04 de maig 2022
Dijous 5, aniversari de l’alliberament de Mauthausen: itinerari guiat a través de les llambordes stolpersteine
14 d’abril 2022
El joc d'encistellar una pilota
A les acaballes dels anys 20, el basquetbol (bàsquet) era una disciplina desconeguda pels aficionats a l'esport a la nostra ciutat. Esports com el ciclisme, la boxa o un incipient futbol gaudien de més públic i els diaris feien cròniques detallades dels resultats. Al nostre país, l'escolapi Eusebi Millán (del col·legi Sant Antoni de Barcelona) el va introduir a Catalunya l'any 1922, després d'haver-lo vist jugar a Cuba gràcies als nord-americans que havien aterrat a l'illa caribenya. El 30 de juliol de 1924 es creà la Federació Catalana de Basquetbol i l'esport es va començar a escampar per tot el Principat.
A casa nostra, el primer encontre d'aquest esport es va produir el dia 18 d'agost de 1929, quan un grup de joves manresans va fer una exhibició als espectadors d'un partit de futbol celebrat al mític estadi del Pujolet. El partit va ser disputat pel recentment creat Manresa Basket Ball. Començava així un viatge d'un esport que era desconegut pel gran públic, que tenia unes regles molt limitades, amb pocs jugadors sobre la pista, que no feia servir els peus i amb mitjans del tot rudimentaris. Els partits es jugaven a l'aire lliure i amb pistes de terra, dificultant les transicions i els moviments dels jugadors. El calçat eren espardenyes de vetes, i el joc va passar a dir-se el joc de les cistelles i la pilota.
Els primers anys d'aquest esport no van ser fàcils, tot i que els més joves els va agradar aquest nou esport i es van apuntar ràpidament a practicar-lo. L'any 1930 ja es va celebrar el primer torneig de bàsquet a la ciutat de Manresa. El torneig es va celebrar al camp d'esports Blanqueig -a la zona de la Bonavista-. Fins a l'esclat de la Guerra Civil es van celebrar cinc tornejos més de bàsquet locals. Van participar diferents penyes, amb noms peculiars: l'Iris, Majèstic, Penya X, Interrogant, Ciranos, Olímpics, Minverva, Vèrtix, Mar i Cel, Catalana, Cultura Clàxon, Poblenou i Atlètic, entre d'altres.
L'any 1931 va néixer el club de bàsquet, el Bages, adherit al Centre Excursionista de la Comarca del Bages, amb instal·lacions pròpies al camp de la Bonavista, davant el Blanqueig. Per la festa major de Manresa d'aquell any, al camp de futbol del Pujolet, es va presentar oficialment el Club Femení i d'Esports de Manresa. La situació es va normalitzar un cop passada la Guerra Civil, i van aparèixer nous equips de les organitzacions auxiliars del franquisme, com la secessió femenina de bàsquet de la Falange Espanyola i també del Centre d'Esports Manresa.
Llegir més:
- Un derbi a la màxima categoria: aquí
Bibliografia:
- COMAS, Francesc (2013). Bàsquet Manresa. 40 anys a l'elit. Manresa: Zenobita.
- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic de Manresa (1876-1965). Barcelona: Efadós.
31 de març 2022
Una gran fàbrica al Remei
28 de febrer 2022
Arriben les X Jornades de Patrimoni del Centre d’Estudis del Bages: preservar el patrimoni ignasià
Sala d’Actes Espai Plana de l’Om (Plana de l’Om)
A les 7 de la tarda
Taula rodona debat: El patrimoni ignasià a Manresa. I després del 2022 què?
Participants:
- Albert Tulleuda Lari, director executiu de Manresa 2022
- Pep Garcia Orri, gestor cultural
- Francesc Riera Figueras, jesuïta
- Mireia Vila Cortina, historiadora
Dissabte 7 de maig de 2022
A l’Espai 1522 (plaça Sant Domènec)
De 9 h a 13 h: Comunicacions sobre el patrimoni ignasià.
- El patrimoni ignasià com a recurs, per Josep Huguet Biosca.
- El redescobriment de l’església del col·legi de Sant Ignasi. Resultats de la intervenció arqueològica de l’any 2016, per Adrià Cubo Córdoba
- Recuperar l’esperit ignasià a l’avant-cova i coveta, per Anton Baraut Guilà, Guillem Baraut Bové i Ramon Oms Pons.
- L’antic col·legi de Sant Ignasi i la capella del Rapte de Manresa. Les cicatrius d’un paisatge històric, per Jordi Morros Cardona.
Dissabte 21 de maig de 2022
De 10 a 13 h
Itinerari guiat per diferents punts del patrimoni ignasià manresà
- Dies: 6, 7 i 21 de maig.
- Lloc: Espai Plana de l’Om / Espai 1522 (Manresa)
- Organitza: Centre d’Estudis del Bages
- Col·labora: Manresa 2022, Ajuntament de Manresa
- Suport: Institut Ramon Muntaner
- Veure el programa: www.cebages.org
31 de gener 2022
El cim del Collbaix, una revista militar i les obres del futur institut Lluís de Peguera
13 de gener 2022
Quanta gent vivia a Manresa al segle XIV?
Data |
Focs |
Població estimada |
% davallada (base: 1365) |
Font |
1300 |
1.000-1.500 |
4.500-7000 |
|
|
1365-70 |
691 |
3.110 |
0,0 |
Fogatge de 1365 |
1374 |
691 |
3.110 |
0,0 |
MC 20-12-1374 |
1378 |
463 |
2.084 |
33,3 |
Fogatge de 1378 |
1381 |
463 |
2.084 |
33,3 |
Fogatge de 1381 |
1408-1411 |
602 |
2.709 |
12,9 |
AHCM I-165 |
1453 |
425 |
1.913 |
38,5 |
AHCM I-168 |
1480-1482 |
263 |
1.184 |
61,9 |
AHCM I-169 |
1490-1493 |
263 |
1.184 |
61,9 |
AHCM I-171 |
1497 |
272 |
1.224 |
60,6 |
Fogatge de 1497 |
Font: FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i
declivi d’una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa:
Centre d’Estudis del Bages. p. 245
** Nota: Població amb base
de 4,5 habitants per casa. **
Bibliografia:
Actes:
31 de desembre 2021
Un passeig entre carrers
13 de desembre 2021
Un carrer senyorial: prohoms i burgesos
El caliu de la vida social manresana a finals del segle XIX era el trajecte que començava a la Plaça Hospital i que transcorria per Sant Andreu, la plaça dels Drets, carrer de Sobrerroca, per arribar a la Plaça Major, amb l'edifici noble de les Cases Consistorials. Igualment altres carrers eren també importants, com el carrer Sant Miquel i la Plana de l'Om i aviat entraria un altre carrer en disputa, el carrer del Born.
La vida senyorial i burgesa per excel·lència on es passejava, amb el trànsit de cavalleries i carruatges, era el carrer de Sobrerroca, assentat fermament sobre el balç del rocam abocat al carrer inferior de Santa Llúcia, com deia l'historiador Josep Camprubí i Plans. A l'hora típica del passeig, migdia o tarda, segons l'estació de l'any, el carrer s'omplia de noies casadores, amb bonics barrets. Els homes, la majoria tenien jornades laborals a les fàbriques de 12 hores diàries, vestien peces llargues i amb els seus barrets de copa alta o mitja copa, saludaven aixecant-se el barret del cap. Els passejants també es creuaven amb clergues, algun canonge i monges que feien una vida més apartada del bullici de la gent. El carrer era estret i sovint estava ple de mainada que jugava al carrer. Des dels balcons, gelosies i finestres, els veïns s'afanyaven a veure qui passa i es feien juguesques sobre una futura parella d'enamorats.
En aquest curt, però intens i apassionant itinerari manresà, hi vivien els prohoms de la ciutat més destacats. Els més destacats eren: l'advocat i diputat provincial monàrquic, Joaquim Soler i Arola; casat amb una rica propietària de Rellinars, la Teresa Padrós i Gilbert. En el mateix carrer, en el número 22, hi tenien estada els fabricants i propietaris Manuel i Ignasi Vallès i Pons, en una casa del gran propietari Llogari Torrens (el que més endavant feu aixecar la Casa Buresa l'any 1906). Al número 27, els ferreters Armengou, amb el ciutadà que uns anys després seria alcalde, Pere Armengou i Manso. Més avall, al número 38, l'advocat fundador de la Caixa d'Estalvis de Manresa, Manuel Oms i de Prat. A la Plaça Hospital, el número 24, primer, hi vivia el matrimoni format per Francesc Gomis i Francesca Soler, amb tota la família, entre ells, Joaquim i Enric, els futurs grans empresaris de l'electricitat manresana. A la mateixa plaça, el fabricant de cintes i mocadors de seda, Francesc March, el fill del qual, Francesc March Muntades, donaria la fortuna (1932), aconseguida teixint cintes, als germans de Sant Joan de Déu, per aixecar en lloc preeminent de la Culla un sanatori (avui Hospital de Sant Joan de Déu) per a nens malalts. A la Plaça Gran, en el número 12, a la casa propietat de la viuda Oms, segon pis, hi residia el matrimoni Àngel Ferrer i Maria Padrós, amb els fills d'un i altre matrimoni, en Lluís Espinalt, la seva germana Carme i els fills del segon casori per part de mare, Jaume i Fernando.
Llegir més:
- El carrer del Born: burgesos i obrers: aquí
Bibliografia bàsica:
- CAMPRUBÍ, Josep (1996). Una Revolució a Manresa. 100 anys de la llum elèctrica 1894-1994. Manresa: Llibreria Sobrerroca.
- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.
30 de novembre 2021
La Festa de l'Arbre
Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages
11 de novembre 2021
El món de la bicicleta als anys 70 i 80
Una ciutat que li agraden els pedals
El món de les bicicletes i el ciclisme han tingut una gran tradició a la nostra ciutat. Diferents entitats donaven fe d'aquesta relació entre Manresa i els pedals: la Penya Ciclista Bonavista (1926), l'Esport Ciclista Manresà (1935) i la Unió Ciclista del Bages (1985), i un munt d'altres entitats que al decurs dels anys han anat apareixent repartits per Manresa. Molts manresans s'aplegaven en aquestes entitats per viure el ciclisme com a esbarjo i participar en curses populars. Els aficionats i amants de les bicis es reunien als locals i bars, per trobar-se i fer tertúlia.
Una de les trobades més importants, era la Festa del Pedal, organitzada per l’Esport Ciclista Manresà. L'any 1980 va arrancar la primera edició amb un èxit de participació que arribà fins al miler de ciclistes, vinguts d'arreu del país. Una gran desfilada des del Parc de l'Agulla fins a la Plaça Major, fou una imatge que sempre recordaran els que tingueren la sort viure-la i, sobretot participar-hi. En la modalitat de ciclocròs va organitzar el Campionat d'Espanya els anys 1972 i 1973. El primer guanyador fou el manresà: Julià Franch. L'espai on es va disputar la competició fou el Parc de Puigterrà i carrers de la perifèria. El 1966, després de la mort del seu primer president, creà el Trofeu Amics d’Adolf Espinal per a juvenils. També organitzà la Volta Cicloturista al Cor de Catalunya (1985), la Marxa Cicloturista Josep Pesarrodona (1986) i la Marxa Cicloturista de la Catalunya Central (1990).
La Penya Ciclista Bonavista, la pionera manresana, ha estat un referent en la formació de ciclistes d'alt nivell. Dins de les nombroses proves que ha organitzat destaquen les arribades de la Volta a Catalunya i de la Vuelta a España. L'any 1949 la Penya Bonavista ja havia organitzat la primera Fiesta Comarcal de la Bicicleta. El 1979 començaria a organitzar les brevets, proves cicloturistes de llarga distància de 200 a 600 km, que tindrien molt bona acollida.
Llegeix més:
- Els primers dies del ciclisme a Manresa: aquí
Bibliografia:
- GONZÁLEZ, Marta: "Esports i lleure, Transformació i consolidació" a: BONVEHÍ, Jordi; GARCIA, Gal·la (2020). L’Abans. Manresa Recull Gràfic 1960-1990. El Papiol: Efadós.
31 d’octubre 2021
La comunió d'Angelina Bosch i Tomàs
15 d’octubre 2021
La primera biblioteca de Manresa: "su producto está destinado a la creación de una Biblioteca Popular"
La primera biblioteca popular de la ciutat de Manresa es va construir en una sala de l'antic col·legi de Sant Ignasi, concretament a la planta baixa, i fou inaugurada l'11 de juliol de 1858. La seva creació va ser impulsada pel setmanari La Antorcha Manresana (dirigit pel mestre i pedagog Ignasi Ramon Miró i Manent), originari de 1857. A la seva capçalera deia que "su producto está destinado a la creación de una Biblioteca Popular". Un cop la biblioteca fou una realitat, el subtítol de la publicació va canviar a "su producto está destinado al aumento de la Biblioteca Popular".
Dos anys després de l'obertura de la biblioteca, l'equipació ja disposava d’11.000 volums, molts d'ells aconseguits gràcies a les subscripcions, donacions i aportacions de particulars al setmanari La Antorcha Manresana, que acabaria desapareixent dels carrers de la ciutat de Manresa el 1860. La primera biblioteca va resistir fins a l'any 1892, quan els jesuïtes van abandonar l'escola per desplaçar-se a la ciutat de Barcelona. No seria fins a l'any 1896 quan l'Ajuntament de la ciutat creà una nova biblioteca, que compartiria espai amb l'Arxiu i el Museu, al segon pis del consistori. L'ajuntament de Manresa va demanar l'ajuda dels seus ciutadans perquè fessin donacions, i Joaquim Sarret i Arbós, auxiliar del director Leonci Soler i March, s'encarregà del seu funcionament. Aquesta nova biblioteca tenia un catàleg de llibres i revistes que es podien consultar en horari d'obertura, però encara no disposava del sistema de préstec. La biblioteca de l'Ajuntament de Manresa va entrar ràpidament en un període de decadència fins al seu final definitiu, l'any 1936.
El 21 de febrer de 1929, festivitat de la Llum, s'inaugurà una nova biblioteca a l'Institut de Segona Ensenyança de Manresa (Institut Lluís de Peguera) a càrrec de la Diputació de Barcelona. Amb un fons inicial de 5.000 volums, va tenir una rebuda brillant, sobretot per part dels estudiants i dels professors del nou centre d'ensenyament. Aviat va esdevenir un punt de trobada cultural, social i d'un conjunt d'activitats relacionades amb la lectura de primer nivell a Manresa. Fou la primera biblioteca que donava carnets als seus usuaris, que permetien portar-se un llibre a casa. Alguns d'aquests llibres havien patit una censura moral, on les imatges de persones nues de moltes obres d'art eren retallades de les pàgines interiors.
Finalment, el juny de 1932, Manresa va gaudir d'una segona biblioteca, la de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, situada al xamfrà del Carrer Àngel Guimerà amb Muralla Sant Domènec. La nova biblioteca disposava d'un catàleg amb 2.500 volums inicials. Tampoc podem deixar de mencionar les biblioteques que tenien entitats com el Centre Excursionista de la Comarca del Bages i la del Centre Excursionista Montserrat.
Bibliografia:
- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efados
Llegir més:
- Dietari de la Biblioteca Popular de Manresa (1928-1932): aquí
- El triomf de la burgesia manresana del XIX: aquí
30 de setembre 2021
Un carrer amb nom d'arquitecte
16 de setembre 2021
L'ascens del comerç, els impostos del rei i l'endeutament manresà del segle XIV
A casa nostra, la creació de les vegueries1 al Principat de Catalunya feu que els ciutadans de Manresa poguessin fer negocis amb la comarca i altres ciutats catalanes amb tota tranquil·litat, afavorint un creixement econòmic regional que va situar Manresa com una ciutat de gran poder d'atracció comercial al segle XIV. L'historiador Adrià Mas Craviotto (2016) deia:
Manresa era una ciutat d’interior, i sense mar quedà relegada en un segon pla en l’àmbit comercial, cosa que no vol dir que no fos una ciutat interessant per mercadejar amb productes de tota mena, els quals en la seva majoria arribaven per les estratègiques rutes comercials terrestres.
Aquesta puixança comercial es propicià encara més amb la promulgació d'una sèrie de mercats i monopolis locals posats en marxa pel monarca Jaume II que ajudaren a incrementar encara més la riquesa de la ciutat de Manresa. Aquest rei va ratificar el títol de civitas a Manresa l'any 1315, passant a esdevenir jurisdicció reial via un veguer. D'aquesta forma, el rei donava una sèrie de concessions a Manresa com la celebració de mercats i una carta de protecció, però, en canvi, es veia subjecte als seus impostos.
L'any 1320 el rei Jaume II, preparava la invasió de Sardenya i necessitava diners. L'illa de Sardenya estava sota l'òrbita dels poderosos mercaders pisans i genovesos, i constituïen una amenaça pels interessos mediterranis de la Corona. El rei va començar a treure beneficis de les ciutats que havia cuidat i protegit, una d'elles era Manresa. Per ordre reial, es va instaurar un sistema d'impostos de subsistència coneguts com les imposicions, sobre els aliments bàsics com el pa, la carn, el peix i el mateix vi. Aquest sistema també el podíem trobar a ciutats com Barcelona i Cervera. Les imposicions es recaptaven via un “dret de recol·lecta” que es venia a personatges locals, o en algun cas, a un grup d'inversos que, d'aquesta manera transmetien el risc a la pèrdua. Aquests grups o consorcis donaven uns diners “directes” al govern local, a canvi de supervisar la correcta recaptació dels impostos durant un període de tres o quatre mesos. El sistema no era gaire complicat, i no tenia res de diferent de la majoria d'impostos feudals que gravaven els aliments.
L'únic diferent que tenen les imposicions, és el moment en què les ciutats van començar a vendre violaris2 o censals3. El pagament dels interessos produïts per aquests censals podien ser pagats amb les imposicions. A partir de la dècada dels 50 del segle XIV, el pagament dels interessos dels censals van començar a ser més elevat i l'endutament va començar a ser permanent, molt semblant al que els passa als estats contemporanis d'avui en dia. En realitat el que es paga són els interessos. D'aquesta manera la corona podia demanar a les seves ciutats quantitats que valguessis diverses vegades els ingressos anuals de la ciutat per impostos, en un període molt curt de temps. Els reis de la Corona d'Aragó podien disposar d'aquesta manera, de l'equivalent a una targeta de crèdit, i, per tant, augmentava en gran manera el poder adquisitiu de la corona.
Bibliografia:
31 d’agost 2021
La banda de la Festa Major
Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-140 / Damià Rius i Vilella
18 d’agost 2021
El barri de la Guia, dels orígens "ignasians" fins a la dècada de 1950
...vol i mana que es faci un oratori al cap de la pujada que va del rial del Cardener, venint del monestir de Montserrat, al camí que puja a Santa Caterina, el qual oratori es faci de pedres i calç i en ell hi sigui venerada la imatge de la beata Maria que té la senyora Na Garaa, i que es faci dit oratori en continent després de la seva mort a coneguda de sos marmessors.1
29 de juliol 2021
Pujant per la Catalana
14 de juliol 2021
Les dones manresanes als segles XIV i XV: privilegis i regulacions
30 de juny 2021
Un xamfrà molt concorregut: Muralla Sant Domènec amb Jaume I
08 de juny 2021
Manresa contra Castella i els mercenaris del rei Pere III
El mes de maig de 1361 es va signar la pau de Deça, que va portar a una relativa calma a la guerra que la Corona d'Aragó mantenia amb el Regne de Castella, o el que es coneixeria més tard per la guerra dels Dos Peres. Tot i aquest període de pau, un grup de mercenaris havia penetrat amb força al Rosselló. Aquests mercenaris (companyies blanques) eren tropes que havien quedat alliberades del seu compromís amb el delfí de França pel tractat de Brétigny de 1360. El mes de novembre de 1361 el rei Pere avisava als consellers de Manresa del risc d'aquestes forces mercenàries i de la necessitat de defensar-se dels seus assalts, pillatges i saquejos. Molts soldats alliberats de la guerra, no es reintegraven a la seva vida civil (menestral o pagesa), i optaven per continuar vivint de soldats a canvi del que els pagués un bon pessic. Aquests mercenaris van fer estralls al camp francès durant els anys 1360 i 1361, fins al punt de travessar la frontera i entrar al Rosselló. Al segle XIV el Rosselló formava part del Principat de Catalunya, i el monarca Pere III va respondre amb la convocatòria de Princeps Namque, un principi que requeria que tots els catalans vinguessin a ajudar el rei a repel·lir l'atac en territori català. Aquesta va ser la primera vegada que el rei Pere aplicava aquest dret reial, que amb el transcurs dels mesos acabaria aplicant un gran nombre d'ocasions. Tot i aquest privilegi de guerra, el costum era que el rei havia d'obtenir el permís de les Corts, així que els síndics manresans foren convocats a les Corts de Montsó, l'1 d'octubre de 1361.
Els mercenaris que havien atacat el Rosselló van caure ràpidament a l'oblit i l'any 1362, els dos reis ibèrics, van passar l'acció i van tornar a la guerra. Si aquests mercenaris que inspiraven temor no tenien feina, se'ls donaria feina. Els dos reis Peres van intentar contractar aquests mercenaris, per atacar-se l'un a l'altre. Utilitzarien aquesta soldadesca, a canvi d'unes quantes monedes que haurien d'aportar els súbdits. El rei Pere III tenia un aliat contra el rei Pere de Castellà, el sultà de Granada, tot i que disposava d'un menor nombre de soldats. El juny de 1362 els castellans van envair l'Aragó, assetjant la ciutat de Calatayud. Els castellans tenien la intenció d'annexionar-se bona part del que era el Regne d'Aragó. El 7 de juliol de 1362, com era el deure dels ciutadans de Manresa, els manresans assistien davant el rei Pere amb una ajuda econòmica de 7.360 sous "per resistir al rei de Castella". Tanmateix, Manresa també pagava un total de 813 sous pel salari i les despeses dels dos síndics que feia poc havien anat a la Cort de Barcelona. Finalment, també se sumava el salari anual del metge de la ciutat que havia estat acomiadat per falta de fons. Però els pagaments no acaben aquí, Manresa va pagar 600 sous (30 lliures) als síndics que van haver de desplaçar-se fins a Montsó. Quan el rei convoca Corts en una ciutat determinada, les despeses del transport les havien de sufragar els assistents, no la Corona Un d'aquests síndics que van anar a les corts, era Francesc Nerell, que acabaria sent un dels consellers més autoritaris.
La guerra contra Castella va provocar una gran agitació a la ciutat de Manresa, molt més que qualsevol altre esdeveniment de la guerra. L'alarma era tan alta que el consell de Manresa fins i tot va escriure que els castellans havien literalment "assaltat Calatayud amb gran poder i cavalls" tot i que el que acabaria provocant més pànic serien les companyies blanques, que fan un any era una terrible amenaça, i que ara es convertissin en soldats del rei Pere (adversus regem Castille). Els manresans no els feia molta gràcia que aquests mercenaris els donés per assaltar i robar. Tot i que havien jurat fidelitat al rei Pere, les tropes mercenàries lluitaven per un sou, si aquest no arribava, el botí més de pressa era el saqueig. Tanmateix, els manresans havien de fer front a la construcció d'unes noves muralles, una despesa econòmica elevada i una gran tasca al davant difícil d'executar a causa de la manca de mà d'obra i dels encara efectes latents a la població de la Pesta Negra. A finals del segle XIV les muralles de Manresa havien quedat obsoletes i era necessària una nova construcció més efectiva per resistir un atac.
Bibliografia:
- FYNN-PAUL, Jeff (2016) Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a l'edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages
- HILLGARTH, J. N. (1978) The Spanish Kingdoms, 1250-1516, Vol. 1: 1250-1410. Oxford University Press
30 de maig 2021
Hermetisme abans del déco: l'antic edifici de Cal Jorba
10 de maig 2021
L'obtenció del permís de conducció de vehicles, de Montjuïc a la Balconada
L'any 1975 es complia un any de la posada en marxa per la Jefatura de Tráfico de Barcelona (avui en dia DGT) de l'examen per a l'obtenció del permís de conduir de vehicles i ciclomotors a la ciutat de Manresa. Cada dilluns aspirants, curiosos, professors i examinadors es reunien als carrers i avingudes del barri de la Balconada (pendent d'execució de les obres dels habitatges) per realitzar les proves corresponents per gaudir del permís de conducció. El barri de la Balconada, era la zona on es feien les proves, els carrers i avingudes estaven ja pavimentats i acabats, però els populars blocs d'edificis encara estaven pendents d'executar i era un espai poc transitat i encara força allunyat del centre de la ciutat.
Fins al 7 de gener de 1974, els manresans que volien obtenir el carnet de conduir havien d'anar a Barcelona, concretament a la muntanya de Montjuïc. Les gestions del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa i Berga, l'Ajuntament de Manresa i el Ministeri de Governació (interior) van aconseguir que Manresa es convertís en una seu fixa, per a l'obtenció dels permisos de conducció de vehicles del Bages, Berguedà, Anoia i Osona. L'alta demanda d'aspirants havia disparat el nombre de sol·licituds que desitjaven aconseguir el permís de conduir i es van crear noves seus d'exàmens.
La revista del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa i Berga, el gener de 1975, feia un repàs del primer any de proves de conducció a la ciutat de Manresa. L'any 1974 van optar un total de 25.586 aspirants a obtenir el carnet de conduir, amb un resultat no gaire esperançador. Tan sols 7.921 van superar l'examen de conducció. La mitjana era un 55% d'èxit en l'examen teòric, i un paupèrrim 31% en el pràctic. La premsa es feia ressò d'aquestes dades, i mirava de matisar-la, cenyint-se en el fet que el vehicle de motor era encara molt perillós i molta població desconeixia els riscos i la tecnologia que implicava circular amb un vehicle motoritzat pels carrers. Això deia el butlletí número 309 (gener 1975) del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa-Berga:
Para muchos, conducir un vehículo no tiene importancia, la conducción para ellos se limita únicamente a saber manipular el volante, el cambio de marchas, el embrague y el freno, pero olvidan lo más principal, que un vehículo debe saberse conducir.
Bibliografia:
- Revista del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol Manresa-Berga, núm. 309. Gener 1975.