De convent a teatre, el Conservatori

La gran obra musical i social (1876-1949)

El teatre Conservatori ocupa un antic solar on abans hi havia el claustre de l'antic convent dels Predicadors (dominics) de Sant Domènec, aixecat en ple segle XIV. Aquest convent va estar actiu fins a l'any 1835, quan es van exclaustrar els monjos dominics amb un procés de desamortització dels béns de l'església impulsat pel govern i l'Ajuntament en demanà la propietat a canvi de construir: "un conservatorio de música y declamación". Finalment el 1876, una iniciativa privada local, la Societat del Conservatori de Música i Declamació de Manresa, va presentar un projecte que consistia en la construcció d'un teatre i d'una escola de música annexa als terrenys de l'antic convent de Sant Domènec, que havien estat cedits el 1845 al consistori manresà. Entre el 1876 i el 1878, es construí l'actual edifici del Teatre Conservatori dins el pati del claustre aprofitant part de l'estructura de l'antic convent. S'inaugurà el dia 9 de novembre de 1878 amb l'obra teatral Don Juan Tenorio. L'arquitecte de l'edifici del Conservatori fou Josep Torres i Argullol, que hi conferí un aire classicista i d'ambient d'opereta italiana.

A principis del nou segle XX, amb el creixement de la ciutat (obertura de l'eixample, Carrer Àngel Guimerà i Passeig Pere III), l'edifici va esdevenir teatre i conservatori de música i de declamació alhora, on s'impartien classes de solfeig, teoria, cant, instrumentació, piano i composició. L'any 1910, l'Orfeó Manresà signà un acord amb l'Ajuntament de Manresa per ocupar els locals del primer pis de la façana principal del Conservatori i s'encarregà de les classes. Els alumnes hi assistien de dilluns a dissabte: al matí es feia gimnàstica rítmica i, a la tarda, classes de solfeig, teoria, dictat, assaig i piano. S'hi entrava amb 10-12 anys i els cursos duraven vuit anys.

El 1930 es va prendre la decisió de municipalitzar el Conservatori de Música, tot i que fins a l'any 1932, no passaria a ser Escola Municipal de Música. El seu primer director en fou el mestre Miquel Blanch, director de l'orfeó i del Conservatori, regentat per l'entitat coral. Les classes i la seu de l'orfeó es van traslladar el 1937 a un pis del carrer Sobreroca, quan l'ajuntament de Manresa tenia intenció de tirar l'edifici per fer-hi una enorme plaça. Finalment, passada la Guerra Civil, l'edifici no es va ensorrar i es torna a l'antic local al final de 1949, coincidint amb un increment d'alumnes. En aquells temps, els instruments més estudiats eren el piano (Blanca Morera n'era la professora), el violoncel i el violí. El Conservatori va passar a ser professional i admetia alumnes que feien exàmens lliures i que arribaven d'arreu de la comarca.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

Manresa... final Bonavista?

Fotografia aèria de Manresa de l'any 1929, on es pot veure al centre de la imatge la Carretera de Vic i també el Puigterrà (Castell) sense arbres. 

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. RF.46967 | Fotografies aèries de Catalunya (Gaspar, 1929)

Manresa, la ciutat dels esclaus del segle XV

Els registres d'esclaus del Liber Manifesti

Fa 10 anys l'historiador Jeff Fynn-Paul va presentar un resum i anàlisi dels esclaus i esclavistes que vivien en una ciutat medieval, concretament de la ciutat de Manresa. Ho va fer a la prestigiosa Journal of Medieval History, que porta celebrant-se des de l'any 1975, esdevenint en la més important revista acadèmica internacional dedicada a tots els aspectes de la història d'Europa a l'edat mitjana. Les dades d'aquesta visió provenen de l'any 1408 i són al Liber Manifesti de Manresa, un document fiscal molt semblant al Catasto florentí de 1427, i dels pocs que es poden trobar a Europa que continguin informació de caràcter fiscal tant especifica, com el citat Liber. Tanmateix, al contrari del Catasto florentí, el Liber Manifesti designa sistemàticament els esclaus com a distintius d'altres servidors. Com a resultat, el document manresà ens permet conèixer moltes figures bàsiques, però sovint poc treballades, com el nombre total d'esclaus de la nostra ciutat, la proporció d'esclaus a les persones lliures, el percentatge de llars que tenien esclaus, la proporció de dones i nens entre els esclaus i fins i tot el valor de mercat dels esclaus femenins, masculins i infantils respecte al cost de la contractació d'un criat domèstic. Fins i tot el seu origen ètnic i/o país de procedència, on per cert, destacaven els esclaus tàrtars (un poble turcomà de l'Europa oriental i Sibèria), i també alguns provinents de la zona Tràcia, que actualment ocupen els estats de Grècia, Turquia i Bulgària.

Existeix una altra font realment molt útil i fonamental que tracta sobre l'esclavitud a la ciutat de Manresa al segle XV, és el treball de Marc Torras i Serra (l'arxiver de l'Arxiu Comarcal del Bages) titulat: L'esclavisme a Manresa en el segle XV. Un cop més les dades obtingudes provenen del Liber Manifesti. Els documents esmenten 45 amos amb 67 esclaus, en general dones grans amb experiència sobretot al que avui en dirien la llar. Bàsicament eren dones domèstiques, que servien a casa dels seus amos. El preu dels esclaus adults a la ciutat de Manresa oscil·lava entre les 38 i les 55 lliures. El treball de Marc Torras remarca que els propietaris d'esclaus pertanyien a diferents estrats socials de la ciutat i que amb la crisi demogràfica i econòmica, el nombre d'esclaus a Manresa va disminuir fins a la completa desaparició dels esclaus després de l'any 1480, on es va perdre el rastre dels esclaus a la ciutat.

On es "compraven" els esclaus de Catalunya?

Gràcies a la tesi d'Iván Armenteros Martínez, podem fer un detallat recompte d'on procedien els esclaus de Catalunya entre els anys 1479-1516. Des de mitjans del segle XIV, l'activitat mercantil en l'Egeu va tenir importants conseqüències per al proveïment d'esclaus, especialment pel mercat de Barcelona. Malgrat que l'esclavitud sarraïna sempre va estar present a casa nostra, l'impacte del trànsit oriental és innegable. Així, els principals centres comercials de la Mediterrània occidental van actuar com a punts de proveïment per als mercaders catalans: Gènova va oferir, especialment, esclaus orientals (a través de Crimea, i d'on per cert, procedia la Pesta Negre); Sicília, sarraïns, orientals i subsaharians de Barqah; Marsella, esclaus de procedències diverses; els florents mercats de la costa dàlmata, balcànics i orientals, sobretot des de finals del segle XIV i durant les primeres dècades del XV, i llocs no tan destacats per al tràfic occidental d'esclaus, com Nàpols i Venècia, una oferta que basculava entre els esclaus orientals i balcànics i els sarraïns i subsaharians. En termes generals, l'esclavitud a terres catalanes es va caracteritzar per la diversitat etnogràfica.

Bibliografia

- FURIÓ, Antoni (2002). Treball esclau i treball assalariat a la baixa edat mitjana. Una introducció. Recerques, 52/53, pp. 7-18.

- FYNN-PAUL, Jeffrey (2008). Tartars in Spain: renaissance slavery in the Catalan city of Manresa, c.1408. Journal of Medieval History, 34, pp. 347-359.

- TORRAS, Marc (1999). L’esclavisme a Manresa en el segle XV. De l'esclavitud a la llibertat: esclaus i lliberts a l'edat mitjana. Actes del col·loqui internacional celebrat a Barcelona. CSIC, pp. 341-361.

Així es feia el pa

Els antics moliners fariners i els forners

Encara no fa massa anys el pa es pastava a casa amb la farina que es comprava. La majoria dels que feien el pa a casa el compraven als molins fariners i posteriorment es portava als forns per coure'l. Igualment, es podia dur un sac de farina cada setmana al forner i recollir el pa per tota la setmana després. A la nostra ciutat hi havia una gran quantitat de farineres, destacaven: La Favorita, La Florinda i L'Albareda; i molts molins fariners com el dels Comtals, el Molí Nou o el de les Obagues. Amb els anys la tradició de pastar el pa a casa es va anar abandonant i es va deixar tota la feina als forners, que s'encarregaven de fer tot el procés del pa: pastar, coure i venda del pa.

Els forners treballaven de nit fent el que es coneix com les "fornades" per vendre el pa l'endemà les botigues. Pastaven a mà cada fornada dins d'una pastera, després feien els pans i, al final, el coïen. Primer de tot posaven els costals -feixos de llenya que es cremaven- dins el forn, i en acabat, l'escombraven per tal d'enfornar-hi el pa. Utilitzaven una dalla de ferro allargat com a mànec que servia per apartar les brases quan el forn estava a punt i retirar el carbonet. D'altres eines populars per fer el pa eren el cossi, on es guardava la massa fermentada i les pales de fusta, per col·locar el pa dintre els forns.

A primera hora, obrien la botiga. Els pans més populars eren els pans de quilo, de mig, peces més grans de nou lliures o més petites, els més famosos eren els llonguets, i es posaven a la venda. Alguns forners fins i tot repartien el pa per les cases amb bicicleta o petits carros. A partir dels anys 60 es van començar a instal·lar forns giratoris, i amb el temps la feina manual més feixuga es va anar substituint per un sistema més mecanitzat; tot i això, a mitjans del segle XX, la ciutat de Manresa encara disposava d'una cinquantena de forns de pa artesanal en plena activitat.

Més informació:

- Apugem la Persiana: Forn de pa Massana (Carrer Sobreroca)

https://apugemlapersiana.wordpress.com/2016/12/17/forn-de-pa-masana/

Llegir més al bloc:

- La fàbrica de farines "La Favorita", aquí

- Cent anys de farina, aquí

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la: L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Efadós, Manresa 2001

Un partit al camp de Santa Clara

Fotografia d'un grup de nens jugant a futbol al camp de la residència de la Cova de sant Ignasi de Manresa, també conegut com el camp de futbol de Santa Clara. A la dreta de la imatge, al fons, es veu l'edifici modernista del convent de Santa Clara. Anys: 1910-1932. 

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-205-N-111 / Col·lecció de fotografies de la Cova de Sant Ignasi

Les muralles de la Reforma

Descobrint les muralles de Manresa: la plaça de la Reforma

A finals de l'any 2009 es van fer els treballs d'excavació i documentació arqueològica de la traça de les antigues muralles medievals a l'altura de la plaça de la Reforma, quan aquesta plaça semblava que havia d'acabar amb tots els debats de savis de Manresa de com havia de ser una de les entrades més transitades de la ciutat. El resultat final encara és un desastre arquitectònic, una rèmora dels nostres temps en forma de ciment, però tornem al cas que ens pertoca.

Els diferents estudis arqueològics que es van fer van resseguir el traçat de la muralla des del carrer Llops —un carrer defenestrat en l'actualitat—, passant pel carrer Alfons XII i finalment al principi del carrer de les Piques. Es va continuar treballant també en la localització de la muralla medieval del segle XIV, i es va identificar un paviment empedrat posterior a la muralla i un forat que podria ser un encaix de la porta d'entrada a la Muralla del carrer de les Piques. Aquestes construccions podrien ser força tardanes, i datables tranquil·lament al segle XVII. Tanmateix, es va descobrir diferents parts de construccions de cases anteriors a la Muralla que es van haver d'ensorrar el segle XIV, quan es va construir el "nou" mur medieval que engrandia la ciutat dintre muralles.

L'anàlisi de les restes ha permès comprovar la diferència de la façana de la muralla entre les Piques i la plaça Montserrat de la resta del perímetre emmurallat manresana. La muralla estava acompanyada de torres de defensa i foses per reforçar la protecció. La façana del riu Cardener estava protegida pel desnivell natural i no tenien tanta protecció. Ni tan sols la porta del carrer de les Piques tenia torres a banda i banda, es limitava a un simple accés.

En vermell, la part excavada de la plaça de la Reforma l'any 2009. En el dibuix de les muralles medievals de Manresa fet per Lluís Comallonga -aparegut al llibre 'Manresa explicada als infants' de Gasol, J.M.-, apareix el portal de les Piques amb torres. 

D'altres elements que es van identificar va ser l'antic camí de ronda que, en el seu pas per la plaça de la Reforma, passava per l'interior de la Muralla. Aquest és el mateix camí que ja es va identificar en les prospeccions del carrer Arbonés i la plaça Montserrat uns anys abans. Tots aquests treballs ens van permetre als historiadors de Manresa conèixer la part de l'antiga muralla de Manresa de forma més eficient i amb evidències arqueològiques.

Durant les obres de la controvertida plaça de la Reforma, en el moment de l'excavació del nou clavegueram a la part alta de la plaça, es va identificar el traçat de la muralla medieval en aquest indret. Segons la documentació recollida, l'antiga muralla passava pel límit nord de la plaça, entre el carrer Alfons XII i el de les Piques. Finalment quan es van executar les obres d'urbanització del carrer Alfons XII també es va recollir informació arqueològica del tram situat al final de l'Alfons XII.

Bibliografia:

- PIERA i TEIXIDÓ, Marc (2007). Memòria del desmuntatge d'estructures al jaciment del carrer Arbonés 29-43 de Manresa. Generalitat de Catalunya: Calaix, Memòria

- VALDENEBRO, Raquel (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

- SITJES MOLINS, Xavier (2014). Els Castells i torres medievals del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Manresa.

Memòria i Història de Manresa publica un curtmetratge d'un casament a la Seu el 1947, l'endemà de la visita de Franco

Maria Àngels Feixas Planas i Miquel Prunés Canals. (Memoria.cat)

L'Associació Memòria i Història de Manresa incorpora al seu portal de webs un curt de 15 minuts d’un gran interès documental. Es tracta de les noces dels manresans Miquel Prunés i Maria Àngels Feixas, amb escenes ubicades a l’interior i l’exterior de la basílica de la Seu i del Casino. El casament va tenir lloc el dimecres 21 de maig de 1947, l’endemà de la visita del general Franco a Manresa. La basílica va ser l’escenari del casament de dos joves de la ciutat que van haver de posposar 24 hores el seu enllaç que inicialment era programat per al dia anterior, en una coincidència impossible amb el “Generalísimo”.

Qui eren els dos contraents?

Ella era Maria Àngels Feixas Planas (1925-2010) i era filla del dentista Josep Feixas Riba que durant gairebé mig segle va visitar a l’emblemàtica Ca la Buresa. Ell era Miquel Prunés Canals (1921-2005), primogènit d’Emili Prunés Sató que era fabricant de pasta alimentària per a sopa (“La Manresana”), amb la seu de l’empresa a la plaça dels Infants.

El nuvi era soci del Centre Excursionista Comarca de Bages (CECB) i, a banda de les sortides de lleure a la muntanya, era molt aficionat a la fotografia i al cinema, seccions molt actives a l’entitat. El seu vincle amb altres socis del centre que compartien aquestes aficions va fer possible la realització d’aquesta pel·lícula.

El curtmetratge

D’un quart d’hora de durada, el curtmetratge recull la sortida dels dos contraents dels seus respectius domicilis, l’arribada, la cerimònia i la sortida de la basílica i el posterior lunch al Casino, a la sala que ara ocupa la Biblioteca. Els càmeres van ser Josep Arola i Romo, Josep Maria Font Vilaseca i Xavier Cirera Riu. Cirera i Font van ser responsables, respectivament, de les seccions de Cinema i Fotografia del CECB. Josep Arola va ser autor de films, ja inclosos a Memoria.cat, de diferents moments de la Segona República com la visita a Manresa del president Macià, imatges d’esports, festes, desfilades militars o les eleccions del febrer del 1936. Glossant un acte social familiar, aquest breu film de 15 minuts del casament Prunés-Feixas, ens dóna una visió documental de la capital del Bages el 1947, només vuit anys després del final de la Guerra Civil. El curt no té so original.

Els vehicles i els vestits de festa dels convidats són algunes de les estampes del curt, que ensenya també com molts curiosos s'atansen als diferents escenaris. A la baixada de la Seu es veu clarament com els treballadors municipals encara estan retirant les tanques i les tribunes de fusta que el dia abans havien format part de l’operatiu de rebuda al general Franco que havia passat per l’indret abans d’entrar a la basílica sota pali.

Nebot de l'alcalde republicà Lluís Prunés Sató

El nuvi, Miquel Prunés, vivia a l'edifici de la serradora Datzira. El seu pare, Emili Prunés Sató, va ser membre de la Junta de Govern Provisional de la ciutat en proclamar-se la Segona República, el 14 d'abril del 1931. Posteriorment va ser regidor de l’Ajuntament de Manresa per Acció Catalana. Un germà de l’Emili, Lluís Prunés Sató, va ser el segon alcalde republicà de Manresa (juliol de 1931-desembre de 1932) agafant el relleu de Joan Selves i Carner. Lluís Prunés va tenir diferents càrrecs (governador civil de Girona, comissari d'Ordre Públic de la Generalitat de Tarragona), així com els de conseller d’Economia i Agricultura (maig de 1936) i de Treball (agost de 1936) del Govern de la Generalitat. Es va exiliar a França amb la seva família i, més tard, a Cuba i Mèxic, on va morir el 1964. Per tant, òbviament, Lluís Prunés no surt en aquest curt del casament del seu nebot, ja que es trobava a l’exili.

El pare de la núvia, Josep Feixas Riba, provenia de la masia de les Feixes de Coaner. La mare de Maria Àngels, Antònia Planas Bransuela, era tia del prestigiós ginecòleg Ramon Llatjós Planas, cosí de la núvia i un dels convidats que apareixen a la filmació. Destaca a la pel·lícula, pel seu uniforme pertanyent a la marina mercant, Pere Prat Pujol, fill de qui aleshores era el batlle de la ciutat, Joan Prat Pons. Els Prat i els Feixas eren veïns a Ca la Buresa. El germà de Maria Àngels era Josep Feixas Planas conegut a Manresa per la seva gran afició a la tauromàquia i que va intentar obrir-se camí com a torero, amb escàs èxit, amb el nom de Pepe Planas 'Planitas', rivalitzant amb un altre company de fatigues, el 'Manresanito'. Polifacètic, amb bona mà per al dibuix, Feixas va ser un dels extres locals en la mítica pel·lícula "Plácido" de Berlanga. Agraïm a la família Prunés-Feixas que ens hagin fet arribar el material per a la seva difusió a través de Memòria.cat.

- Podeu veure el curtmetratge del casament en aquest enllaç: 

http://www.memoria.cat/casamentPrunes-Feixas