El frustrat ascens a Segona Divisió

La lluita per l'ascens a Segona Divisió i les bodes d'or 

L'any 1956, el Centre d'Esports Manresa celebrava el seu cinquantè aniversari, durant el mes de maig d'aquell any dos esdeveniments van marcar una fita important en la història del club, el partit de les bodes d'or contra el Futbol Club Barcelona (subcampió de la Lliga el 1956) i la lluita per l'ascens a la Segona Divisió contra el Logronyès. A continuació, les fotografies d'aquell maig del 1956. Fou l'única vegada que el Centre d'Esports Manresa va jugar una promoció per jugar a la Segona Divisió del futbol espanyol.

Plantilla del Centre d'Esports Manresa, la temporada 1955-1956. L'equip va perdre amb el Logronyès l'oportunitat de pujar a la Segona Divisió del Futbol espanyol, una fita que mai s'ha aconseguit en els més de cent anys de la història del club. A la fotografia (d'esquerra a dreta): Romà, Pallàs, Satorra, Ventorlà, Fabregues, Albadalejo, Massafret, Torras, Darnés, Comas i Chalé.

Entrada per veure el partit de tornada de la promoció a Segona Divisió entre el Centre d'Esports Manresa i el Logronyès, 20 de maig de 1956. 

Josep Samitier, una de les primeres estrelles del futbol modern conegut amb el sobrenom de l'home llagosta, i l'alcalde de Manresa Josep Moll a la tribuna del vell estadi del Pujolet. Era el 10 de maig de 1956, les bodes d'or del club i per celebrar-ho es disputà un partit contra el Futbol Club Barcelona.

Fotografies:

- Mestres, Jordi: "Futbol i Ciutadania. Centre d'Esports Manresa 1906-2006". Editat per l'entitat l'any 2006 a la ciutat de Manresa.

Més informació:

- UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA (III): 20 de maig de 1956: un Manresa-Logroñes que podia haver canviat la història: aquí

Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi

Infeccions i malalties

La industrialització de la segona meitat del segle XIX va comportar la construcció de nombroses fàbriques tèxtils que van aprofitar l’aigua del torrent de Sant Ignasi per moure les rodes hidràuliques. També al costat del mateix torrent s’hi havien situat molins fariners com el de la Pixarada o el del Salt, reconvertit després en fàbrica tèxtil, i fàbriques de tints com Baltiérrez que tirava impunement les deixalles químiques al torrent. L’existència d'aquests establiments va fer que en els carrers propers hi anessin a viure la majoria de famílies que hi treballaven. Els treballadors vivien tan a prop de les fàbriques que el soroll i la vibració de les màquines pràcticament feia impossible no pensar en una altra cosa que treballar.

El torrent de Sant Ignasi era un focus d'infecció i de malalties, ja que estava descobert i per més inri, les condicions dels habitatges i pisos del seu entorn eren molt deficients. Un apunt més, a finals del segle XIX i principis del mateix segle XX, era la zona de la ciutat en què la mortalitat infantil era més elevada, on les condicions de salubritat i higiene eren molt precàries. Els més petits de les cases sovint no passaven dels 3 anys.

Un exemple d'aquesta insalubritat i pèssima qualitat de l'aigua, eren les rates que es trobaven dispersades en tot el torrent. El torrent s'hi avocava tota mena de residus, des dels humans als de les grans indústries com la Bertrand i Serra. Un clavegueram públic descobert. Al Diario de Avisos del 15 de novembre de 1911 podem llegir l'atac d'una rata a un nen de 2 anys:

“Anoche un ratón comióse la nariz y destrozó parte de los labios y cara de una criatura de dos años y medio acostado en una cuna de su casa de la calle del Torrent de San Ignacio”.

El nen va morir pocs dies després a l'hospital, segons el mateix diari. El tema va preocupar les autoritats municipals de la ciutat, aquell mateix any l'alcalde de Manresa Fius i Palà va ordenar el cobriment del torrent des de la plaça de Sant Ignasi fins a la font de l’Obac. Per omplir-lo es va utilitzar pedra extreta de la propietat de la Culla.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; Redó, SALVADOR (2007). Manresa: la ciutat transformada 2. Manresa: Zenobita

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): "El cobriment del torrent de Sant Ignasi"

Nit d'estiu de 1891

Passeig de Pere III. Quadre pintant en oli per Ernest Descals

La festa s'ha acabat. Sardanes. 

Una revolució: inauguració d'una avinguda espaiosa. 

Record del bon rei de grata memòria -furs, privilegis, sèquia-. 

Serà tan llarga (o més) que la carretera de Vic -de trenta-sis anys d'edat-. 

Els avis i pares encara rememoren les obres. 

Arribarà fins als defores: mai ningú 

endiumenjat no hi anirà a passejar. 

Massa descampat. Alguns la comparen amb l'Avinguda de 

les Murtres -predilecte dels antics deus grecs-. 

El carrer de Sobreroca i el Born li fan la competència 

 (més elegants, més senyorívols, més recollits).

Aparadors per a recrear-se; per parar-se; 

 ocasió propícia per enraonar. 

Carrers més curts. No cal caminar tant. 

Hi posaran cadires -diuen. 

Una fila de cadiratge verd. 

Per a seure-hi, caldrà pagar. 

Els amos enriquits -fàbriques a la vora de l'idíl·lic 

Cardener d'algues verdes i canyars- hi aniran a viure. 

Nits de grandesa. Els plàtans novells -or verd- neulits i petits 

no ombregen la canícula estival diürna. 

És de nit: fanals finiseculars enarten l'escenari adamantí. 

Els ratpenats aletegen esvalotats i enjogassats. 

 Senyors del Passeig. Desert.

Maria Lourdes Soler i Marcet

Minorisa aeterna

El nou eix del Llobregat

La inauguració de la carretera Manresa-Abrera

Fa pocs dies RTVE i Filmoteca Española han penjat a Internet tots els noticiaris de l’històric NO-DO (produïts entre els anys 1943 i 1981). Gràcies a la feina de l'Associació Memòria i Història de Manresa podem veure els 12 reportatges del NO-DO que es van realitzar a la nostra ciutat. El recull complet el podeu veure en aquest enllaç: www.memoria.cat/no-do

A continuació un NO-DO, concretament del dia 13 de gener de 1975, dedicat a la nova carretera de Manresa a Abrera l'antiga C-1411, ara C-55, carretera construïda pel Ministeri d'Obres Públiques. El film dedica un ampli reportatge a una via que en la seva inauguració retallava en quasi 25 minuts el trajecte entre Barcelona i Manresa. El noticiari es feia ressò: "El antiguo trazado ha sido remplazado por otro de moderna factura y buena visibilidad", en referència a l'antiga carretera de Collbató, que fins el moment era l'única carretera per anar a Manresa si es venia pel Baix Llobregat nord.

La nova carretera C-1411 evitava el seu pas per Collbató i connectava les poblacions d'Abrera i Manresa, seguint el riu Llobregat. “Noticiero” núm. 1670. Any XXXIII del 13/01/1975. Veure el vídeo amb l'àudio aquí: enllaç

La grossa de Nadal

El premi de 1898

L'any 1898, de funest record pel nacionalisme espanyol, va ser el gran any de la loteria a Manresa, la ciutat va rebre quasi completament el primer premi de la Loteria Nacional. El sorteig fet el divendres 23 de desembre de 1898 va premiar amb "la gorda" la nostra ciutat. El mateix dia del sorteig el Diario de Avisos es va fer ressò de la notícia. Manresa mai havia estat aliena al fenomen de la loteria, de fet molts manresans compraven alguna fracció o dècim de la loteria de Nadal amb l'esperança que toqués algun dia.

En un primer moment es va anunciar que el primer premi, valorat amb 3 milions de pessetes (una quantitat realment important en aquell temps), havia caigut íntegrament a Manresa. Després es va saber que dos dècims havien marxat cap altres indrets de l'estat espanyol. A la casa que fa xamfrà entre el carrer Viladordis i la plaça de Sant Ignasi hi havia Cal Casasayas. Els baixos d'aquest immoble, on avui hi ha la farmàcia Arroyo, estaven ocupats per la barberia de Lluís Casasayas i Morera. 

La barberia del senyor Casasayas havia comprat vuit dècims del número 52.761 que van representar un total de 2.400.000 pessetes a repartir entre unes dues-centes persones, la immensa majoria del seu barri, les Escodines. Per cada pesseta jugada en tocaven sis mil.

La loteria moderna a l'estat espanyol

La corona espanyola asfixiada pels deutes i amb la necessitat de diners de tot arreu possibles, per seguir finançant la guerra contra les tropes napoleòniques i reconstruir l'estat, formula una idea: "augmentar els ingressos de l'erari públic sense cobrar impostos per als contribuents"... és a dir, crear una loteria. La idea s'aprova i el 4 de març de 1812 se celebra el primer sorteig de la Loteria Nacional, que per distingir-la de la Loteria de Números que existia des de 1763, es coneixerà com a Loteria Moderna. El 28 de febrer del 1814 se celebra el primer sorteig a Madrid, des d'aleshores, la seu de la Lotería Nacional de billetes.

Bibliografia:

- Francesc Comas: "La segona sort a Manresa", Històries del Bages - núm. 317
- Hemeroteca digital La Vanguardia

Veure més entrades relacionades amb la loteria:

- La fe d'una ciutat amb la tragèdia d'un altre: aquí

El sepulcre del Canonge Mulet

L'incendi de Santa Llúcia

Un incendi provocat per les espelmes i ciris deixats en honor a Santa Llúcia va destrossar el monument funerari en record del Canonge Mulet que allotjava el claustre de la basílica de la Seu de Manresa, una de les peces d'art més destacades del temple, la matinada del dia 13 de desembre del 2012. L'escalfor de l'incendi va deixar irreconeixible l'estàtua de Sunyer, formada per un sarcòfag, la imatge jacent del Canonge Mulet i les figures dels dos lleons. L'estructura interna de fusta de la caixa que sostenia l'escultura del religiós, encara va ajudar més a propagar l'escalfor en la figura.

L'obra, esculpida en marbre per l'artista manresà Josep Sunyer el 1719, estava situada a l'extrem est del claustre romànic i era punt de pregària i d'adoració, especialment coincidint amb la festivitat de Santa Llúcia. Josep Sunyer, que durant el segle XVII va ser un dels màxims representants de l'escola barroca manresana, va immortalitzar la figura del canonge en un monument funerari pocs anys després que la Seu fos cremada els primers mesos del mes de setembre de l'any 1714.

El Canonge Mulet

Francesc Mulet, doctor en lleis, fou canonge de la Seu de Manresa al segle XV. Fou assassinat per Francesc Blanes, procurador fiscal, el 8 de setembre de 1428. Segons la tradició, una seixantena d'anys més tard el canonge va ressuscitar per proclamar la seva fe en Maria. La tomba estava formada per un sarcòfag únicament decorat amb un escut. Estava situat sobre el cos de dos lleons d'estil orientalitzant. A la part superior, l’estàtua jacent del canonge, vestit amb robatges eclesiàstics i amb els peus nus i el cap recolzat sobre dos alts coixins. A diferència de la majoria d'estàtues jacents funeràries, que representen el finat amb el rostre serer i postura relaxada, Mulet hi estava representat en el moment de l’assassinat amb la mà al cor i el dolor al rostre.

Bibliografia:

- "Un incendi destrossa el sepulcre del Canonge Mulet del claustre de la Seu" (Diari Regió7, 13/12/12)

- "Un incendi a la Seu destrossa una de les peces del barroc manresà" (Manresainfo.cat, 13/12/12)

- "Un incendi a la Seu de Manresa destrueix una escultura de Sunyer" (Sapiens.cat, 13/12/12)

- Bloc Imatges de pedra i Silenci

Entrades al bloc relacionades amb la Seu:

- Atemptat a la Seu: aquí
- La Guerra de Successió, últims dies: aquí
- El misteri de les tombes de la Seu: aquí
- L'esplanador del gòtic català, La Seu: aquí
- Els cossos sants: aquí

Més informació:

- El sarcòfag del canonge Mulet de Manresa: aquí

La Manresa de 1860

Capítol 2: Transformació de la ciutat entre els anys 1860-1900

Gràcies a l'aigua de la Séquia, el regadiu a la dècada de 1860 fins al 1870 ocupava ja un 25% de les terres de conreu, abastint totalment el consum local d'aliments de l'horta manresana. La producció tèxtil mecanitzada i moguda per energia hidràulica va anar augmentat, com també la petita indústria cotonera i sedera. La filatura i el teixit amb telers i fusos manuals es va mecanitzar. Els obradors de cintes manuals de cotó, ubicats en la seva majoria a les golfes dels habitatges, i que treballaven amb un o diferents telers o fins a 26, van mantenir la seva capacitat productiva movent un total de 425 telers manuals.

Des del 1855 fins a principis del segle XX es va anar instal·lant a les fàbriques màquines de vapor com a font d'energia alternativa a la hidràulica, per fer front a períodes de sequera i absència de precipitacions.

Molts dels antics molins fariners, drapers i polvorers van ser transformats i ampliats en fàbriques de filats i teixits i es va actualitzar les velles rodes de fusta hidràuliques per noves turbines de vapor. Aquestes màquines van comportar un pas endavant tecnològic, augmentat el rendiment industrial de forma considerable. Les turbines i les rodes amb pales metàl·liques (les velles eren de fusta), van substituir al llarg de la segona meitat del segle XIX, les rodes d'eixos verticals i de calaixos.

A més de les fàbriques de filats i teixits, podem comptar també amb el gran nombre d'obrers que treballaven en petits tallers dedicats a la cinteria del cotó. Aquests tallers es trobaven repartits per tot Manresa. Majoritàriament s'instal·laven a l'últim pis dels habitatges, sota la teulada, amb grans finestrals per aprofitar el màxim d'hores la llum solar. 

A mitjan segle XIX la ciutat també va patir un fort creixement urbanístic, Manresa era una ciutat oberta, en expansió i que les velles muralles medievals començaven a fer nosa en els nous plans d'arranjament municipal. L'arribada del ferrocarril l'any 1859 permetia connectar la ciutat de Manresa amb altres capitals catalanes com Terrassa i Sabadell, dos dels principals centres de producció tèxtil de Catalunya.

L'empenta femenina al tèxtil manresà

No hi ha dubte que el gran desenvolupament tèxtil de la segona meitat del segle XIX va rellançar la nostra ciutat a ser una de les primeres de l'estat espanyol en elaboració de productes tèxtils manufacturats o semimanufacturats i també amb el nombre més elevat de mà d'obra femenina. A tall d'exemple, la ciutat de Manresa va esdevenir a principi del segle XX en una autèntica capital del treball femení, ja que l'any 1919, el 74% de les dones que hi havia a la ciutat treballaven. La xifra la va publicar un treball del grup de recerca Història del Treball de la Universitat de Barcelona, que van realitzar els professors Lluís Virós, Cristina Borderias i Àngels Solà.

Aquest és un dels percentatges més elevats de l'època a tot el continent europeu. De fet, a les indústries tèxtils la mà d'obra femenina era del 91%, cosa que reduïa la presència masculina tan sols als encarregats.

Bibliografia:

- JUNYENT, Roger. (2011). Les empreses tèxtils van convertir Manresa en capital del treball femení. Diari Regió7. Disponible en línia: https://www.regio7.cat/bages/2011/03/13/empreses-textils-convertir-manresa-capital-del-treball-femeni/132642.html

- FERRER i ALÒS, Llorenç (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX). Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona.