que permetia enviar directament els trens de Súria cap a Barcelona per la via dels Catalans o cap a Manresa-Nord.

Quan es va aixecar la línia que anava de Manresa Baixador fins a Manresa Nord (RENFE) es va tancar una part d'aquest triangle i la línia només anava a parar a Manresa Alta, La construcció de l'eix transversal i la urbanització del sector de les Bases de Manresa va fer que es modifiqués l'últim tram de la línia i que, a l'altura de Pineda de Bages, es construís un nou ramal que comunicava amb la línia de Sallent-Manresa, també dedicat a transport de potassa.

El dia 10 de maig del 1996 va circular l'últim tren, format per quaranta vagons de potassa, que venia de Súria a través de l'actual carrer Font del Gat. El desembre del 1997 es va enderrocar el pont de l'antiga via del tren del final del carrer, per iniciar la urbanització de la zona Bases de Manresa/Font del Gat.

Bibliografia:

- Camprubí i Plans, Josep. «El Ferrocarril a la Catalunya central». Dovella, [en línia], 1996, Núm. 53, p. 35-42, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20362

Carrer de Cantarell

Un carrer amb moltes històries!

Malgrat que és un carrer secundari, estret i costerut, és un carrer amb força història. El nom del carrer ve de la família Cantarell, perxers d'ofici que confeccionaven galons en el segle XIX. Van arrendar el solar i un salt d'aigua a un conjunt d'industrials que, després de diferents canvis i problemes, es va convertir en la fàbrica de filatura de Cal Serrano (1817). En aquesta fàbrica es va instal·lar la primera màquina de vapor de Manresa l'any 1856.

L'agost del 1909 es va fer l'escala per comunicar amb la plaça de l'Hospital, ja que hi havia un pendent molt pronunciat.

A la primera meitat del segle XX hi havia un prostíbul -ca la Cisca- que tenia molta fama. Al diari La Veritat número 36 trobem la nota següent:

De dotze a quarts d'una de la nit ha durat un fenomenal escandol qu'han donat un pinxo y la mestressa d'una casa de mala vida que hi ha en el cantó de'n Cantarell.

(La Veritat, 20-6-1901)

Un dels fets més importants del pistolerisme a Manresa va passar en aquest carrer. El 25 d'agost del 1922 el dirigent de la CNT Angel Pestaña va venir a Manresa per fer una conferència sobre "La Rússia soviètica" al Teatre Nou. Va arribar a l'estació del Nord en un tren procedent de Lleida acompanyat de Josep Espinalt, president del Sindicat Únic de Manresa, i Bruno Lladó. En baixar del tren, Àngel Pestaña, que estava amenaçat de mort pels membres del Sindicat Lliure, i els seus companys van aconseguir esquivar la presencia a l'estació d'elements sospitosos. Tots tres, juntament amb dos sindicalistes que els esperaven, van travessar el riu pel Pont Vell, continuaren pel carrer de Sant Marc i l'actual Via de Sant Ignasi i s'enfilaren pel carrer del Cantarell direcció al Remei de Dalt, on vivia l'Espinalt. Mentre pujaven per aquest carrer els van sortir per davant quatre individus que estaven amagats a l'entrada del bordell. Un del grup va disparar contra Pestaña i no el va tocar. Quan Pestaña i els seus amics van intentar fugir va ser quan van rebre els impactes de bala. Es van disparar set càpsules de bala, tres de les quals van impactar al dirigent sindical, que va ser traslladat a l'hospital de Sant Andreu. Tenia una ferida lleu a l'avantbraç esquerre, vora del colze, amb orifici d'entrada i sortida, sense fractura; una ferida lleu a la cama esquerra, amb orifici d'entrada i sortida sense ruptura; i una ferida greu a l'espatlla -entre l'omòplat i la columna vertebral- que l'afectava els pulmons. Es va haver de posar la policia a la porta de l'habitació perquè no anessin a rematar-lo. Pestaña va sortir recuperat de les ferides el 26 d'octubre. L'endemà de l'atemptat, Manresa va viure una jornada de vaga general amb motiu de protesta.

Tota la premsa nacional va recollir en grans titulars l'atemptat. Els pistolers eren membres del Sindicat Lliure, dos de Manresa, que tenien la protecció del governador civil Martínez Anido. Aquest sindicat era una organització sindical anticenetista que utilitzava la violència per combatre la importància de la CNT dins la classe obrera catalana. Un dels pistolers, Ramon Ródenas, va ser objecte al cap de pocs dies d'un atemptat per part d'un cenetista, però va sobreviure. Els pistolers de Pestaña van ser absolts pel jutge encarregat del cas per falta de proves.

Un altre fet polític important relacionat amb aquest carrer va ser la descoberta de l'aparell de propaganda que CCOO i PSUC tenien a la casa número 11. El 1975 la Guàrdia Civil de Manresa va detenir durant el mes d'octubre 24 persones presumptament implicades en aquest afer, algunes de les quals van ser torturades per la Guàrdia Civil a la caserna de Manresa. Al final, cinc persones van ingressar a la presó mentre que d'altres van fugir sota una ordre de crida i cerca. Va ser un dels últims espeternecs del franquisme, però va deixar el comitè local del PSUC pràcticament desmantellat. Els detinguts van sortir en llibertat els dies 5 i 8 de desembre del mateix any sota una fiança de 50.000 pessetes. El dia 8 al vespre van arribar en tren a Manresa, on els esperaven unes cinc-centes persones, concentrades al pont de la Reforma, ja que l'andana de l'estació només hi deixaren ser els familiars.

Fins fa poc temps, al número 6 del carrer de Cantarell hi havia el Centre Islàmic Cultural. Aquesta mesquita es va obrir el 1990, quan la immigració àrab va començar a ser important a la ciutat, i va tancar per desnonament el novembre del 2007.

L'edifici on es troba el bar "Bodega Andaluza" es va construir poc després de la Guerra Civil, i fa cantonada amb la Via de Sant Ignasi.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- SOLÀ, Àngels. (2003). El carrer Cantarell i el naixement de la indústria cotonera manresana al principi del segle XIX. Dovella, [en línia], Núm. 82, p. 7-12, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20597

La producció de vi i la fil·loxera

La vinya a la segona meitat del segle XIX

Quan es parla de vinya a poca gent li ve a la memòria la comarca del Bages. És en l'actualitat quan aquesta regió que porta el vi fins i tot en el seu topònim - "Bages" derivat del deu romà Bacus - lentament recupera el paisatge que sempre l'havia caracteritzat. La fil·loxera va ser el principi de la fi dels ceps a la comarca.

La majoria d'historiadors afirmen que la màxima expansió de la vinya al Bages es va produir entre 1860 i 1880. En aquesta època a França la fil·loxera estava atacant totes les vinyes deixant-les improductives, i per tant, deixant també un mercat necessitat de vi. Els productors de la comarca, igual que els de la resta de la península, es van afanyar a subministrar els seus vins al mercat francès.

Els preus del vi van augmentar i va ser època de bones collites. Els pagesos no s'ho van pensar dues vegades i van aprofitar fins a l'últim pam de terra de què disposaven per plantar-hi vinya. Es van plantar ceps fins i tot en els vessants obacs de les muntanyes. Aquest fet va comportar una expansió de la vinya, que va arribar a ocupar una superfície de 27.714 hectàrees. D'elles, cada any se n'extreien 390.000 hl. El Bages era una de les regions més productives de Catalunya, és el que l'historiador Ferrer Alòs considera la Febre d'or de la vinya Bagenca.

Just abans que la fil·loxera impactés a la regió, es va produir una crisi en la producció de vi. Les vinyes no generaven prou raïm perquè els parcers, pagesos que treballaven les terres, i els propietaris en poguessin viure. Les pedregades de 1868, 1869, 1871, 1878, 1884, i les sequeres de 1870, 1873, 1878 van deixar en no res la producció autòctona.

A partir de 1889 es van començar a detectar els primers casos de fil·loxera a la comarca. No es va estendre de cop ni homogèniament, sinó que la plaga va avançar lentament per sobre del territori. Els primers municipis afectats van ser Navàs (1889) i Sant Joan de Vilatorrada (1890). A Manresa hi va actuar el 1892, i poc després arribà a Artés. L'epidèmia es va estendre des del nord-est cap al sud-oest fent caure la producció i afavorint l'arrancada de vinyes per a la reconversió dels conreus.

La plaga de la fil·loxera atacava unes vinyes mentre uns metres més enllà s'obtenia una producció bona. Els propietaris tenien terrenys productius en un lloc i afectats en un altre de manera que no va ser un impacte sobtat sinó lent i previsible. Això no significa que fos poc traumàtic sinó tot el contrari, va canviar definitivament la vida de la comarca.

Fins aquell moment, existia el contracte de rabassa morta. Els propietaris de les terres cedien una parcel·la del seu terreny a un pagès que rebia el nom de rabassaire. Aquest podia treballar la terra a canvi d'una part de la producció que n'obtingués, i fins que els ceps es morissin.

Amb la mort de les vinyes a causa de la fil·loxera, els terratinents van començar a recuperar les terres cedides als rabassaires. Per una banda, es van establir nous contractes més rigorosos i més desfavorables als arrendataris. I per altra banda, el temps de concessió de les terres es va limitar, deixant de ser hereditari.

Canvis en el paisatge i en el poblament

L'historiador Vilà Valentí és del parer que la mort dels ceps va afectar de manera diferent a l'Alt Bages, un terreny més muntanyós i poc apte per al conreu, que al Pla de Bages on es van replantar les vinyes amb peus americans. Un exemple és el municipi d'Artés, on el 1930 la vinya s'havia reduït en un 22% respecte a la dècada del 1890.

La sort, dins de la desgràcia, va ser que a la comarca del Bages la vinya compartia protagonisme amb la indústria tèxtil. Moltes famílies tenien l'home treballant a la vinya mentre la dona i els nens es dedicaven al sector tèxtil. D'aquesta manera el sotrac econòmic va ser menor del que podia haver estat per les classes obreres. Així i tot, la crisi generada per la fil·loxera va acabar influint en el poblament i la seva evolució.

Els vessants de muntanya que s'havien cultivat fins aquell moment, van deixar de ser utilitzats i els boscos es van anar apropiant d'aquestes zones. Molts habitants dels municipis de l'Alt Bages van abandonar el conreu de ceps i es van dirigir cap a les valls del Cardener i el Llobregat on s'estaven instal·lant fàbriques.

La diversificació de feines i l'aparició de noves indústries al segle XX, on el treball era fix, va fer que molts fills de famílies del camp decidissin deixar de treballar les vinyes. Mentre el preu del raïm evolucionava de manera paral·lela al cost de la vida, els salaris a les indústries augmentaven molt més. Si hi afegim que a les empreses s'hi aconseguia una estabilitat basada en el salari mensual, comprendrem perquè les noves generacions van optar per no seguir conreant les vinyes.

Molts pagesos van preferir anar a treballar a les fàbriques. Tot i això, si disposaven de temps lliure, encara que fos escàs, van mantenir petites parcel·les amb ceps per al consum propi. A la resta de les seves possessions van optar per arrencar les vinyes i plantar cereals, un cultiu que requeria poques atencions i que al mercat aportava més beneficis.

En altres casos, van ser els fills els qui van marxar a treballar a les fàbriques mentre el pare (la mare ja solia treballar en aquest sector econòmic) continuava cultivant la vinya. Aquest pas de l'agricultura a la indústria va ser irreversible perquè les noves generacions van perdre els coneixements i tècniques de cultiu dels seus avantpassats.

La vinya a la comarca estava condemnada a mort. La crisi vitivinícola durant la II República i la Guerra Civil, i les subvencions de la Comunitat Europea (CEE) afavorint als pagesos perquè arrenquessin les vinyes, van acabar el procés iniciat per la fil·loxera.

La Casa de la Culla i la producció de vi

El 1865 la Culla veu ampliades les seves instal·lacions a fi de facilitar l'elaboració de vi: es fan tres tines de grans dimensions i es compra una premsa. Probablement tota la terra de secà de la finca estava coberta de vinya. Fins i tot s'embotellaren vins amb etiquetes pròpies que porten el nom de la casa.

L'època daurada de la vinya va del 1865 al 1878. A partir d'aquest any la fil·loxera devasta les vinyes i, malgrat les noves plantacions amb peu americà, mai no assolí la importància que havia tingut.

Evolució de la terres cultivades i la producció de vi al Bages:

Font: FERRER ALÒS, Llorenç (1998): La Vinya al Bages, Mil anys d’elaboració del vi, Centre d’Estudis del Bages. Manresa.

Bibliografia:

- FERRER ALÒS, Llorenç (1998): La Vinya al Bages, Mil anys d’elaboració del vi, Centre d’Estudis del Bages. Manresa.

22 de juny de 1872

Els carlins ocupen la ciutat de Manresa durant unes hores

En aquesta data, 22 de juny de 1872, els carlins van capturar un tren correu i durant unes hores ocuparen la ciutat de Manresa. En aquest context l’exguerriller liberal Gabriel Baldrich, nomenat capità general de Catalunya per tal que acabi amb la insurrecció carlina, adreça un manifest als catalans en el qual diu:

"Soy todavía el Baldrich que durante treinta años ha peleado sin tregua contra latiranía, desafiando en estas montañas el furor de tantas huestes reaccionarias, y despreciando en estas ciudades las asechanzas de tantos gobiernos opresores, yo acepto con fe la penosa tarea que se me impone, yo consagro con entusiasmo todas mis fuerzas a luchar de nuevo por la tranquilidad de mi patria y por el bien de mi tierra natal; de esta noble, Cataluña a quien debo el ser, y a quien siempre sacrificaré gozoso mi sosiego, mi dicha y mi existencia."

Manresa al tombant del segle XX

El sufragi universal masculí de 1890, breu introducció

Fonamentalment hem d'entendre que la mecànica de l'alternança pacifica al poder, durant el període històric de la Restauració borbònica vigent amb l'arribada d'Alfons XII al tro espanyol el 1875, es basava en el sistema anglosaxó, en els dos partits que donaven suport a la monarquia s'alternaven el poder en unes eleccions que més aviat eren un tràmit, i on l'estafa electoral planejava sempre.

Un cop s'havia reintroduït el sufragi universal masculí el 1890 (aprovat per primer cop a l'estat espanyol durant el Sexenni Democràtic), el règim restauracionista espanyol promovia conscientment, quan podia, la manipulació de les forces polítiques que participaven en les conteses electorals i podia interferir en les seves relacions mútues.

Com va afectar a Manresa aquest sufragi?

En l'esfera manresana, els anys noranta del segle XIX van ser decisius i determinants perquè van representar un punt d'inflexió cap al tipus de política que no es volia continuar refredant i que es recolzava en el caciquisme governamental. Són els anys en què més protagonisme aconseguiren les oposicions antisistema, però també els anys en què la política caciquil assoleix la seva època més àlgida. En el rerefons, la qüestió social condicionaria la vida política local. No era per menys. Els milers d'obrers i obreres que van quedar sense feina durant les grans vagues de 1890 i de 1897, i després la de 1900, constituïen una font constant de conflicte i un autentic polvorí que es podria encendre amb la més petita guspira. Les diferents respostes a la conflictivitat social permanent van anar teixint les estratègies dels actors polítics locals i més enllà tot el batec de la vida ciutadana. Paral·lelament, les formes d'expressió política bàsiques de les classes populars no estarien canalitzades per la participació electoral, sinó mitjançant el pamflet, el fulletó i la proclama, i naturalment el míting obrerista.


En bona part de la ciutadania, es va anar conformant un comportament polític que mesclava sàviament l'apatia intel·ligent, que es traduïa pel retraïment electoral, amb la participació tàctica, vinculada a l'esperança de gaudir de l'oportunitat d'incidir directament sobre la comunitat. Durant el darrer decenni del segle XIX, amb la recuperació del sufragi universal masculí gràcies a l'aplicació de la Llei electoral del 26 de juny de 1890, promoguda pel govern liberal de torn de Práxedes M. Sagasta, que va suposar l'ampliació del dret de vot de 800.000 electors a 5 milions de ciutadans, la competitivitat s'intensificava al mateix ritme que ho faria la manipulació governamental. Així com la formalització del procés electoral es ritualitzaria encara més amb la introducció de les urnes de cristall i la presencia dels candidats i de notaris en les messes electorals. Igualment, en un evident intent de controlar la legalitat del procés, els presidents de les meses electorals estarien obligats a mostrar als interventors dels diferents candidats les paperetes dipositades en les urnes respectives.

En les primeres votacions que es celebraven a Manresa amb la nova normativa electoral, les que tenien com a objectiu l'elecció del diputat a Corts, l'alcalde conservador Pere Arderiu va prendre precaucions en un ban publicat el 29 de gener de 1891. En aquest, solament es permetia que es personessin als col·legis els electors que havien d'exercir el deu dret de vot; es prohibia la formació de grups en la plaça de l'ajuntament i en els carrers adjacents que impedissin el lliure trànsit dels electors, també es prohibia "el que persona alguna moleste á los electores ofreciéndoles candidaturas, pues de lo contrario, serán consideradas las personas que lo efectúen como autras del delito de coacción electoral, y como tales puestas á disposición de los tribunales de justicia" [1]. En tant que màxima autoritat municipal, l'alcalde estava obligat a vetllar per la puresa del sufragi i per la regularitat del procés. No obstant això, tota precaució era insuficient. Com sosté la historiadora de la Universitat de València Alicia Yanini, amb el sufragi universal masculí va canviar la naturalesa i l'extensió de la influencia política en l'Espanya de la Restauració [2].

L'esfera del govern local: un terreny d'experiments. Les eleccions municipals

La renovació de les formes i dels estils de fer política procedien en bona part de l'esfera local. Les eleccions municipals van ser la punta de l'iceberg de l'experimentació política en el lent camí cap a la democràcia. El control del govern local esdevindria així prioritari. Representava l'avantsala del domini d'altres nivells de govern, el provincial i l'estatal. Però mentre aquests nivells de govern la representació política tan sols suposava una petita parcel·la de poder, en el govern municipal, si s'assolia la majoria consistorial i l'hegemonia política era absoluta. Per aquest i d'altres motius, els comicis electorals celebrats durant els anys noranta del segle XIX mereixen un anàlisi profund [3].

Es feren, com hem dit, sota la vigència del sufragi universal masculí i amb un mapa electoral urbà modificat. En efecte, la R.O. de 8 de juliol de 1890 dividia la ciutat en 5 districtes (cinc districtes que es mantindrien fins al tardofranquisme, el 1979) i 11 seccions. A partir d'aquesta data, s'haurien d'elegir 24 regidors, també d'una forma bianual, distribuïts per districtes com segueix: 6 per al districte I (3 seccions), 5 per al districte II (2 seccions). 5 per el districte III (2 seccions), 4 pel districte IV (2 seccions) i 4 per al Districte V (2 seccions). Per tal d'elaborar la nova divisió, els criteris seguits van ser, per una banda igualar el nombre d'electors de cada secció, i per l'altra, apropar el màxim possible els col·legis electorals als ciutadans.

Durant aquesta dècada, els comicis municipals van revestir una mobilització intensa que feia temps que no s'esdevenia a la ciutat, una intensitat equiparable a la que va experimentar ciutats de mida similar com Sabadell on la forta presencia del federalisme va marcar el ritme vers l'assoliment de la democràcia local. Tal vegada l'impuls republicanofederal a Manresa no va ser tan fort, si bé ratifiquem, com ho fa Manuel Marín per el cas de Sabadell, "la configuració progressiva d'un camp polític local perifèric) que assolí un cert grau d'autonomia en relació amb un camp polític estatal (central) que continuava dominant pel frau i el caciquisme". [4]

Tanmateix, en cap cas la participació electoral va superar el 50% del cens, malgrat estar en vigor el sufragi universal masculí per als majors de 25 anys.

- Extracte:

Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap.V pp. 212-215

_____________

[1] Ban dictat per l'alcalde Pere Arderiu i Brugués el 29 de gener de 1891, dies abans de la celebració de les eleccions generals de 1891.
[2] Yanini Montes, A "La manipulación electoral en España: sufragio universal y participación ciudadana (1891 - 1923)" a Javier Tusell (ed.), "El sufragio universal" de Ayer nº3, Madrid, Marcial Pons, 1991, p.107
[3] Per a l'anàlisi: "L'univers polític de Manresa en l'època del favoritisme i la política de masses" a Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano, Historia gràfica de la Restauració. Manresa, 1874-1931, Vol I: Societat, treball i política, Manresa, Parcir Edicions Selectes, 2000.
[4] Manuel Marín, "El joc polític de la Restauració. Una anàlisi de les eleccions" dins Josep M. Benaul, Jordi Calvet i Esteve Deu (a cura de), Industria i ciutat Sabadell, 1800-1980, Barcelona, Pub. De l'abadia de Montserrat, 1994, p.250